La Casa Batlló és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1904 i 1907. Està situat al número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona, l'ampla avinguda que travessa el barri modernista de l'Eixample. Va ser un encàrrec de Josep Batlló i Casanovas, un empresari tèxtil vinculat amb la família Godó per matrimoni. La seva part més coneguda és la façana, considerada una de les més creatives i originals treballs de l'arquitecte; combina la pedra, el ferro forjat, el trencadís de vidre i la ceràmica policromada.

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració dels arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver per la realització de la façana, amb els artesans de la forja els Germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i Josep Pelegrí (realitzador dels vitralls). En paraules de l'expert en Gaudí, Joan Bassegoda:

L'edifici està obert al públic i l'any 2011 va rebre u...Llegeix més

La Casa Batlló és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1904 i 1907. Està situat al número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona, l'ampla avinguda que travessa el barri modernista de l'Eixample. Va ser un encàrrec de Josep Batlló i Casanovas, un empresari tèxtil vinculat amb la família Godó per matrimoni. La seva part més coneguda és la façana, considerada una de les més creatives i originals treballs de l'arquitecte; combina la pedra, el ferro forjat, el trencadís de vidre i la ceràmica policromada.

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració dels arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver per la realització de la façana, amb els artesans de la forja els Germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i Josep Pelegrí (realitzador dels vitralls). En paraules de l'expert en Gaudí, Joan Bassegoda:

L'edifici està obert al públic i l'any 2011 va rebre unes 600.000 visites.

Edifici anterior  Vista parcial de l'edifici (dreta) abans de la reforma junt amb l'Amatller, cap al 1904

La casa Batlló és el resultat de la reforma total d'una antiga casa convencional construïda per encàrrec de Lluís Sala Sánchez l'any 1875 per l'arquitecte Emili Sala i Cortés, el mateix que va construir la casa d'Emília Adrià, just al costat, a la cantonada amb el carrer d'Aragó i que, amb modificacions, encara es conserva.[1] Era un edifici sense característiques especials dins de l'eclecticisme tradicional de finals del segle xix.[2]

L'any 1900 la finca va ser adquirida per Josep Batlló. Es pensa que en aquest punt hi havia existit anteriorment una masia perquè al soterrani es va trobar una cova feta servir com a fresquera i que Gaudí va voler conservar.[1]

Sala i Cortés va ser l'autor de la casa Elizalde i de la casa Emilia Carles (actual hotel Ducs de Bergara) i de destacades mansions d'estiueig a la Garriga. Va estar relacionat amb Gaudí quan va ser professor seu a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i també perquè l'havia contractat ocasionalment com a delineant.[3]

Projecte de reforma  L'edifici en fase de construcció, en una foto de Domènec Sugrañes

El projecte de reforma va ser encarregat per Josep Batlló i la seva esposa Amàlia Godó Belaunzarán, que varen presentar la sol·licitud de llicència el 7 de novembre de 1904.[4]

Una altra branca de la família Batlló havia encarregat anteriorment altres cases a Josep Vilaseca i Casanovas. En concret, la Casa Pia Batlló a la Gran Via i rambla de Catalunya, la casa Àngel Batlló al carrer de Mallorca 253-257 i la Casa Enric Batlló al número 259-263 del mateix carrer fent cantonada amb el passeig de Gràcia, totes elles d'un estil eclèctic amb elements d'estètica modernista. Però Josep Batlló volia desmarcar-se'n i va triar Antoni Gaudí, l'innovador arquitecte del Comte Güell i guanyador de la primera edició del concurs anual d'edificis artístics amb la Casa Calvet, el 1900.

L'encàrrec inicial era enderrocar l'edifici i fer-ne un de nou; tanmateix, Gaudí va convèncer Batlló de mantenir-lo i fer una transformació reformant només la façana. Finalment, la intervenció, però, va anar força més enllà, ja que va suposar una important reorganització dels espais, amb més ventilació i il·luminació natural, dos pisos afegits i la remodelació de les golfes i el terrat.[4] Aquesta transformació va fer passar dels 21 metres d'alçada i 3.100 m² a l'ocupació actual amb un total de 4.300 m² amb 450 m² de superfície per planta, una alçada de 32 metres i 14,5 metres d'amplada.[5]

La reforma de la façana era l'objecte inicial de la reforma i Gaudí la va substituir integralment a la planta baixa i el primer pis per una estructura de pedra de Montjuïc amb formes ondulades. La resta va ser repicada per donar-li una forma ondulada en sentit vertical.[2]

 Gaudí va ajustar el coronament de l'edifici per anar a buscar les diferents alçades dels edificis veïns.

