Edifici original i projecte de transformació

El 20 de febrer del 1864, Joan Mumbrú i Bordas i la seva esposa Lluïsa Sagristà i Figueras van comprar el solar a la Sociedad de Fomento del Ensanche, i el 15 de juliol del mateix any van obtenir la llicència d'obres per a construir un edifici de semisoterrani, planta baixa i tres pisos (bessó del que ocupa l'altra meitat del xamfrà amb façana al carrer del Consell de Cent), segons el projecte del mestre d'obres Joaquim Sitjàs. Va passar en herència als seus fills: Josep, Antònia i Joan Mumbrú i Sagristà.

L'1 d'agost del 1894 fou venut a Antoni Morera i Busó per 285.000 pessetes, i el 16 de febrer de 1902 aquest el va llegar a la seva neboda Francesca Morera i Ortiz, que va encarregar-ne la transformació modernista a Lluís Domènec i Muntaner.[1] Les obres, acabades el 1905,[1] es van fer en dues fases. La primera, amb llicència concedida el 4 de juny de 1902, va consistir en les reformes interiors que modificaven la distribució. La segona fase va consistir en la reforma de la façana que la senyora Morera va demanar a l'Ajuntament de Barcelona el 17 de juliol de 1903. El projecte excedia en 9 m l'alçada màxima edificable que en el cas de l'Eixample de Barcelona era de 22 m, si bé es va acceptar aplicant una interpretació de les ordenances municipals sobre els coronaments decoratius. Va haver-hi una discrepància respecte al cost de les taxes que, després de presentar una reclamació, es va resoldre a favor dels propietaris el novembre de 1904.[2]

 Placa del premi del Concurs anual d'edificis artístics, dissenyada per Andreu Aleu i Bonaventura Bassegoda

L'edifici va guanyar el primer premi del Concurs anual d'edificis artístics acabats el 1905. La decisió del jurat va resultar bastant contundent, ja que arribà a declarar: «Si bé és cert que el nombre d'edificis acabats aquest any és una xifra respectable, no és menys cert que, pràcticament tots es redueixen a cases de veïnat sense aquells requisits complexos que creen l'obra d'art». Després de desgranar al llarg de vuit folis tot l'ornament que contenia la casa guanyadora, tan sols dedicà un paràgraf a esmentar la participació, sense cap mena de reconeixement ni premi, de la Casa Terradas de Puig i Cadafalch. Posteriorment, Domènech i Montaner va repetir l'èxit amb el Palau de la Música Catalana (1909) i l'Hospital de Sant Pau (1913).

 Domènech i Montaner dibuixat per Ramon CasasArquitecte

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 - 27 de desembre de 1923) fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador, un dels principals protagonistes del Modernisme català. Com a arquitecte, es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts.[3] Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.[4] En la seva vessant docent, va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme fou un referent important, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys una força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol al voltant de la crisi del 1898. Va combinar la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part en els darrers anys de la seva vida; destaca el seu estudi de la Masia Rocosa, un antic mas del segle xvii de la vila de Canet de Mar, propietat de la família Montaner, on es conserven una bona part de les maquetes en guix de les escultures i mostres de vitralls de la casa Lleó i Morera.

Artistes i artesans  Albert Lleó i Morera vestit amb una disfressa de soldat del s. XIV per una festa del Círcol Artístic. Fotògrafs Napoleon, 1891 Escultura decorativa d'Alfons Juyol Detall de la marqueteria en el bufet del saló

A l'obra van participar més de 40 artistes i artesans. D'entre ells, destaquen els treballs de:

Eusebi Arnau i Mascort (1863-1933), un dels escultors més destacats del Modernisme, hi va realitzar les escultures de la façana —avui desaparegudes després d'una reforma de l'edifici l'any 1943—, que representaven unes figures femenines abraçades a un atuell. També va esculpir els relleus escultòrics del rebedor del pis principal, on es representa la cançó popular de «La dida de l'infant rei». Gaspar Homar (1870-1953) decorador i ebenista, hi va dissenyar el conjunt de mobiliari decorat amb vidres emplomats, marqueteria i talles de fusta. Actualment el mobiliari de la casa es troba dipositat al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Lluís Brú i Salelles (1868-1952), mosaïcista i escenògraf modernista, hi va treballar les ceràmiques i mosaics del vestíbul. També va ser present a la majoria dels edificis amb mosaic de l'època, com el Palau de la Música Catalana, el Palau del Baró de Quadras i la Casa Comalat. Mario Maragliano (1864-1944), mosaïcista italià, hi va treballar els mosaics dels terres, els plafons de mosaic del menjador del principal amb imatges campestres, que foren dissenyats per Homar. També va ser l'autor dels mosaics de la torre que corona l'edifici. Antoni Rigalt i Blanch (1861-1914), pintor, dibuixant i vitraller modernista, hi va realitzar els vitralls, molts formant part de les mampares i envans de fusta i, com a peces destacades per la seva composició narrativa, destaquen els monumentals vitralls de les galeries posteriors amb una temàtica diferent a cada pis. Antoni Serra i Fiter (1869-1939), pintor i ceramista, hi va realitzar els arrambadors de ceràmica i les peces de porcellana en què estan fetes cares i mans dels plafons ceràmics que hi ha al menjador i que representen escenes de camp. Josep Pey (1875-1956), decorador, dibuixant i pintor, hi va col·laborar fent els dibuixos de les marqueteries del mobiliari dissenyat per Gaspar Homar. Alfons Juyol (1860-1917), escultor especialitzat en la seva aplicació a l'arquitectura. La seva facilitat per a crear traceries i representacions florals d'estil neogòtic historicista el va convertir en l'escultor preferit de Puig i Cadafalch amb obres tan cèlebres com la Casa Amatller. Hi va realitzar tota l'escultura decorativa de la façana i l'interior, i en la decoració del templet que corona la casa. Joan Carreras i Farré (1860-?), escultor i tallador en fusta, i gran col·laborador de Gaspar Homar, hi va participar en la talla Adoració dels Reis de la campana de l'escalfapanxes del saló.Propietaris i activitats comercials

Francesca Morera i Ortiz (Barcelona, 9 de març de 1853[5] - 10 de desembre de 1904) era filla de Joan Morera i Busó, de Sant Feliu de Guíxols, i de Baldomera Ortiz i Figueroa, d'Humacao (Puerto Rico). El seu avi Antoni Morera i Auger s'havia dedicat al comerç amb Amèrica del Sud en societat amb els seus tres fills: Joan, Josep i Antoni Morera i Busó. Aquest darrer era vidu i sense descendència, i va deixar la seva fortuna a la seva neboda, filla del seu germà Joan.[6] Es va casar amb Albert Lleó i Dubosch, de Barcelona, amb qui va tenir un fill, Albert. La parella es va separar legalment el 22 de desembre de 1881 i el fill va quedar amb la mare.

Albert Lleó i Morera va néixer a Barcelona el 29 d'octubre de 1874.[7] El 29 d'octubre de 1898 es va casar amb Olinta de Puiguriguer i Palmarola (1879-1963),[8] amb qui va tenir dos fills: Francesca i Albert Lleó i Puiguriguer.[a][9] El 15 de febrer de 1900 es va llicenciar en medicina a Madrid i va obtenir el títol de professor veterinari. Es doctorà el 31 de juliol de 1902. Amplià els seus estudis a l'Institut Pasteur de París el mateix any i el següent fou nomenat cap del Laboratori Microbiològic de l'hospital de Nens Pobres de Barcelona. Al llarg de la seva carrera va ser ajudant honorari dels gabinets d'histologia i histoquímica, i el d'anatomia patològica de la facultat de Barcelona; cap del laboratori de bacteriologia i professor de l'Acadèmia i laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya soci de mèrit de l'Acadèmia del cos mèdic municipal; i a partir de 1913, director del laboratori d'anàlisi química, histologia i bacteriologia de l'Hospital de Sant Pau.[6] A banda de l'activitat professional, va tenir un interès científic que es va materialitzar en un seguit de patents de motors d'explosió, entre ells un d'aviació, que va construir junt amb l'enginyer Claudi Baradar.[9]

Francesca Morera va morir el 10 de desembre de 1904, i va deixar la finca en herència al seu únic fill Albert, llevat del pis principal que el va deixar en usdefruit a la seva neta Francesca Lleó i Puiguriguer, de per vida. Aquesta es va casar amb Juli Sagrera i Criquet i van tenir una filla, Francesca Sagrera i Lleó, coneguda amb el nom de Fanny, famosa entre la societat benestant de Barcelona per la seva afecció al ball.

A la mort d'Albert el 22 de desembre de 1929,[7] la finca va passar a mans de la seva esposa Olinta de Puiguriguer i del seu fill Albert Lleó i Puiguriguer (1904-1967).[10] Aquest va començar a estudiar dret, si bé no va acabar la llicenciatura i es va dedicar al món del motor. Va ser pilot d'aviació i un apassionat automobilista que fou soci fundador de la Penya de l'Aire, constituïda el 25 de març de 1923. Va estar casat amb Dolors Miralbell i Centena i van tenir tres filles: Maria Dolors, Mireia, i Glòria Lleó i Miralbell.[11]

Escultures al primer pis  Vitrall original conservat a Can Rocosa (Canet de Mar) Baldomer Gili i Roig (segon per la dreta) quan estava el Cercle Artístic (1911)

Pel que fa als establiments comercials i entitats que han ocupat l'edifici, destaquen:

1905-1910: El fotògraf Pau Audouard, el retratista de la burgesia, va inaugurar el seu estudi el 6 de juliol de 1905. Va tancar entre febrer i març de 1910. Maig 1910-1915: Reial Cercle Artístic.[12] Octubre 1915: Casa de América.[13] 1916-1927: La fàbrica de pianos Izabal tenia la seva seu al carrer del Bonsuccés, 5 des de començaments de segle xx després d'haver estat als anys 1850 al carrer dels Tallers. El maig de 1916, Paul Izabal va decidir inaugurar una sala de concerts, tal com havia fet Ortiz i Cussó, un altre fabricant de l'època. A la planta baixa de la Lleó Morera es va instal·lar la «Sala Aeolian», amb una capacitat per a tres-centes persones, i al seu costat el despatx central del negoci i la representació de la casa nord-americana Aeolian Cº, inventora de la pianola.[14] 1927-1933: Quan la sala Aeolian deixà de funcionar, el local s'utilitzà per a activitats diverses.[15] El 1933 encara era utilitzat com a local d'activitats provisionals.[16] 1935: Casal de les Comarques Catalanes, una entitat cultural que oferia espectacles de teatre, poesia i titelles.[17] 1936: Durant la Guerra Civil es va instal·lar a l'entresòl el Sindicat Únic de Professions Lliberals.[18] 1943: La botiga de moda Loewe transformà i ocupà la planta baixa.[19] Els pisos superiors, pensats inicialment com a habitatge residencial, han estat ocupats per institucions com un consignatari de transports internacionals al primer pis,[20] Turisme de Barcelona (1993-1994) al principal i, després de la restauració del 2008, per empreses com Guess by Marciano, EFG Bank Luxemburg i Guru.[21]Reformes i rehabilitació

El fet que la família en conservés la propietat durant tres generacions, afavorí el manteniment dels trets més distintius de l'interior, com els delicats elements ornamentals de línies sinuoses inspirats en la natura, realitzats amb una gran diversitat de materials. Amb tot, i potser per haver estat considerada com una de les millors obres modernistes per la intensa aportació artística dels millors artesans de l'època, fou víctima de l'odi que els noucentistes professaven envers l'estil predecessor. L'any 1943, es va vendre per 3 milions de pessetes a l'asseguradora Sociedad Mercantil Bilbao, i aquell mateix any, Pablo Loewe va llogar els baixos per a instal·lar-hi la botiga de moda encara existent, i va encarregar al decorador madrileny Francisco Ferrer Bartolomé un projecte poc respectuós amb la façana i l'interior. L'obra la va fer la constructora Ribas i Pradell i el seu propietari, Damià Ribas, li va demanar al seu amic l'arquitecte Raimon Duran i Reynals que signés el projecte de reforma. El resultat va comportar la pèrdua definitiva de les finestres modernistes, i les escultures de les dames amb jardineres de la planta baixa, obra d'Arnau, foren destruïdes a cops de pic a la mateixa vorera. Els caps els va recuperar el porter de la finca, que més tard els va vendre a Salvador Dalí, qui els va col·locar al mur del pati del seu Teatre-Museu de Figueres.[22] L'any 1967 es van fer noves obres a l'interior de la planta baixa, que van acabar amb tots els elements decoratius originals dissenyats per Domènech i Montaner.[23]

El 28 d'octubre de 1986 fou venuda per 240 milions de pessetes a la Mutualidad General de Previsión Social de la Abogacía de Madrid,[24] que el 1987 va encarregar-ne la rehabilitació als arquitectes Òscar Tusquets i Carles Bassó. Es van restituir els pinacles i el templet de la cornisa, que havia sofert greus destrosses pel foc de metralladores durant la Guerra Civil espanyola. La restauració dels vitralls de Rigalt va ser realitzada pels vitrallers Joan Serra i Dolors Guixà del taller Art del Vitrall de Sabadell.[25] El 1988, aquesta obra va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de mans de l'Ajuntament de Barcelona.[26][23] Tanmateix, no s'hi va poder abordar la rehabilitació de la planta baixa per la negativa de Loewe. Aquest fet va despertar una allau de crítiques contra la firma comercial, que al cap d'un any, va presentar un projecte de reforma de l'interior de la botiga, condicionat per l'Ajuntament a la recuperació de la façana[27] i realitzat el 1992.[26] En aquesta ocasió es van recuperar els lleons i les flors de morera originals que decoraven l'entrada, al·lusives als cognoms dels antics propietaris.[23][22]

El 1998 va ser adquirida pel Grup Planeta,[19] i l'any 2006 passà a mans de Núñez i Navarro,[28] que va elaborar el projecte de reforma i conservació basat en un estudi artístic acurat de la finca, una anàlisi estructural de l'interior i un examen cromàtic de la façana, culminat l'any 2008.[28]

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.