Torre de la dama Blanca

El nom apareix per primera vegada el 958 en una carta on Lotari I de França concedeix al monestir de Sant Miquel de Cuixà el territori prebostal de Puillorenç a la vall de Santa Creu. El document menciona també la presència d'una església de Sant Llorenç que serveix de refugi fortificat i elevat d'època carolíngia.

El castell primitiu, dit de Sant Lluc, fou bastit entre 958 i 986 dins d'una gran propietat cedida al monestir de Cuixà pel comte Sunifred II de Cerdanya i Besalú, i fou ampliat amb la gran muralla que encara subsistia als segles xi i xii, fou fortificat de nou i reparat al llarg del xiii.

El castell pertangué als senyors de Perapertusa i el primer conegut és Pere Català, vassall de Pere de Perapertusa el 1217. El 1229 pertanyia a Guillem de Perapertusa i el 1242 a Roger Català, fill de Guillem.

Càtars

El 1241 s'hi va allotjar Pere Paraire, diaca càtar de la Fenolleda. També s'hi refugiaren alguns perfectes el 1245 i 1246. Simó de Montfort mai no s'apoderà del castell.

Domini francès

Cap al 1250 ja era en mans del rei Lluís IX de França i el 1255 el senescal de Carcassona va rebre l'orde de Sant Lluís de fortificar-lo. El 1258 el tractat de Corbeil va assegurar el castell a França i el 1259 s'hi va establir una guarnició sota les ordres del senyor de la fortalesa Odó de Monteuil. El 1263 i cap al 1280 s'hi van fer obres.

Després del tractat dels Pirineus (1659), el castell, com els altres quatre "fills de Carcassona", va perdre importància estratègica en deixar de ser fronterer i va acollir una guarnició de veterans fins a la Revolució, durant la qual fou definitivament abandonat.