El nom de la ciutat prové del riu que la travessa denominat Moskvà, en antic rus: град Москов, literalment la ciutat del riu Moskvà. L'origen del nom és desconegut, tot i que existeixen diverses teories.[1] Una teoria suggereix que l'origen del nom prové d'una antiga llengua finesa, en la qual significa ‘fosc’ i ‘tèrbol'.

La primera referència russa de Moscou data de 1147 quan Iuri Dolgoruki va exhortar al príncep de la República de Nóvgorod per «venir a mi, germà, a Moscou».[2] Nou anys més tard, el 1156, el príncep Dolgoruki de Rostov va ordenar la construcció d'un mur de fusta que envoltà la ciutat, tot i que va haver de ser reconstruït diverses vegades.[3] Després del saqueig de 1237-1238, com a conseqüència dels atacs mongols, que van cremar la ciutat i van massacrar els seus habitants, Moscou es va recuperar i el 1327 es va convertir en la capital d'un principat independent.[4] La seva posició estratègica a la capçalera del riu Volga va contribuir a la seva constant expansió. Moscou es va convertir en el centre d'un país estable i d'un pròsper principat i va atreure a un gran nombre de refugiats procedents de tota Rússia. Al segle xiii Alexandre Nevski confià la ciutat al seu fill Daniel i es constituí pròpiament Moscòvia i els seus prínceps convertiren Moscou en la capital religiosa i política. Un incendi destruí la fortalesa, i el 1339 el príncep Ivan la reconstruí amb fusta de roure.[5]

Ivan I va substituir la ciutat de Tver com a centre polític del Principat de Vladímir-Suzdal i es va convertir en l'únic recol·lector dels impostos per als governants tàtars i mongols, després de la invasió mongola de Rússia. Ivan va guanyar una important concessió del Kan mitjançant el pagament d'importants tributs. A diferència d'altres principats, Moscou no va ser dividit entre els seus fills, cosa que el va mantenir intacte; no obstant això, va créixer l'oposició de Moscou contra la dominació estrangera. El 1367, el príncep Dimitri Donskoj de Moscou l'amplià i construí una muralla de pedra;[5] el 1380 Donskoir va dirigir l'exèrcit rus en una important victòria sobre els tàrtars a la batalla de Kulikovo. Tot i així, no va ser ni de bon tros decisiva; només dos anys més tard, el 1382, Moscou fou saquejada pel Khan Toqtamix i Edigu va arrasar el territori en 1408 però no va prendre la ciutat.[6] No va ser fins al 1480, quan sota el govern d'Ivan III que es va trencar finalment el domini tàtar, la qual cosa va permetre a Moscou convertir-se en el centre del poder a Rússia.[7] Sota el regnat d'Ivan III, la ciutat es va convertir en la capital d'un imperi que finalment abastaria tota l'actual Rússia i altres territoris.

En 1571, els tàtars del Kanat de Crimea van atacar i saquejar Moscou,[8] cremant-ho tot excepte el Kremlin.[9] El 1609, l'exèrcit suec dirigit per Jacob Conde De la Gardi i Evert Horn va començar la seva marxa des de Veliki Nóvgorod cap a Moscou per ajudar al Tsar Vasili Shuiski, van entrar a Moscou el 1610 i aconseguiren reprimir la revolta contra el tsar. Van abandonar la ciutat a principis de l'any 1611, i poc després la ciutat va ser envaïda per l'exèrcit de la Confederació de Polònia i Lituània.

El segle xvii va ser ric en revoltes populars, com l'alliberament de Moscou davant l'ocupació de la Confederació de Polònia i Lituània (1612), la revolta de la sal (1648), la revolta del coure (1662), i la revolta de Moscou (1682). De 1654 a 1656 una epidèmia de pesta negra va matar la meitat de la població de Moscou.[10] La ciutat va deixar de ser la capital de Rússia el 1712, després de la fundació a la costa del mar Bàltic la ciutat de Sant Petersburg, el 1703, per Pere el Gran. La plaga de pesta bubònica va arribar a Moscou el 1770.[11] Quan Napoleó va envair Rússia en 1812, quan les forces de Napoleó s'aproximaven a la ciutat, el 14 de setembre, els moscovites van evacuar la ciutat i s'hi va calar foc. L'exèrcit de Napoleó, assotat per la fam, el fred i les males línies de subministrament, es va veure obligat a retirar-se i va ser gairebé aniquilat pel devastador hivern rus i els esporàdics atacs de les forces militars russes.

