Context sobre Noruega

Noruega (en noruec bokmål: Norge (?·pàg.); en nynorsk: Noreg (?·pàg.)), oficialment el Regne de Noruega, és un estat sobirà situat a la meitat occidental de la península d'Escandinàvia, a l'Europa del Nord. Constituïda en monarquia constitucional, el seu territori està organitzat en dinou comtats o fylker, amb capital a Oslo. Tanmateix, les illes pròximes de Svalbard i Jan Mayen també pertanyen al Regne de Noruega, a diferència de les dependències de l'illa de Bouvet a l'oceà Atlàntic sud i l'illa de Pere I a l'oceà Pacífic, que no són considerades part del regne. A més, Noruega reclama una part de l'Antàrtida, la Terra de la Reina Maud.

El seu territori, situat entre els paral·lels 57° i 71° de latitud nord i entre els meridians 4° i 31º de longitud est, té una superfície total de 385.207 quilòmet...Llegeix més

Noruega (en noruec bokmål: Norge (?·pàg.); en nynorsk: Noreg (?·pàg.)), oficialment el Regne de Noruega, és un estat sobirà situat a la meitat occidental de la península d'Escandinàvia, a l'Europa del Nord. Constituïda en monarquia constitucional, el seu territori està organitzat en dinou comtats o fylker, amb capital a Oslo. Tanmateix, les illes pròximes de Svalbard i Jan Mayen també pertanyen al Regne de Noruega, a diferència de les dependències de l'illa de Bouvet a l'oceà Atlàntic sud i l'illa de Pere I a l'oceà Pacífic, que no són considerades part del regne. A més, Noruega reclama una part de l'Antàrtida, la Terra de la Reina Maud.

El seu territori, situat entre els paral·lels 57° i 71° de latitud nord i entre els meridians 4° i 31º de longitud est, té una superfície total de 385.207 quilòmetres quadrats i una població de 5.258.317 habitants (2017). Noruega limita a l'est amb Suècia, en una llarga frontera de 1.619 quilòmetres, al nord-est amb Finlàndia i Rússia, i al sud amb l'estret de Skagerrak, amb Dinamarca a l'altra banda. Noruega té una extensa costa, enfront del nord de l'oceà Atlàntic (anomenat mar de Noruega al nord i mar del Nord al sud) i la mar de Barentsz.

El Regne de Noruega es va formar com a unió de diversos principats el segle xi. Va formar una unió personal amb Dinamarca de 1380 a 1814. De 1814 a 1905 va formar una unió amb Suècia. Noruega romangué neutral en ambdues guerres mundials, però va ser ocupada per Alemanya en la segona. Tot i rebutjar l'entrada a la Unió Europea en dos referèndums, el país manté vincles estrets amb la Unió i els seus estats membres, així com amb els Estats Units. És considerat un participant prominent en la diplomàcia i el desenvolupament internacional, en involucrar-se en els Acords d'Oslo tot i que no van reeixir, i va negociar una treva entre el govern de Sri Lanka i els Tigres d'Alliberament de Tamil Eelam. Noruega encara és un dels contribuïdors financers més importants de les Nacions Unides, i participa amb les forces de l'ONU en les missions internacionals, en especial a l'Afganistan, Kosovo i el Sudan. Després de la Segona Guerra Mundial el país va experimentar un creixement econòmic accelerat, en especial arran del descobriment dels dipòsits de petroli trobats al començament dels anys setanta. En l'actualitat és un dels països més rics del món, amb les reserves per capita més grans de qualsevol nació. Noruega és el setè exportador de petroli més gran del món, i la indústria petroliera representa un quart del seu producte interior brut. Arran de la crisi financera de 2007-2009, els banquers han considerat que la corona noruega és una de les monedes més sòlides del món.

