Prehistòria  Pedres d'Ale

La prehistòria de Suècia començà en el període d'escalfament de l'oscil·lació d'Allerød al voltant del 12000 aC amb l'aparició de campaments de caçadors de rens de la cultura Bromme al sud de la regió més meridional del país. Aquest període es caracteritzà per la presència de petites bandes de caçadors, recol·lectors i pescadors que feien ús d'eines de pedra. L'agricultura i la domesticació d'animals, l'enterrament monumental, l'ús de destrals de pedra, i la terrisseria decorada són tècniques que arribaren del sud amb la cultura Funnelbeaker al voltant del 4000 aC. La regió meridional de Suècia era perifèrica al centre cultural danès durant l'Era de bronze nòrdica. No hi hagué mineria de coure i com que Escandinàvia no posseeix dipòsits d'estany, tots els metalls havien de ser-hi importants, els quals eren fosos en dissenys predeterminats en arribar-hi.

Els suecs entraren a la protohistòria en el llibre Germania de Tàcit el 98 dC, on l'autor esmenta als suions o svear, una tribu poderosa que es «distingeix no només per les seves armes i homes ans també per les seves flotes poderoses» amb vaixells amb proes a ambdós extrems. No se sap quins reis (kuningaz) governaren els suions, però la mitologia nòrdica inclou una llarga línia llegendària i semillegendària de reis que daten dels últims segles abans de Crist. Quant a l'escriptura, s'inventà l'alfabet rúnic el segle ii, però només n'ha sobreviscut en algunes inscripcions en artefactes, la majoria de noms masculins, els quals, tanmateix, demostren que el poble del sud d'Escandinàvia parlava una llengua protonòrdica aleshores, ancestre del suec i de les altres llengües escandinaves. Els suions establiren un regne a les regions del Llac Mälaran al sud-est de Suècia; al mateix temps els gothar i altres pobles germànics s'establiren al sud de Suècia.[1] No es coneixen els detalls de la història sueca abans del segle x.[1]

Els vikings i l'Edat mitjana  Visby, ciutat medieval de Gotland

L'era dels vikings sueca abasta els segles VIII al XI. Durant aquest període, es creu que els svear s'expandiren de l'est i incorporaren els gothar al sud.[2] Els vikings suecs viatjaren a l'est i al sud, vers Finlàndia als països bàltics, i els territoris actuals de Rússia, Belarús, Ucraïna, i el Mar Negre, Anglaterra, Islàndia, Groenlàndia i fins i tot Nord-amèrica, Àfrica i Àsia.[1]

Durant el segle ix arribaren els primers missioners cristians d'Anglaterra i del nord d'Alemanya, però no fou sinó fins al segle xii que el cristianisme finalment reemplaçà l'antiga adoració a Odin, Thor i els altres déus nòrdics.[1] No se sap quan o com es formà el regne de Suècia, però la llista dels monarques suecs comença amb el primer rei que governà Svealand i Götaland, Eric el Victoriós. La societat sueca evolucionà durant els següents segles; es bastiren diverses ciutats, es codificaren les lleis, aparegué una classe de soldats i nobles, i el regne s'enfortí.[1] Eric X envaí Finlàndia i convertí la població al cristianisme per la força; el territori finlandès fou subjugat completament durant els dos segles subsegüents. Aquest període es caracteritzà pel conflicte de poder intern i la competència entre els regnes nòrdics. La conquesta de Finlàndia creà conflictes amb els rus, que no tenien cap connexió amb Suècia.[3]

