Colombia
ColòmbiaMés sobre Colòmbia
- Moneda Peso colombià
- Nom natiu Colombia
- Codi de trucada +57
- Domini d'Internet .co
- Mains voltage 110V/60Hz
- Democracy index 7.04
- Població 49065615
- Àrea 1141748
- costat de conducció right
- Les cultures precolombines (cultures daurades)
El període Preclàssic, com és conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, és quan es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
Els QuimbaiesEnvoltats per eterns guaduals i yarums, els Quimbaies són famosos per la seva habilitat de construcció amb el Bambú Guadua, la seva exquisita orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió de l'actual Eix cafeter, en especial a l'actual departament del Quindío. Els Quimbaies, són els creadors de potser la més famosa peça d'or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu de l'Or), i una de les més impressionants col·leccions d'Art Prehispànic: El Tresor dels Quimbaies (Museu d'Amèrica de Madrid).[1]
...Llegeix mésLes cultures precolombines (cultures daurades)Llegeix menysEl període Preclàssic, com és conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, és quan es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
Els QuimbaiesEnvoltats per eterns guaduals i yarums, els Quimbaies són famosos per la seva habilitat de construcció amb el Bambú Guadua, la seva exquisita orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió de l'actual Eix cafeter, en especial a l'actual departament del Quindío. Els Quimbaies, són els creadors de potser la més famosa peça d'or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu de l'Or), i una de les més impressionants col·leccions d'Art Prehispànic: El Tresor dels Quimbaies (Museu d'Amèrica de Madrid).[1]
Els Quimbaies, es calcula que eren gairebé 1.000.000, vivien en cabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, eren compartits per tres o quatre famílies cada un, i estaven a part en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblat Quimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats de forma molt cordial i familiar.
La producció agrícola dels Quimbaies no era tan eficient com en altres cultures, les quals ja coneixien i practicaven la rotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l'any següent se n'agafava una altra, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fer cultiu en feixes en les zones més pendents, d'aquesta forma evitaven l'erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb el sembrat de Bambús Guadues, que a més de ser font de fusta, conservaven molta aigua i restablien els nutrients de la terra. Els cultius més comuns eren els de blat de moro, arracatxa, fríjol, fique i iuca.
Els Quimbaies desenvoluparen molt la recol·lecció sistematitzada de fruites i baies, especialment les de guames, pitaies, guaiabes, alvocats i caimits. Però la planta que més usaren, fou la guadua. La guadua, és un bambú abundant en la regió de l'actual eix cafeter, i fou usada pels Quimbaies per fer des de joguines, armes fins cases.
La sal, fou una de les raons per la qual els Quimbaies no foren conquistats per pobles agressius com els Muzus i els Panzes, les fonts salades de Consota, Cori, Coinza i Caramanta foren monopolitzades pels Quimbaies, que controlaven el comerç del mineral en la zona a l'occident del Sistema Central. En aquestes fonts salades, l'enginy Quimbaia dividia les aigües salades de les dolces i la salada portada per tubs de guadua als forns. on era evaporada i extreta. Els Quimbaies guardaven tota la sal en dipòsits especials propietat de cada família. La sal era usada tant per pagar tribut al cacic com a les tribus veïnes.
Els Quimbaies foren de les últimes cultures en desaparèixer, perquè les zones que habitaven eren quasi inaccessibles, rodejats a cada costat per pics nevats i amb dos taps de selva al nord o al sud. Tot i així els espanyols arribaren, al comandament de Jorge Robledo, que havia ja conquistat el Nord d'Antioquia. Robledo primer tractà bé als Quimbaies, però després començà a enviar-los a les encomiendas a treballar. Els Quimbaies s'hi resistiren i les tropes espanyoles els exterminaren.
Els TaironesHabitaren la zona més septentrional de Colòmbia, exactament a la Serra nevada de Santa Marta. Ells arribaren a un nivell de desenvolupament envejable per altres cultures colombianes, com d'altres de foranes. Els seus coneixements d'arquitectura, agricultura i hidràulica ens donen la imatge d'una nació ben estructurada, avançada, i que en comparació amb algunes nacions europees, molt més avançades.
Els MuiscasHabitaren a la zona central de Colòmbia, específicament l'Altiplà cundiboyacense foren la Cultura que més va evolucionar pel que fa a l'administració i l'estructura politicoadministrativa de l'Estat; fins a arribar a la conformació oficial d'una Confederació, amb un sistema uniforme de camins, llengua, impostos, religió i lleis.
Els ZenúsA les planes dels actuals departaments de Sucre i Córdoba, existí un poble conegut com els Zenús. Els Zenús foren l'única cultura que va establir un govern centralitzat, concentrant els Zenús en grans ciutats, i no en petits poblats independents.
Els NarinyoHabitaren el macís Colombià en la seva Zona Occidental, la seva orfebreria era propera als patrons artístics dels Inques. Foren exterminats per l'expedició de Sebastián de Belalcázar.
Els TumacoVeïns dels Narinyo, s'especialitzaren en ceràmica decorada.
Els HuitotosImportant tribu que habita encara les selves de Colòmbia.
La colonització i la independènciaEls exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genèricament txibtxes, les quals foren exterminades o subjugades i conquerides. Els espanyols hi varen construir diversos assentaments que finalment es varen convertir en les províncies que conformaren la Nova Granada, al principi com a Capitania General i des de 1717 com a Virregnat, incloent-hi diverses províncies que havien pertangut fins aquest moment a les jurisdiccions dels virregnats de Nova Espanya i el Perú. El moviment d'independència, en gran part liderat per Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander des de 1810, finalment va tenir èxit el 1819 quan el territori ocupat pel virregnat de Nova Granada es va convertir en una república federal, la Gran Colòmbia, després de la batalla de Boyacá (7 d'agost de 1819) i el Congrés d'Angostura aquell mateix any.
Les divisions cabdillistes internes varen conduir el 1830 a la separació dels departaments que componien la Gran Colòmbia: Veneçuela, Quito (actual Equador) i Cundinamarca el 1830. Cundinamarca es va anomenar Nova Granada fins al 1886, quan va prendre el seu nom actual: República de Colòmbia. Les divisions internes romanien, i de tant en tant encenien la guerra civil i van contribuir a la independència de Panamà el 1903 patrocinada pels Estats Units.[2]
Des del 1964 es troba en curs el que s'ha anomenat conflicte armat colombià.
↑ «Artes Figurativas I». A: Enciclopedia Temática Sopena (paper) (en castellà). Traducció de l'Enciclopedia Generale "Le Nove muse" de S.A.I.E. Editrice. Barcelona: Editorial Ramon Sopena, S.A., 1982, p.42. ISBN 84-303-0967-5 [Consulta: 15 desembre 2014]. ↑ Kraft, Betsy Harvey. Theodore Roosevelt: Champion of the American Spirit (en anglès). Houghton Mifflin Harcourt, 2003. ISBN 0618142649.