Context sobre Panamà

El Panamà, oficialment la República de Panamà, és l'estat més meridional de l'Amèrica Central, situat a l'istme homònim que connecta els subcontinents de Nord-amèrica i Sud-amèrica i per tant, sovint és categoritzat com a estat transcontinental. Limita al nord-oest amb Costa Rica, al sud-est amb Colòmbia, al nord amb el mar Carib i al sud amb l'oceà Pacífic. Té una superfície de 75.517 km² i una població estimada de 3,3 milions d'habitants. La capital és la ciutat de Panamá.

El Panamà va ser explorat pels espanyols en el segle xvi. El 1821 va formar part de la República de la Gran Colòmbia i quan aquest es va dissoldre el 1830 va formar part de Colòmbia. Se'n va separar el 1903, amb el suport dels Estats Units i ràpidament va signar un tractat amb aquest país per permetre la construcció d'un canal entre els dos oceans i per cedir-los la sobirania dels territoris del canal, coneguts com la Zona del Canal...Llegeix més

El Panamà, oficialment la República de Panamà, és l'estat més meridional de l'Amèrica Central, situat a l'istme homònim que connecta els subcontinents de Nord-amèrica i Sud-amèrica i per tant, sovint és categoritzat com a estat transcontinental. Limita al nord-oest amb Costa Rica, al sud-est amb Colòmbia, al nord amb el mar Carib i al sud amb l'oceà Pacífic. Té una superfície de 75.517 km² i una població estimada de 3,3 milions d'habitants. La capital és la ciutat de Panamá.

El Panamà va ser explorat pels espanyols en el segle xvi. El 1821 va formar part de la República de la Gran Colòmbia i quan aquest es va dissoldre el 1830 va formar part de Colòmbia. Se'n va separar el 1903, amb el suport dels Estats Units i ràpidament va signar un tractat amb aquest país per permetre la construcció d'un canal entre els dos oceans i per cedir-los la sobirania dels territoris del canal, coneguts com la Zona del Canal de Panamà. La sobirania del canal va ser retornada de manera progressiva i es va completar amb la transferència de les bases militars nord-americanes el 1999.

D'acord amb la Constitució Panamenya, l'espanyol és la llengua oficial del país i tots els panamenys tenen el deure conèixer-la i el dret a usar-la. El 2006 era la llengua materna del 93,1% dels panamenys. Altres llengües, també panamenyes, són reconegudes en el sistema educatiu en diverses comunitats on és majoritària la població indígena.

La seva condició de país de trànsit el va convertir primerencament en un punt de trobada de cultures provinents de tot el món. El país és l'escenari geogràfic del Canal de Panamà, obra que facilita la comunicació entre les costes dels oceans Atlàntic i Pacífic i que influeix significativament en el comerç mundial. Per la seva posició geogràfica actualment ofereix al món una àmplia plataforma de serveis marítims, comercials, immobiliaris i financers, entre ells la Zona Lliure de Colón, la zona franca més gran del continent i la segona del món.

Amb una població superior als tres milions d'habitants, té una posició privilegiada en diverses classificacions de creixement i desenvolupament de l'Amèrica Llatina, com l'índex de desenvolupament humà 2014, (primer lloc a l'Amèrica Central i cinquè a l'Amèrica Llatina). El Panamà és el segon país més competitiu de l'Amèrica Llatina segons el Fòrum Econòmic Mundial i el país llatinoamericà amb major creixement econòmic. El país està catalogat en termes absoluts, és a dir, sense tenir en compte la distribució de la riquesa, com d'ingressos econòmics mitjans-alts. A més a més, segons l'Índex de Pau Global, el Panamà és el segon país més segur de Centreamèrica, després de Costa Rica.

El gentilici del Panamà és panamenc (forma genuïna) o panameny (forma calcada del castellà).

Més sobre Panamà

Informació bàsica
  • Moneda Balboa (moneda)
  • Nom natiu Panamá
  • Codi de trucada +507
  • Domini d'Internet .pa
  • Mains voltage 110V/60Hz
  • Democracy index 7.18
Population, Area & Driving side
  • Població 860000
  • Àrea 74177
  • costat de conducció right
Història
  • Història precolombina i la conquesta  Cristòfor Colom.Llegeix més
    Història precolombina i la conquesta  Cristòfor Colom. Monument a Vasco Núñez de Balboa a la ciutat de Panamà. Vasco Nuñez de Balboa, reclamant el mar del Sud per a la corona espanyola.

    La presència humana al Panamà data de més de 10.000 anys, descendents dels immigrants que creuaren de l'Àsia a Nord-amèrica per l'estret de Bering. Desenvoluparen l'agricultura i la població nadiua cresqué i desenvolupà una cultura avançada que produí obres de joieria i terrisseria.