Per projectar l'edifici l'arquitecte va fer alguns plànols, però la seva fórmula de concepció es va materialitzar amb una maqueta de guix que va crear amb les seves pròpies mans fins a aconseguir les formes sinuoses de la façana, un mitjà per explicar la seva visió molt més pràctica que els plànols.[6]

El costat esquerre del seu darrer pis està reculat, creant una asimetria respecte del costat dret, molt més escairat. Gaudí va decidir bescanviar una habitació del darrer pis per una terrassa per crear un espai especular amb l'esglaonat de la Casa Amatller. El constructor Josep Bayó va narrar les paraules de Gaudí: «No farem el que pensava per no desmillorar el que hi ha al costat, del que en gaudirem també nosaltres. Aquí una torre, allà una tribuna…».[7] Per la banda dreta va portar el perfil del coronament fins a trobar la teulada de l'edifici veí (també de l'arquitecte Emili Sala i Cortés), més alt que el de l'esquerra. Lamentablement, als anys 1960, a aquest edifici se li va fer una remunta molt poc respectuosa amb la casa Batlló.

El projecte va ser fortament qüestionat per les autoritats municipals de l'època i l'Ajuntament de Barcelona, l'abril de 1906, és a dir, dos anys més tard de la sol·licitud de la llicència, va ordenar interrompre els treballs «per no tenir permís». Lluny d'aturar les obres, pràcticament acabades, els propietaris varen respondre al cap de poc amb la sol·licitud del permís per llogar els pisos. Fins i tot amb la reforma enllestida, l'Ajuntament no li va concedir el «permís d'obres» fins a set anys més tard, el 18 de febrer de 1913. No va acabar aquí l'enfrontament amb les autoritats, ja que Josep Batlló no va liquidar la contribució a Hisenda fins al 1920 perquè discrepava amb la valoració feta pels tècnics del ministeri i va encarregar una contra-valoració a l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, qui va fer una descripció de l'edifici justificant un cost inferior, ja que tot i ser ostentosa, el cost de l'obra havia estat baix gràcies al valor dels materials emprats.[8]

Quan l'edifici estava pràcticament acabat en Pere Milà va visitar a qui era soci del seu pare en un negoci de cànem —en Josep Batlló— quan aquest s'estava construint la «Can Batlló», va coincidir amb Gaudí i li va assegurar que la propera obra la faria per a ell.[9]

Col·laboradors

Gaudí va comptar amb els seus arquitectes auxiliars que ja col·laboraven amb ell a la Sagrada Família, en Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), el seu ajudant immediat, i Domènec Sugrañes i Gras (1879-1938) i Josep Canaleta i Cuadras (1875-1950), que varen ser els redactors del projecte.[10] També va comptar amb la col·laboració dels escultors Josep Llimona i Bruguera, que va realitzar les figures de l'oratori, Carles Mani i Roig, que va fer el Crist crucificat també per l'oratori; Joan Matamala i Flotats va realitzar els treballs en pedra de la façana i Joan Beltran n'era l'escultor modelista.[10]

La participació de Josep Maria Jujol com ajudant de Gaudí es concreta en el disseny de les portes de fusta i altres elements decoratius del primer pis i les pintures de la capella. Per a la capella també va realitzar, en un petit taller que tenia a la casa Milà, uns canelobres en fang. Amb tot, la intervenció més important va ser el disseny de la superfície policroma de la part central de la façana.[11][12]

El mestre d'obres va ser Josep Bayó i Font, a qui havia contractat per primer cop per a fer el Primer Misteri de Glòria de Montserrat i que posteriorment seria també el constructor de la casa Milà.[13] En aquesta obra va col·laborar el seu germà Jaume, un arquitecte que havia treballat amb Domènech i Montaner, que era l'autor de la casa Baurier al carrer d'Iradier de Barcelona.[14]

