Història primerenca  La hipòtesi dels kurgans situa el sud de Rússia com l'urheimat dels protoindoeuropeus[1]

Uns dels primers ossos humans moderns, de més de 40.000 anys d'antiguitat, es van trobar al sud de Rússia, als pobles de Kostionki i Borsxiovo, situats a la vora del riu Don.[2][3][4] Les restes de l'humà de Deníssova, que va viure entre un milió i 40.000 anys ençà, van ser descobertes a la cova de Deníssova, al sud de Sibèria.[5] En la prehistòria, les vastes estepes del sud de Rússia eren la llar de tribus de pastors nòmades.[6] Les restes d'aquestes civilitzacions foren descobertes en llocs com Ipàtovo,[6] Sintaixtà,[7] Arkaïm,[8] i Pazirik, que contenen les primeres traces de guerra conegudes amb l'ús de cavalls, un tret clau en la forma de vida nòmada.[9]

En l'antiguitat clàssica l'estepa pòntica era designada com a Escítia. A partir del segle viii aC, els comerciants grecs van portar la seva civilització als emporis comercials de Tanais i Fanagòria. Alguns exploradors grecs, sobretot Píteas, fins i tot van anar més enllà del modern Kaliningrad, a la mar Bàltica. Els romans estaven assentats a la part occidental de la mar Càspia, on el seu imperi s'estenia cap a l'est.[10] Als segles iii–iv, un regne gòtic semillegendari anomenat Oium va existir al sud de Rússia, fins que va ser destruït pels huns. Entre els segles iii i vi, el Regne del Bòsfor, una entitat política hel·lenística que va tenir un cert èxit a les colònies gregues,[11] també es va veure aclaparat per les invasions nòmades dirigides per tribus bèl·liques, tals com els huns i els àvars de Pannònia.[cal citació] Un poble turc, els khàzars, va manar a les baixes estepes de la conca del Volga fins al segle x (entre la mar Càspia i la Negra).[12]

Alguns dels avantpassats dels moderns russos foren les tribus eslaves, la llar originària de les quals, segons creuen alguns erudits, eren les zones boscoses dels aiguamolls de Pinsk.[13] Els eslaus orientals es van establir gradualment a la Rússia occidental en dues onades: una que es desplaçava des de Kíiv fins a les actuals Súzdal i Múrom, i una altra que va anar des de Pòlatsk fins a Nóvgorod i Rostov. Des del segle vii els eslaus orientals constituïen la major part de la població de la Rússia occidental[14] i van assimilar els nadius ugrofinesos, incloent-hi els meria,[15] els muromians,[16] i els mesxera.[17]

Antic estat rus

L'establiment dels primers estats eslaus orientals al segle ix va coincidir amb l'arribada dels víkings, anomenats varegs pels romans d'Orient, que es van aventurar al llarg de les vies fluvials que s'estenien des del Bàltic oriental fins als mars Negre i Caspi.[18] Segons la Crònica de Nèstor, un vareg del poble rus, anomenat Rúrik, va ser elegit governant de Nóvgorod el 862.[19] El 882, el seu successor, Oleg, es va aventurar al sud i va conquerir Kíiv,[20] que anteriorment havia estat pagant tribut als khàzars.[21] El fill de Rúrik, Ígor, i el fill d'Ígor, Sviatoslav, van sotmetre totes les tribus eslaves orientals locals al domini kievà, van destruir el kaganat khàzar,[22] i van llançar diverses expedicions militars a Paflagònia i Pèrsia. [23][24]

Als segles x a xi, la Rus de Kíev es va convertir en un dels estats més grans i pròspers d'Europa.[25] Els regnats de Vladímir el Gran (980-1015) i el seu fill Iaroslav el Savi (1019–1054) constitueixen l'edat d'or de Kíev. Sota el govern del príncep Vladimir Sviatoslàvitx el 988, la Rus va adoptar el cristianisme.[26] El príncep Iaroslav el Savi va aprovar el primer codi nacional de lleis: la Rússkaia Pravda.[19][27]

Als segles XI i XII, les incursions constants de tribus nòmades turques, com els kiptxaks i els petxenegs, van provocar una migració massiva de les poblacions eslaves orientals cap a les regions més segures i fortament boscoses del nord, particularment a la zona coneguda com a Zaléssie.[28]

 Baptisme de Kíev

El 1132, després de la mort del príncep de Kíiv Mstislav Vladímirovitx, l'estat unificat va començar a desintegrar-se en tot un seguit de principats independents: la Terra de Nóvgorod, el Principat de Vladímir-Súzdal, el Principat de Volínia, el Principat de Txernígov, el Principat de Riazan, el Principat de Polotsk i altres.[19] Kíiv va continuar sent objecte de lluita entre les branques de prínceps més poderoses. Tanmateix, alguns investigadors no associen el final de l'existència de la Rus de Kíev amb la formació de principats independents, ja que la terra de Kíev continuà sent considerada una possessió col·lectiva dels ruríkides. Al mateix temps, la condició per posseir terres a la regió de Kíev era la participació en la lluita contra els nòmades, encara liderada pel príncep de Kíev, fins a la invasió mongola (1240). A més, Kíiv va continuar sent la seu del Metropolità de tota Rússia (fins al 1300).