Noruega va ser el segon exportador més gran de mariscs (en valor, després de la República Popular de la Xina) el 2006. Altres indústries importants són el processament d'aliments, la construcció de vaixells, la indústria química, la mineria, la pesca, i la producció de paper. Noruega té un model de benestar escandinau amb assistència humanitària universal, educació superior subvencionada i un sistema de seguretat social complet. Noruega ocupa la primera posició en desenvolupament humà des del 2014. També va ser catalogat com el país més pacífic en l'Índex Global de Pau el 2007. Com a Estat unitari, les divisions administratives del qual són els comtats (fylker) i els municipis (kommuner), Noruega és una monarquia constitucional, parlamentària i hereditària, en què el rei Harald V és el cap d'Estat. El poble sami gaudeix d'un cert grau d'autodeterminació i exerceix influència sobre els territoris tradicionals mitjançant el Parlament Sami i l'Acta de Finnmark. Noruega és membre fundador de l'ONU, l'OTAN, el Consell d'Europa i el Consell Nòrdic i és membre de l'Espai Econòmic Europeu, l'OMC i l'OCDE.

L'idioma oficial és el noruec –en les dues modalitats escrites: bokmål i nynorsk–, una llengua escandinava relacionada directament amb el danès i el suec. En vuit municipis situats majoritàriament al nord del país, és també oficial la llengua sami. Tanmateix, al municipi de Porsáŋgu, situat al comtat de Finnmark, hi és també oficial el kven, una llengua relacionada amb el finès.

Més sobre Noruega

Informació bàsica
  • Moneda Corona noruega
  • Nom natiu Norge
  • Codi de trucada +47
  • Domini d'Internet .no
  • Mains voltage 230V/50Hz
  • Democracy index 9.81
Population, Area & Driving side
  • Població 5550203
  • Àrea 385207
  • costat de conducció right
Història
  • Prehistòria

    Les troballes arqueològiques suggereixen que el territori de l'actual Noruega ha estat habitat des del desè mil·lenni aC, per pobles caçadors,[1] i localitzats principalment a la costa i al nord.[2] Al sud, per contra, els assentaments daten del 5000 aC.[2] Durant l'època de l'Imperi Romà, els habitants començaren a comerciar amb els habitants de Gal·lia, per la qual cosa s'incrementaren els assentaments a Noruega.[3] Els migrants germànics hi portaren l'alfabet germànic, una nova religió amb deus guerrers com ara Odin i Thor, i una llengua mare de les actuals llengües escandinaves.[3] Els assentaments evolucionaren amb el temps fins a convertir-se al voltant del segle viii, en almenys vint-i-nou petits regnes a l'actual Noruega.[3] Segons la tradició, Harald Hårfager (Cabellera Bella) els unificà el 872 dC,[4] després de la Batalla de Hafrsfjord a Stavanger, convertint-se en el primer rei d'una Noruega unificada. Tot i així, el reialme de Noruega era principalment un Estat meridional i costaner.

    ...Llegeix més
    Prehistòria

    Les troballes arqueològiques suggereixen que el territori de l'actual Noruega ha estat habitat des del desè mil·lenni aC, per pobles caçadors,[1] i localitzats principalment a la costa i al nord.[2] Al sud, per contra, els assentaments daten del 5000 aC.[2] Durant l'època de l'Imperi Romà, els habitants començaren a comerciar amb els habitants de Gal·lia, per la qual cosa s'incrementaren els assentaments a Noruega.[3] Els migrants germànics hi portaren l'alfabet germànic, una nova religió amb deus guerrers com ara Odin i Thor, i una llengua mare de les actuals llengües escandinaves.[3] Els assentaments evolucionaren amb el temps fins a convertir-se al voltant del segle viii, en almenys vint-i-nou petits regnes a l'actual Noruega.[3] Segons la tradició, Harald Hårfager (Cabellera Bella) els unificà el 872 dC,[4] després de la Batalla de Hafrsfjord a Stavanger, convertint-se en el primer rei d'una Noruega unificada. Tot i així, el reialme de Noruega era principalment un Estat meridional i costaner.

