La Casa Milà, també coneguda com «la Pedrera», és un edifici modernista que es troba a la cantonada del passeig de Gràcia i el carrer de Provença de Barcelona. Va ser un encàrrec de l'empresari Pere Milà i Camps i de la seva dona Roser Segimon i Artells, natural de Reus i vídua de l'acabalat indià Josep Guardiola i Grau, a Antoni Gaudí, i l'any 1984 fou declarada Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO. Des de l'any 2013 és la seu de la Fundació Catalunya-La Pedrera, que gestiona les diverses exposicions i les visites que s'hi fan.

 Pere Milà  Roser Segimon Visió de la Pedrera en construcció amb la barana de mostra dissenyada per Jujol i forjada al taller dels germans Badia Fase de construcció (Càtedra Gaudí) Planta del soterrani Certificat fi obres de Gaudí 31 d'octubre 1912

Pere Milà i Camps era advocat, industrial i polític. El seu pare, Pere Milà i Pi, era un industrial tèxtil conegut i el seu oncle, Josep Maria Milà i Pi, havia estat alcalde de Barcelona. El 1905, Pere Milà es casà amb Roser Segimon i Artells, i el 9 de juny, Roser comprà a Josep Antoni Ferrer-Vidal i Soler una torre amb jardí situada al passeig de Gràcia, 92, que ocupava una superfície de 1.835 m² .

Visitant el soci del seu pare en un negoci de cànem (Josep Batlló) quan aquest s'estava construint la seva casa, Milà va coincidir amb Gaudí i li va assegurar que la propera obra la faria per a ell.[1] El setembre del 1905, el matrimoni va contractar-lo per fer la seva nova casa, i el 2 de febrer del 1906 es va presentar el projecte a l'Ajuntament de Barcelona i van començar les obres, enderrocant l'edifici preexistent en comptes de reformar-lo, com en el cas de la casa Batlló.[2]

L'edifici es va acabar el desembre del 1910 i la propietària va demanar a Gaudí que fes un certificat per habitar el pis principal, cosa que l'Ajuntament va autoritzar l'octubre del 1911, traslladant-se a viure-hi els Milà. Finalment, el 31 d'octubre del 1912 Gaudí va emetre el certificat on declarava que d'acord amb els seus plànols i la seva direcció, l'obra havia quedat enllestida i tota la casa estava en disposició de ser llogada, indicant «propiedad de Doña Rosario Segimon y Artells».[3]

Crítiques i polèmiques

L'edifici no respectava cap norma d'estil convencional, motiu pel qual va rebre moltes crítiques. Per començar, el nom «la Pedrera» és de fet un malnom assignat pels ciutadans que censuraven la seva heterodòxia.[4] La singular estructura de l'edifici, i la relació entre Gaudí i Pere Milà van ser objecte de burla i escarni públic i caricaturitzades en diverses publicacions satíriques de l'època.[5] L'any 1910, Joan Junceda presentava l'edifici en un acudit a la revista ¡Cu-Cut!, com una «mona de Pasqua» i més endavant, el 1925, a la revista En Patufet comentava com devia ser de difícil posar domassos als balcons. Ismael Smith Marí insinuava el 1909 que havia patit un terratrèmol com a Messina i Picarol l'assimilava a un imaginari Valhalla wagnerià o amb una defensa antibèl·lica de la guerra del Marroc, o amb un hangar per a dirigibles (L'Esquella de la Torratxa, 4 de gener del 1912).

Altres propietaris del passeig de Gràcia es varen enfadar amb els Milà i els varen deixar de saludar, argumentant que la genialitat de Gaudí faria baixar el preu de sòl a la zona.[6]

Gaudí canviava constantment els seus projectes i treballava més amb maquetes que plànols, per anar modelant l'aspecte i estructures de la casa. Així mateix, va anar molt més enllà de l'estimació pressupostària prevista i, a més, l'edifici era il·legal en el volum construït, ja que la part de les golfes i el terrat excedien el màxim permès i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera del passeig de Gràcia. Quan Gaudí va saber que un inspector de l'Ajuntament havia passat per alertar el constructor Josep Bayó d'aquestes il·legalitats, va deixar instruccions molt precises. Si tornava a passar i s'havia de tallar la columna, hi faria posar una placa «el pedazo de columna que falta ha sido cortado por orden del Ayuntamiento, decisión aprovada en fecha y sesión tal» (desembre del 1907).[7] En un primer moment, l'Ajuntament va requerir als propietaris la legalització mitjançant el pagament d'una multa o bé l'enderrocament de les golfes i el terrat. Finalment, el 28 de desembre del 1909, la Comissió de l'Eixample va certificar que l'edifici tenia caràcter monumental i no havia d'ajustar-se estrictament a les ordenances municipals: «salta a la vista que l'edifici en qüestió sigui quin sigui el seu destí, té un caràcter artístic que el separa de la resta», tot i que aquest caràcter monumental no els va evitar el pagament de la multa de 10.000 pessetes.

