Context sobre Islam

L'islam (àrab: الإسلام, al-islām ( ? i  escolteu-ne la pronunciació en àrab), 'submissió [a Déu]') és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle vii a la península Aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen que Déu (en àrab: Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad) mitjançant l'arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat en l'Alcorà, el llibre sagrat d'aquesta religió. El contingut fonamental d'aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu, així que la finalitat de la vida és sotmetre's a la seva voluntat per tal de viure-hi en acord i obtenir la salvació.

Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d'una fe primordial monoteista revelada en diverses èpoques i en diversos indrets mitjançant els profetes, en es...Llegeix més

L'islam (àrab: الإسلام, al-islām ( ? i  escolteu-ne la pronunciació en àrab), 'submissió [a Déu]') és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle vii a la península Aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen que Déu (en àrab: Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad) mitjançant l'arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat en l'Alcorà, el llibre sagrat d'aquesta religió. El contingut fonamental d'aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu, així que la finalitat de la vida és sotmetre's a la seva voluntat per tal de viure-hi en acord i obtenir la salvació.

Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d'una fe primordial monoteista revelada en diverses èpoques i en diversos indrets mitjançant els profetes, en especial Abraham (en àrab: Ibrahim), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa). La tradició majoritària sosté que els missatges i revelacions anteriors han estat alterats i que Muhàmmad és el darrer profeta, l'home perfecte que aporta el missatge definitiu i que tanca així el cicle profètic iniciat per Adam. Per això, les dites i fetes del profeta constitueixen un model a seguir per a tots els musulmans. Estan recollides en uns texts anomenats hadits, que es consideren gairebé tan sagrats com el mateix Alcorà. El conjunt dels hadits constitueix la sunna, o tradició (del profeta).

Les pràctiques bàsiques de l'islam consisteixen a respectar els anomenats «pilars de la religió,» que són cinc actes de devoció obligatoris si es vol obtenir la salvació, i la creença en els sis articles de fe. D'altra banda, aquesta religió es caracteritza per no tenir litúrgia ni classe sacerdotal (excepte en algunes variants minoritàries), considerant que no ha d'haver-hi cap interlocutor entre el fidel i Déu.

Per tal de codificar el comportament dels humans explicat en les fonts documentals, que per la seva naturalesa de missatge revelat permeten diverses interpretacions, s'ha desenvolupat la llei islàmica o xaria, que regeix tots els aspectes de la vida humana, sense que es consideri cap divisió entre vida religiosa, personal, social o política.

Avui dia, els musulmans es divideixen bàsicament entre sunnites i xiïtes. Els primers, anomenats també ortodoxos, constitueixen una majoria aclaparadora (al voltant del 90%), mentre que els segons, situats principalment a l'Iran i a l'Iraq, formen poc més d'un 10% del conjunt de fidels. N'existeixen, però, altres corrents minoritaris així com nombroses escoles de pensament dins dels corrents principals.

L'islam és la segona religió més gran del món, i inclou prop de 1.570 milions de fidels, és a dir, aproximadament el 23% de la població mundial. Al voltant d'un 13% viuen a Indonèsia, el major país musulmà, 31% al subcontinent Indi, 20% a l'Orient Pròxim i 15% a l'Àfrica subsahariana. També n'hi ha comunitats importants a la Xina i a Rússia, així com en zones del Carib. Tanmateix, es poden trobar comunitats estables de musulmans gairebé arreu del món.

Sovint, aquesta religió es representa amb un creixent lunar, present en moltes banderes dels països musulmans, a vegades al costat d'una estrella. Igualment, s'hi sol associar el color verd.

Més sobre Islam

Història
  • En temps de Muhàmmad, la península Aràbiga estava habitada per beduïns nòmades dedicats a la ramaderia i al bandidatge, i per ciutadans que vivien del comerç, en general prop de les costes. La religió dels àrabs de llavors era politeista, encara que existia una antiga tradició de monoteisme o, si més no, la creença en una divinitat suprema. Les comunitats jueves i cristianes, potser, van contribuir a crear una major receptivitat cap a les doctrines monoteistes, tot i que ni el judaisme ni el cristianisme van atreure els àrabs. Abans de Muhàmmad, hi va haver alguns predicadors monoteistes, encara que amb poc d'èxit. L'islam va incloure elements arrelats en la tradició àrab preislàmica. Així, per exemple, institucions tan importants com la peregrinació al santuari de la Kaba van ser integrades, encara que modificades.[1]