Galítsia-Volínia va ser finalment assimilada pel Regne de Polònia,[29] mentre que la República de Nóvgorod i Vladimir-Súzdal, dues regions a la perifèria de Kíev, van establir les bases per a la moderna nació russa.[29][19] La República de Nóvgorod va escapar de l'ocupació mongola i, juntament amb Pskov, va mantenir un cert grau d'autonomia durant el temps del jou mongol; es van estalviar en gran manera les atrocitats que van afectar la resta del país. Dirigits pel príncep Alexandre Nevski, els novgorodians van repel·lir els invasors suecs en la batalla del Nevà el 1240,[30] així com els croats germànics en la batalla del Gel el 1242.[31] El 1252 Alexandre es va convertir al mateix temps en gran duc de Vladímir i Kíiv. Malgrat l'oposició a l'expansió occidental, Alexandre va entaular una aliança amb l'Horda, fet que confirmava efectivament la dependència dels principats russos dels mongols-tàtars. Al mateix temps, després de la revolta anti-Horda a Rússia el 1262, quan els recaptadors de tributs tàtars (Baskaks) van ser assassinats a Vladímir, Súzdal, Rostov, Pereiàslavl, Iaroslavl i altres ciutats, Alexandre va poder convèncer el kan de no enviar destacaments de càstig a Rússia i tampoc no reclutar els habitants de Rússia per a l'exèrcit mongol. El 1263, després de la mort d'Alexandre Nevski, el Gran Ducat de Vladimir es va desintegrar finalment en apanatges.

Unificació de Rússia. Estat rus  Sergi de Ràdonej beneint Dmitri Donskoi a la Laura de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi, abans de la batalla de Kulikovo, representat en un quadre d'Ernst Lissner

L'estat més poderós que va sorgir després de la destrucció de la Rus de Kíev va ser el Gran Ducat de Moscou, inicialment una part de Vladímir-Súzdal.[32] Encara sota el domini dels mongols-tàtars i amb la seva connivència, Moscou va començar a afirmar la seva influència a la Rússia Central a principis del segle xiv, i es va convertir gradualment en la força líder en el procés de reunificació de les terres de la Rússia i l'expansió russa.[33] L'últim rival de Moscou, la República de Nóvgorod, va prosperar com a principal centre de comerç de pells i el port més oriental de la Lliga Hanseàtica.[34]

Els temps continuaven sent difícils, amb freqüents incursions mongoltàtares. L'agricultura va patir des del començament de la Petita Edat de Gel. Igual que a la resta d'Europa, les epidèmies de pesta foren freqüents entre 1350 i 1490.[35] Tanmateix, a causa d'una densitat de població més baixa i una millor higiene —la pràctica generalitzada de la bània, un bany de vapor humit—, la taxa de mortalitat per pesta no va ser tan greu com a Europa occidental,[36] i la població es va recuperar el 1500.[35]

Liderat pel príncep Dmitri Donskoi de Moscou i ajudat per l'Església ortodoxa russa, l'exèrcit unit dels principats russos va infligir una derrota important als mongols-tàtars en la batalla de Kulikovo el 1380.[37] Moscou va absorbir gradualment els principats circumdants, inclosos antics forts rivals com Tver i Nóvgorod.[32]

Ivan III ("el Gran") va posar fi al control de l'Horda d'Or i va consolidar tota la Rus Central i del Nord sota el domini de Moscou, i va ser el primer governant rus a obtenir el títol de títol de "Gran Duc de tota la Rus".[32] Després de la caiguda de Constantinoble el 1453, Moscou va reclamar la successió del llegat de l'Imperi romà d'Orient.[32] Ivan III es va casar amb Sofia Paleòlega, neboda de l'últim emperador romà d'Orient, Constantí XI, i va fer seva l'àguila bicèfala romana d'Orient,[38] que, finalment, esdevindria l'escut d'armes de Rússia.[39]

Tsarat rus  El tsar Ivan el Terrible, evocació del segle xix per Víktor Vasnetsov, 1897

En desenvolupament de les idees de la Tercera Roma, el gran duc Ivan IV (El Terrible) va ser oficialment coronat primer tsar de Rússia el 1547. El tsar va promulgar un nou codi legal (Sudébnik de 1550), va establir el primer òrgan de representació feudal rus (Zemski Sobor), va frenar la influència del clergat[40] i va introduir l'autogestió local a les regions rurals.[41][42][43] El tsar també va crear el primer exèrcit regular a Rússia: els Streltsí.

