L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.094 m d'altitud, darrere d'un aflorament rocós del massís del Canigó, a les altures del sud-est del petit poble de Castell de Vernet, al terme comunal del qual pertany, a la comarca del Conflent (Catalunya del Nord). Fundada a la fi del segle x, és un lloc que va enfrontar-se a moltes dificultats al llarg de la història per la seua posició geogràfica.
És cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i besnet de Guifré el Pilós, que s'emprenen les obres de construcció de l'abadia de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers en vingueren des de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, actualment en territori del municipi de Codalet, a la mateixa comarca del Conflent, i força proper.
La construcció de l'església abacial es va fer en dues etapes. La part oriental de l'església inferior és el resultat d'una primera sèrie d'obres, i fou consagrada el 10 de novembre de l'any 1009 per l'abat Oliba, germà de Guifré II i abat dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Santa Maria de Ripoll. Aleshores, es dedicà a Maria i als sants Martí i Miquel. Alguns anys després, el 1014, l'abadia es dotà de relíquies de sant Galderic[1] i se'n construí la resta d'esglésies (part occidental i església superior). Aquestes es van tornar a consagrar l'any 1014 o el 1026 (els documents no hi coincideixen). Això explica la divisió en dues parts del pla de l'església inferior.
Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsaren, ràpidament, el creixement de l'abadia. Tanmateix, el 1049, va morir el comte Guifré II després d'haver passat la fi de la seua vida en l'abadia, i aquesta comença ràpidament[2] a declinar. De fet, a partir del segle xii, fou sotmesa a l'abadia de la Grassa en el departament de l'Aude, però els monjos benedictins de Sant Martí del Canigó en rebutjaren l'autoritat. Això va desencadenar una expedició punitiva ordenada per l'abat de l'abadia de la Grassa, que provocà el saqueig del monestir[3] i la mort d'un monjo. Finalment, el conflicte es va resoldre mitjançant l'arbitratge del papa, que no aturà, però, la decadència de l'abadia. El terratrèmol del 1428 suposà un altre cop dur per al monestir, destruí les habitacions i en malmeté el campanar. La manca de recursos va dificultar-ne la reconstrucció, de manera que fou suprimit el pis superior, substituït per uns merlets.
L'abat del monestir de Sant Martí era senyor, en raó del seu càrrec, dels llocs de Castell de Vernet, Vernet, Marqueixanes, Llonat, el Roure, Avellanet, Joncet, Orellà, Guixà, Celrà, Merlí i Bordoll.
Característica capçalera de l'església abacialEn el Fogatge del 1497, consten al monestir només quatre focs, corresponents a l'abat (lo abbat), fra Jaume Cirach, paborde, fra Gabriel Porquet, infermer, i fra Guillem Befet, cambrer, cosa que vol dir que la vida monàstica ja s'havia reduït considerablement. Després, es mantingué difícilment, sobretot entre els segles xvi i xviii; serveixi d'exemple que l'abat Àngel Juallar proposà el 1608[4] vendre el monestir als jesuïtes de Perpinyà, maniobra que va ser aturada per la congregació claustral Tarraconense de què depenia el monestir. L'any 1783, només hi quedaven cinc monjos d'edat avançada, que van demanar la secularització per abandonar l'abadia, i el 7 de desembre del mateix any s'acabaren els vuit segles de presència benedictina a Sant Martí del Canigó, després que el papa Pius VI signés la supressió oficial[3] del monestir. Llavors, les relíquies de sant Galderic es van traslladar a la catedral de Perpinyà i començà un període d'abandó en què la gent dels pobles del voltant se n'emportaren carreus, columnes i, sobretot, els preuats capitells de marbre rosat que en pocs anys van desaparèixer. Per això, la majoria dels edificis van caure en ruïnes, a excepció de la cripta, protegida per un mur que els monjos van construir davant la porta abans de marxar.
Estat ruïnós el 1902, abans de la restauracióDe 1902 a 1932, el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont[5] portà a terme la reconstrucció de l'abadia: en comprà les ruïnes i n'aplegà els elements dispersos per la zona que va poder. La compra del monestir es va fer a instàncies de Jacint Verdaguer, amic[6] seu, i gràcies als donatius de milers de catalans dels dos costats del Pirineu.
De 1952 a 1982, l'abat Bernat de Chabannes, monjo de l'abadia benedictina d'En Calcat (Dornha, departament del Tarn), va continuar la restauració del monestir i hi restablí la vida espiritual. El 1988, el bisbe de Perpinyà Jean Chabbert confià el lloc a la Comunitat de les Benaurances per mantenir-hi la vida de pregària i acollir els qui volguessin viure un recés espiritual. Vint anys després, el 16 de novembre de 2008, va tornar una part de les relíquies de sant Galderic[1] des de la catedral de Perpinyà.
Afegeix un nou comentari