    El primer europeu a arribar a l'istme de Panamà i salpant de Veneçuela fou l'explorador espanyol Rodrigo de Bastidas, el 1501. Cristòfor Colom hi arribà un any després, explorà Bocas del Toro, Veragua i el riu Chagres. El 1509, Ferran el Catòlic atorgà els drets d'assentament i conquesta a l'explorador Diego de Nucuesa i a Alonso de Ojeda. La primera ciutat al continent americà fora de les illes del Carib fou Santa María de la Antigua del Darién prop del riu de Tarena, fundada el 1510, la qual es convertí en la capital dels territoris colonitzats pels espanyols. El 1513 l'explorador Vasco Núñez de Balboa encapçalà una expedició que creuà l'istme i es convertí en el primer europeu a albirar l'oceà Pacífic al qual anomenà "Mar del Sud".

    Les descripcions fantàstiques de Balboa, així com les de Colom i altres exploradors, impressionaren el rei Ferran el Catòlic que batejà el territori com a Castella d'Or, i designà Pedro Arias de Ávila—Pedrarias—com a governador. Pedrarias hi arribà el juny de 1514. El 5 d'agost de 1519 Pedrarias mogué la capital de Castella d'Or amb totes les organitzacions institucionals i fundà la ciutat de Panamá. Pedrarias envià Gil González Dávila a explorar el nord, i el 1524 Francisco Hernández de Córdoba arribà a l'actual Nicaragua.

    El Panamà es convertí ràpidament en un punt importat per al comerç de l'imperi Espanyol a Amèrica així com punt de partida per a l'exploració de Sud-amèrica. Originàriament el Panamà era administrat des del Virregnat del Perú fins al 1718, quan passà a formar part del Virregnat de Nova Granada, amb la capital a Bogotà. Tot i així, Panamà, en realitat era autònoma dins l'imperi.[1]

    Independència  Firma dels Tractats de Torrijos-Carter.

    El 10 de novembre de 1821 el Panamà declara la independència d'Espanya. El 28 de novembre es reuní una Assemblea Nacional presidida pel coronel José de Fábrega la qual declarà oficialment la independència de l'istme de Panamà i la seva decisió d'unir-se a la Nova Granada, Equador i Colòmbia, en la República de Colòmbia. El 1830, Veneçuela, Equador i altres territoris se'n separaren, però el Panamà continuà com a província de Colòmbia fins al juliol de 1831 quan l'istme reiterà la seva independència sota el comandament del general Juan Eligio Alzuru com a comandant militar suprem. L'agost del mateix any les forces militars encapçalades pel coronel Tomás Herrera derrotaren i executaren Alzuru i restabliren la unió amb Colòmbia.

    El novembre de 1840 durant una guerra civil que havia començat com a conflicte religiós, l'istme declarà la seva independència sota el lideratge del general Tomás Herrera i es convertí en "Estat Lliure de l'Istme". El nou estat establí enllaços externs econòmics i polítics i elaborà una constitució que incloïa la possibilitat de reunificar-se amb Colòmbia, però només com a districte federal. El juny de 1841 Tomás Herrera es convertí en el primer president de l'Estat Lliure. Tanmateix, el conflicte civil arribà a la seva fi, i el govern de Colòmbia i el govern de l'istme negociaren la reincorporació del Panamà a la República el 31 de desembre de 1841.

    La unió del Panamà i la República de Colòmbia fou feta possible amb la participació activa dels Estats Units segons el Tractat Bidlack Mallarino que finalitzà el 1903. El tractat atorgava als Estats Units el dret de construir ferrocarrils per tot el Panamà i d'intervenir-hi militarment per garantir el control colombí del Panamà. Hi hagué almenys tres intents dels liberals per prendre el control del Panamà i aconseguir la independència, tots els quals foren sufocats per les forces colombianes amb el suport nord-americà.

    El 1902 el president nord-americà Theodore Roosevelt decidí reprendre les obres abandonades del canal del Panamà que havien començat els francesos, però el govern colombià s'oposà a la idea d'un canal controlat pels Estats Units segons els termes que oferia l'administració de Roosevelt. Roosevelt s'oposà a alterar els termes de l'oferiment i ràpidament canvià de tàctiques, donant suport a les demandes panamenyes d'independència i oferint-los suport militar. El 3 de novembre de 1903 el Panamà se separà de Colòmbia i el Dr. Manuel Amador Guerrero, un membre prominent del partit conservador, es convertí en el primer president constitucional de la República de Panamà. Els Estats Units, que tenien una petita base naval a l'àrea, previngueren que els reforços militars colombians arribessin al Panamà per via marítima.

    El mateix mes, Phillipe Banau-Varilla un ciutadà francès que no tenia cap autorització per signar tractats per part del Panamà sense la revisió dels panamenys, signà unilateralment el Tractat Hay - Banau Varilla que atorgà els drets de construir i gestionar de manera indefinida el Canal de Panamà que fou inaugurat el 1914. Aquest tractat es convertí en un punt de conflicte entre tots dos països durant la resta del segle. El 1977 se signaren els Tractats Torrijos-Carter que retornaven els territoris de la zona del canal al Panamà. Els Estats Units controlaren el canal fins a 1999.