Durant el seu llarg regnat, Ivan el Terrible gairebé va duplicar el ja gran territori rus mitjançant l'annexió dels tres kanats tàtars (parts de la desintegrada Horda d'Or): Kazan i Astracan al llarg del Volga, i el Kanat de Sibèria al sud-oest de d'aquest territori.[42] Així, a finals del segle xvi, Rússia es va expandir a l'est dels Urals, per tant a l'est d'Europa i a Àsia, amb la qual cosa esdevingué un estat transcontinental.[44]

La segona meitat del regnat d'Ivan el Terrible va estar marcada per una ratxa de fracassos en la Guerra de Livònia i l'establiment d'una oprítxnina. El tsarat es va veure debilitat per la llarga i fracassada Guerra de Livònia contra la coalició de la Confederació de Polònia i Lituània, Suècia, Dinamarca i Noruega per l'accés a la costa bàltica i al comerç marítim.[45] Al mateix temps, els tàtars del Kanat de Crimea, l'únic successor que quedava de la desapareguda Horda d'Or, van continuar atacant el sud de Rússia.[46] En un esforç per restaurar els kanats del Volga, els crimeans i els seus aliats otomans van envair el centre de Rússia i fins i tot van poder cremar parts de Moscou el 1571.[42] Però l'any següent el gran exèrcit invasor fou totalment derrotat pels russos en la batalla de Mólodi, la qual cosa eliminà per sempre l'amenaça d'una expansió otomanocrimeana a Rússia.[47] Les incursions crimeanes a terres eslaves, però, no van cessar fins a finals del segle xvii, tot i que la construcció de noves línies de fortificació a través del sud de Rússia, com la Gran Línia Abatis, va reduir constantment la zona accessible a les incursions.[48]

 Kuzmà Minin fa una crida a la gent de Nijni Nóvgorod per bastir un exèrcit voluntari contra els invasors polonesos

La mort del fill menor d'Ivan, Teodor, va marcar el final de l'antiga dinastia ruríkida el 1598 i, en combinació amb la fam de 1601-03, va provocar una guerra civil, el govern dels pretendents i la intervenció estrangera durant el Període Tumultuós a principis del segle xvii.[45] La Confederació de Polònia i Lituània va ocupar parts de Rússia, i es va estendre fins i tot a Moscou.[32] El 1612, els polonesos es van veure obligats a retirar-se, empesos pel cos de voluntaris russos, dirigit per dos herois nacionals, el comerciant Kuzmà Minin i el príncep Dmitri Pojarski.[49] La dinastia Romànov va accedir al tron el 1613 per decisió del Zemski Sobor, i el país va començar la seva progressiva recuperació de la crisi.[50]

Rússia va continuar el seu creixement territorial fins al segle xvii, que fou l'època dels cosacs.[32] El 1648, els camperols d'Ucraïna es van unir als cosacs zaporoges en una rebel·lió contra Polònia-Lituània durant la rebel·lió de Khmelnitski en reacció a l'opressió social i religiosa que havien patit sota el domini polonès.[51] El 1654, el líder ucraïnès Bohdan Khmelnitski va oferir situar Ucraïna sota la protecció del tsar rus, Aleix I. L'acceptació d'Aleix d'aquesta oferta va provocar una altra Guerra russopolonesa. En última instància, Ucraïna es va dividir al llarg del riu Dnièper, i deixà la part occidental, la riba dreta d'Ucraïna, sota domini polonès, i la part oriental (riba esquerra d'Ucraïna i Kíev) sota domini rus.[32] Més tard, el 1670–71, els cosacs de Don dirigits per Stenka Razin van iniciar una important revolta a la regió del Volga, però les tropes del tsar van aconseguir derrotar els rebels.[52]

A l'est, la ràpida exploració i colonització russa dels enormes territoris de Sibèria va ser dirigida principalment per cosacs que buscaven pells valuoses i ivori.[32] Els exploradors russos van avançar cap a l'est principalment al llarg de les vies fluvials de Sibèria i, a mitjan segle xvii, hi havia assentaments russos a Sibèria oriental, a la península de Txukotka, al llarg del riu Amur i a la costa de l'oceà Pacífic.[44] El 1648, Fedot Popov i Semion Dejniov, dos exploradors russos, van descobrir l'estret de Bering i es van convertir en els primers europeus a navegar cap a Amèrica del Nord.[53]

Rússia imperial  Pere el Gran, tsar de totes les Rússies el 1682-1721 i primer emperador de totes les Rússies el 1721–1725

Sota el govern de Pere el Gran, Rússia es va proclamar imperi el 1721 i es va convertir en una de les grans potències europees. Durant el seu govern, del 1682 al 1725, Pere va derrotar Suècia en la Gran Guerra del Nord (1700−1721), i la va obligar a cedir a Rússia la Carèlia Occidental i l'Íngria (dues regions perdudes per Rússia durant el Període Tumultuós), així com les gubèrnies d'Estònia i Livònia, fet que assegurava l'accés de Rússia al mar i al comerç marítim. El 1703, al mar Bàltic, Pere va fundar Sant Petersburg com la nova capital de Rússia. Durant tot el seu govern, es van fer reformes radicals, que van dur importants influències culturals de l'Europa Occidental cap a Rússia.[54]

El regnat de la filla de Pere I, Elisabet, el 1741-1762, va suposar la participació de Rússia en la Guerra dels Set Anys (1756-1763). Durant aquest conflicte, Rússia es va annexionar Prússia Oriental i fins i tot va arribar a les portes de Berlín. No obstant això, a la mort d'Elisabet, totes aquestes conquestes van ser retornades al Regne de Prússia pel proprussià Pere III de Rússia.[54]

