المغرب

Marroc
TomiValny - CC BY-SA 4.0 Robert Prazeres - CC BY-SA 4.0 Michal Osmenda from Brussels, Belgium - CC BY-SA 2.0 Bernard Gagnon - CC BY-SA 3.0 Munfarid1 - CC BY-SA 4.0 Robert Prazeres - CC BY-SA 4.0 bachmont - CC BY 2.0 Ben Javelina from Austin Town, USA - CC BY-SA 2.0 AJFT - CC BY-SA 3.0 bachmont - CC BY 2.0 Ibrahim raji - CC BY-SA 3.0 bachmont - CC BY 2.0 bachmont - CC BY 2.0 Edo 555 (talk) / Edo 555 at en.wikipedia - Public domain Val Traveler - CC BY-SA 4.0 Richard Allaway - CC BY 2.0 TomiValny - CC BY-SA 4.0 Adam Jones, Ph.D. - CC BY-SA 3.0 bachmont - CC BY 2.0 Michal Osmenda from Brussels, Belgium - Public domain 양홍온 - Public domain nssaw tawahd - FAL Ben Javelina from Austin Town, USA - CC BY-SA 2.0 TomiValny - CC BY-SA 4.0 Jorge Lascar - CC BY-SA 3.0 Cerry Chan - CC BY-SA 3.0 Ben Javelina from Austin Town, USA - CC BY-SA 2.0 bachmont - CC BY 2.0 Rodrigo Silva - CC BY 2.0 Val Traveler - CC BY-SA 4.0 Ben Bender - CC BY-SA 3.0 Boris Macek - CC BY-SA 3.0 Ymblanter - CC BY-SA 3.0 Nubduk - CC BY-SA 4.0 Daniel Csörföly - CC BY-SA 3.0 ArnoldBetten at German Wikipedia - Public domain *pascal* from Savoie, France - CC BY 2.0 Errammani abderrazak - CC BY-SA 4.0 Ben Javelina from Austin Town, USA - CC BY-SA 2.0 calflier001 - CC BY-SA 2.0 TomiValny - CC BY-SA 4.0 Val Traveler - CC BY-SA 4.0 Rosino - CC BY-SA 2.0 Ben Javelina from Austin Town, USA - CC BY-SA 2.0 Vitold Muratov - CC BY-SA 3.0 bachmont - CC BY 2.0 Antony Stanley from Gloucester, UK - CC BY-SA 2.0 Val Traveler - CC BY-SA 4.0 Bernard Gagnon - CC BY-SA 3.0 TomiValny - CC BY-SA 4.0 Daemon11 - CC BY-SA 4.0 Robert Prazeres - CC BY-SA 4.0 MarokkoErfahren - CC BY-SA 4.0 Ayman Abdelilah - CC BY-SA 4.0 Robert Prazeres - CC BY-SA 4.0 Bernard Gagnon - CC BY-SA 3.0 Adam Jones, Ph.D. - CC BY-SA 3.0 Gonzalo Riestra from España - CC BY 2.0 Robert Prazeres - CC BY-SA 4.0 TomiValny - CC BY-SA 4.0 Vitold Muratov - CC BY-SA 3.0 Momed.salhi - CC BY-SA 4.0 Ben Javelina from Austin Town, USA - CC BY-SA 2.0 Rodrigo Silva - CC BY 2.0 Abdel Charaf - CC BY-SA 4.0 bachmont - CC BY 2.0 Ben Javelina from Austin Town, USA - CC BY-SA 2.0 No images

Context sobre Marroc

El Marroc (àrab: المغرب, al-Maḡrib, amazic: Amarruk / Murakuc), oficialment el Regne del Marroc, és un estat del nord d'Àfrica. Limita amb l'oceà Atlàntic a l'oest, amb l'estret de Gibraltar, la mar Mediterrània i les ciutats autònomes espanyoles de Ceuta i Melilla al nord, amb Algèria a l'est i amb el Sàhara Occidental i Mauritània al sud. El Marroc fou l'únic estat africà que no pertanyia a la Unió Africana fins al 30 de gener de 2017, data en què s'hi incorporà. Així mateix, és membre de la Lliga Àrab, de la Unió del Magrib Àrab, de la Francofonia, de l'Organització de la Conferència Islàmica, del Diàleg Mediterrani, i del Grup dels 77.

