Stavkirke

Stavkirke és una paraula noruega amb la que s'anomena un tipus particular de temples cristians medievals construïts de fusta, anteriorment comuns a l'Europa del Nord però en el present limitats quasi exclusivament a Noruega. Les més antigues tenen edats superiors als 800 anys.

La seva característica particular és la seva tècnica de construcció, la stavverk, que consisteix en una armadura de fusta formada de stav —gruixuts pals cilíndrics que donen nom a les esglésies— fixats per espigues a un marc quadrat de soleres de fusta, que al seu torn es troba assentat sobre fonaments de roca, protegint la fusta de la humitat. La tècnica relaciona les stavkirke amb l'entramat de fusta, i els confereix, a més de resistència a les condicions climàtiques, estabilitat i rigidesa. La stavverk és descendent de les desaparegudes esglésies de pals, construccions de tècnica més senzilla, encara que, en ocasions, bastant similars a les pròpies stavkirke.

La planta de les stavkirke més senzilles es divideix en una nau i un cor, mentre les més evolucionades s'assemblen a les basíliques romàniques, amb el sostre escalonat i pilars a l'interior de la nau. Aquesta similitud, a més de la decoració escultòrica i pictòrica, ha fet suposar que les stavkirke tenen els seus orígens en l'art romànic, però aquesta teoria no és compartida per diversos experts.

En l'actualitat, queden en peus 28 stavkirke medievals a Noruega, una a Suècia i una més a Polònia (aquesta última d'origen noruec). Entre les més conegudes figuren l'Església de fusta de Borgund, d'espectacular disseny i la millor representant del gènere, i l'Església de fusta d'Urnes, probablement la més antiga i un destacat exemple de l'art decoratiu nòrdic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.