Caterina II ("la Gran"), que va governar entre 1762 i 1796, va presidir l'era de la Il·lustració russa. Va ampliar el control polític rus sobre la Confederació de Polònia i Lituània i va incorporar la majoria dels seus territoris a Rússia durant les particions de Polònia, fet que empenyé la frontera russa cap a l'oest, vers l'Europa central, i convertí Rússia en l'estat més poblat d'Europa. Al sud, després de les reeixides guerres russoturques contra l'Imperi Otomà, Caterina va avançar el límit de Rússia fins al mar Negre, en derrotar el Kanat de Crimea. Com a resultat de les victòries sobre la dinastia Qajar durant les guerres russoperses, a la primera meitat del segle xix, Rússia també va obtenir importants guanys territorials a Transcaucàsia i al Caucas del Nord.[54]

El successor de Caterina, el seu fill Pau, era inestable i se centrà principalment en qüestions domèstiques. Després del seu breu regnat, l'estratègia de Caterina continuà amb Alexandre I (1801–1825) que arrabassà Finlàndia a la debilitada Suècia el 1809 i Bessaràbia als otomans el 1812. Mentre que a Amèrica del Nord, els russos es van convertir en els primers europeus a arribar i colonitzar Alaska.[55]

 Expansió de Rússia i evolució territorial entre els segles XIV i XX[56]

El 1803-1806 es va fer la primera circumnavegació russa, seguida posteriorment per altres notables viatges d'exploració marítima russa.[57] El 1820, una expedició russa, comandada per Fabian von Bellingshausen i Mikhaïl Làzarev, va descobrir el continent de l'Antàrtida.[58]

Durant les guerres napoleòniques, Rússia va teixir aliances amb diversos altres imperis europeus i va lluitar contra França. La invasió francesa de Rússia, durant l'apogeu del poder de Napoleó al 1812, va arribar a Moscou, però finalment va fracassar estrepitosament, ja que la resistència obstinada en combinació amb el fred hivernal va provocar una desastrosa derrota dels invasors. Més del 95% de la Grande Armée va morir. Liderat per Mikhaïl Kutúzov i Barclay de Tolly, l'Exèrcit Imperial Rus va expulsar Napoleó del país, va marxar per tota Europa en la Guerra de la Sisena Coalició, i va entrar finalment a París. Alexandre I controlava la delegació de Rússia al Congrés de Viena, que definia el mapa de l'Europa postnapoleònica.[55]

 Monument a Mikhaïl Kutúzov davant de la catedral de Kazan a Sant Petersburg. La catedral de Kazan i la catedral de Crist Salvador de Moscou es van construir per commemorar la derrota de Napoleó

Els oficials que perseguiren Napoleó cap a Europa occidental van portar, de tornada, les idees de liberalisme a Rússia i van intentar reduir el poder del tsar durant l'avortada Revolta decabrista de 1825. El final del regnat conservador de Nicolau I (1825–1855), període màxim de poder i influència de Rússia a Europa, es va veure marcat per la derrota en la Guerra de Crimea.[55] Entre 1847 i 1851, al voltant d'un milió de persones van morir en tot el país a causa del còlera.[59]

El successor de Nicolau, Alexandre II (1855–1881), va promulgar canvis significatius en tot el país, inclosa la reforma emancipadora de 1861. Aquestes reformes van impulsar la industrialització i van modernitzar l'Exèrcit Imperial Rus, que va alliberar gran part dels Balcans del domini otomà després de la Guerra russoturca de 1877 –78. Durant la major part del segle xix i principis del segle xx, Rússia i la Gran Bretanya van competir per omplir els buits de poder que havien deixat el decadent Imperi Otomà, la dinastia Qajar i la dinastia Qing. Aquesta rivalitat entre els dos principals imperis europeus es va conèixer com a "The Great Game".[60]

 Diumenge Sagnant, episodi ocorregut durant la Revolució de 1905 que accelerà la caiguda de l'imperi

A finals del segle xix es va produir l'aparició de diversos moviments socialistes a Rússia. Alexandre II va ser assassinat el 1881 per terroristes revolucionaris i el regnat del seu fill Alexandre III (1881-1894) va ser menys liberal però més pacífic. L'últim emperador rus, Nicolau II (1894-1917), no va poder evitar els esdeveniments de la Revolució Russa de 1905, desencadenada per la fallida Guerra russojaponesa i l'incident conegut com a Diumenge Sagnant. L'aixecament va ser sufocat, però el govern es va veure obligat a concedir reformes importants (Constitució russa de 1906), inclosa la concessió de llibertats d'expressió i reunió, la legalització dels partits polítics i la creació d'un òrgan legislatiu electiu, la Duma d'Estat.[60]

Revolució de Febrer i República Russa  L'emperador Nicolau II de Rússia i la seva família van ser executats pels bolxevics el 1918

