El territori de la Tunísia moderna va ser administrat gairebé tot sota el nom de la província romana d'Àfrica, i va esdevenir un dels graners de Roma. En el segle v, els vàndals al comandament de Genseric, van envair la regió. En el segle vi, Belisari va recuperar la regió per a l'Imperi Romà d'Orient. En el segle vii, va esdevenir part de la dinastia Omeia i els abbàssides, sota el nom d'Ifríqiya; durant aquesta època, es va fundar la ciutat de Kairuan. Posteriorment, els amazics nadius van arribar el poder amb el beneplàcit del Califat Fatimita, i es va enderrocar la dinastia aglàbida, col·locant-se en el seu lloc la dinastia dels Ziris. En el 1045, els ziris van renunciar al xiisme, i els fatimites van enviar, a Banu Hilal, una confederació de beduïns, per eliminar els ziris. D'aquesta manera, la regió va ser devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.

En el 1159, els almohades van dominar la regió, i foren expulsats en el segle xiii pels hafsis, que van governar Ifríqiya. Allí es va refugiar i va morir Lluís IX de França, quan anava de camí a les croades. A principis del segle xvi, Espanya va assolir controlar-ne algunes ciutats costaneres, que van perdre ràpidament davant l'Imperi Otomà, que va governar Ifríqiya des del 1574. Els governants turcs, els Begs, van obtenir un grau d'independència respecte a Turquia.

En el segle xix, els Begs van sol·licitar grans sumes de diners com a préstec a França, que va començar a considerar la colonització de Tunísia. El 12 de maig del 1881, França va declarar Tunísia un protectorat,[1] després d'un acord en què va permetre l'ocupació britànica de Xipre; no obstant això, molt abans d'aquesta data, el govern beg tunisià havia perdut la seva autonomia.

Al final de la Primera Guerra Mundial, el 4 de juny del 1920, es va crear el partit Destur (الحزب الحر الدستوري), organitzat a l'entorn de la figura d'Abd al-Aziz al-Thaalibi, que es va oposar al règim del protectorat. El 1932, el Destur s'escindiria en una branca islamista, que conservaria el nom, i una altra de laica organitzada a la manera dels partits socialistes europeus, que seria coneguda com a Nou Destur (الحزب الحر الدستوري الجديد), el partit d'Habib Burguiba.

Durant la Segona Guerra mundial, Tunísia va ser una de les colònies franceses lleials al règim proalemany de Vichy, i tropes alemanyes es van atrinxerar al seu territori, i foren atrapades. Tunísia continuaria sota el control colonial de França després de la guerra i arribaria a la seva independència el 1956.

El president Zine El Abidine Ben Ali va ser reelegit per a un tercer mandat el 1999, amb el seu partit Agrupació Constitucional Democràtica (RCD) i va aconseguir 148 dels 182 escons del Parlament. Mohamed Ghannouchi va ser nomenat primer ministre. Tunísia va iniciar un període de més obertura a l'exterior. La IV Cimera Empresarial Centremediterrània es va celebrar per primer cop a Tunísia, en què el país va apostar per una zona de lliure comerç, que es va concretar el 2001 entre el Marroc, Egipte, Tunísia i Jordània. Es va incrementar la cooperació intermagribina arran de l'amenaça islàmica, amb entrevistes amb el president algerià i libi, i el rei del Marroc.

El 2001, la Unió Europea va signar acords amb Tunísia per al control de l'emigració clandestina, que es concretarien en el Grup 5+5 el 2002 (Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta i Mauritània, El Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia). Un grup terrorista vinculat a Al-Qaida va cometre un atemptat l'11 d'abril del 2002 en una sinagoga a l'illa de Jerba, en el qual van morir 15 persones.

El 2002, l'Assemblea Nacional va aprovar una reforma de la Constitució que considerava la creació d'una segona cambra legislativa (Cambra de Consellers), major protecció dels drets i llibertats públiques, així com l'eliminació del límit de mandats d'un president.

