Paleolític i neolític  Mapa de l'antic Egipte, on es mostren les ciutats i llocs més grans del període dinàstic (c. 3150 aC al 30 aC)

Cap al període paleolític tardà, el clima àrid del nord-est de l'Àfrica havia esdevingut calent i sec, i forçà les poblacions de l'àrea a concentrar-se a la vall del Nil. Des que, durant el Plistocè, els caçadors-recol·lectors nòmades van començar a viure a la regió ara fa uns 1,8 milions d'anys enrere, el Nil ha estat l'eix vital d'Egipte.[1] Les fèrtils terrasses del Nil van fer possible desenvolupar una economia agrícola sedentària i una societat més sofisticada i centralitzada que va esdevenir una part fonamental de la història de la civilització humana.[2]

Restes d'aquesta gent primerenca apareixen a les terrasses del Nil i als oasis en forma d'artefactes de pedra tallada. Les proves arqueològiques indiquen que una societat i cultura egípcies s'havien desenvolupat i s'estengueren en un territori de l'anomenat Egipte predinàstic.

A través del Nil, al mil·lenni XI aC, una cultura moledora de gra que utilitzava el tipus més antic de falç havia estat substituïda per una altra cultura de caçadors, pescadors i recol·lectors que utilitzaven eines de pedra. Les proves també indiquen una ocupació humana i pastoreig al racó sud-oest d'Egipte, a prop de la frontera sudanesa, abans del 8000 aC. Les proves geològiques i els estudis per ordinador de models climàtics suggereixen que els canvis climàtics naturals pels volts del 8000 aC van començar a dessecar les extensions de terres de pastoreig de l'Àfrica septentrional, i posteriorment s'hi formaria el Sàhara (c. 2500 aC). Aviat les tribus de la regió, naturalment, van tendir a agregar-se a prop del riu Nil, on van desenvolupar una economia agrícola sedentària i una societat més centralitzada. Hi ha proves de pasturatge i cultiu de cereals al Sàhara oriental al mil·lenni VII aC.

La dessecació continuada va forçar els primers avantpassats dels egipcis a establir-se al voltant del Nil més permanentment i els va forçar a adaptar-se a una vida més sedentària. Tot i això, el període del 9000 al 6000 aC ha deixat molt poques proves arqueològiques. Cap al 6000 aC, l'agricultura organitzada i les grans construccions havien aparegut a la vall del Nil.[3] En aquell temps, els egipcis del racó sud-oest d'Egipte eren pastors i també van construir grans edificis. El morter ja s'utilitzava al 4000 aC.

 Gerra Naqada II típica decorada amb gaseles (període predinàstic)Període predinàstic

Cap al 5500 aC, petites tribus que vivien a la vall del Nil havien desenvolupat unes cultures úniques que manifestaven un control ferm de l'agricultura i la ramaderia i identificables per la seva ceràmica i objectes personals únics, com pintes, braçalets, i collarets. La primera d'aquestes cultures es va establir al Baix Egipte a el-Omari, al nord d'Helwan, a Merimde a l'oest del delta del Nil, i a les vores de la costa septentrional del llac Meris, a la regió del Fayium. El neolític d'el-Omari i especialment el Fayium es feia notar pels avançats estris de pedra que van modelar la indústria lítica prehistòrica a Egipte.[4][5] El Faiyum es trobava a la intersecció de tres rutes: de la vall del Nil mateix, del Sàhara oriental i de l'Orient Pròxim, d'aquesta manera disposava de característiques de tots tres. Merimde era una de les més grans comunitats septentrionals, comparable en extensió i estructura al Nekhen predinàstic. A més a més de la seva tecnologia lítica, la seva cultura es caracteritzava per formes sofisticades de vasos i anells i culleres de ceràmica, i els caps de maça de pedra que van esdevenir populars al final de la història egípcia.[6]