En el segle xiv, Suècia fou afectada per la Pesta Negra. És en aquest període que les ciutats començaren a adquirir drets majors i a ser influïdes pels comerciants germànics de la Lliga hanseàtica, molt activa especialment a Visby. El 1319, Suècia i Noruega s'unificaren sota el regnat de Magnus Eriksson i el 1397, la reina Margarida I de Dinamarca efectuà la unió personal de Suècia, Noruega i Dinamarca mitjançant la Unió de Kalmar. Tanmateix els successors de Margareda, el govern del qual se centrava a Dinamarca, no foren capaços de controlar la noblesa sueca. El poder reial era ostentat per regents elegits pel parlament suec. Cristià I de Dinamarca, que afirmà el seu control sobre Suècia amb les armes, ordenà una massacre el 1520 a Estocolm, coneguda com el Bany de sang d'Estocolm, la qual encoratjà la resistència de la noblesa sueca. El 6 de juny (en l'actualitat la diada nacional sueca) de 1523, Gustau Vasa fou coronat rei, esdeveniment considerat com la fundació de la Suècia moderna. Poc després, Gustau rebutjà el catolicisme en favor de la Reforma Protestant. Gustau I és considerat el pare de la nació sueca.

L'imperi suec  Gustau II Adolf de Suècia

Durant el segle xvii, Suècia emergí com a potència europea amb la conquesta de territoris de Rússia i Polònia-Lituània. Aquestes victòries militars feren de Suècia el líder del protestantisme fins al seu col·lapse el 1721. La guerra de Gustau II Adolf contra el Sacre Imperi Romanogermànic tingué un cost molt elevat; durant la Guerra dels Trenta Anys, un terç de la població de l'Imperi Romanogermànic morí, i l'Imperi perdé la seva posició com a nació poderosa d'Europa. Suècia conquerí aproximadament la meitat dels estats de l'imperi. Gustau Adolf planejava convertir-se en el nou emperador de l'imperi, però, no ho aconseguí en morir el 1632 en la Batalla de Lützen. Després de la Batalla de Nördlingen, l'únic desastre militar suec, el sentiment prosuec dels estats alemanys decaigué; les províncies alemanyes a poc a poc se separaren del poder de Suècia. Només romangueren com a part de l'Imperi suec tres províncies del nord d'Alemanya: Pomerània sueca, Bremen-Verden i Wismar.

El 1643, sota el regnat de Carles X, l'exèrcit suec envaí Jutlàndia i el 1644 Skåne. El 1645, en el Tractat de Brömsebro, Dinamarca cedí Halland, Gotland, les últimes regions d'Estònia, i diverses províncies de Noruega.[4] Suècia aconseguí la seva màxima extensió territorial després del Tractat de Roskilde de 1658.[5] Durant aquest període ocorregué el Diluvi, la invasió sueca de la Mancomunitat de Polònia-Lituània. Després de cinquanta anys de guerra constant, l'economia sueca es deteriorà. Fou la tasca del fill de Carles, Carles XI reconstruir l'economia i l'exèrcit. El legat per al seu fill, Carles XII fou un dels millors arsenals del món, i un exèrcit i una flota naval poderoses.

Després de la Batalla de Narva el 1700, una de les primeres de la Gran Guerra del Nord, l'exèrcit rus fou severament delmat, i Suècia tingué una oportunitat per envair Rússia. Tanmateix, Carles no envià l'exèrcit vers Rússia ans l'envià vers Polònia-Lituània, derrotant el rei polonès August I i els seus aliats saxons en la Batalla de Kliszow el 1702. Això permeté que el tsar de Rússia rearmés i modernitzés l'exèrcit. Carles decidí envair Rússia, però els russos derrotaren els suecs en la Batalla de Poltava el 1709. La derrota marcà el principi de la fi de l'Imperi suec.

Carles XII provà d'envair Noruega el 1716, però fou mort a la fortalesa de Fredriksten el 1718. Els suecs no foren derrotats militarlment a Fredriksten, però l'estructura i l'organització de la campanya contra Noruega es col·lapsa amb la mort del rei, i l'exèrcit se'n retirà. Forçats a cedir grans porcions de territori en el Tractat de Nystad el 1721, Suècia també perdé la seva posició com a imperi i potència del Mar Bàltic. Rússia emergé com a imperi aleshores i com a potència europea.

