Context sobre Dinamarca

Dinamarca (en danès: Danmark), oficialment el Regne de Dinamarca (en danès, Kongeriget Danmark), és un país escandinau de l'Europa septentrional localitzat a la península de Jutlàndia, i forma una comunitat integrada per tres parts autònomes, la mateixa Dinamarca i els seus dos territoris d'ultramar o territoris dependents, Groenlàndia i les Illes Fèroe. El territori continental limita al sud amb Alemanya, i amb el Mar del Nord a l'oest i el Mar Bàltic a l'est. L'estret de l'Skagerrak, al nord, separa Jutlàndia de Noruega, mentre que, a l'est, el Kattegat, l'Øresund i l'estret de Bornholm separen Dinamarca de Suècia.

Dinamarca és una monarquia constitucional amb un sistema parlamentari de govern. A més del govern federal hi ha governs locals en 98 municipis. Dinamarca és membre de la Unió Europea des de 1973, però no forma part de l'Eurozona, la unió monetària dels estats membres de la Unió que han adoptat l'euro com llur moneda oficial. Dinamarca ...Llegeix més

Dinamarca (en danès: Danmark), oficialment el Regne de Dinamarca (en danès, Kongeriget Danmark), és un país escandinau de l'Europa septentrional localitzat a la península de Jutlàndia, i forma una comunitat integrada per tres parts autònomes, la mateixa Dinamarca i els seus dos territoris d'ultramar o territoris dependents, Groenlàndia i les Illes Fèroe. El territori continental limita al sud amb Alemanya, i amb el Mar del Nord a l'oest i el Mar Bàltic a l'est. L'estret de l'Skagerrak, al nord, separa Jutlàndia de Noruega, mentre que, a l'est, el Kattegat, l'Øresund i l'estret de Bornholm separen Dinamarca de Suècia.

Dinamarca és una monarquia constitucional amb un sistema parlamentari de govern. A més del govern federal hi ha governs locals en 98 municipis. Dinamarca és membre de la Unió Europea des de 1973, però no forma part de l'Eurozona, la unió monetària dels estats membres de la Unió que han adoptat l'euro com llur moneda oficial. Dinamarca és membre fundador de l'OTAN.

Dinamarca té una economia capitalista de mercat amb un estat de benestar extens, i ocupa, segons algunes publicacions, el nivell més elevat d'igualtat de la renda del món. Dinamarca és un país ric i modern, amb un dels estàndards de vida més elevats d'Europa. La llengua nacional, el danès, està molt relacionada amb el suec i el noruec, llengües pròpies dels altres països escandinaus amb els quals Dinamarca té enllaços culturals i històrics molt importants. El 82% de la població de Dinamarca, i el 90,3% dels danesos són membres de l'Església luterana. El 9% de la població és estrangera, la gran majoria provinents d'altres països escandinaus.

Més sobre Dinamarca

Informació bàsica
  • Moneda Corona danesa
  • Nom natiu Danmark
  • Codi de trucada +45
  • Domini d'Internet .dk
  • Mains voltage 230V/50Hz
  • Democracy index 9.15
Population, Area & Driving side
  • Població 5822863
  • Àrea 42925
  • costat de conducció right
Història
  • Prehistòria i Antiguitat  El carro solar de Trundholm

    Les troballes arqueològiques més antigues de Dinamarca daten del 130.000 al 110.000 aC, durant el període Interglacial Riss-Würm.[1] El territori ha estat habitat des del 12500 aC i hi ha proves de la pràctica de l'agricultura des del 3900 aC.[2] L'Edat de bronze nòrdica (1800 al 600 aC) a Dinamarca fou caracteritzada per la construcció de túmuls, els quals deixaren diversos objectes com ara els lurs i el carro solar de Trundholm. Durant l'Edat de ferro preromana (del 500 aC a l'1 dC), els grups nadius començaren a migrar cap al sud, tot i que[2] els primers danesos arribaren al país entre l'Edat de ferro prerromana i l'Edat de ferro germànica,[3] durant l'Edat de ferro romana (1 al 400 dC). Les províncies romanes mantenien relacions i rutes comercials amb les tribus nadiues de Dinamarca; de fet, s'han trobat monedes romanes en territori danès. L'evidència d'una influència cultural celta significativa data d'aquest període i es reflecteix en la troballa del calderó de Gundestrup....Llegeix més