Més sobre Marroc

Informació bàsica
  • Moneda Dírham marroquí
  • Nom natiu المغرب
  • Codi de trucada +212
  • Domini d'Internet .ma
  • Mains voltage 220V/50Hz
  • Democracy index 5.04
Population, Area & Driving side
  • Població 37076584
  • Àrea 446550
  • costat de conducció right
Història
  •  Mapa de les províncies romanes de Mauritània Tingitana, Mauritània Cesariense i Numídia

    L'actual territori del Marroc ha estat poblat des de temps del neolític, almenys des de l'any 8000 aC, testificat per trets de la cultura capsiana, en un temps en què el Magrib era menys àrid del que ho és actualment. Rebé la penetració comercial fenícia. Formà part de la Mauritània Tingitana de l'Imperi Romà. Fou devastat pels vàndals al segle v. Amb l'expedició de principis del segle viii del general àrab Musà ibn Nusayr, conqueridor de la península Ibèrica, es consolidà la islamització dels amazics del territori, a partir de la qual l'actual Marroc passà a formar part, políticament i cultural, del món musulmà. A causa de l'heretgia kharigita, se separà, sota la dinastia idríssida (789-974), del califat de Damasc. Al Magrib, on tingué un ampli suport per part de la població autòctona amaziga, s'arribaren a fundar diversos principats d'inspiració kharigita.

    ...Llegeix més
     Mapa de les províncies romanes de Mauritània Tingitana, Mauritània Cesariense i Numídia

    L'actual territori del Marroc ha estat poblat des de temps del neolític, almenys des de l'any 8000 aC, testificat per trets de la cultura capsiana, en un temps en què el Magrib era menys àrid del que ho és actualment. Rebé la penetració comercial fenícia. Formà part de la Mauritània Tingitana de l'Imperi Romà. Fou devastat pels vàndals al segle v. Amb l'expedició de principis del segle viii del general àrab Musà ibn Nusayr, conqueridor de la península Ibèrica, es consolidà la islamització dels amazics del territori, a partir de la qual l'actual Marroc passà a formar part, políticament i cultural, del món musulmà. A causa de l'heretgia kharigita, se separà, sota la dinastia idríssida (789-974), del califat de Damasc. Al Magrib, on tingué un ampli suport per part de la població autòctona amaziga, s'arribaren a fundar diversos principats d'inspiració kharigita.

    Dinasties  Imperi dels almoràvits

    A la segona meitat del segle xi, el país assolí el seu major poder quan una sèrie de dinasties amazigues reemplaçaren els idríssides àrabs. Primer els almoràvits (974-1147), després els almohades (1147-1248), i els benimerins (1248-1465), sorgits de les grans confederacions amazigues sanhaja, masmuda i zenata, respectivament. Governaren gran part del Magrib així com grans territoris de la península Ibèrica o Àndalus. Petits estats de la regió, com el dels Barghawata i el dels Banu Issam, foren conquerits. L'imperi s'ensorrà a causa d'un llarg període de guerres civils.

    Pressió colonial  Conquestes dels sadites

    Amb la dinastia wattàssida (1465-1555) tingué lloc la penetració portuguesa a l'oceà Atlàntic i l'espanyola a la Mediterrània: comportà la consegüent reacció antieuropea, encapçalada per la dinastia xerifiana sadita (1555-1659), amenaçada, d'altra banda, per l'expansió turca des d'Algèria. Els sadites tenen la pesada tasca de reunificar el Marroc i de combatre el poderós exèrcit portuguès, gran potència en aquell temps. El 1578 a Ksar el-Kébir, en la Batalla dels Tres Reis, l'exèrcit portuguès és completament aniquilat per l'exèrcit sadita. Després d'aquesta batalla, la dinastia es concentra al nord-est del Marroc per tal de protegir el regne contra les vel·leïtats de l'Imperi Otomà. Malgrat la seva oposició, els sadites organitzen el seu makhzen i el seu exèrcit segons el model otomà. La dinastia desapareix el 1659 amb la mort del sultà Ahmed II.