    L'era dels vikings  Pintura del descobriment d'Amèrica de Leif Eriksson

    L'era dels vikings, dels segles VIII al XI, es caracteritzà per l'expansió i l'emigració pels navegants. Molts noruecs emigraren per establir-se a Islàndia, les Illes Fèroe, Groenlàndia i algunes regions de la Gran Bretanya i Irlanda. De fet, les ciutats irlandeses modernes de Limerick, Dublín i Waterford foren fundades per colons noruecs.[5] Els vikings potser arribaren fins i tot a Nord-amèrica.[4] Les tradicions nòrdiques foren reemplaçades lentament pel cristianisme entre els segles x i xi, en part gràcies als reis missioners Olaf Tryggvasson i Olaf Haraldsson (posteriorment Sant Olaf). Haakon el Bo fou el primer rei cristià de Noruega, a mitjan segle x, tot i que els seus intents per a introduir el cristianisme al reialme aleshores no reeixiren.

    La unió de Kalmar  La Unió de Kalmar (1397–1523)

    El 1319, Suècia i Noruega formaren una unió en la persona del rei Magnus I Eriksson. El 1349, la Pesta Negra matà entre el 50 i el 60% de la població,[6] la qual cosa produí un període de declivi socialment i econòmicament. Després de diverses unions personals, els trons de tots tres països escandinaus, Noruega, Dinamarca i Suècia foren unificats en la persona de la reina Margarida I de Dinamarca, formant-se la Unió de Kalmar. Tot i que Suècia se separà de la unió el 1521, Noruega romangué amb Dinamarca fins al 1814, un total de 436 anys. Durant aquest període s'hi imposà el luteranisme.[4] Posteriorment, amb l'explotació dels recursos naturals—la fusta, el peix salat i la mineria—el país es modernitzà.[4] Tot i així, amb la introducció del protestantisme, l'arquebisbat de Trondheim es dissolgué i les rendes de l'església s'enviaren a la cort de Copenhaguen. Noruega així perdé el flux de peregrins a les relíquies de Sant Olaf i, com a conseqüència, el contacte amb la vida cultural i econòmica amb la resta d'Europa. Al segle xvii, a més a més, perdé les províncies de Bohuslän, Jämtland i Härjedalen com a resultat de les guerres de Dinamarca-Noruega amb Suècia.

    La unió amb Suècia  L'Assemblea constitucional de 1814 d'Oscar Wergeland

    Després que Dinamarca-Noruega fos atacada pel Regne Unit, s'alià amb Napoleó, però la guerra tingué condicions funestes i fam el 1812. Al trobar-se al costat perdedor, el 1814 Dinamarca fou forçada a cedir Noruega al rei de Suècia, però en conservava les províncies d'Islàndia, Groenlàndia i les Illes Fèroe, segons el Tractat de Kiel.[7] Noruega prengué aquesta oportunitat per declarar la independència i promulgar una constitució, elegint al príncep de Dinamarca-Noruega Cristià Frederic el 17 de gener de 1814. Això catalitzà la Guerra entre Noruega i Suècia, al final de la qual Noruega acceptà formar una unió personal amb Suècia. Noruega conservà la seva constitució liberal i les seves institucions independents, llevat del ministeri d'afers exteriors.

    Durant aquest període també es desenvolupà el nacionalisme romàntic noruec, en què el poble volia definir i expressar una personalitat nacional diferenciada. El moviment incloïa totes les branques de la cultura, incloent-hi la literatura (Henrik Wergeland, Bjørnstjerne Bjørnson, Peter Christen Asbjørnsen, Jørgen Moe), la pintura (Hans Gude, Adolph Tidemand), la música (Edvard Grieg), i fins i tot la política lingüística, en tractar de formar una llengua escrita nadiua, produint així dues formes d'escriptura oficials el bokmål i el nynorsk.