    Prehistòria i Antiguitat  El carro solar de Trundholm

    Les troballes arqueològiques més antigues de Dinamarca daten del 130.000 al 110.000 aC, durant el període Interglacial Riss-Würm.[1] El territori ha estat habitat des del 12500 aC i hi ha proves de la pràctica de l'agricultura des del 3900 aC.[2] L'Edat de bronze nòrdica (1800 al 600 aC) a Dinamarca fou caracteritzada per la construcció de túmuls, els quals deixaren diversos objectes com ara els lurs i el carro solar de Trundholm. Durant l'Edat de ferro preromana (del 500 aC a l'1 dC), els grups nadius començaren a migrar cap al sud, tot i que[2] els primers danesos arribaren al país entre l'Edat de ferro prerromana i l'Edat de ferro germànica,[3] durant l'Edat de ferro romana (1 al 400 dC). Les províncies romanes mantenien relacions i rutes comercials amb les tribus nadiues de Dinamarca; de fet, s'han trobat monedes romanes en territori danès. L'evidència d'una influència cultural celta significativa data d'aquest període i es reflecteix en la troballa del calderó de Gundestrup. Els historiadors creuen que abans de l'arribada dels precursors dels danesos, que hi arribaren de les illes daneses de l'est (Sjælland i Escània) i parlaven una forma primerenca de germànic septentrional) la major part de Jutlàndia i algunes illes eren habitades pels juts. Aquests foren convidats a emigrar a la Gran Bretanya com a mercenaris del rei britònic Vortigern, i els foren donats els territoris sud-orientals de Kent, l'Illa de Wight, i altres àrees. Foren, posteriorment, absorbits pels invasors angles i saxons. La població juta que romangué a Jutlàndia fou assimilada pels danesos.

    Els vikings  Les pedres de Jelling amb un túmul funerari al fons

    Els vikings escandinaus expulsaren els angles i juts de Jutlàndia i s'hi establiren. Els vikings eren guerrers i navegants escandinaus els quals dominaren els mars d'Europa. Exploraren i colonitzaren Islàndia, Groenlàndia, i Vinland. Gràcies a llurs habilitats en la construcció de vaixells, saquejaren i conqueriren regions de França i les Illes Britàniques. També reeixiren en l'establiment de rutes comercials entre les costes i els rius d'Europa, que s'estenien des de Groenlàndia fins a Constantinoble mitjançant els rius russos. Dinamarca així es convertí en una potència nord-europea.[4]

    Els danesos s'unificaren i es convertiren oficialment al cristianisme el 965 dC sota el regnat de Harald Blåtand, la història del qual està registrada en les Pedres de Jelling. El seu fill, Sven I, conquerí Anglaterra entre el 1013 i el 1014.[5] Canut II estengué el regne, que inclogué Noruega i la regió meridional de Suècia. Després de la seva mort, la unió amb Anglaterra i Noruega es dissolgué, i Dinamarca entrà en un període de guerres civils i violència.[5]

    Posteriorment, durant els segles xii i xiii els danesos continuaren expandint els seus dominis i conqueriren la major part dels territoris costaners del mar Bàltic, establint un reialme poderós i pròsper.[5] Amb el progrés econòmic, el feudalisme danès arribà al seu zenit i es desenvoluparen la indústria pesquera i la ramaderia, i sorgí un grup de mercaders i artesans important.[5] Tanmateix, les discòrdies entre la noblesa i la corona forçaren el rei, Eric V a signar la Carta Magna danesa, o carta de privilegis,[4] per mitjà de la qual la corona se subordinava a la llei i el Danehof, una assemblea de nobles, es convertia en una institució administrativa.[5]

    Durant el regnat de Valdemar IV i la seva filla Margarida I el regne tornà a enfortir-se i, després de la Batalla de Falköping, Margarida feu que el fill de la seva germana, Eric de Pomerània fos coronat rei de Dinamarca, Noruega i Suècia, en la Unió de Kalmar. Suècia s'independitzà i tornà a unificar-se en diverses ocasions. Davant la repressió brutal de Cristià II,[4] la situació es resolgué el 17 de juny de 1532 quan el rei suec Gustau Vasa conquerí la ciutat d'Estocolm, i declarà la independència definitiva de Suècia. Dinamarca i Noruega romangueren en una unió personal fins a la resolució del Congrés de Viena el 1814.

