Context sobre Catalunya

Catalunya (occità: Catalonha, castellà: Cataluña) és un país europeu situat a la Mediterrània occidental, constituït com a comunitat autònoma de l'estat espanyol. Se situa a la costa nord-est de la península Ibèrica i limita al nord amb Andorra, així com amb Occitània i la Catalunya Nord, a l'estat francès, a l'oest amb l'Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i és un dels territoris pertanyents a l'àmbit lingüístic dels Països Catalans. El 2022 tenia una població estimada de 7.747.709 habitants (segons l'IDESCAT).

El territori que actualment es coneix com a Catalunya va ser una possessió de l'Imperi Romà que va passar a mans dels gots i dels alans en el segle v. Els musulmans la van conquerir l'any 712, però en van ser expulsats de la r...Llegeix més

Catalunya (occità: Catalonha, castellà: Cataluña) és un país europeu situat a la Mediterrània occidental, constituït com a comunitat autònoma de l'estat espanyol. Se situa a la costa nord-est de la península Ibèrica i limita al nord amb Andorra, així com amb Occitània i la Catalunya Nord, a l'estat francès, a l'oest amb l'Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i és un dels territoris pertanyents a l'àmbit lingüístic dels Països Catalans. El 2022 tenia una població estimada de 7.747.709 habitants (segons l'IDESCAT).

El territori que actualment es coneix com a Catalunya va ser una possessió de l'Imperi Romà que va passar a mans dels gots i dels alans en el segle v. Els musulmans la van conquerir l'any 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a les darreries del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany, llavors rei dels francs, qui va crear una sèrie de comtats fronterers per administrar-la. Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un territori independent que es va confederar el 1137 amb la Corona d'Aragó, i va acabar la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154. La Corona d'Aragó, posteriorment es va unir a la Corona de Castella el 1476, com a conseqüència del casament d'Isabel i Ferran, els reis catòlics. Va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l'acabament de la Guerra de Successió Espanyola el 1714. Uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d'Espanya. El 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya va proclamar la República Catalana, que no es va fer efectiva ni va aparèixer al DOGC, però va comportar l'aplicació de l'article 155 pel govern espanyol durant 218 dies.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.

La capital n'és Barcelona i té un total de 947 municipis. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.

La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità, denominat aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Generalment els catalans són bilingües i parlen les dues llengües principals encara que difereixen respecte a l'idioma que tenen per llengua materna. Segons les dades de 2013, el 99,7 % dels catalans sap parlar castellà mentre que el 80,4 % sap parlar català. A més, l'ús per cada parlant d'un o un altre idioma depèn amb freqüència de l'àmbit social en el qual s'expressi. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 36 % dels catalans utilitza el català com a llengua habitual, el 46 % el castellà, el 12 % ambdues i el 0,03 % l'aranès. El 6 % de la població resident de Catalunya utilitza habitualment altres llengües.

Més sobre Catalunya

Informació bàsica
  • Moneda Euro
  • Nom natiu Catalunya
  • Domini d'Internet .cat
  • Speed limit 120
  • Mains voltage 230V/50Hz
Population, Area & Driving side
  • Població 7747709
  • Àrea 31895
  • costat de conducció right
Història
  •  El 1714 la radicalització política catalana accentuà els plantejaments republicans. L'opúscle Lealthad Catalana publicat el 1714 sostenía que a la Nació només la representen les Corts, soles, com a reunió dels tres braços, sense la necessària presència del rei: «Solo las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la Nación […], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda la Nación Cathalana, junta en sus Braços, resolvió el defenderse por el rey, en cuyo dominio estava […]»[1]

    La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes:

    ...Llegeix més
     El 1714 la radicalització política catalana accentuà els plantejaments republicans. L'opúscle Lealthad Catalana publicat el 1714 sostenía que a la Nació només la representen les Corts, soles, com a reunió dels tres braços, sense la necessària presència del rei: «Solo las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la Nación […], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda la Nación Cathalana, junta en sus Braços, resolvió el defenderse por el rey, en cuyo dominio estava […]»[1]

    La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes:

    Història geològica de Catalunya Prehistòria a Catalunya Període iber a Catalunya Període romà a Catalunya Període visigot a Catalunya Edat mitjana de Catalunya Edat moderna de Catalunya Història contemporània de Catalunya Segle XX a Catalunya