Molts segles més tard, les cultures predinàstiques meridionals s'hi van començar a establir. Eren contemporanis amb els assentaments dels predinàstics tardans de l'Egipte septentrional, com Maadi, Buto i Heliòpolis.[7] La primera comunitat meridional, Badari, es coneixia per la seva ceràmica d'alta qualitat, estris de pedra, i l'ús del coure.[8] Les sepultures badarianes, simples clots amb signes d'estratificació social, suggereixen que la cultura estava caient sota control de líders més poderosos.[9] Al nord, la ceràmica maadiana era un desenvolupament local, feta de llim del Nil i ocasionalment decorada amb ocells i serekh que sostenien els primers noms d'Horus. Mentre Maadi era com un centre comercial, el contacte entre l'Alt i el Baix Egipte en aquest punt no era significatiu; les relacions comercials amb Palestina i Sumer, tot i això, estaven fortament assegurades.[10] Maadi també era la principal font de vaixells de basalt, la distribució dels quals esdevé més difosa al sud després que l'Egipte septentrional cau sota el control dels legisladors de l'Alt Egipte.[11]

Cap a la segona meitat del quart mil·lenni aC, va aparèixer una cultura que presentava els trets bàsics del que seria l'Egipte històric. A aquesta època, se la va anomenar en arqueologia Naqada II, car va ser una època de característiques especials. Van sorgir, llavors, l'escriptura jeroglífica, la irrigació a gran escala i un urbanisme incipient, els cultes primordials i els centres de poder polític que van esdevenir en dos regnes, l'un del nord i l'altre del sud.

En un període de cap a 1000 anys, la cultura Naqada es va desenvolupar des de petites comunitats grangeres fins a una poderosa civilització els líders de la qual retenien el control suprem sobre la gent i els recursos de la vall del Nil.[12] Establint un poder central a Nekhen, i després a Abidos, els líders de Naqada van estendre el seu control d'Egipte cap al nord seguint el curs del riu i van establir contactes comercials amb Núbia, els oasis del desert occidental, i les cultures de la Mediterrània oriental.[13] La cultura Naqada va manufacturar diversos ornaments de béns materials, els quals incloïen ceràmica pintada, vasos de pedra decoratius d'alta qualitat, paletes cosmètiques, i joies fetes d'or, lapislàtzuli i ivori. També van desenvolupar un vernís conegut com a faiança, que era força utilitzat durant el període romà, per a decorar copes, amulets i petites figures.[14] Durant l'última fase predinàstica, la cultura Naqada va començar a utilitzar símbols escrits que van evolucionar en un sistema ple de jeroglífics per escriure l'egipci.[15]

Primer estat històric

A finals del III mil·lenni i primers del IV mil·lenni, els reis del sud van conquistar el nord, creant el primer estat territorial, dut a terme pel rei Menes, rei de l'Egipte meridional.[16] A partir de la unificació d'ambdós, va passar a comprendre tota la vall del Nil, des de la primera cascada (Assuan) fins a la Mediterrània, incloent-hi els oasis de la zona occidental (Kharga, Dakhla, Farafra i Siwa), encara que molt aviat van començar les expedicions riu amunt, cercant les riqueses de Núbia, arribant fins a la segona cascada.

Les primeres dinasties van crear un estat que superava la diversitat local, arribant al seu punt culminant a la IV dinastia. Tanmateix, l'estat va iniciar massa d'hora un procés de desintegració que va significar la feudalització del país.

Els antics egipcis van triar començar la seva història oficial amb un rei anomenat Meni (o Menes, en grec), que ells creien que havia unit els dos regnes de l'Alt i el Baix Egipte.[17] La transició a un estat unificat, de fet, va succeir més gradualment que els escriptors de l'antic Egipte ens voldrien fer creure, i no hi ha cap gravat contemporani de Menes. Els experts ara creuen, tot i això, que el mític Menes, de fet, podria haver estat el faraó Narmer, que és representat a la cerimonial paleta de Narmer en un acte simbòlic d'unificació.[18] El sacerdot Manethó del segle iii aC va agrupar la llarga línia de faraons següents a Menes en 30 dinasties, sistema encara utilitzat avui en dia.[19]

Període dinàstic antic (3000 aC - 2686 aC)  La paleta de Narmer representa la unificació de les dues terres[20]

Al període dinàstic antic, també conegut com a període arcaic, cap al 3150 aC, Narmer (originari de l'Alt Egipte), primer faraó que va existir a Egipte, va aconseguir la unificació dels dos Egiptes tot establint una capital a Memfis (a 20 km del sud del Caire) després d'una guerra entre ells, de la qual podrien controlar tant la força laboral i l'agricultura de la fèrtil regió del delta com les lucratives i crítiques rutes cap al Llevant ja que la ciutat es localitzava entre l'Alt i Baix Egipte, malgrat el gran canvi que va produir Narmer a Egipte, el seu govern va finalitzar per haver sigut assassinat per un hipopòtam.