El 2011, en resposta a les protestes iniciades el desembre del 2010 i provocades per la situació econòmica, social i política, el president Ben Ali va declarar l'estat d'emergència al país, va dissoldre el govern el 14 de gener del 2011 i va prometre noves eleccions legislatives en sis mesos. Però aquell mateix dia, el primer ministre Mohammed Ghannouchi va aparèixer a la televisió estatal per anunciar que assumia el poder a Tunísia.

Varen córrer notícies que citaven fonts no identificades del govern de Tunísia, que el President havia abandonat el país.[2][3] Gannouchi va basar la presa de poder en l'article 56 de la Constitució de Tunísia. No obstant això, el cap del Tribunal Constitucional de Tunísia, Fethi Abdennadher,[4] anuncià que Gannouchi violava la Constitució, ja que l'article 56 no era aplicable en les circumstàncies actuals i requeria un president. L'article 57 de la Constitució estableix que el President del Parlament ha de prendre el poder executiu i organitzar unes eleccions en un termini de 45 a 60 dies. El 2013, fou nomenat primer ministre Ali Laarayedh.[5]

De la Cartago púnica a la Cartago romana  Amfiteatre romà a El Djem

Al territori de la Tunísia actual va florir la ciutat de Cartago, fundada en el segle viii aC pels fenicis de Tir. Cap al segle vi aC, Cartago havia vençut a les tribus líbies i havia conquerit les antigues colònies fenícies, controlant d'aquesta manera tota la costa del nord d'Àfrica, des de l'oceà Atlàntic fins a la frontera occidental d'Egipte, així com Sardenya, Malta, les illes Balears i part de Sicília. Al segle v aC, el navegant cartaginès Hannó (530-470 aC) va emprendre un viatge al llarg de la costa atlàntica del nord d'Àfrica. El poder marítim va permetre als cartaginesos estendre els seus assentaments i conquestes, formant un imperi dispers dedicat al comerç. Entre les seves empreses comercials destacaven la mineria de plata i plom, la fabricació de llits, una indústria de fusta a les muntanyes de la serralada de l'Atles, la fabricació de ceràmica, joieria, i l'exportació d'animals salvatges provinents de les jungles africanes, de l'ivori i l'or. L'Imperi Cartaginès va estar en guerra gairebé contínuament amb Grècia i Roma durant 150 anys. Les guerres amb els grecs, que van començar en el 409 aC, es van produir pel domini de Sicília, situada aproximadament a 160 km al nord de Cartago, que formava un pont natural entre el nord d'Àfrica i la península itàlica.[6]

Va ser definitivament conquerida per la República Romana en ser derrotada en les guerres púniques en el segle ii aC Cartago va ser destruïda i la influència cultural asiàtica i africana en l'actual Tunísia va ser minvada per la influència romana. El territori de la Tunísia moderna va ser administrat gairebé íntegrament sota el nom de la província romana d'Àfrica, i es va convertir en un dels graners de Roma.

Edat mitjana  Ciutat islàmica de Kairuan. Mesquita Ez-Zitouna

Al segle v, els vàndals al comandament de Genseric van envair la regió. En el segle vi, Belisari la va recuperar per l'Imperi Romà d'Orient. En el segle vii es va convertir en part del califat omeia i abbàssida, sota el nom d'Ifríqiya. Durant aquesta època es va fundar la ciutat de Kairuan. Posteriorment els amazics natius van aconseguir el poder amb el beneplàcit del Califat Fatimita, i es va enderrocar la dinastia aglàbida, col·locant-se en el seu lloc la dinastia dels zírides. El 1045, els zírides van renunciar al xiïsme, i els fatimites van enviar al Banu Hilal, una confederació de beduïns, a eliminar els zírides. D'aquesta manera, la regió va ser devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.

