Context històric

El context d'aquest projecte està determinat per una iniciativa personal de Joan Miró i el seu nucli d'amics íntims i és anterior a les polítiques culturals de construcció i propaganda pública que s'estableixen a l'Estat espanyol des del 1982.[1]

Entre 1968 i 1972 el mercat de l'art a l'estat espanyol va tenir un fort creixement, parcialment degut a la reactivació de l'economia espanyola gràcies a l'entrada de capital estranger a través del turisme. En aquest període es van fundar el Museo de Arte Abstracto Español a Conca el 1966 amb la col·lecció de Fernando Zóbel, el Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid el 1968, el Museu d'Art Contemporani d'Eivissa el 1969, el Museo de Arte Contemporáneo de Sevilla el 1972 (actual CAAC) i el Museu d'Art Contemporani de Vilafamés.[2][1]

Joan Miró no es va fixar en el panorama estatal, sinó que va agafar com a referència institucions europees com la Fundació Maeght i el Museu Louisiana d'Art Modern, a Humlebæk, al nord de l'illa de Sjælland, a Dinamarca, creat el 1958 per Knud W. Jensen com un museu pioner a l'hora d'apropar l'art contemporani al gran públic. Pel que fa al suport a l'art jove, Miró es va fixar en l'Institute of Contemporary Arts (ICA) de Londres, que coneixia bé gràcies a la seva amistat amb Roland Penrose, un dels fundadors. Aquest espai funcionava com un centre d'art d'espectre ampli des de la seva fundació, impulsada el 1948 per la societat civil i membres del sector cultural britànic.[1]

 Seu del COAC on va tenir lloc l'acció Miró, l'altre

La concepció de la futura institució va coincidir amb el reconeixement per part de les generacions d'artistes joves i de la població catalana en general del magisteri de Miró com a màxim exponent d'un art compromès i d'avantguarda. La primera antologia de la seva obra es va presentar el 1968 a la Capella de l'Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona i va tenir un èxit enorme. L'any següent es va presentar Miró, l'altre al Col·legi d'Arquitectes, on l'artista va pintar els vidres de l'edifici i tot seguit va destruir la seva pròpia obra amb dissolvent. Va ser una de les primeres afirmacions de la natura efímera en les pràctiques artístiques del país, a més d'una crítica implícita a la ignorància del règim, i així va ser aplaudida pels artistes que començaven a forjar els nous comportaments de la generació conceptual. L'esdeveniment que va cristal·litzar aquestes forces creatives emergents va ser la Primera Mostra d'Art de Granollers, que va tenir lloc el 1971. El text del manifest acabava amb una frase que posa de manifest fins a quin punt era convuls el moment: «La lluita dels artistes revolucionaris corre paral·lela a la lluita dels obrers i estudiants revolucionaris. Un enemic comú, una lluita comuna.»[1]

Aquest context sociopolític és el que explica la necessitat del sector de l'art en formació de buscar arrels genealògiques en el moment anterior al règim, o, en altres paraules, oposat a ell. El 1971, el Col·legi d'Arquitectes inaugura Amics de l'Art Nou (1932-1936), una exposició dels que havien estat els promotors del surrealisme a Catalunya. La Sala Tres de Sabadell arrenca la seva programació al cap d'un any reeditant el text de l'exposició Art Nou Català, del 1915. Des del 1973, la Sala Vinçon ocupa l'antic estudi de Ramon Casas. Aquest mateix any, les galeries René Metras, Nova, Adrià i Gaspar dediquen a Joan Miró la Mostra d'Art Nou (MAN).[1]

Construcció del centre

Aquest context de societat civil i de cerca d'articulació a través d'una genealogia recuperada dona les claus per comprendre el projecte de la Fundació Joan Miró com el d'una institució de la Catalunya de la República. L'arquitecte Josep Lluís Sert, tot i que per culpa de la seva inhabilitació per part de Franco no va poder signar en un principi el seu propi edifici, va regalar el projecte i la direcció d'obra. L'Ajuntament de Barcelona va oferir un palau al carrer Montcada, on des del 1963 hi havia el Museu Picasso, però Sert va insistir que calia un edifici singular de nova planta. La Fundació era un centre d'art contemporani, no pas un museu, i el seu contenidor havia de respondre a aquest programa, i no a una adaptació. L'Ajuntament va proporcionar el terreny de Montjuïc i en això va radicar part del seu encert social. Tal com va explicar el sociòleg Salvador Giner, l'edifici es va aixecar en un lloc que, situat «al costat d'on afusellaven republicans, dels bordells, del proletariat, de les fàbriques, respon a la tendència d'una societat civil moderna i d'un artista al qual la societat catalana laica i progressista fa un monument adequat. [...] La Fundació Joan Miró respon a l'impuls d'una burgesia mitjana alta, liberal, culta i professional. El seu perfil sociològic la fa intel·lectualment emprenedora, formada per persones no lligades a la burgesia catalana d'abans.»[3]

Aquest fet és fonamental per entendre com la Fundació es va convertir des del primer moment en un focus generador de cultura contemporània dins de la seva plataforma local com a Centre d'Estudis d'Art Contemporani, una entitat sense ànim de lucre en la qual el magisteri de la figura de Joan Miró havia de donar raó de ser a una experimentació cultural sense precedents.