El 1914, Rússia va entrar en la Primera Guerra Mundial en resposta a la declaració de guerra d'Àustria-Hongria sobre Sèrbia, aliat de Rússia,[61] i va lluitar en diversos fronts mentre estava aïllada dels seus aliats de la Triple Entente.[62] El 1916, l'Ofensiva Brussílov de l'exèrcit imperial rus va destruir gairebé del tot l'exèrcit austrohongarès.[63] No obstant això, la desconfiança pública existent cap al règim es va aprofundir amb l'augment dels costos de la guerra, les elevades baixes i els rumors de corrupció i traïció. Tot plegat va formar el clima per a la Revolució Russa de 1917, duta a terme en dos grans actes.[64]

La Revolució de Febrer va obligar Nicolau II a abdicar; ell i la seva família van ser empresonats i posteriorment executats a Iekaterinburg durant la Guerra Civil russa.[50] La monarquia va ser substituïda per una inestable coalició de partits polítics que es va declarar Govern Provisional.[65] L'1 de setembre (14) de 1917, per decret del govern provisional, es va proclamar la República de Rússia.[66] El 6 de gener (19) de 1918, l'Assemblea Constituent Russa va declarar Rússia com a república federal democràtica (i va ratificar així la decisió del govern provisional).[64] L'endemà l'Assemblea Constituent va ser dissolta pel Comitè Executiu Central de Totes les Rússies.[64]

Guerra Civil russa  Cartell de propaganda dels emigrants blancs, vers 1932

Va coexistir un organisme socialista alternatiu, el Soviet de Petrograd, que exercia el poder mitjançant els consells de treballadors i camperols elegits democràticament, anomenats soviets. El govern de les noves autoritats va agreujar la crisi del país en lloc de resoldre-la i, finalment, la Revolució d'Octubre, dirigida pel líder bolxevic Vladímir Lenin, va enderrocar el govern provisional i va donar ple poder de govern als soviètics, cosa que va provocar la creació del primer estat socialista del món.[64]

Després de la Revolució d'Octubre, va esclatar la Guerra Civil russa entre el Moviment Blanc anticomunista i el nou règim soviètic amb el seu Exèrcit Roig. La Rússia bolxevic va perdre els seus territoris ucraïnesos, polonesos, bàltics i finlandesos en signar el tractat de Brest-Litovsk, que va concloure les hostilitats amb les potències centrals de la Primera Guerra Mundial.[64] Les potències aliades van iniciar una fallida intervenció militar en suport de les forces anticomunistes.[67] Mentrestant, tant el moviment bolxevic com el blanc van dur a terme campanyes de deportacions i execucions entre si, conegudes respectivament com a Terror Roig i Terror Blanc.[68] Al final de la guerra civil, l'economia i la infraestructura de Rússia van quedar molt malmeses. Es calcula que hi va haver 7-12 milions de víctimes durant la guerra, la majoria civils.[69] Milions de persones es van convertir en emigrants blancs,[70] i la fam russa de 1921-1922 va causar fins a cinc milions de víctimes.[71]

Període soviètic  Els primers líders de l'estat soviètic: Ióssif Stalin (dreta) i Vladímir Lenin

La República Socialista Federativa Soviètica de Rússia juntament amb les Repúbliques Socialistes Soviètiques d'Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia van formar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), o simplement Unió Soviètica, el 30 de desembre de 1922. La República Socialista Russa era la més gran i la més gran poblada de les 15 repúbliques que formaren l'URSS i va dominar la unió al llarg dels seus 69 anys d'existència.[72]

Després de la mort de Lenin el 1924, es va designar una troika per governar la Unió Soviètica. No obstant això, Ióssif Stalin, l'aleshores secretari general del Partit Comunista, va aconseguir suprimir totes les faccions de l'oposició i consolidar el poder en les seves mans per convertir-se en el dictador de l'estat als anys trenta. Lev Trotski, el principal defensor de la revolució mundial, es va haver d'exiliar de la Unió Soviètica el 1929 i la idea de Stalin de "socialisme en un país" es va convertir en la línia de pensament oficial.[73] La contínua lluita interna del Partit Bolxevic va culminar amb la Gran Purga, un període de repressió massiva entre 1937 i 1938, durant el qual es van executar centenars de milers de persones, inclosos membres fundadors del partit i líders militars, obligats a confessar complots inexistents.[74] Sota la direcció de Stalin, el govern va impulsar una economia planificada, la industrialització del país, que encara era en gran part rural, i la col·lectivització de l'agricultura. Durant aquest període de ràpid canvi econòmic i social, milions de persones van ser enviades a camps de treballs forçats,[75] incloent-hi molts presos polítics que s'oposaven al govern de Stalin, a més de milions que foren deportats i exiliats a zones remotes de la Unió Soviètica. La desorganitzada transició de l'agricultura de l'estat, combinada amb dures polítiques i una sequera, va provocar la fam soviètica del 1932-1933.[75] La Unió Soviètica, encara que a un preu molt elevat, es va transformar d'una economia agrària a una gran potència industrial en un breu espai de temps.[75][76]