La fusteria va anar a càrrec del taller d'ebenistes «Casas i Bardés», que varen realitzar les elaborades portes i finestrals del pis principal i la molt complexa escala principal que, pràcticament, es va construir «in situ» i va ser «ajustada» per Gaudí diverses vegades. L'execució del mobiliari dissenyat per Gaudí també és obra d'aquests artistes.[15] Tot i que és evident la seva durabilitat, el cost d'aquesta partida devia ser considerable, ja que quan varen intervenir a la casa Milà, després de fer dues portes, en conèixer el preu, la senyora Roser Segimon va decidir que no se'n farien més d'aquesta qualitat.[16]

Els treballs de forja en reixes i balcons varen ser realitzats pels germans Lluís i Josep Badia i Miarnau.[15] Els germans Badia varen fer treballs molt destacats de les obres de Gaudí, com l'espectacular porta del Palau Güell i els balcons de la casa Milà.[17]

Sebastià Ribó va realitzar les grans peces ceràmiques del carener i les rajoles blaves col·locades com escates a la façana, seguint la tècnica d'engalbar, a més de fer una barreja del fang amb el vernís. Tenia el seu taller al carrer Dos de Maig.[7] La ceràmica seriada es va realitzar a la Fàbrica Pujol i Bausis. La cuculla i la creu que remata la torre va ser realitzada a la fàbrica «La Roqueta de Santa Catalina» de Palma.[15]

Els vidres trencats fets servir a la façana varen ser subministrats de franc pels Tallers Pelegrí, que estaven a la Gran Via, prop de la plaça Espanya. Varen ser els mateixos artesans responsables de la realització dels vitralls emplomats interiors de l'edifici, tant a les parts altes de les portes com al gran finestral del pis principal amb vidres poligonals i peces circulars i amb volum de colors intensos.[15]

Propietaris i activitats comercials

L'edifici respon al model de «casa de renda» pensada per viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes, una fórmula que es va aplicar a bona part de l'arquitectura d'aquesta part de la «nova ciutat» a finals del segle xix. El permís per a poder llogar els pisos va ser presentat a l'Ajuntament de Barcelona el 13 d'octubre de 1906, data que es donen per acabades les obres.[4] Quan va morir Amàlia Godó, el 1940, l'edifici va quedar en herència per a les seves filles Mercedes i Carmen. Aquestes varen vendre l'immoble el 1954 a la Sociedad Iberia de Seguros. Aquesta societat d'assegurances va fer-lo servir com a seu social i va fer algunes restauracions.

L'any 1989 es va iniciar un llarg procés de venda a partir d'una oferta de 10.000 milions de pessetes (~ 60,1 milions €) del banc japonès Sumittomo, que es va acabar frustrant.[18] L'any 1991 el president de l'asseguradora, Enric Bernat, conegut per ser el propietari de Chupa Chups, va confiar a Sotheby's l'operació de venda amb un preu de sortida de 10.000 milions de pessetes,[19] tot i que la valoració feta per aquesta mateixa entitat va ser de 13.700 milions de pessetes (~ 82,3 milions €).[20] Un any més tard, i a causa de l'alt preu i la crisi del sector immobiliari, encara continuava en venda.[21] Bernat va comprar un 22,5% de l'asseguradora Iberia i prengué el control total de la companyia l'estiu del 1992.[22] Finalment, davant de la falta de compradors i les dificultats econòmiques per les quals passava l'asseguradora, va ser la mateixa família Bernat qui va adquirir l'edifici per 3.600 milions de pessetes (~ 21,6 milions €). En l'actualitat continuen sent propietaris de la Casa Batlló.[20][23]

Llogaters comercials  La botiga Pathé Frères el 1907

Quan el 1905 la firma cinematogràfica francesa Pathé Frères va decidir instal·lar-se a Barcelona, va triar els baixos de la casa Batlló.[24] La fotografia era una de les noves tecnologies en auge, junt amb el telèfon, tal com Domènech i Montaner va voler destacar a les escultures del pis principal de la casa Lleó Morera. A més, el desplaçament de les classes benestants cap a l'Eixample havia canviat la centralitat de l'activitat a Barcelona i els famosos fotògrafs s'havien traslladat al passeig de Gràcia: Antoni Esplugas s'havia traslladat al número 25 des de la seva antiga ubicació a la plaça del Teatre,[25] i Pau Audouard havia anat a la veïna casa Lleó Morera, amb una gran inauguració del seu estudi el 6 de juliol de 1905.[26] Així, la distribuïdora d'un producte tan innovador com el cinematògraf va optar per instal·lar-se en un lloc destacat i molt a prop dels seus clients potencials. La firma va continuar en aquestes instal·lacions fins al 1921.[27]

