Prehistòria  Els Països Baixos cap al 5500 aC

Els Països Baixos han tingut presència humana des de l'últim període glacial. Els vestigis més antics que s'hi han trobat tenen una antiguitat de 100.000 anys, quan la regió tenia un clima de tundra i molt poca vegetació. S'ha determinat que els seus primers habitants eren caçadors-recol·lectors.[1] En acabar l'edat de gel hi arribaren diversos grups paleolítics. Un d'aquests grups fins i tot construïa canoes (Pesse, 8200–7600 aC).[2] Anteriorment, cap al mil·lenni ix aC, una tribu mesolítica s'havia establert prop del Burgumer Mar (Frísia).

L'agricultura hi arribà cap al 5000 aC a través de la cultura de terrissa lineal, probablement des de l'Europa central, però en aquell temps tan sols es practicava a les planes de l'extrem meridional del país (sud de Limburg). A partir del 5600 aC es té constància dels caçadors-recol·lectors de la cultura de Swifterbant,[3] que desenvoluparen una societat agrícola a la segona meitat del mil·lenni v aC, incloent-hi la introducció de petites proporcions de cereals en una economia tradicional.[4]

Les primeres restes notables de la prehistòria foren els dòlmens que s'han trobat a la província de Drenthe i probablement foren construïts per gent de la cultura dels vasos d'embut entre el 4100 i el 3200 aC.[5] Els primers indicis de l'ús de rodes data de voltants del 2400 aC i probablement està relacionada amb la cultura del vas campaniforme.[6] Aquesta cultura també experimentà amb coure, com ho demostren les troballes d'encluses de pedra, ganivets de coure i diademes de coure al parc de Veluwe. Les troballes de coure demostren que els habitants comerciaven amb altres regions, car el mineral de coure no es troba al país.

L'edat del bronze probablement començà al voltant del 2000 aC, com en la tomba del ferrer de Wageningen.[7] Després d'aquest descobriment, aparegueren més objectes de l'edat del bronze, com a Epe, Drouwen i sobretot Drenthe. La quantitat d'objectes trobats, incloent-hi boles d'estany en un collar, indica que eren centres comercials en aquell temps. La riquesa dels Països Baixos durant l'edat del ferro es pot veure a la tomba reial d'Oss (ca. 500 aC), on fou enterrat un rei amb alguns objectes, com ara una espasa de ferro amb un gravat d'or i corall, al túmul funerari més gran de l'Europa Occidental, ample de 52 metres.[8]

A l'època de l'arribada dels romans, els Països Baixos eren habitats per diverses tribus germàniques que s'hi havien assentat cap al 600 aC, com ara els tubants, els canninefates i els frisis.[9] La part meridional del país era poblada per tribus celtes, incloent-hi els eburons, els menapis i els toxandris. Els bataus foren una tribu germànica que ja vivia al curs inferior del Rin al principi de l'ocupació romana.[10]

Època romana  La província romana de Germània Inferior el 120

Al segle i aC, els romans conqueriren la part meridional del país i hi establiren la província romana de Germània Inferior. Els romans construïren les primeres ciutats del país, incloent-hi Traiectum ad Rhenum, Noviomagus i Traiectum ad Mosam.[11] La part septentrional, que quedava fora de l'Imperi Romà i que era on vivien els frisons, rebé una forta influència del seu poderós veí del sud.[12]

La relació amb els habitants del país fou generalment bona i molts bataus serviren a la cavalleria romana. La cultura batava fou influïda per la romana i els bataus fins i tot edificaren temples de tipus romà dedicats als seus propis déus. Tanmateix, això no impedí que els bataus es revoltessin el 69, dirigits per Juli Civilis, un nadiu que era oficial de les tropes auxiliars romanes. Durant la rebel·lió, que aprofità la inestabilitat de l'Imperi durant l'any dels quatre emperadors, els bataus aconseguiren destruir dues legions romanes i infligiren derrotes humiliants a l'exèrcit romà.[13] Altres soldats romans s'uniren a la revolta, que arribà a dividir les forces septentrionals de l'exèrcit romà. L'abril del 70, l'emperador Vespasià envià un gran exèrcit de diverses legions a sufocar la revolta. Malgrat algunes derrotes menors, el seu comandant, Quint Petil·li Cerial, aconseguí sotmetre els bataus i obtingué la seva rendició.[14]