Segona Guerra Mundial

La política d'apaivagament promoguda pel Regne Unit i França sobre l'annexió d'Àustria i la invasió de Txecoslovàquia ampliaren el poder de l'Alemanya nazi i representaven una amenaça de guerra entre el règim d'Adolf Hitler i la Unió Soviètica. Al mateix temps, el Tercer Reich es va aliar amb l'Imperi del Japó, rival dels soviètics a l'Extrem Orient i enemic declarat de l'URSS en les guerres frontereres sovièticojaponeses entre 1938 i 1939. L'agost de 1939, després d'un altre fracàs en els intents d'establir una aliança antinazi amb els britànics i els francesos, el govern soviètic va decidir millorar les seves relacions amb els nazis amb la signatura del pacte Mólotov-Ribbentrop, en què es prometia la no-agressió entre els dos estats i es dividien les seves esferes d'influència a l'Europa de l'Est. Mentre Hitler envaïa Polònia i França i altres països actuaven en un front unit al començament de la Segona Guerra Mundial, l'URSS fou capaç de construir el seu exèrcit i recuperar alguns dels antics territoris de l'Imperi rus com a resultat de la invasió soviètica de Polònia, de la Guerra d'Hivern i de l'ocupació dels països bàltics.[77]

El 22 de juny de 1941, l'Alemanya nazi va trencar el pacte de no-agressió i va envair la Unió Soviètica, amb la força d'invasió més gran i poderosa de la història de la humanitat,[78][79] i l'obertura del teatre d'operacions més gran de la Segona Guerra Mundial.[80] El pla alemany de la fam preveia la fam i l'extinció d'una gran part de la població soviètica,[81] i el Generalplan Ost demanava l'eliminació de més de 70 milions de russos per al Lebensraum.[82]

 Soldats soviètics atacant posicions alemanyes durant la batalla de Stalingrad

Prop de 3 milions de presoners de guerra soviètics en captivitat alemanya van ser assassinats en només vuit mesos, del 1941 al 1942.[83] Tot i que l'exèrcit alemany va tenir un èxit considerable al començament de la invasió, l'atac es va aturar en la batalla de Moscou.[84] Posteriorment, els alemanys van patir importants derrotes en la batalla de Stalingrad, a l'hivern entre 1942 i 1943,[85] i després en la batalla de Kursk l'estiu de 1943.[86] Un altre fracàs alemany fou el setge de Leningrad, en què la ciutat fou completament blocada per terra entre 1941 i 1944 per forces alemanyes i finlandeses, i va patir una fam que va matar més d'un milió de persones, però mai no es va rendir.[85] Sota l'administració de Stalin i el lideratge de comandants com Gueorgui Júkov i Konstantín Rokossovski, les forces soviètiques van arribar a l'Europa de l'Est entre 1944 i 1945 i van prendre Berlín el maig de 1945.[87] L'agost de 1945 l'exèrcit soviètic va derrotar els japonesos a Manxukuo i la península de Corea, amb la qual cosa contribuí a la victòria aliada sobre el Japó imperial.[88]

 Caces Iliuixin Il-2 de la Força Aèria Soviètica durant la batalla de Berlín, que marcà el final de la Segona Guerra Mundial a Europa

El període de la Segona Guerra Mundial (1941-1945) es coneix a Rússia com a Gran Guerra Patriòtica.[89] Durant aquest conflicte, que va incloure moltes de les operacions de combat més mortíferes de la història de la humanitat, les morts civils i militars soviètiques van ser de 10,6 milions i 15,9 milions, respectivament,[90] que representen aproximadament un terç de totes les víctimes de tot el conflicte. La pèrdua demogràfica total de ciutadans soviètics va ser encara més gran.[91] L'economia i les infraestructures soviètiques van patir devastacions massives, que van provocar la fam soviètica de 1946–47 però l'URSS va sorgir com una superpotència militar reconeguda després del final de la guerra.[92]

Guerra Freda  Màxima extensió de l'anomenat "Imperi Soviètic" al planeta durant el període de la Guerra Freda abans de la ruptura amb la Xina

Després de la Segona Guerra Mundial, Europa Central i Oriental, incloent-hi l'Alemanya de l'Est i parts orientals d'Àustria, van ser ocupades per l'Exèrcit Roig segons els acords a què s'havia arribat en la Conferència de Potsdam.[93] Es van instal·lar governs comunistes dependents als estats satèl·lits del Bloc Oriental.[94] En convertir-se en la segona potència nuclear del món,[95] la Unió Soviètica va crear l'aliança del Pacte de Varsòvia,[96] i va entrar en una lluita per la dominació mundial amb els Estats Units i l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), un període conegut com la Guerra Freda.[97] La Unió Soviètica va donar suport als moviments revolucionaris arreu del món, incloent-hi les recentment formades República Popular de la Xina, República Popular Democràtica de Corea i, posteriorment, la República de Cuba. Es van assignar quantitats significatives de recursos soviètics en ajuda a altres estats socialistes.[98]