Va ser presentat al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona, on aquell any optaven dues obres de Sagnier (Mallorca, 264 i a Còrsega amb Diagonal); la casa Gustà, que era un habitatge particular de l'arquitecte Jaume Gustà i la casa Pérez Samanillo, obra d'Hervás i Arizmendi. Tot i que la més espectacular i clarament favorita era la Casa Milà, el jurat la va descartar manifestant que «tot i estar acabades les façanes, falta molt perquè estigui totalment completada, ultimada i en perfecte estat d'apreciació». La guanyadora de 1910 va ser la Pérez Samanillo, actual seu del Círculo Ecuestre.[8]

Els Milà i Gaudí

Les relacions de Roser Segimon amb Antoni Gaudí no van ser gaire bones, per diferència de criteris sobre la construcció i sobre la decoració i els acabats de la casa. Un exemple era la imatge monumental en bronze d'una marededéu del Roser, amb què Gaudí volia encapçalar la façana, en homenatge al nom de la propietària (que havia d'esculpir l'artista Carles Mani i Roig). La imatge no es va arribar a fer ni a col·locar, si bé roman la inscripció mariana Ave gratia M plena Dominus tecum a la part superior de la façana.[9]

Les contínues discrepàncies varen fer que Gaudí portés els Milà als tribunals per una discussió d'honoraris. El plet el va guanyar Gaudí, el 1916, donant les 105.000 pessetes que va guanyar a la beneficència per deixar clar que «l'importaven més els principis que els diners». Els Milà varen haver d'hipotecar la Pedrera per poder pagar.[4]

Després de la mort de l'arquitecte el 1926, Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles que havia dissenyat Gaudí. A la vegada, el març del 1927 Josep Bayó presenta a Roser Segimon la reforma del pis principal. Les feines encarregades consistien a enderrocar 532,50 m² de cels rasos i fer obra nova dissenyada pel decorador Modest Castañé i Lloret, a l'estil Lluís XVI. Les estances afectades van ser: la sala de festes, el hall i el vestíbul —amb els corresponents altells—, el despatx i el saló, la sala menjador, el dormitori i el corredor; alhora, també es va treure el parquet i les persianes i es van substituir 20 portes i finestres. El cost total de l'obra va ser de 19.481,25 pta.: 4.458,85 pta. dels enderrocs i 15.022,35 pta. de l'obra nova.[10][11]

Quan la Pedrera va ser adquirida per la Caixa de Catalunya, els elements amagats van tornar a veure la llum després de la restauració feta el 1990.[9]

La Guerra Civil

Quan va començar la Guerra Civil el juliol del 1936, els Milà estaven de vacances a Blanes. Alguns locals de la planta baixa de la Pedrera varen ser col·lectivitzats pel PSUC i els Milà van fugir a la zona franquista, abandonant casa seva després de salvar algunes obres d'art.

Al pis dels Milà, el principal, va instal·lar el seu habitatge particular en Joan Comorera, secretari general del partit i conseller d'Economia de la Generalitat durant bona part de la guerra. L'any 1937, Comorera va patir un atemptat sense conseqüències a la porta de la Pedrera i es va construir un refugi al soterrani per a protegir-se dels bombardeigs. Quan varen entrar les tropes franquistes a la ciutat, els Comorera varen haver de fugir i els Milà varen retornar a casa seva.[4]

Canvis de propietat  Aspecte de l'edifici i la ciutat el 1940 Detall de les pintures murals al sostre del vestíbul d'accés i que varen ser recuperades en la restauració del 1990.