    Els primers mandataris provaren d'aconseguir la pau i l'harmonia entre els dos partits polítics principals. El govern panameny passà per períodes d'inestabilitat política i corrupció, incloent-hi l'assassinat del seu president José Antonio Remón Cantera el 1955.[2] El 1968 un cop d'estat destituí el govern del president electe Arnulfo Arias Madrid que havia estat elegit ja dues vegades però no havia pogut completar un mandat sencer.

    Tot i que mai ocupà el càrrec de president, el general Omar Torrijos es convertí en el líder de facto del Panamà. Com a dictador militar, encapçalava la junta de govern militar i amb el temps es tornà en un líder autocràtic. Torrijos mantingué la seva posició de poder fins a la seva mort en un accident aeri el 1981. Durant el seu govern, es reescrigué la constitució i els oficials militars foren posats a càrrec de les institucions civils. Molts oponents al règim foren morts, torturats o exiliats. Torrijos, tanmateix fou una figura carismàtica atesos el seu populisme carismàtic i els diversos projectes d'infraestructura que realitzà. Després de la mort de Torrijos, altres militars el succeïren, entre els quals, el 1983, Manuel Antonio Noriega.

    La dictadura de Noriega i la invasió dels Estats Units

    Noriega augmentà el nombre de soldats a l'exèrcit, al qual reanomenà com les "Forces de Defensa del Panamà" i controlà la vida política i econòmica del país. El seu mandat es caracteritzà per la corrupció, la repressió política de l'oposició, una economia turbulenta i eleccions fraudulentes.[1] A més a més, Noriega s'implicà amb el narcotràfic internacional, i fou acusat de contraban de drogues i de blanqueig de capitals per als càrtels de la droga colombians. Tot això empitjorà les relacions amb els Estats Units.

    El 1989, les eleccions presidencials foren alterades per la dictadura militar i augmentà la pressió del moviment civilista, la població panamenya i el govern nord-americà. Els candidats del moviment civilista foren torturats brutalment. Noriega donà armament a grups paramilitars irregulars per a una confrontació que ell mateix provocà. El desembre de 1989, Noriega es declarà "president vitalici". El 20 de desembre de 1989, 20.000 soldats nord-americans envaïren el Panamà per destituir Noriega.[3] Unes poques hores abans de la invasió, Guillermo Endara, el suposat guanyador de les eleccions, fou declarat president del Panamà en una cerimònia que tingué lloc a una base militar nord-americana de la zona del canal de Panamà sense la presència de cap panameny. Durant la confusió de la invasió, Noriega fugí a la residència del nunci apostòlic. Després d'un setge de diversos dies, Noriega s'entregà als militars nord-americans.

    El període anterior a la rendició i l'extradició de Noriega estigué ple de caos i inseguretat. La policia panamenya estava danyada després de la invasió, i les forces nord-americanes no prengueren aquesta posició per patrullar el país. Noriega fou enviat a Florida on fou jutjat per les autoritats nord-americanes per narcotràfic.

    Història recent

    El govern d'Endara rebé un país l'economia del qual havia estat severament danyada per un embargament econòmic, amb un Banc Nacional en pèssimes condicions i amb una situació d'inseguretat. S'abolí l'exèrcit, es reformà la policia civil i es concentraren tots els esforços per a millorar la situació econòmica. Al final del seu mandat, el govern d'Endara era molt impopular i el 1994 el partit establí una nova dictadura militar. El successor d'Endara, el president Ernesto Pérez Balladares havia estat oficial durant la dictadura de Noriega. La seva administració inicià reformes neoliberals estructurals, entre les quals, la privatització dels sectors de telecomunicacions i elèctric, així com d'alguns ports i instal·lacions militars de la zona del canal.

    Segons el que s'havia estipulat en els Tractats de Torrijos-Carter, els Estats Units retornaren totes les terres del canal el 31 de desembre de 1999. El Panamà inicià una costosa expansió del canal, la qual, en completar-se, permetrà el pas de vaixells molt més grans incrementant el trànsit i l'ús del canal.

    ↑ 1,0 1,1 Panama Arxivat 2009-02-01 a Wayback Machine.. History. MSN Encarta. [Consulta: 6 de març de 2009] Charpentier Herrera, Eduardo. La Banda Republicana (en castellà). Imprenta Nacional, 1969, p.184.  Lawrence A. Yates. «Operation JUST CAUSE in Panama City, December 1989». Combat Studies Institute. [Consulta: 29 octubre 2007].
    Llegeix menys

Llibre de frases

Hola
Hola
Món
Mundo
Hola món
Hola Mundo
Gràcies
Gracias
Adéu
Adiós
No
No
Com estàs?
¿Cómo estás?
Bé gràcies
Bien, gracias
Quant costa?
¿Cuánto cuesta?
Zero
Cero
Un
Una

On puc dormir a prop de Panamà ?

Booking.com
543.236 visites en total, 9.237 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 351 visites avui.