El 1159, els almohades van dominar la regió, sent expulsats en el segle xiii pels hàfsides, que van governar Ifríqiya. Aquí es va refugiar i va morir Lluís IX de França quan anava de camí a les croades.

Tunísia otomana

La fi de la Reconquesta espanyola el 1492 va obrir les portes del nord d'Àfrica a aquest país. El 1504 el corsari barbaresc Uruj, més conegut com a Barbarroja, va establir la seva caserna general a Tunísia. Aquest famós pirata va néixer en una illa grega del mar Egeu. Una de les seves primeres gestes va ser la captura de dues galeres propietat del papa Juli II carregades de riqueses. Barbarroja va rendir tribut a l'anomenada “Sublim Porta” (Turquia), oferint-li un quart de les seves captures i declarant-se vassall del seu sultà.

Tunísia aviat es va transformar en refugi dels pirates barbarescos, enemics acèrrims dels cristians del Mediterrani. Les contínues depredacions dels tunisians van motivar el 1509 les expedicions organitzades pel cardenal Cisneros, que va avançar els fons necessaris per equipar 20.000 homes. Cisneros va entrar amb les seves tropes a la ciutat d'Orà, i Pedro Navarro va sotmetre Bugia, Alger, Tunis, Tlemcen i l'any 1511 la ciutat de Trípoli. Però en intentar sotmetre l'illa de Gelba, les forces espanyoles, esgotades, van ser escomeses pels moros. Els pocs supervivents de la batalla van ser reembarcats pel general Navarro, podent escapar de la mort.

 Conquesta de Tunísia pel rei espanyol Carles I en l'anomenada Jornada de Tunísia el 1535.

El 1516 Barbarroja va mudar les seves casernes a Jijil, i al comandament d'una esquadra de 16 galeons i 6.000 homes va atacar la ciutadella espanyola d'Alger. Les seves aventures a la regió van finalitzar quan l'emperador Carles I d'Espanya va enviar un exèrcit de 10.000 soldats al nord d'Àfrica que va derrotar els corsaris. El famós corsari Barbarroja va morir durant la batalla, però tota la regió va continuar sota el poder dels moros i dels pirates. Per aquest motiu el 1535 el rei d'Espanya Carles I va partir rumb a Tunísia amb totes les seves forces. La Goleta va ser presa el 16 de juliol, i Tunísia va caure pocs dies després. Carles I va reposar en el tron a Muley Hassan, obligant a deixar La Goleta amb dues milles de terreny en circumferència. En proposar-se el rei espanyol la conquesta d'Alger el 1541, les tempestats van destrossar gran nombre de les seves naus.

El 1573 Tunísia torna a caure en mans dels turcs, sent objecte d'una nova expedició espanyola. L'1 d'octubre Joan d'Habsburg i Blomberg, després de la victòria de Lepant, es va dirigir a la Goleta amb 104 naus i 20.000 homes i va conquerir Tunísia. Però un any després Tunísia va caure una altra vegada en poder dels turcs, convertint-se en un vilayat administrat per un governador. Sota el dilatat govern otomà, el país va conèixer un període de relativa estabilitat fins a l'any 1881. L'administració imperial va ser desenvolupada per administradors natius, coneguts com a beys. El primer d'ells, al-Husayn ibn Ali (1705-1740) va fundar la dinastia dels Husain, sota el govern del qual el país va aconseguir un relatiu grau d'autonomia i una gran prosperitat. La pirateria barbaresca ser una activitat que va aconseguir gran florida sota els auspicis de la dinastia dels Husain. A la fi del segle xvii i principis del xviii, un gran nombre d'Estats mediterranis pagaven tributs de forma regular al govern tunisià per protegir de possibles atacs a les seves flotes. Aquesta situació va canviar al començament del segle xix, quan l'acció conjunta de diversos països occidentals va acabar amb les bases corsàries de Tunísia i altres situades al llarg de l'anomenada costa de Barbaria, al nord d'Àfrica. Com a resultat de la pèrdua dels ingressos procedents dels actes de pirateria, el govern de Tunísia es va veure embolicat en enormes deutes, als quals van contribuir les incontrolades extravagàncies personals dels beys i les despeses per sufocar les freqüents revoltes internes.