L'any 1940 va morir Pere Milà i l'any 1946 la seva vídua Roser Segimon va vendre la Monumental a l'empresari d'espectacles Pere Balañá i la finca a Josep Ballvé i Pellisé en societat amb la família de Pío Rubert Laporta, conegut pels seus magatzems comercials de la ronda Sant Antoni. L'operació va suposar 18 milions de pessetes per l'edifici i es va constituir la Compañía Inmobiliaria Provenza, SA (CIPSA) per a administrar-la.[4] Roser Segimon va continuar vivint al pis principal fins a la seva mort el 1964.

Per a treure rendiment econòmic a la nova propietat, van dividir un pis de la primera planta del carrer de Provença en quatre pisos. L'any 1953 varen encarregar a Francisco Juan Barba Corsini la construcció de 13 apartaments a les golfes, on fins aleshores hi havia hagut els safareigs, cada cop menys utilitzats i que havien esdevingut un espai insalubre, ple de deixalles i rampoines. Barba Corsini va respectar la volumetria i estructura original de Gaudí, elogiant la llibertat que donava el plantejament d'espai diàfan i sense angles rectes. Els apartaments estaven situats a la banda exterior de l'espai, deixant com a passadís de distribució la part corba dels arcs que donen als patis centrals, deixant la zona més fosca que hi ha entre els dos patis com a distribuïdor de planta. Eren apartaments de 2 o 3 peces, alguns d'ells amb unes golfes habitables, amb un disseny i un mobiliari propi de la dècada del 1950, amb materials com el maó, la ceràmica o la fusta i un mobiliari de disseny similar al d'Eero Saarinen,[12] com la Cadira Pedrera, entre d'altres. Les obres varen suposar la instal·lació d'unes xemeneies inadequades al costat de les d'en Gaudí.

A la dècada del 1960 es varen instal·lar algunes activitats barrejades amb els habitatges de veïns, la qual cosa va produir importants pèrdues en l'obra de Gaudí, especialment en els elements decoratius. L'any 1966 al principal es va instal·lar la companyia d'assegurances Northern, després de la qual es va instal·lar un conflictiu bingo que romandria fins al 1985. També es va instal·lar una acadèmia, les oficines de ciments Molins o d'Inoxcrom, entre d'altres.[4] Els costos de manteniment eren molt elevats i els seus propietaris, a banda de densificar més els habitatges, va deixar envellir l'edifici provocant algun despreniment de pedres l'any 1971. Van fer unes reparacions d'urgència a càrrec de Josep Anton Comas, poc respectuoses amb l'obra original.[13]

Recuperació de la dignitat

El 24 de juliol del 1969, la Pedrera va ser declarada monument historicoartístic, i el 1984 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. L'Ajuntament de Barcelona va intentar llogar el pis noble per a instal·lar l'oficina de la candidatura olímpica per als Jocs Olímpics de 1992, però finalment, el dia abans de Nadal del 1986, la Caixa de Catalunya la va adquirir per 900 milions de pessetes.

El 19 de febrer del 1987 varen començar les obres més urgents, com la restauració i neteja de la façana, a càrrec dels arquitectes Josep Emili Hernández-Cros i Rafael Vila. L'any 1989 van redactar un Pla Director per a la restauració i rehabilitació, en el qual es proposava un extens programa d'intervencions, adequacions i usos en el conjunt de l'edifici: planta principal com a sala d'exposicions, planta soterrani com auditori i sala polivalent, golfes com a centre d'interpretació permanent sobre la vida i obra de Gaudí, terrat com a plaça pública, visita de l'edifici i contemplació de la ciutat, i de planta entresol a quarta, ambdues incloses, com habitatges i locals de negoci.[14]

L'any 1990, dins del marc de l'Olimpíada Cultural, al pis noble dels Milà es va poder veure l'exposició el Quadrat d'Or, dedicada a l'arquitectura modernista del centre de l'eixample barceloní.[4]

Les obres de rehabilitació es van completar el 27 de juny del 1996 amb un espectacle organitzat per la companyia teatral Els Comediants amb el lema «Per Barcelona no posem un granet de sorra, sinó tota una Pedrera». Aquestes van rebre diversos premis, com ara el Premi ACCA de la Crítica d'Art 1996, de l'Associació Catalana de Crítics d'Art, atorgat a l'«Espai Gaudí» per representar la culminació del procés de restauració i dignificació de la Pedrera, essent les golfes un dels testimonis més fefaents dels innovadors plantejaments estructurals d'Antoni Gaudí. La Generalitat de Catalunya, al seu torn, va concedir el Premi Nacional de Cultura 1997,[15] dins del seu apartat de Patrimoni Cultural, als arquitectes Francisco Javier Asarta i Robert Brufau i a la historiadora Raquel Lacuesta per la restauració de les golfes i el terrat, reconeixent l'encert de la finalitat que s'ha donat a aquests espais.