L'increment de poder i fama dels faraons durant el període dinàstic antic està reflectit en les seves elaborades tombes mastabes i les estructures mortuòries de culte a Abidos, les quals eren utilitzades per a celebrar el faraó deïficat després de la seva mort.[21] En aquest període dinàstic, la monarquia es caracteritzà pel gran poder i influència que tenien les reines (entre altres).

La forta institució de direcció reial es va desenvolupar per ser essencial en la supervivència i creixement de l'antiga civilització d'Egipte.[22]

Imperi Antic (2686 aC - 2181 aC)  Menkaura i la seva consort, la reina Khamerernebty II

Desconcertants avenços en arquitectura, art, i tecnologia, es van produir durant l'Imperi antic, alimentats per l'increment en la productivitat agrícola, feta possible per una ben desenvolupada administració.[23] Sota la direcció del visir, els oficials estatals recol·lectaven impostos, coordinaven projectes d'irrigació per millorar el rendiment de les collites, llogaren pagesos per treballar en projectes de construcció i establiren un sistema judicial per mantenir la pau i l'ordre.[24] Amb l'excedent de recursos fet possible per una economia productiva i estable, l'estat va poder invertir en la construcció de monuments colossals i comissionar treballs excepcionals d'art de la mà d'obra reial. Les piràmides construïdes per Djoser, Khufu, i els seus descendents són els símbols més memorables de l'antiga civilització egípcia, i el poder dels faraons que ho controlaven.

Amb l'augment d'importància de l'administració, van sorgir unes noves classes d'escribes i oficials educats que eren garantits pels faraons com a pagament pels seus serveis. Els faraons també van fer garants de terres els seus temples de culte mortuori i locals per assegurar-se que aquestes institucions tindrien els recursos necessaris per a adorar el faraó després de mort. Cap al final de l'Imperi nou, cinc segles d'aquestes pràctiques feudals havien desgastat lentament el poder econòmic del faraó, que no es podria permetre més una gran administració centralitzada.[25] Mentre el poder del faraó s'evaporava, els governadors regionals, anomenats nomarques, van començar a reptar la supremacia del faraó. Això, unit a severes sequeres entre el 2200 i el 2150 aC, va causar en últim terme que el país entrés en un període de 140 anys de gana i pugna, conegut com a primer període intermedi.[26]

Primer període i intermedi

Després del col·lapse del govern central egipci al final de l'Imperi antic, l'administració no va poder suportar o estabilitzar l'economia del país. Els governadors regionals no van poder comptar amb el rei per ajut en temps de crisi, i els continus talls de subministrament i disputes polítiques van escalar en fams i guerres civils a petita escala. Tot i els problemes difícils, els líders locals, sense pagar cap tribut al faraó, van utilitzar la seva nova independència per a establir una cultura pròspera a les províncies. Un cop van tenir control sobre els seus propis recursos, les províncies van esdevenir més riques econòmicament—fet demostrat per més grans i millors enterraments entre totes les classes socials.[27] En esclats de creativitat, els artesans provincials van adoptar i adaptar motius culturals formalment restringits a la reialesa de l'Imperi antic, i els escribes van desenvolupar estils literaris que expressaven l'optimisme i originalitat del període.[28]

Lliures de la seva lleialtat al faraó, els legisladors locals van començar a competir entre ells pel control territorial i el poder polític. Cap al 2160 aC, els legisladors de Hierakonpolis controlaven el Baix Egipte, mentre un clan rival basat a Tebes, Antef I, va prendre el control de l'Alt Egipte. Mentre els Intef van créixer en poder i van estendre el seu control sobre el nord, un conflicte entre els dos rivals va esdevenir inevitable. Pels volts del 2055 aC, les forces tebanes sota Nebhepetre Mentuhotep II, finalment, van vèncer els legisladors herakleopolitans, reunificant les dues terres i inaugurant un període de renaixença econòmica i cultural conegut com a Imperi mitjà.[29]