A partir de 1922 es va instal·lar a la planta baixa el local de queviures Martignole, propietat d'Emilio i Margarita Martignole. L'establiment tenia la seu central al carrer d'Escudellers 10, on sota el nom de «El Colmado» s'havia fundat el negoci el 1810. El 1849 va passar a ser regentat pel gendre del fundador, l'Émile Martignole, un francès originari de Cavanac prop de Carcassona, que va ser president de la Cámara francesa de Comercio de Barcelona i que va morir el 1905, deixant el negoci a dos dels seus 5 fills. L'Émile incorporaria novetats en el negoci i el local havia passat de ser un colmado, on hi havia de tot una mica —conserves, vins i licors,[28] medecines—,[29] a ser una botiga de delicatessen, principal proveïdor de la burgesia gràcies als vins i altres productes d'importació, com el «formatge de carn» holandès.[30] A finals del segle xix la inquietud i professionalitat de Martignole li havia portat a crear i patentar una gelatina de carn i de gallina que va esdevenir un producte bàsic per a l'alimentació de malalts,[31] arribant a la seva màxima popularitat durant l'epidèmia de grip de 1918. Aprofitant l'esnobisme de la seva clientela, el local va recuperar el francès del seu impulsor i va passar a anunciar-se com Maison d'alimentation Martignole.[32]

El 1930, un cop consolidada la botiga ubicada als baixos de la casa Batlló, varen tancar el local original d'Escudellers. El negoci va desaparèixer poc abans de la Guerra Civil espanyola per les desavinences amb la patent de la gelatina entre Emilio, que l'havia renovat el 1914,[33] i el marit de la seva germana Margarita, Émile Berthelier, que dirigia el comerç.[28] Amb tot la «Gelatina Martignole» es va continuar fabricant fins a la segona meitat del segle xx distribuït pels laboratoris Vidal Ribas, SL.[34]

Després del període de guerra durant el qual la casa Batlló va estar decomissada i la família va marxar a Itàlia, l'1 de gener de 1940 va obrir a la planta baixa la Galeria d'art SYRA, propietat de Montserrat Isern i que abans de la guerra havia estat instal·lada al carrer Diputació 262. La galeria va ser decorada per Alexandre Cirici i transformada per l'arquitecte Pere Ricart Biot. Va existir fins a finals dels anys 1980, després de la mort de la seva propietària el 9 de juliol de 1986. Per aquesta galeria varen passar artistes com Josep Amat, Pere Daura, Grau Sala, Joaquim Sunyer, Francesc Gimeno, Josep Granyer i Giralt, Rafael Benet i Vancells o Josep Guinovart, que va fer aquí la seva primera exposició. La sensibilitat de Montserrat Isern va ser una finestra per a pintores com Àngels Santos, Olga Sacharoff o Soledad Martínez.[35][36]

Entre 1930 i finals del segle xx varen estar instal·lats al quart pis els Laboratoris Roca de Viñals, dedicats a les anàlisis clíniques. Cap als anys 1980 estaven regentats pel doctor Alfonso Vidal-Ribas Cadira, familiar llunyà de Teresa Vidal-Ribas,[n. 1] nora de Josep Batlló i Casanovas.[37] El 22 de febrer de 1942, la companyia Producciones y distribuciones Chamartin, dedicada a la distribució de pel·lícules, fonamentalment de producció espanyola de la postguerra, es va instal·lar al pis principal.[38] La sucursal de Barcelona de la productora va instal·lar la seva factoria de dibuixos animats al pis de la Batlló.[39] L'any 1958 es va traslladar al carrer de Mallorca 213.[40]

Restauracions

La desaparició del gust pel modernisme, especialment atacat pels noucentistes i per les avantguardes que preconitzaven la simplicitat i el funcionalisme, va restar interès per l'obra de Gaudí que esdevenia sacrificable a favor de la comoditat dels temps moderns i les necessitats funcionals de les empreses que s'hi instal·laren, modificant parets i rebaixant sostres. Als anys 1980 hi va haver una recuperació de la sensibilitat en pro del modernisme.