Després de Roma  Carlemany en una il·lustració d'Albrecht Dürer (1511)

Els nouvinguts es fusionaren amb els habitants originals per crear tres pobles: els frisis al nord i nord-oest, els saxons a l'est i el nord-est i els francs al sud.[15] Els francs es convertiren al cristianisme el 496 a iniciativa del rei Clodoveu I i portaren el cristianisme al nord quan conqueriren Frísia. Els Països Baixos formaren part de l'imperi de Carlemany, que des del seu nucli en allò que avui en dia és Bèlgica i el nord de França s'estenia per la resta de França, Alemanya, el nord d'Itàlia i altres territoris de l'oest d'Europa. El 843, el Tractat de Verdun dividí l'Imperi Carolingi en tres parts: França Occidental, França Oriental i Lotaríngia. Aquest últim, el regne central, fou absorbit gradualment pels altres dos i la majoria dels territoris de parla neerlandesa acabaren integrats primer en Alemanya i posteriorment en el Sacre Imperi Romanogermànic malgrat els repetits intents infructuosos de França de subjugar Flandes, nominalment vassall de la corona francesa.[16]

Edat moderna

El 1581 les províncies del nord adoptaren l'Acta d'Abjuració, la declaració d'independència amb la qual les províncies deposaven oficialment Felip II. La guerra continuà fins a 1648, quan el rei Felip IV de Castella reconegué finalment la independència de les set províncies del nord amb la Pau de Westfàlia. Parts de les províncies del sud esdevingueren de facto colònies de la nova república.

Províncies Unides 1581-1795  Vida diària durant l'Edat d'Or Holandesa en una pintura Atac holandès a Medway, juny de 1667, durant la segona guerra anglo-neerlandesa.

Des de la seva independència de Felip II el 1581, les set províncies formaren la República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos. La república era una confederació de les províncies d'Holanda, Zelanda, Groningen, Frísia, Utrecht, Overijssel i Gelderland. Totes aquestes províncies eren autònomes i tenien el seu propi govern, l'«Estat de la Província». L'«Estat General», el govern confederal, tenia la seu a La Haia i era format per representants de cadascuna de les províncies. La part poc poblada de Drenthe també formava part de la república, malgrat no ésser considerada una província. Drenthe tenia el seu propi Estat, però el seu cap era designat per l'Estat General. La república ocupava també les anomenades Terres de la Generalitat (Generaliteitslanden). Aquests territoris eren governats directament per l'Estat General, és a dir, no tenien autogovern ni representant al govern confederal. La majoria d'aquests territoris foren ocupats durant la guerra dels vuitanta anys. Eren majoritàriament catòlics i eren usats com a zona de seguretat entre la República i els Països Baixos espanyols.

El país esdevingué un dels majors poders marítims i econòmics del segle xvii. Durant la també anomenada Edat d'Or Holandesa (Gouden Eeuw) s'establiren colònies i mercats per tot arreu del globus (l'anomenat Imperi neerlandès). S'establiren assentaments a Amèrica del Nord començant per la fundació de Nova Amsterdam, a l'actual Manhattan, el 1614. A Sud-àfrica es creà l'assentament de la Colònia del Cap el 1652. Durant el segle xvii, la població neerlandesa s'incrementà en una xifra estimada que arribà cap als 1,5 i els 2 milions.[17]

Molts historiadors econòmics esmenten els Països Baixos com el primer país capitalista del món. L'Europa moderna primerenca tingué la ciutat comercial més rica i la primera borsa a temps complet a Amsterdam. La inventiva dels comerciants portà a les primeres assegurances i plans de pensions, així com altres fenòmens menys benignes com les primeres bombolles econòmiques. La primera bombolla d'inflació del món fou l'anomenada Tulipomania dels anys 1636-1637, i segons Murray Sayle, el primer especulador econòmic mundial Isaac le Maire, qui forçà una caiguda dels preus de les accions per comprar-les després per sota del preu de mercat.[18]

La república començà a declinar a finals del segle xviii, a causa de la competència econòmica d'Anglaterra i a la llarga rivalitat de les dues principals faccions de la societat holandesa, els Staatsgezinden (Republicans) i els Prinsgezinden (Reialistes o Orangistes).