Imperi mitjà (2040 aC - 1782 aC)  Mentuhotep II, el fundador de l'Imperi mitjà

Els faraons de l'Imperi mitjà van restaurar la prosperitat i estabilitat del país, estimulant un ressorgiment de l'art, la literatura, i els projectes de construcció monumental.[30] Mentuhotep II i els seus successors de l'11a dinastia van legislar des de Tebes, però el visir Amenemhet I, en assumir la corona al començament de la 12a dinastia pels volts del 1985 aC, va canviar la capital nacional a la ciutat d'Itytawi localitzada al Fayium.[31] Des d'Itytawi, els faraons de la 12a dinastia van comprometre's en una reclamació territorial de llarg abast i un projecte d'irrigació per incrementar l'excedent agrari de la regió. A més a més, l'exèrcit va reconquerir territori a Núbia, rica en mines de pedra i or, mentre els treballadors construïen una estructura defensiva al delta oriental, les Muralles-del-Legislador, per defensar-se contra atacs estrangers.[32]

Tenint exèrcit assegurat i seguretat política i vastes riqueses agrícoles i minerals, la població, l'art, i la religió de la nació van aflorar. En contrast amb les actituds elitistes de l'Imperi antic envers els déus, l'Imperi mitjà va experimentar un increment d'expressions de pietat personal i el que es podria anomenar democratització de la vida d'ultratomba, en la qual totes les persones hi posseïen una ànima i podien ser ben rebudes dins la companyia dels déus després de la mort.[33] La literatura de l'Imperi mitjà es caracteritzava per tractar temes i personatges sofisticats escrits en un estil segur i eloqüent,[28] i els relleus i retrats escultòrics del període van capturar detalls subtils i individuals que van assolir noves fites de perfecció tècnica.[34]

L'últim gran legislador de l'Imperi mitjà, Amenemhet III, va deixar entrar pobladors asiàtics a dins de la regió del delta per proveir una força de treball suficient per a les seves campanyes especialment actives de mineria i construcció. Aquestes ambicioses activitats de construcció i mineria, tot i això, combinades amb un inesperat retard de les crescudes del Nil al seu regne, van esgotar l'economia i van precipitar el lent declivi en el segon període intermedi durant les tardanes 13a i 14a dinasties. Durant aquest declivi, els pobladors asiàtics estrangers van començar a apoderar-se de la regió del delta, posteriorment dominant dins Egipte com a hikses.[35]

Segon període intermedi i els hikses (c. 1800 aC - 1550 aC)

Pels volts del 1650 aC, mentre el poder dels faraons de l'Imperi mitjà es debilitava, els immigrants asiàtics residents a la ciutat del delta oriental Avaris van apoderar-se de la regió i van forçar el govern central a retirar-se a Tebes, on el faraó era tractat com a vassall i se n'esperava un tribut.[36] Els hikses ('legisladors estrangers') van imitar els models egipcis de govern i es retrataven ells mateixos com a faraons, integrant així elements egipcis en la seva cultura de l'edat del bronze mitjà.[37]

Després de la seva retirada, els reis de Tebes es van trobar ells mateixos atrapats entre els hikses al nord i els aliats nubians dels hikses, els cuixites, al sud. Cap a cent anys de tènue inacció van seguir, i no va ser fins al 1555 aC que les forces tebanes van aconseguir prou força com per encarar-se als hikses en un conflicte que duraria més de trenta anys.[36] Els faraons Tao II i Kamose van aconseguir finalment derrotar els nubians, però va ser el successor de Kamose, Amosis I, qui va emprendre victoriosament una sèrie de campanyes que va erradicar permanentment la presència hiksa a Egipte. En l'Imperi nou que va seguir, l'exèrcit va esdevenir una prioritat central per als faraons que buscaven estendre les fronteres egípcies i assegurar el seu domini complet de l'Orient Pròxim.[38]

 La màxima extensió territorial de l'antic Egipte (segle xv aC)Imperi nou (1570 aC - 1070 aC)

L'Imperi nou marca l'apogeu d'Egipte com a poder internacional amb fronteres assegurades i esteses. Amosis I va fundar la seva primera dinastia i va recol·locar la capital des d'Avaris a Tebes, mentre mantenia l'administració a Memfis. Campanyes empreses sota Tuthmosis I i el seu net Tuthmosis III van estendre la influència dels faraons dins de Síria i Núbia, consolidant la seva lleialtat i obrint l'accés a importacions crítiques com bronze i fusta.[39] Els faraons de l'Imperi nou van començar una campanya de construcció a gran escala per promoure el déu Amon, el culte creixent del qual es basava en Karnak. També van construir monuments per glorificar els seus propis èxits, tant reals com imaginaris. La faraona Hatshepsut va utilitzar aquesta propaganda per a legitimar la seva reclamació al tron.[40] El seu regnat victoriós va ser marcat per expedicions comercials al Punt, un elegant temple mortuori, un parell de colossals obeliscs i una capella a Karnak. No obstant això, el seu nebot legal Tuthmosis III va lluitar per esborrar el seu llegat prop de la fi del seu regnat, tot usurpant-li el tron.[41]