Poc després del canvi de propietat el 1954, la Sociedad Iberia de Seguros va dur a terme una restauració entre 1960 i 1970. En aquella ocasió es va netejar la façana principal incloent els elements de pedra de Montjuïc.

L'any 1981, en ocasió de la celebració del 75è aniversari de la inauguració, es van restaurar les golfes i es va recuperar l'espai interior, que s'havien degradat per manca d'ús, i havia esdevingut una mera cambra dels mals endreços sense importància. Es van recuperar les formes originals dels arcs, el seu color blanc i es va instal·lar una il·luminació que realçava les formes i donava valor estètic a un espai creat per atendre funcions domèstiques. L'obra, acabada el març de 1981, va incloure el canvi del paviment reaprofitant peces de mosaic recuperades dels pisos a la reforma de Gaudí de 1904.[4]

 Voltes al sostre de la planta baixa

L'any 1983 es varen restaurar les baranes dels balcons recuperant el seu color marfil original que havia estat recobert de color negre. El canvi, tot i ser més respectuós amb l'original, va generar sorpresa després de tants anys amb el color afegit. A partir de 1989 es reforcen estructures, fonaments encara de l'edifici original, es recupera la planta baixa i totes les claraboies que permeten l'entrada de llum natural al soterrani i planta baixa. Es decora el sostre amb unes ondulacions jujolianes resultat de refer les voltes per alinear-les amb la projecció solar sobre la façana i així aprofitar millor la llum.[41] Es construeix una escala que uneix els espais dedicats a salons de la planta baixa i del soterrani. Es restaura la façana posterior netejant i repassant tota la decoració de trencadís i es restaura la terrassa del pis principal: terra hidràulic, reixes i paret del fons amb les jardineres ceràmiques. El 1992 es varen restituir les portes exteriors de la planta baixa i es va tractar el paviment del terrat i el trencadís de les xemeneies.[42]

El 1994 es produeix el canvi de propietat amb la sortida de la Sociedad Iberia de Seguros i el traspàs a la família Bernat.

Des de 1987 la Casa Batlló va ser restaurada per l'equip d'arquitectura de Josep Maria Botey, que es va desvincular de l'obra el 1994 per no estar d'acord amb algunes propostes dels nous propietaris, la família Bernat. Segons l'arquitecte, no es va acceptar fer la restauració amb criteri museístic, és a dir, diferenciant perceptiblement l'obra original de l'afegida o simulada. Quan aquest va abandonar el projecte, Nina Bernat, de la família propietària de l'edifici i interiorista, va encarregar la continuació de les obres a Joan Bassegoda i Nonell, director de la Càtedra Gaudí.[43][44]

 Visita amb audioguies

Des de 1998 es va restaurar totalment la primera planta, reforçant l'estructura del seu terra, canviant els bigams de fusta deteriorats de l'edifici original de 1875 que havien estat reciclats per Gaudí,[45] una intervenció que, lògicament, va comportar restaurar el sostre del pis noble. Es restaura l'ascensor el 1999 [46] i es fa una intervenció de consolidació de la façana que presentava zones amb risc de despreniments. A partir de l'any 2000, i en preparació per a la celebració de l'any Gaudí 2002, es va realitzar una restauració intensa de la façana amb la recuperació de vidres i trencadís, es van regenerar juntes mancades de morter i es va fer un tractament fungicida. Els balcons, la fusteria i les peces ceràmiques rodones trencades varen ser revisades i arreglades.

També es va aplicar un tractament hidròfug a la pedra sorrenca de Montjuïc i es van reproduir els colors originals or i vainilla dels barrots i de la base dels balcons. Els patis interiors es varen repassar i netejar, canviant alguna peça trencada; es va restaurar la fusteria dels buits que donen als patis, així com les portes i espiells de les portes d'entrada als pisos.