Sota la influència francesa (1795-1815)

El 19 de gener de 1795, un dia després que l'stadhouder Guillem V d'Orange-Nassau fugís a Anglaterra, fou proclamada la Bataafse Republiek (República Batava), portant els Països Baixos a un estat unitari. De 1795 a 1806, la República Batava convertí els Països Baixos en una república seguint el model de la Primera República Francesa.

De 1806 a 1810, el Koninkrijk Holland (Regne d'Holanda) fou establert per Napoleó Bonaparte com un regne titella governat pel seu germà, Louis Bonaparte, per tal de controlar els Països Baixos de forma més eficient. El nom de la província més destacada, Holanda, fou escollida per representar el país al complet. El Regne d'Holanda comprenia l'àrea dels actuals Països Baixos, amb l'excepció de Limburg i parts de Zelanda, que eren territoris francesos. El 1807, la prussiana Frísia Oriental i Jever foren afegides al regne. El 1809 això no obstant, després de la invasió anglesa, Holanda va haver de cedir tots els seus territoris per sota del riu Rin a França.

El rei Lluís Napoleó no acomplí les expectatives de Napoleó —intentà servir els interessos dels holandesos en lloc dels del seu germà— i va haver d'abdicar l'1 de juliol de 1810. Fou succeït pel seu fill de cinc anys Napoleó Louis Bonaparte. Aquest regnà com a Lluís II durant deu dies mentre l'emperador Napoleó Bonaparte ignorà l'ascens del seu jove nebot al tron. L'emperador envià un exèrcit per envair el país i dissolgué el Regne d'Holanda. Els Països Baixos esdevingueren aleshores part de l'Imperi Francès. Aquest període durà de 1810 a 1813, quan Napoleó fou derrotat a la batalla de Leipzig.

Regne dels Països Baixos

El fill de Guillem V d'Orange-Nassau, Guillem I dels Països Baixos, retornà als Països Baixos el 1813 per esdevenir príncep sobirà dels Països Baixos. El 16 de març de 1815, el príncep sobirà esdevingué rei dels Països Baixos.

El 1815, al Congrés de Viena es formà el Regne Unit dels Països Baixos, expandint els Països Baixos amb Bèlgica per tal de crear un estat fort al cantó nord de França. A més, Guillem esdevingué per herència Gran Duc de Luxemburg. El Congrés de Viena atorgà Luxemburg a Guillem com a propietat personal a canvi de les seves possessions alemanyes de Nassau-Dillenburg, Siegen, Hadamar i Diez.

Bèlgica es rebel·là i obtingué la seva independència el 1830, mentre que la unió personal entre Luxemburg i els Països Baixos fou separada el 1890, quan Guillem III dels Països Baixos morí sense descendència masculina. La llei sàlica impedí que la seva filla Guillemina I dels Països Baixos esdevingués Gran Duquessa. Aleshores, el tron de Luxemburg passà de la Casa d'Orange-Nassau a la Casa de Nassau-Weilburg, una altra branca de la Casa de Nassau.

 Nova Amsterdam el 1664, abans que fos canviada amb els britànics per Surinam. Sota els britànics es convertí en la ciutat de Nova York.

El major assentament holandès mar enllà fou la Colònia del Cap. Fou creada per Jan van Riebeeck en nom de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap (en neerlandès Kaapstad) el 1652. El Príncep d'Orange consentí l'ocupació i control britànics de la Colònia del Cap al 1788. Els Països Baixos també posseïen altres colònies, però els assentaments holandesos en aquests territoris eren limitats. Les més importants eren les de les Índies Orientals Neerlandeses (avui Indonèsia) i Surinam (Surinam fou intercanviat amb els britànics per la ciutat de Nova Amsterdam, avui dia la ciutat de Nova York). Aquestes colònies foren en primer lloc administrades per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals, ambdues empreses privades col·lectives. Tres segles més tard aquestes companyies van tenir problemes econòmics i en els territoris on elles operaven el control fou assumit pel govern neerlandès (el 1815 i 1791 respectivament). Aleshores esdevingueren oficialment colònies. Durant aquest període colonial els Països Baixos s'involucraren activament en el comerç d'esclaus.