    Era moderna  La tomba de Margarida I

    El rei Cristià IV de Dinamarca atacà Suècia en la Guerra de Kalmar de 1611 al 1613, però no aconseguí el seu objectiu de forçar Suècia a reunificar-se amb Dinamarca.[6] La guerra no provocà cap canvi territorial, però Suècia fou forçada a pagar una indemnització de guerra d'1 milió de riksdaler de plata, quantitat coneguda com el pagament d'Älvsborg. Cristià feu ús dels diners per a fundar diversos pobles i fortaleses, entre els quals, Glückstadt (fundada com a rival d'Hamburg, Christiania (després de l'incendi que destruí la ciutat original), Christianshavn, Kristianstad i Kristiansand. Cristià també construí un gran nombre d'edificis, entre els quals, Børsen, Rundetårn, Nyboder i el castell de Rosenborg. Inspirat en la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, fundà la Companyia danesa i planejà prendre Sri Lanka com a colònia, però la companyia només pogué aconseguir Tranquebar en la costa índia.

    En la Guerra dels Trenta Anys, Cristià provà de convertir-se en el líder dels estats luterans d'Alemanya, però fou derrotat en la Batalla de Lutter en la qual un exèrcit catòlic, sota el comandament de Albrecht von Wallenstein ocupà i saquejà Jutlàndia. Dinamarca evità donar cap concessió territorial, però la intervenció del rei suec Gustau II Adolf a Alemanya fou vista com un senyal que el poder militar de Suècia estava creixent mentre que la influència danesa en la regió estava en declivi. El 1643, l'exèrcit suec envaí Jutlàndia i el 1644 Skåne. El 1645, en el Tractat de Brömsebro, Dinamarca cedí Halland, Gotland, les últimes regions d'Estònia, i diverses províncies de Noruega.[7] El 1657, el rei Frederic III declarà la guerra a Suècia i marxà cap a Bremen-Verden. Fou derrotat i els exèrcits de Carles X Gustau conqueriren Jutlàndia i Fiònia, així com la major part de Sjælland abans de signar el Tractat de Roskilde el febrer de 1658, que donà a Suècia el control d'Escània, Blekinge, Trøndelag i l'illa de Bornholm. Carles X Gustau es penedí de no haver destruït completament Dinamarca, i l'agost de 1658 començà un setge de dos anys de Copenhaguen però no aconseguí conquerir-la. En el tractat de pau següent Dinamarca aconseguí mantenir la seva independència i reprendre el control de Trøndelag i Bornholm.

     L'Assemblea Constitucional, pintura de Constantin Hansen

    Dinamarca assajà de reprendre el control d'Escània en la Guerra d'Escània (1675-1679) però fracassà. Després de la Gran Guerra del Nord (1700-1721), Dinamarca aconseguí restaurar el control d'aquelles regions del Ducat de Schleswig i Holstein governades per la casa de Holstein-Gottorp. Dinamarca prosperà durant les últimes dècades del segle xviii atesa la seva neutralitat que li permeté comerciar amb tots dos costats en les guerres contemporànies. En les Guerres Napoleòniques, Dinamarca al començament provà de tenir una política de neutralitat per a continuar amb el comerç lucratiu amb l'Imperi Francès i amb el Regne Unit, i s'uní a la Segona Lliga de la Neutralitat Armada amb l'Imperi Rus, Suècia i Prússia. El Regne Unit el considerà com a acte hostil i atacà Copenhaguen el 1801 i 1807. Dinamarca llavors decidí aliar-se amb Napoleó. El control britànic de les rutes marítimes entre Dinamarca i Noruega fou desastrós per a l'economia de la unió, i Dinamarca es declarà en fallida. El Congrés de Viena demandà la dissolució de la unió entre Dinamarca i Noruega, la qual fou confirmada en el Tractat de Kiel de 1814.[8] Dinamarca havia tingut l'esperança de restaurar la unió escandinava el 1809, però aquestes esperances foren destruïdes quan els estaments de Suècia rebutjaren la proposta per a permetre Frederic VI de Dinamarca succeir a Gustau IV Adolf de Suècia que havia estat deposat, i en comptes, donaren la corona a Carles XIII. Noruega formà una unió amb Suècia que durà fins a 1905. Dinamarca conservà les colònies d'Islàndia, les Illes Fèroe i Groenlàndia. A més de les colònies nòrdiques, Dinamarca mantingué el control de l'Índia Danesa (Tranquebar) de 1620 a 1869, la Costa Daurada Danesa (Ghana) de 1658 a 1850, i les Índies Orientals Daneses (les Illes Verges Americanes) de 1671 a 1917.

    El 1848, les accions empreses per Dinamarca contra els ducats de Slesvig i Holstein van portar a la Primera Guerra de Schleswig entre Dinamarca i la Confederació Germànica quan les tropes prussianes, aliades amb altres Estats alemanys, i sota mandat de la Confederació van ocupar el Schleswig el 23 d'abril[9] però per pressions internacionals, Prússia va ser forçada a consentir que Dinamarca es quedés amb tots dos ducats. El moviment nacional i liberal danès cresqué durant la dècada de 1830, i després de les Revolucions de 1848, Dinamarca es convertí, pacíficament, en una monarquia constitucional el 5 de juny de 1849.[9] Després de la Segona Guerra de Schleswig, el 1864, Dinamarca fou forçada a cedir Schleswig i Holstein a Prússia. Dinamarca retornà a la seva política tradicional de neutralitat, la qual conservà durant la Primera Guerra Mundial.