    Amb l'entronització dels xerifs del Tafilelt, la dinastia alauita (1613-actualment), foren posades les bases del regne actual, malgrat que des de la fi del segle xviii el govern efectiu del país fou dictat pels interessos europeus, sobretot amb tractats comercials amb la Gran Bretanya i França. Un dels més il·lustres alauites fou el soldà Mulay Ismail, segon sobirà de la dinastia. El seu regnat se situa entre 1672 i 1727; imposà l'autoritat del makhzen sobre el conjunt de l'Imperi xerifenc, gràcies al seu exèrcit compost de milícies d'esclaus-soldats negres (els Abid al Bokhari) i de les tribus militars guich (Oudayas, Cherrardas, Cherragas). Ismail controlava el país des de Meknès, nova capital imperial en substitució de Fes i de Marràqueix. Sota el regnat d'Ismail, Meknès es dota d'una veritable ciutat prohibida a la marroquina, amb els seus conjunts de palaus, fonts, mesquites, jardins i de fortaleses. Ismail afrontà una guerra contínua contra les tribus de l'Atles (que acaba sotmetent), però també contra els enemics exteriors: els espanyols, anglesos i otomans. El sultà estén la seva autoritat sobre Mauritània i els oasis del Touat.

    De 1727 a 1757 el Marroc coneix una greu crisi dinàstica en el transcurs de la qual els Abid al Bokhari fan i desfan els soldans, mentre que les tribus guich ataquen i saquegen les ciutats imperials.

    El 1904, un acord decidit entre els socis de la Triple Entesa deixa a França el Marroc com a zona d'influència, el Regne Unit es concentra a Egipte, i el nord del Marroc és concedit a Espanya.[1] Amb la conferència d'Algesires del 1906, França i Espanya controlaren el territori i el 1912 se'l repartiren amb la instauració del protectorat francès (tractat de Fes) i l'establiment espanyol al Rif, Ifni i Tarfaya. El 1925, Primo de Rivera desembarca a Alhucemas i sufoca la insurrecció d'Abd el-Krim: substitueix el protectorat per l'administració directa.

    Retorn de la monarquia

    Després de la Segona Guerra mundial, els partits nacionalistes exigiren la independència i els desordres s'estengueren a tot el país. El 1955 és reinstaurat Muhàmmad V del Marroc: assolí la independència i l'abolició de l'estatut internacional de Tànger. L'any següent fou admès a l'ONU i el 1957 es proclamà la monarquia constitucional i la futura successió del seu fill Hassan, que es feu efectiva el 1961. El 1958 el Marroc entrà a la Lliga Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara que, juntament amb Ifni i les places de Ceuta i Melilla, encara pertanyien a l'estat espanyol, a Mauritània i una part a Algèria. El partit nacionalista Istiqlal havia sostingut el govern de Hassan II, però aviat aquest i l'UNFP, escissió liderada per Ben Barka, passaren a l'oposició. L'assassinat d'aquest darrer afectà seriosament les relacions marroquines amb França.

    Conflicte al Sàhara

    El 1963 les tropes nord-americanes i franceses surten de l'estat. El Marroc participa en les guerres araboisraelianes del 1967, amb repercussions antijueves a l'interior, i del 1973. A la conferència d'Agadir del 1974, el Marroc, Mauritània i Algèria discutiren llurs problemes fronterers, sobretot pel que feia a la imminent descolonització del Sàhara occidental, ric en fosfats. El 1975, per tal d'exercir pressió i afavorir-ne l'annexió, Hassan II hi organitzà una Marxa verda de més de 300.000 marroquins colons i 25.000 soldats. Aquell mateix any, mitjançant l'acord de Madrid, l'estat rebé l'administració del centre i el nord del Sàhara occidental, i Mauritània la del sud.