El gener de 1905, es va presentar oficialment a Moscou la institució del governador de la ciutat o alcalde, i Aleksandr Adriànov es va convertir en el primer alcalde oficial de Moscou. El 12 de març de 1918, després de la Revolució Russa de 1917, Moscou es va convertir en la capital de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia i, cinc anys més tard, de la Unió Soviètica.

Durant la Gran Guerra Patriòtica, que és com anomenen així a Rússia al Front Oriental de la Segona Guerra Mundial, és a dir, la invasió alemanya de l'URSS amb la denominada Operació Barbarroja, el Comitè de Defensa de l'Estat soviètic i l'Estat Major de l'Exèrcit Roig es trobaven a Moscou. El 1941, es van formar entre els moscovites setze de les divisions nacionals de voluntaris (més de 160.000 persones), vint-i-cinc batallons (18.500 persones) i quatre regiments d'enginyeria. Al novembre, el Grup d'Exèrcits Centre alemany (Heeresgruppe Mitte) va ser detingut als afores de la ciutat i, a continuació, expulsat en el transcurs de la batalla de Moscou. S'evacua moltes fàbriques, juntament amb gran part del govern, i a partir del 20 d'octubre la ciutat va ser declarada en estat de setge. La resta dels seus habitants van construir defenses antitanc, mentre que la ciutat era bombardejada des de l'aire. És d'assenyalar que Stalin es va negar a abandonar la ciutat, el que va significar que el personal general i el consell de comissaris del poble va romandre a la ciutat. Tot i el setge i els bombardejos, la construcció del metro de Moscou va continuar durant la guerra i en finalitzar la guerra es van obrir noves línies de metro.

L'1 de maig de 1944, es va instituir la Medalla per la defensa de Moscou i el 1947 una altra medalla en memòria del 800 aniversari de la fundació de Moscou. El 8 de maig de 1965, en commemoració del 20è aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, Moscou va ser una de les dotze ciutats soviètiques guardonades amb el títol de Ciutat Heroica.

El 1980, va acollir els Jocs Olímpics d'Estiu, que van ser boicotejats pels Estats Units i altres països occidentals a causa de la invasió soviètica de l'Afganistan al final de 1979. El 1991, Moscou va ser l'escenari d'un intent de cop per membres del govern oposats a les reformes de Mikhaïl Gorbatxov. Quan l'URSS es va dissoldre aquest mateix any, Moscou va continuar sent la capital de la Federació Russa. Des d'aleshores, el sorgiment d'una economia de mercat en el país ha produït una explosió d'estil de vida occidental, la venda al detall i serveis.

 

Vista panoràmica de Moscou el 1867

Alguns dels principals problemes són la criminalitat i la gent sense sostre. La criminalitat a la capital russa ha tingut un llarg historial de la mà de la màfia. Tanmateix, recentment altres sectors de la població han substituït la mateixa màfia quant a crims perpetrats a Moscou. Destaquen les bandes juvenils i fins i tot presència femenina relacionada amb successos criminals.[12] Un informe de Mercer Human Resource Consulting el 2003 va revelar que Moscou era la ciutat més perillosa d'Europa. Les dades dels successos a Moscou durant l'any 2002 revela que es van registrar 163.418 delictes, un 29,7% més que el 2001, un 20,4% més pel que fa al nombre de delictes relacionats amb el tràfic de drogues i les agressions a persones, inclosos els assassinats, van augmentar un 7,3% respecte a l'any anterior.[13]

L'augment dels crims de joves menors d'edat coincideix amb l'alt nombre de nens que viuen al carrer. Es calcula que al voltant de 2.000 nens i nenes viuen als carrers de la capital i altres 5.000 estan allotjats en institucions governamentals.[14] En total, uns 300.000 vagabunds i «sense sostre» deambulen per Moscou i només un 10% és natural de la ciutat. La resta prové d'altres llocs de Rússia o d'antigues repúbliques soviètiques.[15][16]