Després de prop d'onze mesos de treballs, el 22 de desembre del 2014 es va fer l'acte d'inauguració de la tercera gran rehabilitació de la façana. S'hi van fer treballs de neteja, l'arranjament de les fissures produïdes pel pas del temps i també la impermeabilització de tots els balcons.[16]

Ús actual

L'edifici es configura actualment com un centre cultural gestionat i propietat de la Fundació Catalunya-La Pedrera. L'oferta permanent oberta al públic (visita de pagament) permet visitar el terrat, amb les xemeneies i els badalots; les golfes, amb els seus arcs parabòlics de maó on s'ubica l'Espai Gaudí, un centre d'interpretació de l'obra completa de l'arquitecte, el seu context històric i cultural, els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva arquitectura, tot amb una clara orientació pedagògica. També es poden visitar el vestíbul amb els dos celoberts; el pis principal, on es fan exposicions temporals, i el soterrani, antic aparcament dels carruatges, on hi ha l'auditori. Durant el 2010 va rebre 1.224.893 visitants.[17]

Aparicions cinematogràfiques

L'any 1975 Michelangelo Antonioni va fer servir la Pedrera com a escenari de la pel·lícula El reporter amb Jack Nicholson i Maria Schneider. Posteriorment, s'hi han rodat Les últimes tardes amb Teresa, de Gonzalo Herralde (1983), Gaudí, de Manuel Huerga (1988), Els mars del sud, de Manuel Esteban (1992).[4] El 2001 també es van filmar algunes escenes de la pel·lícula Gaudi Afternoon, una comèdia de Susan Seidelman.[18] Darrerament, s'ha incorporat a la llista una desconeguda pel·lícula «de culte» suïssa L'Inconnu de Shandigor dirigida Jean-Louis Roy el 1967.[19]

L'any 2014 la Pedrera va aparèixer al film Rastres de Sàndal, el primer llargmetratge de ficció produït per Pontas Films, dirigit per Maria Ripoll, amb Nandita Das i Aina Clotet. La pel·lícula va guanyar el Premi Gaudí 2015 a la Millor Pel·lícula.

Bassegoda i Nonell, 2001, p. 83-87. «Cronologia de La Pedrera (Lloc de memòria)». «Cronologia de La Pedrera (Lloc de memòria)». [Consulta: 8 octubre 2017]. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades huertas «Acudits (La Pedrera Inèdita)». Permanyer, 2008, p. 32. Bassegoda i Nonell, Joan. Josep Bayó Font, contractista de Gaudí. Barcelona: Edicions UPC, 2003.  Anuari de l'Asociación de arquitectos de Cataluña-1912, pàg. 28 ↑ 9,0 9,1 Permanyer, 1996, p. 150-156. «Joan Bassegoda i Nonell, El derribo de la Pedrera. 2001». «El cel ras desaparegut (La Pedrera Inèdita)». [Consulta: 14 octubre 2017]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades corsini Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades patrimoni Asarta, Francisco Javier. «Restauració de La Pedrera». A: La Pedrera. Gaudí i la seva obra. Barcelona: Fundació Caixa Catalunya, 1998, p. 140. ISBN 84-89860-04-1.  Premi Nacional de Cultura «La Pedrera inaugura la façana restaurada». La Pedrera Web Oficial. Arxivat de l'original el 4 de març 2016. [Consulta: 8 maig 2016]. Frisach, Montse. «La Pedrera fa el cim». El Punt Avui, 15-01-2011. [Consulta: 8 maig 2016]. «Lloc de ficció_cites de cine (La Pedrera educació)». [Consulta: Octubre 2017]. «La Pedrera i el cinema. L'Inconnu de Shandigor. (La Pedrera Inèdita)».
Fotografies de:
Vl41175 at English Wikibooks - Public domain
Statistics: Position
201
Statistics: Rank
305286

Afegeix un nou comentari

Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Seguretat
349672815Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 4464

Google street view

On puc dormir a prop de Casa Milà ?

Booking.com
487.393 visites en total, 9.187 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 19 visites avui.