 Akhenaten i família rebent vida dels raigs de l'Aten

Pels volts del 1350 aC, l'expansió, construcció, i acumulació de riqueses pròsperes de l'Imperi nou establertes per un període de prop de 200 anys, va perillar breument quan Amenhotep IV, inesperadament, va ascendir al tron i va instituir una sèrie de reformes radicals i caòtiques. Canviant el seu nom pel d'Akhenaten, va ascendir el déu sol Aten com a deïtat suprema, va suprimir el culte a les altres deïtats, i va atacar el poder de l'atrinxerat establiment sacerdotal.[42] Movent la capital a la nova ciutat d'Akhetaten (avui en dia, Amarna), Akhenaten va tancar-se als afers estrangers i es va absorbir ell mateix en la seva nova religió i estil artístic. Després de la seva mort, el culte d'Aten es va abandonar ràpidament, i els subsegüents faraons Tutankamon, Ay i Horemheb, silenciosament van esborrar tot esment a l'heretgia d'Akhetaten, ara coneguda com a període d'Amarna.[43]

 Quatre estàtues colossals de Ramsès II franquegen l'entrada del seu temple d'Abu Simbel

La XVIII dinastia es va acabar quan els seus últims tres reis -Tutankamon, Ay i Horemheb- van morir tots sense cap hereu. El tron llavors va passar al militar Ramsès I, que va fundar la XIX dinastia. El seu net Ramsès II, també conegut com a Ramsès el Gran, va ascendir al tron pels volts del 1279 aC als 18 anys i va construir més temples, va erigir més estàtues i obeliscs, i adoptà més nens que cap altre faraó de la història.[44] Valent militar, Ramsès II va dirigir el seu exèrcit contra els hitites en la Batalla de Kadesh i, després de lluitar fins a un dur empat, tot seguit va concloure el primer tractat de pau registrat, el 1258 aC.[45] Tot i això, la riquesa d'Egipte va fer-lo un objectiu temptador per envair, i els faraons de l'Imperi nou tardà eren atacats repetidament pels libis i els Pobles del mar. Inicialment, l'exèrcit era capaç de repel·lir aquestes invasions, però amb el temps Egipte va perdre el control de Síria i Palestina. L'impacte d'amenaces externes era exacerbat pels problemes interns: corrupció dins l'administració, saqueig de les tombes reials a la vall dels Reis i malestar civil van minar la unitat del país i l'autoritat del faraó. Durant l'Imperi nou, els grans sacerdots del temple d'Amun de Tebes havien acumulat vastes franges de terres i riqueses, i el seu creixent poder va esberlar el país durant el tercer període intermedi.[46]

 Pels volts del 730 aC, els libis de l'oest van fracturar la unitat política del paísTercer període intermedi

Seguint la mort de Ramsès XI, el 1078 aC, Esmendes I va assumir l'autoritat sobre la part septentrional d'Egipte, governant des de la ciutat de Tanis. El sud estava controlat efectivament pels grans sacerdots d'Amon a Tebes, els quals van reconèixer Esmendes I només de nom.[47] Durant aquell temps, els libis s'havien establert al delta occidental, i els caps dels seus assentaments van començar a incrementar la seva autonomia. Els prínceps libis van prendre el control del delta sota Shoshenq I al 945, fundant l'anomenada dinastia líbia o bubastita, que governaria durant uns 200 anys. Shoshenq també va guanyar el control de l'Egipte meridional establint membres de la seva família en posicions sacerdotals importants. El control libi va començar a ergir-se com a dinastia rival al delta des de Leontopolis, i els cuixites amenaçaven des del sud. Pels volts del 727 aC, el rei cuixita Piankhi va envair territoris del nord, i prengué el control de Tebes i temporalment del delta.[48]