Domini francès

A la fi del segle xviii l'autoritat otomana sobre Tunísia era merament nominal. Els principals creditors de Tunísia van ser França i el Regne Unit, els qui tenien grans ambicions imperials en el nord d'Àfrica. El 1830, França va conquerir i es va annexionar Algèria i va posar els seus ulls a Tunísia. En el Congrés de Berlín de 1878, França va permetre als britànics ocupar l'illa mediterrània de Xipre a canvi de veure reconeguts els seus interessos a Tunísia. El 1881 l'exèrcit francès va ocupar el país amb la finalitat de subjugar a les tribus que dificultaven la presència francesa a Algèria. I el 12 de maig d'aquest mateix any el bey regent va signar el Tractat de Kasser Said (conegut com el Tractat de Bard), pel qual Tunísia passava a ser protectorat francès. El 1883 tots dos països van signar la Convenció de Marsa.[7]

Durant la Segona Guerra Mundial, Tunísia va ser una de les colònies franceses lleials al règim proalemany de Vichy, i les tropes alemanyes es van instal·lar al seu territori, en el qual van acabar acorralades pels Aliats. Després del final de la Guerra, Tunísia va continuar sota el control colonial de França fins a aconseguir la seva independència el 1956.

Independència  El primer president de Tunísia, Habib Burguiba, ret tribut a la bandera de Tunísia el 1967.

L'any 1934, amb la formació del Partit Néo-Destour (Nova Constitució) (NDP) dirigit per Habib Bourguiba, marcarà l'inici de la lluita tunisiana per la seva independència. El 1955 Tunísia va aconseguir l'autogovern i, el 1957, la independència com una monarquia constitucional. El 1957, es va enderrocar la monarquia proclamant-se la República, amb Bourguiba com a President.

Malgrat la independència, França va mantenir la seva presència militar per mitjà d'una base naval a Bizerta fins a 1963. En aquest any, després d'un bloqueig per part de la marina tunisiana, els francesos es van veure obligats a abandonar definitivament el país. Aquesta política d'allunyament de l'antic poder colonial, va donar un nou pas el 12 de maig de 1964 quan per sorpresa, es van expropiar les terres dels colons estrangers. França i Itàlia, països que els seus nacionals eren els més afectats, van protestar i van suspendre l'ajuda econòmica.[8]

El govern del Partit Socialista Destourien (anomenat de nou com Rassemblement Constitutionel Démocratique el 1988), convivia amb l'NDP i va fer que Bourguiba seguís polítiques socialistes en els primers anys del seu mandat. No obstant això, durant el decenni de 1970 va obrir l'economia a la inversió estrangera i va permetre el desenvolupament del sector privat.

Bourguiba es va mantenir en el poder fins a 1987, és a dir, durant trenta anys consecutius, primer durant l'etapa de partit únic, i després de 1975 com a President democràtic. Des d'aquesta data va governar Zine El Abidine Ben Ali, qui va ser enderrocat per un moviment popular el gener de 2011. Aquest moviment va donar pas a una obertura democràtica, amb la legalització de la pràctica totalitat dels partits polítics de l'oposició i la celebració d'unes eleccions a una Assemblea Constituent. Aquesta va triar un president i un govern provisionals en tant redacta una nova constitució.

La nova Constitució es va aprovar el 26 de gener de 2014, reconeixent com a mesura pionera al món àrab la igualtat entre sexes. L'agost de 2016 s'aconsegueix formar Govern d'unitat, sota el Primer Ministre Yusef Chahed, del partit Nidá-Tunis, incloent-hi personalitats d'esquerres, dones, joves i islamistes moderats entre els 26 ministeris.