Després de l'Any Internacional Gaudí 2002 s'ha continuat amb l'esforç de recuperació de les golfes, el terrat i les xemeneies on, el 1981, ja s'havia intervingut el per netejar i consolidar. En aquesta actuació es restitueixen els paviments hidràulics, es recupera tota la fusteria i es repassa el terrat superior.[42]

Ús actual Imatge de l'espectacle  Imatge de l'espectacle  Imatge de l'espectacle  Imatge de l'espectacle  Imatges de l'espectacle del 2012

L'any 1995 s'inaugurà la reforma que convertí 1.830 m² (soterrani, plantes baixa i primera) en un espai disponible per a actes socials.[23] A més de l'organització d'esdeveniments per a empreses o particulars, la casa està oberta a les visites des del 19 de març de 2002 coincidint amb l'any Gaudí. Les visites es poden fer cada dia de l'any i compten amb un sistema d'audioguies que aporten múltiples detalls del procés constructiu i de la interpretació artística de l'obra de Gaudí.

 Decoració amb roses per celebrar la diada de Sant Jordi de 2016

A mesura que s'han restaurat nous espais —com les golfes o el terrat—, aquests s'han anat incorporant a la visita i actualment es pot recórrer quasi la totalitat de l'edifici (pis noble, terrassa posterior, primer pis, golfes, terrat, etc.), llevat dels pisos superiors que estan habitats o ocupats per oficines de la societat que la regenta. Tampoc formen part de la visita els espais de la planta baixa i el soterrani, que es dediquen a l'organització d'esdeveniments. L'any 2011 va rebre unes 600.000 visites.[47]

Al primer pis, juntament amb la botiga de marxandatge, hi ha un espai dedicat al mobiliari de l'època que inclou reproduccions fidels de peces de la Casa Batlló, aportant un complement ideal per a comprendre millor la vida quotidiana de la casa quan es va crear. Des del juny del 2000 la casa Batlló està inclosa en la Ruta del Modernisme, una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona per reconèixer i promocionar el patrimoni arquitectònic de Barcelona.[48]

Amb motiu del desè aniversari de l'obertura al públic de la casa Batlló, l'octubre del 2012 es va fer un espectacle de vídeo mapping sobre la seva façana amb el nom d'El despertar de la Casa Batlló on s'escenificaven les diferents interpretacions i simbologies de l'edifici: bassa de nenúfars, finestres badallant, el drac animat llençant foc i lluitant amb sant Jordi, ossos en finestres i balcons, rat penats volant, les màscares i confeti de festa amb focs d'artifici, etc.[49][50]

Amb motiu del 200 Aniversari del Passeig de Gràcia i de la Fira ISE 2024, el 27 i 28 de gener del 2024 es va fer un espectacle de vídeo mapping sobre la seva façana amb el nom d'Structures of Being creat per l'artista Sofia Crespo. Inspirat en la natura i la vida, buscava dialogar amb l'obra d'Antoni Gaudí a través de diferents textures, éssers i fenòmens naturals.[51][52]