Josep Lluís Sert i López va dissenyar i projectar l'edifici i l'Ajuntament de Barcelona en va cedir els terrenys i va ajudar a sufragar part del cost de construcció. El primer patronat es va crear el 1971.[4]

Inauguració  La Font de Mercuri, obra de Calder provinent del Pavelló de la República de 1937

L'edifici va obrir les portes al públic el 10 de juny del 1975, i aquesta és la data que es pren com a referència, per exemple, en la celebració del 40è aniversari,[6] si bé la inauguració oficial va ser el 18 de juny del 1976.[7] Una de les obres de la col·lecció permanent procedia del Pavelló de la República Espanyola de l'Exposició Internacional de París del 1937: la font de mercuri d'Alexander Calder. Des d'aquest punt de vista, no ha d'estranyar el fet que, en inaugurar la primera exposició temporal, Art Tàntric. Col·lecció del Museu de Nova Delhi, el 20 de novembre del 1975, i havent-se ja difós la notícia de la mort del dictador Francisco Franco, el primer director de la Fundació, Francesc Vicens, anunciés als inquiets periodistes que els actes d'inauguració continuarien segons estava previst amb un concís: «Això no ens afecta». No hi havia motiu per interrompre el curs normal de la institució, ja que havia nascut com una institució de la Catalunya de la República, en continuïtat directa amb l'esperit que animava la vida cultural, social i política catalana anterior a la Guerra Civil.[1]

El primer president fou Joaquim Gomis, gran amic personal del pintor.[8] Fou el mateix Miró qui va triar els membres del primer patronat, amb Maria Lluïsa Borràs com a secretària general (1971-1975). En l'actualitat, diverses administracions públiques també en formen part.

La seva obertura va provocar un canvi el concepte mateix de museu en la societat Barcelonina, ja que plantejava una nova forma de relacionar-se amb l'art i amb les obres.[9] Fins al moment els museus s'entenien com un lloc més adient pel col·leccionisme i el coneixement especialista que no com un lloc de descoberta i promoció de nous talents. Gràcies a les donacions de l'artista i a les de particulars, la fundació es va convertir en una destacada mostra de les obres del pintor.[10]

Amb els anys s'han anat realitzant exposicions temporals tant d'artistes de renom del segle xx com Alexander Calder, Chillida, Magritte, Rothko, Tàpies o Saura, entre molts d'altres, com propostes més arriscades -Peter Greenaway, Pipilotti Rist - sempre dedicant una especial atenció als creadors més joves, que tenen a l'Espai 13 el seu espai expositiu. També s'ha potenciat l'estudi i la difusió de la figura i de l'obra del mateix Joan Miró.[11]

Ampliacions i centenari  Celebració del 25è aniversari

Degut al creixement de les activitats del centre, el 1986 va començar una ampliació de la Fundació amb les sales est i oest, inaugurades el 1988. Es va fer per no haver de desmuntar la col·lecció permanent cada vegada que s'organitzava una de temporal.[12] Aquesta ampliació va ser dirigida per Jaume Freixa -deixeble de Sert, amb qui havia treballat durant molts anys a Harvard (Massachusetts)-[12] qui va fer servir un estil continuista amb el projecte inicial. Es va iniciar el maig de 1986 i va finalitzar el gener de 1988, creant 2.850 m² d'obra nova i rehabilitant altres 3.150 m². L'objectiu era crear espais nous integrats amb els existents, que permetessin la realització d'exposicions temporals independents de la visita a la col·lecció permanent. També es va aprofitar per a crear un restaurant i ampliar la zona de gestió i de reserves.[13]

El 1993 es va celebrar el centenari del naixement de Miró. Es van organitzar exposicions arreu del territori català, així com es van recuperar indrets relacionats amb l'artista i es va fer una gran exposició commemorativa a la Fundació, que començava amb La masia i finalitzava amb el tríptic de L'esperança del condemnat a mort. El centenari va ajudar a canviar la percepció que el gran públic tenia sobre l'obra de Miró.

Posteriorment es va fer una altra ampliació per encabir-hi nous serveis i donacions, com la de la sala on es podien veure 23 obres propietat de Kazumasa Katsuta, qui va arribar a un acord de cessió en dipòsit amb la Fundació el 2001.[14] Katsuta és un dels grans col·leccionistes de Miró.[15] L'octubre de 2011 li fou concedit el títol de Ciutadà Honorari de Barcelona, com a reconeixement a la seva col·laboració amb la Fundació.[16][17]

Actualitat  Presentació a mitjans de la nova exposició permanent

El juny de 2015 van començar els actes de celebració del seu quarantè aniversari.[18] Com a culminació de la celebració, l'abril de 2016 va presentar una actualització de la seva exposició permanent, amb l'objectiu d'oferir una aproximació polièdrica a l'artista. Es van incorporar a la col·lecció nous dipòsits d'obra procedents principalment de la família Miró, i la integració de la col·lecció Kazumasa Katsuta, fins llavors allotjada en una sala específica. Aquest gest va permetre reunir altres conjunts d'obres que es poden tornar a exposar plegades, com ara Cabell perseguit per dos planetes (1968) i Gota d'aigua damunt la neu rosa (1968) o Dona, ocell I, II, III, (1972-1973), entre d'altres. També es van recuperar algunes peces clau dels fons de la Fundació, com els tríptics Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari (1968) i L'esperança del condemnat a mort (1974), o la Sèrie Barcelona, entre altres novetats. El disseny de la nova exposició permanent va anar a càrrec de Guri Casajuana Arquitectes i l'operació, amb un pressupost de 900.000 euros, va comportar també obres d'actualització i millora de les instal·lacions per al condicionament d'espais. També es va recuperar la circulació dissenyada inicialment per Sert, establerta a l'entorn d'un pati central que permet al visitant no haver de duplicar recorreguts i mantenir un contacte permanent amb la natura i la ciutat, visible a través dels finestrals. Gran part d'aquestes obertures s'han recuperat amb la nova presentació.