    El territori que ocupa Catalunya fou conquerit per l'Imperi Romà el 218 aC i formà part de la província Tarraconense; al segle v la Tarraconense fou conquerida pels gots i formà part del Regne de Toledo. El 712 els musulmans derrotaren els gots i ocuparen la Tarraconense, però a finals d'aquell mateix segle en foren expulsats de la part nord pels francs amb el suport de Carlemany.[2][3] La Gòtia franca fou organitzada en comtats, que a l'extinció de la dinastia carolíngia no renovaren el vassallatge a la nova dinastia reial franca. El comte de Barcelona va apoderar-se de diversos comtats i el 1137 es casà amb Peronella, filla del rei d'Aragó, constituint una unió dinàstica entre ambdós llinatges. Alfons el Cast, el primer a ser rei d'Aragó i comte de Barcelona, unificà políticament l'heterogeni grup de comtats catalans que estaven sota la jurisdicció mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medieval[4] amb un corpus legislatiu i judicial unificat, uns referents culturals comuns, i unes fronteres que foren definides com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»).[5] Administrativament Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d'àmbit territorial, les vegueries,[6] al capdavant de les quals hi havia un representant de l'autoritat reial, el veguer. La fundació de Catalunya com a estat es veu representada per l'aparició del terme Cathalonia en la documentació legal de la cancelleria del rei d'Aragó,[5] que passà de tenir la mera i vaga accepció geogràfica anterior a esdevenir la denominació oficial d'un espai polític i ètnic definit.

    El 1319 el rei Jaume el Just consagrà la «Unió» indissoluble d'Aragó, València i Catalunya, transformant la unió dinàstica en una imperfecta però efectiva federació d'estats[7] anomenada Corona d'Aragó[8][9] respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Parlaments, Generalitats i sistema constitucional.[5] La unió dinàstica del Casal d'Aragó amb la Dinastia Trastàmara[10] i la Dinastia dels Habsburg no alterà el sistema constitucional dels estats de la Corona d'Aragó. El 1640 el projecte centralista del comte duc d'Olivares desencadenà la Guerra dels Segadors, que acabà ocasionant la separació del regne de Portugal i pèrdua per cessió al Regne de França dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.[11] L'entronització de la Dinastia borbònica desencadenà la Guerra de Successió Espanyola[12] a escala europea i a causa dels continus conflictes entre els funcionaris de Felip V i els funcionaris de la Corona aragonesa, va créixer a Catalunya un sentiment de suport a l'Arxiduc Carles convertí el conflicte en una guerra interna entre els estats de la Monarquia Catòlica.[13] La guerra acabà amb la cessió d'estats hispànics d'Itàlia, de Flandes, de Menorca i Gibraltar, i la imposició de l'absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta. L'assimilació de la Corona d'Aragó per la Corona de Castella fou l'inici de l'estat-nació espanyol, que continuà mitjançant la imposició de les característiques de l'ètnia dominant, en aquest cas la castellana, sobre les de les altres ètnies, esdevingues minories nacionals a assimilar mitjançant polítiques nacionalistes.[14][15]

     Resolució de la Constitució de la República Catalana pel Parlament de Catalunya el 27 d'octubre del 2017

    El col·lapse de l'Antic règim absolutista al llarg del segle xix i l'establiment de règims lliberals no suposà la recuperació del sistema constitucional propi de Catalunya i dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren el Regne d'Espanya com un règim polític centralitzat. Al llarg del segle xx s'assajaren diferents mètodes de descentralització administrativa com la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana, però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de delegació politicoadministrativa en les comunitats autònomes. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estatueix en el seu preàmbul que «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació», tot i que la vigent Constitució espanyola limita el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya al d'una nacionalitat històrica.[16]

    La sentència de l'estatut de 2010, entre d'altres, va revifar el sentiment independentista i va ser el detonant per activar un procés independentista català, que va celebrar manifestacions multitudinàries el 2010, 2012, 2013, 2014, fins que les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 van donar lloc a un Parlament amb majoria absoluta independentista. El President de la Generalitat Carles Puigdemont va convocar un Referèndum d'autodeterminació que es va celebrar l'1 d'octubre de 2017 i va donar més d'un 90 % de vots a favor del sí. Pocs dies després va fer una declaració parcial d'independència, a l'espera d'una mediació internacional.[17] Finalment el 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar la Proclamació de la República Catalana que va quedar sense efecte per l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució espanyola.[18]