El prestigi d'abast llunyà egipci va decaure considerablement al final del tercer període intermedi. Els seus aliats estrangers havien caigut sota l'esfera d'influència assíria, i cap al 700 aC la guerra entre els dos estats va esdevenir inevitable. Entre el 671 i el 667 aC, els assiris van començar el seu atac sobre Egipte. Tant el Regne de Taharqa com del seu successor, Tanutamon, van estar plens de conflictes amb els assiris, contra els quals Egipte va gaudir d'algunes victòries. Finalment, els assiris van empènyer els cuixites un altre cop a Núbia, van ocupar Memfis, i van saquejar els temples de Tebes.[49]

Egipte tardà

Sense plans permanents de conquesta, els assiris van deixar el control d'Egipte a una sèrie de vassalls, que van ser coneguts com a reis saïtes de la dinastia XXVI d'Egipte. Cap al 653 aC, el rei saïta Psamètic I va ser capaç de fer fora els assiris amb l'ajut de mercenaris grecs, que havia reclutat per formar la primera armada egípcia. La influència grega es va estendre tan amplament que la ciutat de Naucratis va esdevenir la casa dels grecs al delta. Els reis saïtes, basats en la seva nova capital de Saïs, van ser la prova d'un breu però vigorós renaixement econòmic i cultural, però al 525 aC, els poderosos perses, liderats per Cambises II, van començar la seva conquesta d'Egipte, i acabaren capturant el faraó Psamètic III en la Batalla de Pelúsion. Cambises II, llavors, va assumir el títol formal de faraó, però va governar Egipte des de casa seva, a Susa, deixant Egipte sota el control d'un sàtrapa. Unes quantes revoltes victorioses contra els perses va marcar el segle v aC, però Egipte mai no va ser capaç d'expulsar permanentment els perses.[50]

Seguint la seva annexió pels perses, Egipte es va ajuntar amb Xipre i Fenícia en la sisena satrapia de l'Imperi Aquemènida. Aquest primer període de govern persa sobre Egipte, també conegut com a 27a dinastia, es va acabar al 402 aC, i entre 380-343 aC la trentena dinastia va governar com a última casa reial nadiua de l'Egipte dinàstic, cosa que va posar fi al lideratge de Nectabeu II. Una breu restauració del govern persa, de vegades coneguda com a dinastia aquemènida, va començar al 343 aC, però poc després, al 332 aC, el governador persa Mazaces va lliurar Egipte a Alexandre el Gran sense cap lluita.[51]

Dinastia ptolemaica  Cleòpatra VII va adoptar les antigues tradicions i llengua d'Egipte

Al 332 aC, Alexandre III de Macedònia (Alexandre Magne) va conquerir Egipte amb una petita resistència dels perses i va ser benvingut pels egipcis com a alliberador. El govern grec establert pels successors d'Alexandre, els ptolemeus, es basava en el model egipci i la nova capital d'Alexandria. La ciutat era per demostrar el poder i prestigi del govern grec, i va esdevenir un centre d'aprenentatge i cultura, centrat en la famosa Biblioteca d'Alexandria.[52] El far d'Alexandria il·luminava el camí als vaixells, els quals van continuar proveint el comerç per tota la ciutat, mentre els ptolemeus feien empreses comercials i públiques, com la fabricació de papir, la seva màxima prioritat.[53]

La cultura grega no va substituir pas la cultura egípcia nativa, sinó que els ptolemeus van recolzar les antigues tradicions en un esforç d'assegurar la lleialtat del poble. Van construir nous temples d'estil egipci, van donar suport als cultes tradicionals, i es van retratar ells mateixos com a faraons. Algunes tradicions es van barrejar, com els déus grecs i egipcis que van ser sincretitzats en deïtats compostes, tals com Serapis, i les formes gregues clàssiques van influenciar els motius egipcis tradicionals. Tot i els seus esforços per calmar els egipcis, els ptolemeus es van haver d'enfrontar a revoltes natives, penetrants rivalitats familiars, i la poderosa xusma d'Alexandria, que s'havia format després de la mort de Ptolemeu IV.[54] A més a més, mentre Roma es refiava cada cop més de la importació de cereals d'Egipte, els romans tenien més interès en la situació política del país. Les revoltes egípcies contínues, les ambicions polítiques, i els poderosos contrincants siris provocaven una situació inestable, portant Roma a enviar forces per assegurar el país com a província del seu imperi.[55]

 Els retrats del Fayum resumeixen la trobada de les cultures egípcia i romanaDominació romana