    Segons un investigador, l'islam, al contrari que diu la mateixa tradicional propaganda islàmica, no va suposar un canvi tan trencador respecte la Jahiliyya.[2]

    ...Llegeix més

    En temps de Muhàmmad, la península Aràbiga estava habitada per beduïns nòmades dedicats a la ramaderia i al bandidatge, i per ciutadans que vivien del comerç, en general prop de les costes. La religió dels àrabs de llavors era politeista, encara que existia una antiga tradició de monoteisme o, si més no, la creença en una divinitat suprema. Les comunitats jueves i cristianes, potser, van contribuir a crear una major receptivitat cap a les doctrines monoteistes, tot i que ni el judaisme ni el cristianisme van atreure els àrabs. Abans de Muhàmmad, hi va haver alguns predicadors monoteistes, encara que amb poc d'èxit. L'islam va incloure elements arrelats en la tradició àrab preislàmica. Així, per exemple, institucions tan importants com la peregrinació al santuari de la Kaba van ser integrades, encara que modificades.[1]

    Segons un investigador, l'islam, al contrari que diu la mateixa tradicional propaganda islàmica, no va suposar un canvi tan trencador respecte la Jahiliyya.[2]

    Muhàmmad

    Muhàmmad (570-632) va tenir la seva primera experiència profètica als quaranta anys quan, segons va afirmar, se li va aparèixer l'arcàngel Jibril (Gabriel) en una visió. Muhàmmad va confiar a la seva família (pertanyent a la tribu quraixita, que gaudia del poder polític a la Meca) i amics íntims el contingut d'aquesta visió i d'altres posteriors. Al cap de quatre anys, va començar a predicar en públic a la seva ciutat natal i principal nucli comercial d'Aràbia, la Meca. Davant l'hostilitat dels habitants d'aquesta ciutat, va marxar a Medina l'any 622. Aquest esdeveniment, l'hègira o emigració, marca el primer any del calendari islàmic. A la ciutat de Medina, Muhàmmad va adquirir ben aviat una autoritat espiritual i temporal, i va arribar a ser reconegut com a legislador i profeta. Després de vèncer l'oposició àrab i jueva que havia trobat a Medina, va emprendre una guerra contra la Meca. De mica en mica, les tribus àrabs li van declarar llur lleialtat i la Meca es va retre l'any 630. Quan Muhàmmad va morir era el màxim dirigent d'un estat àrab que incrementava el seu poder amb una gran rapidesa.[1]

    Els ensenyaments centrals de Muhàmmad eren que Déu era bo, omnipotent i únic, la necessitat que la generositat i la justícia guiessin les relacions humanes, i va establir la igualtat entre els creients, sense distincions de nacionalitat, ètnia, rang social o sexe (Umma).[1]

    Període primerenc  
      Expansió en vida de Muhàmmad, 612-632
      Expansió sota el primer califat, 635-680
      Expansió durant el califat omeia, 661-750

    Entre els anys 632 i 750, sota el regnat dels quatre primers califes i dels omeies, es va produir una expansió territorial fulgurant de l'islam, que va sotmetre imperis tan importants com el persa o el romà d'Orient, dominant un territori que anava des de la península Ibèrica fins a l'actual Pakistan. Altrament, durant aquestes dues centúries i les dues immediatament posteriors, es van desenvolupar les qüestions legislatives i teològiques bàsiques de l'islam ortodox. Aquest període va veure també les dues primeres fitnes que van provocar el cisma entre sunnites i xiïtes, així com el naixement del sufisme, inspirat en exemples d'ascetes com Al-Hàssan al-Basrí.

    Per a l'aristocràcia omeia, l'islam era la religió exclusiva dels àrabs;[3] l'economia de l'imperi es va basar en els impostos pagats per la majoria de no musulmans (dhimmis) a la minoria d'àrabs musulmans. Un no-àrab que volia convertir-se a l'islam havia d'integrar-se primer a una tribu àrab, i fins i tot després de la conversió, aquests nous musulmans (mawali) no aconseguien la igualtat social i econòmica amb els àrabs. Els descendents de l'oncle de Muhàmmad, Al-Abbàs ibn Abd-al-Múttalib, van reunir contra els omeies els mawali descontents, els àrabs pobres i alguns xiïtes i van enderrocar-los amb l'ajut del general Abu-Múslim, inaugurant la dinastia abbàssida l'any 750.[4]