Després de la mort de Stalin i un curt període de govern col·lectiu, el nou líder, Nikita Khrusxov, va denunciar el culte a la personalitat de Stalin i va iniciar la política de desestalinització. El sistema de treball penal es va reformar i molts presos van ser alliberats i rehabilitats (molts d'ells a títol pòstum).[99][100] La relaxació general de les polítiques repressives es va conèixer més tard com el "Desglaç de Khrusxov".[101] Al mateix temps, les tensions amb els Estats Units van augmentar quan ambdós rivals es van enfrontar pel desplegament dels míssils estatunidencs PGM-19 Jupiter a Turquia i els míssils soviètics a Cuba.[102][103]

 L'Spútnik 1 fou el primer satèl·lit artificial del món

El 1957, la Unió Soviètica va llançar el primer satèl·lit artificial del món l'Spútnik 1, i començava així l'era espacial.[104]

 Iuri Gagarin, primer ésser humà a viatjar a l'espai

El cosmonauta rus Iuri Gagarin es va convertir en el primer humà que va orbitar la Terra a bord de la sonda espacial Vostok 1 el 12 d'abril de 1961.[105] Després de la destitució de Khrusxov el 1964, es va produir un altre període de domini col·lectiu fins que Leonid Bréjnev es va convertir en el nou líder. El període dels anys setanta i principis dels vuitanta va ser designat més tard com l'era de l'estancament, un període en què el creixement econòmic es va alentir i les polítiques socials es van tornar estàtiques. La reforma de 1965 tenia com a objectiu una descentralització parcial de l'economia soviètica i va canviar l'èmfasi de la indústria pesant i les armes a la indústria lleugera i als béns de consum, però va ser sufocada per la conservadora direcció comunista.[106] El 1979, després d'una revolució comunista a l'Afganistan, les forces soviètiques van entrar en aquest país a petició del nou règim.[107] L'ocupació va esgotar els recursos econòmics i es va allargar sense aconseguir resultats polítics significatius.[108] Finalment, els soviètics es van retirar de l'Afganistan el 1989 a causa de l'oposició internacional, la persistent guerra de guerrilles antisoviètica i la manca de suport dels ciutadans soviètics.[109]

 Mikhaïl Gorbatxov en una conversa cara a cara amb Ronald Reagan en la cimera de Reykjavík, 1986[110]

A partir del 1985, l'últim líder de l'URSS, Mikhaïl Gorbatxov, va intentar aprovar reformes liberals en el sistema soviètic i va introduir les polítiques de glàsnost (obertura) i perestroika (reestructuració), en un intent de posar fi al període d'estancament econòmic i democratitzar el govern.[111] Això, però, va provocar l'aparició de forts moviments nacionalistes i separatistes.[112] Abans del 1991, l'economia soviètica era la segona més gran del món,[113] però durant els seus últims anys va patir escassetat de mercaderies a les botigues de queviures, enormes dèficits pressupostaris i un creixement explosiu de l'oferta monetària, que va provocar inflació.[114]

El 1991, les turbulències econòmiques i polítiques van entrar en ebullició quan les repúbliques bàltiques van optar per separar-se de la Unió Soviètica.[115] El 17 de març es va celebrar un referèndum en què la gran majoria de ciutadans participants van votar a favor del canvi de la Unió Soviètica en una federació renovada.[116] El juny de 1991, Borís Ieltsin es va convertir en el primer president elegit directament de la història de Rússia quan va ser elegit president de la RSFSR.[117] L'agost del 1991, alguns membres del govern van intentar un cop d'estat dirigit contra Gorbatxov i amb l'objectiu de preservar la Unió Soviètica.[118] En lloc d'això, va provocar la desaparició del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Malgrat la voluntat expressada pel poble, el 25 de desembre de 1991 la Unió Soviètica es va dissoldre en 15 estats postsoviètics.[119]

Rússia postsoviètica (1991 – actualitat)  Aleix II de Moscou, Vladímir Putin i Boris Ieltsin reunits el 1999

El col·lapse econòmic i polític de la Unió Soviètica va portar Rússia a una profunda i prolongada depressió.[120] Durant i després de la desintegració de la Unió Soviètica, es van emprendre àmplies reformes, incloses la privatització i la liberalització del mercat i el comerç,[121] incloent-hi canvis radicals en la línia de la "teràpia de xoc" tal com recomanaven els Estats Units i el Fons Monetari Internacional.[122]

La privatització va canviar en gran manera el control d'empreses d'agències estatals a individus amb connexions internes amb el govern, cosa que va conduir a l'augment dels oligarques russos.[123] Molts dels nous rics van traslladar milers de milions en efectiu i actius fora de l'estat en una enorme fuga de capitals.[124] La depressió de l'economia va provocar el col·lapse dels serveis socials; la taxa de natalitat va caure mentre la de mortalitat se'n va disparar, milions de persones van caure en la pobresa, i es passà d'un nivell de pobresa de l'1,5% a l'era soviètica tardana al 39-49% a mitjan 1993.[125] La dècada del 1990 va veure sorgir una corrupció extrema i il·legalitat, que va donar lloc a l'aparició de bandes criminals i delictes violents.[126][127]