Durant el segle xviii Suècia no tingué prou recursos per a conservar els seus territoris fora d'Escandinàvia, i en perdé la majoria, culminant amb la Guerra de Finlàndia, que comportà la pèrdua dels territoris orientals, que es convertiren en el Gran Ducat de Finlàndia de la Rússia Imperial.[6] Per tal de restablir el seu domini al Bàltic, Suècia s'alià contra el seu aliat i benefactor tradicional, França en les Guerres Napoleòniques. Després de la Batalla de Leipzig obligà Dinamarca-Noruega, aliat de França, a cedir Noruega al rei de Suècia el 14 de gener de 1814 a canvi de les províncies del nord d'Alemanya, en el Tractat de Kiel.[7] Els intents dels noruecs per mantenir el seu estatus com a estats sobirà foren rebutjats pel rei de Suècia, Carles XIII, el qual començà una campanya militar contra Noruega el 27 de juliol de 1814, la qual acabà amb la Convenció de Moss la qual obligà Noruega a entrar a la unió personal amb Suècia sota la corona sueca, que no es dissolgué sinó fins al 1905.

Història contemporània

Entre 1750 i 1850 la població es duplicà. Segons alguns estudiosos, l'emigració massiva a Amèrica es convertí en l'única manera de prevenir la fam i la rebel·lió; més d'1% de la població emigrà anualment durant la dècada de 1880.[8] Suècia, però, era pobre, i la seva economia era majoritàriament agrícola, mentre que Dinamarca i altres nacions de l'Europa occidental s'industrialitzaven.[9][8] S'estima que entre 1850 i 1910 més d'un milió de suecs immigraren als Estats Units.[8]

Malgrat la lenta taxa d'industrialització el segle xix, molts canvis importants ocorregueren en l'economia agrària gràcies a les innovacions i al creixement poblacional.[9] Els canvis agrícoles començaren a tenir un paper crític en el procés polític suec.[9] Entre 1870 i 1914, Suècia començà a desenvolupar una economia industrial. El Partit Socialdemòcrata Suec fou fundat a la fi del segle xix, així com diversos sindicats i cooperatives.[1] Suècia evolucionà cap a una democràcia parlamentària abans de la Primera Guerra Mundial. En progressar la Revolució Industrial, s'efectuà una migració massiva cap a les ciutats per treballar a les fàbriques. S'evità una revolució socialista el 1917 i es reintroduí el parlamentarisme i la democratització.

Durant la Primera Guerra Mundial Suècia es mantingué neutral i continuà el comerç lliure amb les nacions bel·ligerants per la qual cosa els aliats aplicaren un embargo comercial, el qual afectà greument l'economia sueca. Suècia, Noruega i Dinamarca acordaren defensar llur neutralitat i protegir llurs interessos comuns.[1] Quan la Segona Guerra Mundial semblava imminent, Suècia es preparà militarment per defensar-se. Quan aquesta començà el 1939, Suècia declarà la seva neutralitat, però les forces alemanyes capturaren Noruega i Dinamarca obligant Suècia a permetre l'entrada de tropes i subministrament pel seu territori.[1] Tot i així, Suècia simpatitzava amb els aliats, i permeté l'entrada de més de 200.000 refugiats del govern nazi i els diplomats suecs a l'exterior salvaren molts d'hongaresos jueus en expedir passaports suecs.[1] Suècia continuà a mantenir la seva neutralitat durant la Guerra Freda. Participà del Programa de Recuperació Europea dels Estats Units, però no s'integrà a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord de 1949.

La neutralitat i l'estabilitat política, així com la llarga hegemonia del Partit socialdemòcrata al poder propiciaren la prosperitat econòmica.[10] El govern socialdemòcrata, des dels anys trenta fins al 1976, permeteren la implantació d'un model econòmic i social conegut com a «model suec», amb alta pressió fiscal, grans prestacions socials i un fort intervencionisme estatal.[10] El 1975 s'aprovà una nova constitució que limità el poder del monarca només a les funcions cerimonials. Durant les següents dècades hi ha hagut alternança política. Suècia encara conserva estàndards de vida molt elevats en comparació amb la resta dels Estats europeus. Suècia ingressà a la Unió Europea el 1995.