    Període d'esplendor

    Durant el primer període abbàssida (dinastia que va regnar del 750 al 1258), amb la seva capital a la cosmopolita ciutat de Bagdad, la civilització islàmica va viure una època de gran floriment cultural i econòmic coneguda a vegades com «l'edat d'or de l'islam.» Durant aquest període, es van compilar els principals reculls de hadits i es van establir les quatre màdhhabs sunnites modernes; també es va afinar en gran manera la llei islàmica, gràcies als esforços del jurista Aix-Xafií, que va codificar un mètode per establir la fiabilitat dels hadits, un tema fins aleshores objecte de disputes d'erudits; els filòsofs van tractar d'incorporar els principis de la filosofia grega a la teologia islàmica, mentre que els teòlegs argumentaven en contra seva i finalment van prevaler; el sufisme va esdevenir un moviment en tota regla evolucionant cap al misticisme, allunyant-se de les seves arrels ascètiques, mentre que el xiisme és dividit a causa de desacords sobre la successió dels imams.

    Va ser una època en què es van produir grans avenços tecnològics i científics, amb astrònoms, matemàtics i metges de gran renom; Ibn al-Hàytham (965 - 1040), per exemple, és considerat com el pare del mètode científic modern.[5] La literatura àrab també va viure la seva època d'esplendor.

    Fragmentació de l'imperi  Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, a l'Àndalus Obra representant la Batalla de Hattin (1187), després de la qual Saladí va recuperar Jerusalem de mans dels croats

    A la fi de segle ix, però, el Califat Abbàssida va començar a fracturar-se en diverses regions cada cop més autònomes fins que l'any 929 Abd-ar-Rahman III de l'Al-Àndalus va proclamar el califat de Còrdova, declarant-se així políticament independent de Bagdad. Alhora, els poderosos gaznèvides van conquerir en nom de l'islam les regions de Pèrsia, Afganistan i gran part del subcontinent Indi, i foren reemplaçats al segle xii pels gúrides. El 1055, els turcs seljúcides havien eclipsat els abbàssides en tant que potència militar, tot i que van continuar respectant l'autoritat titular del califa.

    Amb tot, l'expansió del món musulmà va continuar i les xarxes comercials es van estendre per l'Àfrica subsahariana i occidental, l'Àsia Central, Europa (Bulgària) i l'arxipèlag malai.

    A la península Ibèrica es va iniciar la conquesta contra els principats musulmans, mentre que les possessions italianes es van perdre a mans dels normands. A partir del segle xi, els regnes cristians europeus van establir aliances per iniciar una sèrie de guerres, conegudes com les croades, amb l'objectiu d'apoderar-se de la part oriental de l'antic Imperi Romà, especialment Terra Santa. L'èxit inicial d'aquestes campanyes va permetre l'establiment dels estats croats, posicions reconquerides més tard per certs generals musulmans com Saladí, que va recuperar Jerusalem l'any 1187.

    A l'est, el 1258, l'Imperi Mongol va posar fi a la dinastia abbàssida en la Batalla de Bagdad. Mentrestant, l'any 1250, els soldats-esclaus mamelucs d'Egipte van prendre el poder en un alçament i, en aliança amb l'Horda d'Or, van aturar la progressió dels exèrcits mongols en la Batalla d'Ayn Jalut. Durant el segle següent, els kanats mongols es va convertir a l'islam i aquesta absorció religiosa i cultural va donar pas a una nova era de síntesi mongolico-islàmica (il-kanat), que va propiciar la propagació de l'islam per l'Àsia central, el subcontinent Indi i l'Europa de l'Est (el Kanat de Crimea va ser una de les potències europees més importants fins al final del segle xvii).[6]

    Vers la meitat del segle xiv, la pesta negra va devastar gran part del món islàmic, probablement duta pels comerciants aprofitant la lliure circulació afavorida per la Pax Mongolica.