    Segles XX i XXI

    Després de la derrota d'Alemanya en la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles oferí la regió, aleshores alemanya, de Slesvig-Holstein a Dinamarca. Amb por d'un irredemptisme alemany, Dinamarca refusà considerar reprendre aquests territoris i insistí a fer un plebiscit per al retorn de Schleswig. Els dos Plebiscits de Schleswig tingueren lloc el 10 de febrer i el 14 de març. El 10 de juliol de 1920, després del plebiscit i la signatura del rei (del 6 de juliol) en el document de reunió, el rei Cristià X cavalcà cap a la frontera antiga. La reunificació del Nord de Schleswig (Sønderjylland) se celebra cada 15 de juny a Valdemarsdag.

    La invasió alemanya de Dinamarca el 9 d'abril de 1940, només tingué dues hores de resistència militar abans que el govern danès es rendís. La cooperació econòmica entre Alemanya i Dinamarca continuà fins al 1943, quan el govern danès refusà continuar cooperant i l'armada danesa enfonsà els seus vaixells i envià la majoria dels seus oficials a Suècia. Durant la guerra, el govern donà molt suport als jueus que vivien dins el país, i la resistència aconseguí fer sortir la majoria dels jueus a Suècia. Dinamarca encapçala moltes operacions internes o de sabotatge en contra de les instal·lacions alemanyes. Islàndia trencà els enllaços polítics amb Dinamarca i es convertí en una república independent. El 1948, les Illes Fèroe reberen autonomia. Després de la guerra, Dinamarca es convertí en un dels membres fundadors de les Nacions Unides i l'OTAN, i el 1973, s'uní a la Comunitat Econòmica Europea (en l'actualitat la Unió Europea) al mateix temps que el Regne Unit i Irlanda, en un referèndum públic. Groenlàndia rebé autonomia el 1979. Ni Groenlàndia ni les Illes Fèroe són membres de la Unió Europea; les illes declinaren fer-se membres el 1973, i Groenlàndia se separà de la comunitat el 1986, a causa de les polítiques pesqueres de la comunitat.

    Michaelsen, Karsten Kjer, "Politikens bog om Danmarks oldtid", Politikens Forlag (1. bogklubudgave), 2002, ISBN 87-00-69328-6 ↑ 2,0 2,1 Nielsen, Poul Otto. «Denmark: History, Prehistory». Royal Danish Ministry of Foreign Affairs, maig 2003. Arxivat de l'original el 2004-09-05. [Consulta: 1r maig 2006]. Busck, Steen and Poulsen, Henning (ed.), "Danmarks historie — i grundtræk", Aarhus Universitetsforlag, 2002, ISBN 87-7288-941-1 ↑ 4,0 4,1 4,2 Dinamarca. La història. De la prehistòria fins a la Segona Guerra Mundial. L'Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 15 de maig de 2009] ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Denmark. History. Age of the Vikings Arxivat 2009-06-04 a Wayback Machine.. MSN Encarta. [Consulta: 15 de maig de 2009] Nolan, Cathal J. The Age of Wars of Religion, 1000-1650 (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2006, p.496. ISBN 0313337330.  Wilson, Peter Hamish. The Thirty Years War: Europe's tragedy (en anglès). Londres: Penguin Group, 2009, p.691. ISBN 9780674036345.  Iverslee, P. P.. Events leading to the separation of Norway and Denmark (from 1801-1814) (en anglès). Augsburg Pub. House, 1899, p.122.  ↑ 9,0 9,1 Nipperdey, Thomas. Deutsche Geschichte 1800-1866. Bürgerwelt und starker Staat (en alemany). Munich: C. H. Beck, 1994, p. 624. ISBN ISBN 3-406-09354-X. 
    Llegeix menys

Llibre de frases

Hola
Hej
Món
Verden
Hola món
Hej Verden
Gràcies
tak skal du have
Adéu
Farvel
Ja
No
Ingen
Com estàs?
Hvordan har du det?
Bé gràcies
Fint tak
Quant costa?
Hvor meget bliver det?
Zero
Nul
Un
En

On puc dormir a prop de Dinamarca ?

Booking.com
522.811 visites en total, 9.230 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 9 visites avui.