    Història moderna  Escenes de la Campanya de Noruega de 1940

    Christian Michelsen, un magnat i estadista, primer ministre de noruega de 1905 a 1907 tingué un paper central en la separació pacífica de Noruega de Suècia el 7 de juny de 1905. Després de la realització d'un referèndum per triar la forma de govern, en què el poble preferí la monarquia a la república, el govern noruec oferí la corona de Noruega al príncep danès Carl, el qual prengué el nom de Haakon VIII, com els reis medievals de la Noruega independent. El Parlament l'elegí com a rei per unanimitat, i es convertí en el primer rei de la Noruega independent en 586 anys.

    La independència fou interrompuda temporalment del 9 d'abril de 1940 fins al 8 de maig de 1945 per l'ocupació nazi de Noruega. Durant la Primera Guerra Mundial, Noruega havia estat un país neutral, i també havia declarat la seva neutralitat durant la Segona Guerra Mundial, fins a la invasió sorpresa alemanya. La resistència noruega fou de dos mesos, amb la rendició de les forces armades el 10 de juny, en perdre l'ajut dels aliats francesos. El rei Haakon i el govern noruec escaparen a Rotherhithe, Londres, i donaren suport a la lluita mitjançant missatges de ràdio des de Londres. Els noruecs formaren un grup de resistència que lluità contra les forces d'ocupació alemanyes que incloïa la resistència armada i la desobediència civil. El paper de la marina mercantil fou important, del costat dels aliats, participant en cada operació. El 7 de juny de 1945, acabada la guerra, el rei i la família reial retornà a Oslo. [8] Cada any Noruega dona un arbre de Nadal al Regne Unit com a agraïment per l'assistència que l'havia donat durant la Guerra Mundial, el qual es posa a la Plaça de Trafalgar.[9]

    La postguerra

    De 1945 a 1961, el Partit Laborista tingué la majoria absoluta al parlament. El govern encapçalat pel primer ministre Einar Gerhardsen inicià un programa que emfasitzava la industrialització finançada per l'Estat, i la cooperació amb els sindicats. L'aliança amb la Gran Bretanya i els Estats Units continuà durant els anys de la postguerra. Noruega rebé ajut del Pla Marshall, s'uní a l'Organització per a la Cooperació Econòmica Europea el 1948 i l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 1949. El 1969 la companyia Philips Petroleum descobrí petroli a Ekofisk. El 1973 el govern fundà la companyia estatal, Statoil. La producció petroliera no produí guanys abans de la dècada de 1980 ateses les grans inversions de capital requerides per desenvolupar-la.

    Noruega fou un dels membres fundadors de l'Associació Europea de Lliure Comerç. Se celebraren dos referèndums per a unir-se a la Unió Europea, el 1971 i el 1994, però la població rebutjà la proposta per un petit marge.

    «Different genetic components in the Norwegian population revealed by the analysis of mtDNA and Y chromosome polymorphisms». European Journal of Human Genetics. Nature Publishing Group, 2002. [Consulta: 6 maig 2009]. ↑ 2,0 2,1 Norway. Encyclopædia Britannica. [Data d'accés: 15 d'octubre de 2009] ↑ 3,0 3,1 3,2 Noruega. Encyclopedia Encarta. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Noruega. La Història. L'Enciclopèdia. [Data d'accés: 16 d'octubre de 2008] RF Foster: "The Oxford History of Ireland", Oxford University Press, 1989 «The Black Death in Norway». Ncbi.nlm.nih.gov, 03-12-2008. [Consulta: 8 març 2009]. Iverslee, P. P.. Events leading to the separation of Norway and Denmark (from 1801-1814) (en anglès). Augsburg Pub. House, 1899, p.122.  Food Agr, Managmt. Brandt (en anglès). Stanford University Press, p.314. ISBN 0804704457.  (anglès) PM to light London tree, Aftenposten.
    Llegeix menys

Llibre de frases

Hola
Hello
Món
World
Hola món
Hello world
Gràcies
Thank you
Adéu
Goodbye
Yes
No
No
Com estàs?
How are you?
Bé gràcies
Fine, thank you
Quant costa?
How much is it?
Zero
Zero
Un
One

On puc dormir a prop de Noruega ?

Booking.com
489.535 visites en total, 9.196 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 8 visites avui.