    El 26 de febrer de 1976, Espanya finalitzà la seva presència colonial al Sàhara. L'endemà es proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), encarregada de l'organització dels campaments de refugiats, la lluita al terreny, impedir que l'enemic avancés, treballar en el reconeixement internacional del Front Polisario, de la RASD, i dels drets del poble sahrauí. A l'abril començaren els enfrontaments entre el Marroc i el Front Polisario. Els sahrauís fugiren dels bombardejos en direcció al desert d'Algèria. El 1979 Mauritània renuncià a les seves reivindicacions sobre el territori i signà un acord de pau amb el Front Polisari.

    A l'interior, el 1977 Hassan II creà un govern d'unitat nacional després de fer dimitir el gabinet sorgit de les eleccions d'aquell any. Els avalots recurrents per la forta recessió econòmica, foren fortament reprimits fins al 1991, produint-se matances en Casablanca[2] i Nador[3] mentre es mantenien les reclamacions sobre Ceuta, Melilla i del Sàhara occidental. En les eleccions del 1984 la Union Constitutionnelle obtingué la majoria simple i formà un govern de coalició amb els principals partits polítics, a excepció de l'Istiqlal i la Union Socialiste des Forces Populaires (USFP). Aquest govern inicià una campanya contra el fonamentalisme islàmic i contra organitzacions de l'oposició.

    Teòricament, el 1991 fou signada la pau entre el Marroc i el Front Polisario: acordaren ambdues parts de celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'antiga Organització per a la Unitat Africana (OUA), ajornat posteriorment per les dificultats en l'establiment del cens.

    Els darrers temps, Marroc ha mantingut una posició clarament prooccidental, especialment el 1986, quan establí relacions amb Israel, la qual cosa li provocà un cert aïllament en el món àrab. El 1988 restablí relacions amb Algèria, i el 1989 pactà amb Espanya temes de defensa i d'unió marítima a l'estret de Gibraltar.

    El maig del 1990, Hassan II creà un Consell Consultiu sobre Drets Humans integrat per persones de diferent color polític per apaivagar les denúncies per les detencions d'estudiants a les facultats de Fes, Casablanca i Marràqueix. Tot i així, es mantingué la prohibició sobre determinades organitzacions polítiques i religioses, així com la censura.

    Malgrat que el monopoli seguia sent un factor important pel poder de la monarquia, el 1992 s'inicien algunes privatitzacions d'empreses: resultà afectat l'índex de creixement i augmentada la inflació. Aquell mateix any foren alliberats alguns presos polítics (com Abraham Sefarty) i es tancà la presó secreta de Tazmamart, però el frau electoral del 1993 consolidà la marginació de l'oposició.

    Al novembre del 1995, la UE signà un acord de lliure comerç amb el Marroc gràcies al qual l'economia marroquina mantenia una tendència positiva dins la precarietat. El 23 de juliol de 1999 moria el rei Hassan II, després de 32 anys de monarquia, deixant el tron al seu fill Mohàmmed VI. Els primers anys del nou regnat destacaren per l'inici del reconeixement de la cultura i la llengua amazigues amb la creació, el 2001, de l'Institut Reial de la Cultura Amaziga i, al setembre del 2003, el començament de les primeres classes en aquesta llengua en algunes escoles.

    Maturana Vargas, C. La trágica realidad (en castellà). 2a ed.. Editorial Cervantes, 1921, p. 182.  «Marruecos da una tumba a 81 víctimas de fosa común de las "revueltas del pan"» (en castellà). El Pais, 06-09-2016. [Consulta: 17 maig 2022]. Suárez Collado, Angela. «"No solo de pan vive el hombre":La revuelta de 1984 en Nador». A: Un siglo de movilización social en Marruecos (en castellà). Bellaterra, 2019, p. 301-320. ISBN 9788472909212. 
    Llegeix menys

Llibre de frases

Hola
مرحبًا
Món
العالمية
Hola món
مرحبا بالعالم
Gràcies
شكرًا لك
Adéu
مع السلامة
نعم
No
رقم
Com estàs?
كيف حالك؟
Bé gràcies
بخير، شكرا لك
Quant costa?
كم سعره؟
Zero
صفر
Un
واحد

On puc dormir a prop de Marroc ?

Booking.com
487.352 visites en total, 9.186 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 37 visites avui.