↑ 1,0 1,1 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 4. ↑ 2,0 2,1 Bassegoda, 2001, p. 75. «Vida d'infant i d'escolar d'Antoni Gaudí». Revista del Centre de Lectura de Reus, juliol 1927 [Consulta: 17 març 2012]. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Bassegoda, 1981. Rodriguez_et_al., 2008, p. 23. Bassegoda i Nonell, 2001, p. 11. ↑ 7,0 7,1 Bassegoda, 2003, p. 18. Bassegoda i Nonell, 2001, p. 7. Bassegoda, 2001, p. 83-87. ↑ 10,0 10,1 «Fitxa tècnica de casa Batlló a l'any Gaudí-2002». Any Gaudí. Ajuntament de Barcelona, 2002. [Consulta: 17 març 2012]. de Solà-Morales, 2002. Ligtelijn, 1996, p. 14. Bassegoda, 2003, p. 8. Maspoch, 2009, p. 39. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 10. Bassegoda, 2003, p. 20. Maspoch, 2009, p. 33. Cortès, Josep Maria «La herencia Rosell». El País, 25-09-1989 [Consulta: 20 març 2012]. «Bemat podría reconsiderar la venta de la casa Batlló» (en castellà). La Vanguardia, 26-04-1991, p.80 [Consulta: 20 març 2012]. ↑ 20,0 20,1 «Bernat podría reconsiderar la venta de la casa Batlló» (en castellà). La Vanguardia, 20-01-1994, p.59 [Consulta: 20 març 2012]. Baratech, Feliciano «Sismógrafo económico» (en castellà). La Vanguardia, 19-04-1992, p.83 [Consulta: 20 març 2012]. Perez, Manel «Bernat pone fin a la crisis de Iberia de Seguros al adquirir un 22,5% más». El País, 04-06-1992 [Consulta: 20 març 2012]. ↑ 23,0 23,1 «Fitxa casa Batlló a l'any Gaudí» (en castellà). Any Gaudí. Ajuntament de Barcelona, 2002. [Consulta: 17 març 2012]. Huertas Claveria, p. 1-3. «Noticia incorporació fons Esplugas a l'Arxiu Nacional de Catalunya». Butlletí del servei d'Arxius. Generalitat de Catalunya, hiver-1997. [Consulta: 17 març 2012]. «Nota sobre la inauguració de l'estudi de Pau Audouard» (en castellà). La Vanguardia, 07-07-1905 [Consulta: 17 març 2012]. «Anunci de la Pathe cinematògrafs». ABC (diari), 26-05-1921 [Consulta: 17 març 2012]. ↑ 28,0 28,1 Permanyer, Lluís «El Colmado cobró otra dimensión con Martignole» (en castellà). La Vanguardia, 30-12-2001, p. 7 [Consulta: 17 març 2012]. Revista Farmaceutica: Suplemento a la Botica (en castellà). Baylly-Bailliere, 1866, pàg. 141 [Consulta: 17 març 2012].  «Anunci del "formatge de carn VLEKA"» (en castellà). La Vanguardia, 29-06-1929, p. 7 [Consulta: 17 març 2012]. (en castellà) Boletin oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial, 1893, p. 19 [Consulta: 17 març 2012]. «Anunci de la Maison d'alimentation Martignole» (en castellà). La Vanguardia, 25-07-1926, p. 10 [Consulta: 17 març 2012]. «Registre de marcas» (en castellà). Industría e Invenciones, 01-03-1914, p. 91 [Consulta: 17 març 2012]. «Anunci comercial» (en castellà). ABC Sevilla, 27-01-1961. [Consulta: 10 abril 2012]. Olivé Ribera, 2002, p. 26. «Ressenya amb motiu de la seva mort» (en castellà). La Vanguardia, 10-07-1986, p. 33 [Consulta: 17 març 2012]. «Publicitat» (en castellà). La Vanguardia, 17-04-1981, p. 19 [Consulta: 17 març 2012]. «Nota de premsa» (en castellà). La Vanguardia, 22-02-1942, p. 3 [Consulta: 17 març 2012]. Candel, José María. Historia del dibujo animado español (en castellà). Editora Regional de Murcia, 1993, pàg. 32. ISBN 978-84-7564-147-8 [Consulta: 17 març 2012].  «Nota de promoció del nou edifici, on Chamartin ja estava instal·lat» (en castellà). La Vanguardia, 27-12-1958, p. 3 [Consulta: 17 març 2012]. Cunill de la Puente, 2004, p. 71. ↑ 42,0 42,1 «Cronologia restauracions». Casa Batlló, 2012. [Consulta: 17 març 2012]. Botey, 1991, p. 88-93. «El Ayuntamiento dice que la casa Batlló carece de licencia» (en castellà). La Vanguardia, 21-09-1995 [Consulta: 17 març 2012]. Cunill de la Puente, 2004, p. 70. Restauració a càrrec de Joan Bassegoda Nonell amb la col·laboració de Bibiana Sciortino i Mario Andruet. «Dossier de premsa 2011». Casa Batlló, 2011. [Consulta: 24 març 2012]. «Convenis signats». 25 anys de "Barcelona posa't guapa!. Ajuntament de Barcelona, 2010. [Consulta: 21 març 2012]. Diari ARA. Notícia "El despertar de la Casa Batlló" Vídeo mapping "El despertar de la Casa Batlló" 3Cat. Notícia "Sofia Crespo desplega un mapping inspirat en la natura i la vida sobre la icònica façana de la Casa Batlló de Barcelona" Vídeo mapping "Structures of Being"


Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «n.» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="n."/> corresponent.

Fotografies de:
Bernard Gagnon - CC BY-SA 3.0
Statistics: Position
433
Statistics: Rank
194556

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Seguretat
716294385Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 2224
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Google street view

On puc dormir a prop de Casa Batlló ?

Booking.com
498.319 visites en total, 9.224 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 154 visites avui.