    Fontana (2004: 20). Abadal i de Vinyals, Ramon. Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1926-55.  Cataluña Arxivat 2006-05-25 a Wayback Machine.. 6. Historia. MSN Encarta en español. [Consulta: 27 de setembre de 2009] Sesma 2000, pàg. 14 ↑ 5,0 5,1 5,2 Sesma 2000, pàg. 60 Sesma 2000, pàg. 62 Hinojosa 2006, pp. 268-269
    « El impulso decisivo vino de la mano de Jaime II, que con gran habilidad transformó la unión dinàstica en una federación de Estados, todavía imperfecta, pero de gran efectividad, sobre todo cara a la proyección mediterránea de la Corona, utilizando para ello las Cortes particulares de cada Estado, delimitando las fronteras entre ellos, y dotándolos de administraciones y gobiernos similares, aunque conservando sus particularidades fiscales, monetarias o judiciales. Como señaló E. Sarasa (La Corona de Aragón en la Edad Media, Zaragoza, 2001) "la dualidad monarquía común y diversidad territorial parece que fue la clave del éxito de la Corona de Aragón como realidad histórica, al margen de las denominaciones aplicadas por algunos autores (Imperio catalano-aragonés, Confederación catalano-aragonesa, Condes-Reyes, etc.)". En tiempos de Jaime II "Corona de Aragón" (Corona Aragonie) era la denominación habitual para el dominio real. La monarquía cohesionaría la actuación exterior de los tres Estados, cuyos objetivos eran similares, pero siempre tratando de equilibrar las fuerzas centrales y las periféricas; de modo que para fortalecer el conjunto, Jaime II promovió en la Cortes de Tarragona -en 1319- el Privilegio de Unión, proclamando la indivisibilidd de los tres Estados que integraban la Corona de Aragón, y en el juramento real se introdujo la fórmula de mantener íntegra y unida la Corona. En definitiva, La Corona de Aragón era la Corona del rey. No olvidemos, por lo demás, que la Corona de Aragón no fue sólo una construcción política, sinó también una potencia mercantil, marítima y cultural de primer orden en el Mediterráneo, cuyo éxito se basó en el papel de la monarquía como institución indiscutible y aglutinadora, posición que se afirmó en el tránsito de los siglos XIII y XIV, precisamenet durante el reinado del rey Justo. » — Hinojosa Montalvo, José; Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón; pp. 268-269
    Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Miquel Cfr. «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. ISBN 84-9785-261-3:
    « Entre los siglos XII y XIV, la documentación poco habla de Corona de Aragón y más del Casal d'Aragó, si bien la expresión de Corona de Aragón ya se observa con Jaime el Justo, prevaleciendo así el título jerárquico del reino por delante del de condado y principado. » — Belenguer, Garín Llombart y Carmen Morte, «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», op. cit. 2006.
    Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007, p. 150-152 [Consulta: 13 maig 2013].  Arxivat 2014-11-08 a Wayback Machine. (francès) Text complet del Tractat dels Pirineus Arxivat 2005-09-18 a Wayback Machine. transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF) Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Ref Albareda Salvadó, Joaquim. La Guerra de Successió d'Espanya, 2010. ISBN 978-84-9892-060-4.  Sobrequés Callicó, Jaume. Repressió borbònica i resistència identitària a la Catalunya del segle XVIII. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 29-01-2021, p. 410. ISBN 978-84-18601-20-0.  Antoni Simon, Els orígens històrics de l’anticatalanisme, páginas 45-46, L'Espill, nº 24, Universitat de València «Preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya». Arxivat de l'original el 2009-01-30. [Consulta: 30 abril 2007]. Pruna, Gerard «Puigdemont posa en pausa la DUI per obrir una última porta al diàleg». Ara, 11-10-2017 [Consulta: 11 octubre 2017]. Redacció «Proclamada la República Catalana». Vilaweb, 27-10-2017.
    Llegeix menys

Llibre de frases

Hola
Hola
Món
Món
Hola món
Hola món
Gràcies
Gràcies
Adéu
Adéu
No
No
Com estàs?
Com estàs?
Bé gràcies
Bé gràcies
Quant costa?
Quant costa?
Zero
Zero
Un
Un

On puc dormir a prop de Catalunya ?

Booking.com
481.620 visites en total, 9.174 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 57 visites avui.