Context sobre Vall d'Aran

La Vall d'Aran o Aran, de vegades anomenada pel seu topònim oficial Val d'Aran o Vath d'Aran, en aranès, és una vall pirinenca i una comarca (occità: parçan) situada al sud-est de la regió històrica i cultural de Gascunya, a la també regió històrica, encara més gran, d'Occitània. Administrativament és una entitat territorial singular de Catalunya considerada com a realitat nacional occitana. Amb capital a Viella (Vielha en aranès), té un govern autònom, el Consell General d'Aran, en virtut de la Llei 16/1990 sobre el règim especial de la Val d'Aran, actualitzada amb la nova Llei d'Aran del 21 de gener de 2015. Va ser una comarca fins al 2015, any a partir del qual es considera legalment una entitat territorial singular.

La llengua pròpia i oficial és l'occità aranès, que pertany al conjunt del gascó oriental. També hi són cooficials el català i el castellà. Celebra la seva festa nacional, la Hèsta d'Aran,...Llegeix més

La Vall d'Aran o Aran, de vegades anomenada pel seu topònim oficial Val d'Aran o Vath d'Aran, en aranès, és una vall pirinenca i una comarca (occità: parçan) situada al sud-est de la regió històrica i cultural de Gascunya, a la també regió històrica, encara més gran, d'Occitània. Administrativament és una entitat territorial singular de Catalunya considerada com a realitat nacional occitana. Amb capital a Viella (Vielha en aranès), té un govern autònom, el Consell General d'Aran, en virtut de la Llei 16/1990 sobre el règim especial de la Val d'Aran, actualitzada amb la nova Llei d'Aran del 21 de gener de 2015. Va ser una comarca fins al 2015, any a partir del qual es considera legalment una entitat territorial singular.

La llengua pròpia i oficial és l'occità aranès, que pertany al conjunt del gascó oriental. També hi són cooficials el català i el castellà. Celebra la seva festa nacional, la Hèsta d'Aran, el 17 de juny.

Més sobre Vall d'Aran

Population, Area & Driving side
  • Població 10175
  • Àrea 633
Història
  • El 1067, la Val d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s'hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marçan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1130,[1] Alfons el Bataller va signar el tractat de l'Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona d'Aragó.

    La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el Tractat de Corbeil de 1258 va significar el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d'Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d'Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I va voler infeudar el territori a Guillem d'Entença[2] el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona.

    En el marc de la Croada contra la Corona d'Aragó i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés,[3] va envair la Vall d'Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300[4] i 500 homes.[5]

    Pel tractat d'Argelers de 1298, s'acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l'administració de la Vall d'Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte.

    El 26 d'abril de 1313 d'acord amb el Tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix aquest territori al rei Jaume el Just d'Aragó.[6] El rei establí el 22 de juliol del 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d'Aran) o Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d'administratiu de la universitas al Conselh Generau d'Aran.[7] El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III. Ja havia estat concedit el primer privilegi a Lleida el 4 de juliol del 1306. I endemés, el 26 de juny del 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria.

    ...Llegeix més

    El 1067, la Val d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s'hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marçan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1130,[1] Alfons el Bataller va signar el tractat de l'Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona d'Aragó.

    La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el Tractat de Corbeil de 1258 va significar el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d'Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d'Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I va voler infeudar el territori a Guillem d'Entença[2] el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona.

    En el marc de la Croada contra la Corona d'Aragó i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés,[3] va envair la Vall d'Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300[4] i 500 homes.[5]

    Pel tractat d'Argelers de 1298, s'acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l'administració de la Vall d'Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte.

    El 26 d'abril de 1313 d'acord amb el Tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix aquest territori al rei Jaume el Just d'Aragó.[6] El rei establí el 22 de juliol del 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d'Aran) o Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d'administratiu de la universitas al Conselh Generau d'Aran.[7] El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III. Ja havia estat concedit el primer privilegi a Lleida el 4 de juliol del 1306. I endemés, el 26 de juny del 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria.

    El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l'oferiment[8] del síndic de pactar la unió d'Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l'Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament a la Corona d'Aragó encara que fou envaïda temporalment el 1597 pels hugonots, comandats pel comte de Saint-Girons.

    El 1595, les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI d'Espanya el 1755), mentre que el 1605 Felip III d'Espanya augmentà els privilegis.