A finals de 1993, les tensions entre Ieltsin i el Parlament rus van culminar en una crisi constitucional que va acabar amb l'ús de la força militar. Durant la crisi, Ieltsin va rebre el suport dels governs occidentals i hi van morir més de 100 persones. Al desembre es va celebrar un referèndum, en què es va aprovar una nova constitució, que atorgava al president enormes poders.[128]

 Dmitri Medvédev i Barack Obama després de signar el nou tractat START III de reducció d'armament nuclear, 2010[129]

Els anys noranta es van veure sembrats de conflictes armats a la regió ciscaucasiana (Caucas del Nord), tant per escaramusses ètniques locals com per insurreccions islamistes independentistes.[130] Des que els sobiranistes txetxens van declarar la independència a principis dels anys noranta, es va lliurar una intermitent guerra de guerrilles entre els grups rebels i les forces russes,[131] que es van cobrar la vida de milers de persones.[a]

Rússia va assumir la responsabilitat de saldar el deute extern de la Unió Soviètica, tot i que la seva població en representava només la meitat en el moment de la seva dissolució. El 1992, es van eliminar la majoria dels controls de preus al consumidor, la qual cosa provocà una inflació extrema i devaluà significativament el ruble. Amb un ruble devaluat, el govern rus va lluitar per pagar els seus deutes amb els deutors interns, així com amb les institucions internacionals. Tot i els intents significatius de reestructuració econòmica, el deute de Rússia va superar el creixement del PIB. L'elevat dèficit pressupostari, juntament amb l'augment de la fugida de capitals i la incapacitat per amortitzar el deute, van provocar la crisi financera russa del 1998 i una nova disminució del PIB.[136]

Era Putin

Pocs minuts abans del primer dia del 2000, Ieltsin va sorprendre el públic amb la seva renúncia, i deixà el poder en mans del poc conegut primer ministre Vladímir Putin, antic oficial del KGB i cap del Servei Federal de Seguretat, l'agència que va succeir el KGB a la Rússia postsoviètica.[137] Ieltsin va deixar el càrrec enmig d'una gran impopularitat, amb una qualificació d'aprovació tan baixa com a 2% segons algunes estimacions.[138] Putin va guanyar les eleccions presidencials del 2000,[139] i va suprimir la insurrecció txetxena.[140] Com a resultat dels alts preus del petroli, un augment de la inversió estrangera i unes prudents polítiques econòmiques i fiscals, l'economia russa va créixer significativament, va millorar dràsticament el nivell de vida dels ciutadans russos i va augmentar la influència del país en la política mundial.[141][142] Putin va guanyar un segon mandat presidencial el 2004.[143]

 Vladímir Putin amb Dmitri Medvédev

El 2 de març de 2008, Dmitri Medvédev va ser elegit president mentre Putin es convertia en primer ministre, ja que la constitució prohibia a Putin presentar-se per a un tercer mandat consecutiu.[144] Putin va tornar a la presidència després de les eleccions presidencials del 2012,[145] i Medvédev va ser nomenat primer ministre.[146] Aquest lideratge conjunt de quatre anys per part dels dos va ser encunyat per mitjans de comunicació estrangers com a "tandemocràcia".[147]

 Vladímir Putin (tercer per l'esquerra), Serguei Aksiónov (primer per l'esquerra), Vladímir Konstantínov (segon per l'esquerra) i Aleksei Txali (dreta) signen el tractat d'adhesió de la República de Crimea a Rússia el 2014

El 2014, després que el president d'Ucraïna, Víktor Ianukòvitx, fugís com a resultat d'una revolució, Putin va sol·licitar i va rebre l'autorització del Parlament rus per desplegar tropes russes a Ucraïna, cosa que va conduir a la presa de Crimea.[148] Després d'un referèndum a Crimea en què la gran majoria dels votants es va mostrar a favor de la separació d'Ucraïna,[149] l'executiu rus va anunciar l'adhesió de Crimea a Rússia, tot i que aquest fet i el referèndum que l'havia precedit no van ser acceptats internacionalment.[150] L'annexió de Crimea va provocar sancions per part dels estats occidentals, després de la qual cosa el govern rus va respondre amb contrasancions contra diversos estats.[151]

La recuperació econòmica dels anys 2000 va permetre a Rússia obtenir el dret d'organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern de 2014 a Sotxi.

El setembre de 2015, Rússia va iniciar una intervenció militar en la Guerra Civil de Síria en suport del govern de Síria, que consistia en atacs aeris contra grups militants d'Estat Islàmic, el Front al-Nusra (Al-Qaeda al Llevant), l'Exèrcit de la Conquesta i altres grups rebels.[152] Al març de 2018, Putin fou reelegit per a un quart mandat presidencial.[153]

El gener de 2020 es van proposar esmenes substancials a la constitució,[154] i tot el govern rus va dimitir,[155] cosa que va fer que Mikhaïl Mixustin esdevingués el nou primer ministre.[156] Va entrar en vigor al juliol després d'una votació nacional. Aquesta reforma permetria a Putin de presentar-se a dos mandats presidencials de sis anys més, després que finalitzés el seu mandat actual.[157] L'abril de 2021, Putin va signar els canvis constitucionals.[158]

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.