Egipte va esdevenir una província de l'Imperi Romà al 30 aC, seguint la derrota de Marc Antoni i la reina ptolemaica Cleòpatra VII per Octavi (més tard, emperador August) en la Batalla d'Actium. Els romans es refiaven dels carregaments de cereals d'Egipte, i l'exèrcit romà, sota el control d'un prefecte nomenat per l'emperador, va reprimir revoltes, va fer respectar estrictament la recaptació de pesades taxes, i va prevenir atacs dels bandits, els quals havien esdevingut un problema notori durant el període.[56] Alexandria va esdevenir un centre cada cop més important en la ruta de comerç amb l'Orient, quan els articles de luxe exòtics tenien una alta demanda a Roma.[57]

Encara que els romans van tenir una actitud més hostil amb els egipcis que els grecs, algunes tradicions com la momificació i adoració dels déus tradicionals va continuar.[58] L'art del retrat del Fayum va aflorar, i alguns emperadors romans es van representar com a faraons, tot i que no tan extensament com ho havien fet els ptolemeus. En principi, vivia a fora d'Egipte i no executava les funcions cerimonials com a rei egipci. L'administració local va esdevenir romana en estil i tancada als natius egipcis.[58]

Des de mitjan segle i, el cristianisme va arrelar a Alexandria i es va difondre. Incompatible amb el paganisme, el cristianisme va perseguir guanyar conversos i va amenaçar les tradicions religioses populars. Això va portar a la persecució de conversos al cristianisme, culminant en les grans purgues de Dioclecià, començades al 303 dC, però finalment el cristianisme va triomfar.[59] Com a conseqüència, la cultura pagana egípcia va entrar en un declivi continu. Tot i que la població nativa va continuar parlant en la seva llengua, l'habilitat de llegir escriptura jeroglífica a poc a poc va desaparèixer a mesura que la influència dels sacerdots i sacerdotesses dels temples egipcis disminuïa. La persecució va forçar recents convertits a fugir als deserts egipcis; els temples mateixos de vegades es convertien en esglésies o s'abandonaven al desert.[60] Amb el temps, el creixement d'aquestes comunitats va generar la necessitat d'escriure instruccions gregues cristianes en llengua egípcia. Els pares primerencs de l'Església ortodoxa copta, com Antoni el Gran, Pacomi de Tabenna, Macari i Atanasi, que normalment escrivien en grec, van adreçar part dels seus esforços als monjos egipcis d'Egipte. La llengua egípcia, ara escrita en l'alfabet copte, va aflorar als segles ii i iii. Tot i això, no va ser fins a Šenuti que el copte va esdevenir una llengua plenament estandarditzada basada en el dialecte sahídic. La llengua nativa egípcia i els coneixements del grec i retòrica de Xenut li van servir com a eines necessàries per a elevar el copte, en contingut i estil, a una alta literatura quasi igual a la posició de la llengua egípcia a l'Egipte precristià.

Dominació islàmica  Manuscrit copte del segle viii de sant Lluc 5.5—9

Egipte va caure sota el domini dels governadors àrabs amb l'expansió de l'islam al segle vii. A les portes del segle viii, el califa Abd-al-Màlik ibn Marwan va decretar que l'àrab substituiria el grec i el copte com a llengua administrativa exclusiva. El copte literari va declinar gradualment fins al punt que, al cap d'uns quants segles, el bisbe egipci Severus Ibn al-Muqaffa va trobar necessari escriure la seva Història dels patriarques en àrab. Tot i això, eclesiàsticament, la llengua va retenir la seva important posició, i molts textos hagiogràfics també es van compondre durant aquest període. Fins al segle x, el copte va romandre la llengua parlada de la població nativa a fora de la capital.

Les violentes persecucions dels mamelucs van guiar a un declivi més gran del copte, fins que es va lliurar a l'àrab egipci en algun moment del segle xvii, i des de llavors pot haver sobreviscut en bosses isolades per un temps més. A la segona meitat del segle xix, el papa Ciril IV d'Alexandria va començar un moviment nacional eclesiàstic per reviure la llengua copta. Es van publicar uns quants treballs de gramàtica, junt amb el diccionari més entenedor que s'havia fet fins llavors. Les troballes universitàries en el camp de l'egiptologia i la inauguració de l'Institut d'Estudis Coptes van contribuir-ne més endavant a la renaixença. Els esforços per ressuscitar la llengua continuen emprenent-se, tant a dins com fora de l'Església, i han atret l'interès tant de coptes com d'àrabs a Egipte.