    Arran dels successos esdevinguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d'acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l'ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al març del 1643 d'acceptar l'obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d'ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV de Castella, era el cap visible de l'oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2 d'abril de 1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l'entrada d'un exèrcit compost d'unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s'havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s'havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d'Aragó. Aquest fet s'esdevingué el 20 d'abril de 1643.

    En esclatar la guerra de successió espanyola, la Vall d'Aran prengué partit per l'arxiduc Carles d'Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l'exèrcit castellà o borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l'acció contra l'intent francès d'entrar a la Vall l'any 1707. Es distingiren també en l'heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes franco-castellanes, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1.400 baixes. Fins al 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel. Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d'Arpajon, el qual s'apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l'església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20 000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V.

    En 1717, durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, fou ocupada per les tropes franceses del marquès de Bonàs per ordre de James Fitz-James Stuart, sent restituïda pel tractat de Madrid de 1721.[9]

    El 1805 la Vall d'Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d'Urgell en substitució del de Comenge, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l'Alta Garona el 1812.[10] L'aranès Felip Aner d'Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d'Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l'abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria.

    El 2 de setembre del 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d'Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins al 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del segle xix fou el capellà i escriptor Josèp Condò Sambeat.

    La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d'Espanya, un cop acabada la Guerra Civil espanyola d'establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d'Aran[11] mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau Operació Reconquesta d'Espanya.[12]

    Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l'Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l'Estatut de Sau, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

    El 26 de juliol del 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d'Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d'Aran, amb els següents objectius:

    Identificar plenament les institucions antigues, llur funcionament, potestats i forma d'elecció. Estudiar llur adequació possible a la realitat actual, i proposar-ho a l'Assemblea de Parlamentaris.

    D'aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d'Aran, no reconegut oficialment, però el 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l'Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l'IEO respecte al gascó. Així, des del curs 1984-1985 s'ensenyaria l'aranès de manera regular a l'escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre'n l'ús a tots els nivells possibles.

    Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó Giménez (aleshores vinculat a Convergència i Unió), i partidaris de formar una comunitat autònoma a part (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès), el 26 de maig del 1991 fou escollit per primer cop el Consell General d'Aran, format per 13 consellers. El resultat fou:

    Coalició Aranesa-Convergència i Unió (CA-CiU) obté 1.947 vots (37,8%) i 7 consellers. Unitat d'Aran-Partit Nacionalista Aranès (UA-PNA) obté 1.514 vots (29,4%) i 6 consellers. Partido Popular (PP) obté 203 vots (3,9%) i cap conseller. Independents de Lairissa obté 58 vots (1,2%) i cap conseller.

    D'aquesta manera, fou nomenat per primer cop el Síndic d'Aran, en la persona de Pilar Busquets (CA-CiU), contra l'altre candidat, Emili Medan (UA-PNA). La participació fou del 60,7% sobre 5.142 votants.

    Benito Monclús, Pere «Llibertat, protectorat, sobirania. Els aranesos i la Corona d'Aragó (1104-1283)». La reintegració de la Vall d'Aran a Catalunya. Institut d'Estudis Catalans [Barcelona], 2015, p. 11-26. ISSN: 978-84-9965-260-3. (occità) Vexil'Òc, lo jornal occitan de vexilologia, num. 4, Abriu de 1988 [1] (occità) Institut d'Estudis Aranesi [2][Enllaç no actiu] (occità) Aué, [3] «Enciclopèdia Catalana». Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 6 desembre 2007]. Ferrer i Mallol, M. Teresa. Set-cents anys de la reintegració de la Vall d'Aran a Catalunya. IEC.  Universitat de Barcelona. Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, Documenta et scripta, p.82 Carta al Parlament de Barcelona (23-12-1410). Boix Sin, Blanca. Arties, una vila aranesa a l'antic règim. Universitat de Lleida, 2007, p. 91. ISBN 8484094685.  Lluch i Martín, Enric. Enric Lluch i Martín: l'obra escrita. Institut d'Estudis Catalans, 2007, p.41. ISBN 8472839044.  (castellà) Alfonso Domingo, El Canto del Buho p.130 (castellà) Paisajes de la Guerrilla
    Llegeix menys

On puc dormir a prop de Vall d'Aran ?

Booking.com
535.396 visites en total, 9.233 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 394 visites avui.