El nucli antic és el nom que rep el centre històric de la Ciutat de Panamà (Panamà) on va ser traslladada i tornada a fundar la ciutat, el 1673. Aquesta nova ciutat, traçada de forma reticular cap als quatre punts cardinals, es va caracteritzar per la axialitat dels seus carrers i postics, el que li va valer ser considerada un model clàssic de ciutat indiana. Està situada en una petita península, envoltada d'un mantell d'esculls rocosos, dins de l'actual corregiment de Sant Felipe. El 1997, el nucli antic de Panamà va ser inclòs en la llista de llocs del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
L'assentament original de la ciutat de Panamà, que avui conforma el jaciment arqueològic de Panamà Vell, va ser saquejat per pirates anglesos al comandament d'Henry Morgan el gener de 1671. Arran d'aquest incident, la ciutat va quedar destruïda gairebé íntegrament. La Corona espanyola va aprovar llavors el trasllat de la ciutat a una petita península, situada aproximadament a 8 km de l'assentament original. Aquesta península estava envoltada d'esculls que quedaven exposats quan la marea era baixa, cosa que dificultaria l'aproximació de naus enemigues. Els treballs de construcció van ser supervisats pel nou governador, Antonio Fernández de Córdoba, un soldat amb vasta experiència en la construcció de fortificacions militars. La cerimònia de fundació de la nova ciutat es va dur a terme el 21 de gener de 1673, dos anys després de l'atac pirata. Inicialment va estar constituïda per prop de 300 habitatges pertanyents a les famílies adinerades de l'època i envoltada per gruixudes muralles que l'excloïen de la resta de la població. El punt central d'aquesta nova ciutat l'ocupava la Plaça Major, enfront de la qual s'alça la Catedral Metropolitana.
El sistema de muralles construït al voltant d'aquesta ciutat tenia un propòsit eminentment militar, a fi d'evitar un nou atac dels pirates. Va ser així com es van construir tres poderosos baluards: Barlovento, Mano de Tigre i la Puerta de Tierra. Aquest últim tenia la funció d'entrada i sortida de la ciutat cap al raval, com era anomenada la ciutat extramurs. A finals del segle xviii es va reforçar el front marí, amb la construcció del baluard i punta de Chiriquí, completat amb un sistema de voltes.[1]
Malgrat tots els esforços per conservar fora de perill la ciutat dels perills externs, la nova ciutat va ser víctima durant el segle xviii de tres grans incendis que la van destruir parcialment i van modificar la seva estructura inicial. La configuració actual data de finals del segle xix i de la primera meitat del segle xx. Aquesta reestructuració permet inserir dins de les ruïnes i edificis colonials, edificacions neoclàssiques, afroantillanes i petites mostres d'art decò, fet que la diferencia d'altres nuclis antics de ciutats com Cartagena de Indias i Quito, que tenen un estil gairebé exclusivament colonial.[2]
Afegeix un nou comentari