Durant el segle xix, els Països Baixos s'industrialitzaren lentament, comparat amb els seus països veïns, principalment a causa de la gran complexitat que significava modernitzar les seves infraestructures, consistents en grans canals d'aigua i la gran confiança que la seva indústria tenia en l'energia del vent.

Malgrat que els Països Baixos romangueren neutrals durant la I Guerra Mundial, en realitat hi va tenir un paper destacat.[19] El Comte Schlieffen havia planejat envair els Països Baixos mentre avançava cap a França. Aquest pla fou canviat per Helmuth von Moltke el Jove amb la intenció de mantenir la neutralitat neerlandesa. Aquesta fou essencial per a la supervivència alemanya fins al blocatge dels Estats Units i Gran Bretanya del 1916 quan la importació de béns a través dels Països Baixos ja no fou possible. Això no obstant, aquests seguiren neutrals durant la comtessa, gràcies a la seva diplomàcia i la seva habilitat pel comerç.[19]

Segona Guerra Mundial  Rotterdam després dels atacs aeris alemanys el 1940.

Els Països Baixos intentaren també mantenir-se neutrals durant la Segona Guerra Mundial. Això no obstant, l'Alemanya nazi els envaí el 1940 durant la seva campanya de l'Europa Occidental i el país capitulà en només cinc dies. El regne com a tal, continuà la guerra des del seu imperi colonial i el govern continuà en el seu exili a Londres.

Durant l'ocupació, al voltant de 100.000 jueus neerlandesos[20] foren portats a camps de concentració a Alemanya, Polònia i Txecoslovàquia. Quan aquests camps foren alliberats, només 876 n'havien sobreviscut.

L'hivern de l'any 1944 als Països Baixos hi va haver un episodi de fam, conegut com el Hongerwinter, provocada pel bloqueig dels ocupants alemanys. A conseqüència d'aquesta fam moriren unes 22.000 persones.

El govern en l'exili va perdre el control de la seva més gran colònia, les Índies Orientals Neerlandeses (Indonèsia), a mans de l'Imperi Japonès el març de 1942. Un cop acabada la guerra, Indonèsia proclamà la seva independència, que assolí el 1949.

La família reial dels Països Baixos es traslladà eventualment a Ottawa tot esperant l'alliberament dels Països Baixos, i la princesa Margarida nasqué durant aquest exili canadenc. El 1944-45, l'exèrcit canadenc fou el responsable d'alliberar la major part dels Països Baixos de l'ocupació alemanya.

Història recent  Els treballs de Zuiderzee es desenvoluparen entre 1920 i 1975 i portaren a la creació d'una nova província. Aquesta fou creada el 1986 amb el nom de Flevoland.

Després de la guerra, l'economia neerlandesa prosperà, deixant enrere l'era de neutralitat i apropant-se als seus estats veïns. Els Països Baixos foren uns dels fundadors del Benelux (België, Nederland [Països Baixos] i Luxemburg), i fou un dels dotze fundadors de l'OTAN i un dels sis fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, que evolucionà, a través de la Comunitat Econòmica Europea, cap a la Unió Europea.

La darrera gran inundació als Països Baixos esdevingué el febrer de 1953, quan una gran tempesta provocà el col·lapse de diversos dics al sud-oest dels Països Baixos. Més de 1.800 persones s'ofegaren. El govern neerlandès decidí crear un important programa de treballs (Deltawerken, Treballs del Delta) per protegir el país davant de futures inundacions. Els treballs es perllongaren durant més de trenta anys.

Als anys 60 i 70 el país visqué una època de canvi cultural. Especialment els joves rebutjaren les tradicionals línies religioses i classistes i pressionaren a favor de nous canvis en matèria de drets de les dones, sexualitat, desarmament o temes medi-ambientals, que portaren a liberalitzar temes com la política de drogues, l'eutanàsia o els afers relacionats amb l'homosexualitat.