    Pel seu cantó, a partir del segle xiii, el sufisme s'havia transformat en un important moviment popular, en gran part com a resultat dels esforços d'Al-Ghazalí per legitimar-lo i reorganitzar-lo. D'aquesta època data la creació del Masnavi, un recull de poesia mística del poeta persa Rumi. Aquest recull va tenir una profunda influència en el desenvolupament del pensament religiós sufí, i és considerat per molts dels seus practicants com l'obra més important després de l'Alcorà.[7]

    Noves dinasties i colonialisme

    Durant els segles xiii i xiv, va emergir el futur Imperi Otomà (del nom d'Osman I), que es va establir com a tal després d'haver conquerit els Balcans, part de Grècia i l'oest d'Anatòlia. El 1453, sota Mehmed II, els otomans van assetjar Constantinoble, la capital de l'Imperi Romà d'Orient, i van iniciar una sèrie de campanyes europees que el 1529 els van dur fins a les portes de Viena. Sota el domini otomà, molts habitants dels Balcans es va convertir a l'islam. Durant el segle xviii, malgrat els intents de modernització, l'Imperi Otomà va començar a sentir-se amenaçat per l'avanç econòmic i tecnològic europeu.

    Del segle xiv al segle xvi, la major part del món islàmic oriental va experimentar una altra època daurada sota la dinastia timúrida. Al segle xvi, la dinastia safàvida va assumir el control de Pèrsia i va establir-hi el xiisme com a religió oficial; els safàvides van romandre en el poder durant dos segles fins a ser-ne foragitats per la dinastia hotaki al segle xviii.

     El Taj Mahal, construït pels mogols a Agra, Índia

    Després de la invasió de Pèrsia i el saqueig de Bagdad pels mongols a mitjans del segle xiii, Delhi va esdevenir el centre cultural més important dels musulmans de l'est. A partir del segle x, diverses parts del subcontinent Indi ja havien estat sotmeses per dinasties islàmiques, però les més destacades van ser el sultanat de Delhi (1206-1526) i l'Imperi mogol (1526-1857). Aquests regnats van permetre la propagació de l'islam cap a l'Àsia del Sud, però al segle xviii l'Imperi maratha hindú va esdevenir la potència preeminent del nord de l'Índia, que va dominar fins a l'adveniment de l'Imperi durrani.

    Al segle xix, els britànics van liquidar oficialment la dinastia mogol i van enderrocar els musulmans del Regne de Mysore, convertint l'Índia en una colònia. Els grecs es van independitzar dels otomans, imitats per diversos estats balcànics a partir de la derrota otomana en la Guerra russoturca de 1877-1878. Durant aquest temps, molts musulmans, majoritàriament de l'Índia i Indonèsia, van emigrar com a servents cap al Carib, on van formar la comunitat musulmana més important en percentatge de tot el continent americà.[8] A més, l'augment del comerç a l'Àfrica i la urbanització resultant va decidir força musulmans a emigrar vers noves zones on van difondre la seva fe. Com a resultat, entre 1869 i 1914, el nombre de musulmans de l'Àfrica subsahariana es va pràcticament duplicar.[9]

    Durant els primers anys del segle xx, la major part del món islàmic havia estat absorbit per les potències europees. L'Imperi Otomà, darrer gran regne de l'àmbit musulmà, va dissoldre's a la fi de la Primera Guerra mundial, i el 1924 es va abolir definitivament la institució del califat, que havia perdurat simbòlicament fins aleshores.

    L'islam en el món contemporani

    Durant els segles xviii i xix, la constatació, per part de diversos pensadors, de la pèrdua d'influència del món islàmic i de l'estancament de la seva cultura va conduir a una renovada insistència en el pensament original i a l'aparició de moviments de reforma religiosa. A diferència dels principals moviments doctrinals i filosòfics medievals, els corrents moderns es van preocupar fonamentalment de les reformes socials i morals. El primer moviment d'aquest tipus va ser el wahhabisme, anomenat així pel nom del seu fundador, Ibn Abd-al-Wahhab, que va sorgir a Aràbia al segle xviii per esdevenir una vasta tendència integrista amb ramificacions en tot el món musulmà. El moviment wahhabita pretenia reactivar l'islam purificat de les seves influències no islàmiques i, en particular, de les que havien «corromput» el seu monoteisme original, subratllant la responsabilitat individual dels musulmans per damunt de l'acceptació passiva de les tradicions.[1]

    Altres reformadors islàmics van estar marcats per les idees d'Occident. La figura més influent del segle xix va ser l'egipci Muhàmmad Àbduh, que es troba a l'origen del moviment de la renaixença islàmica conegut com a Nahda; per a Àbduh, la raó i el pensament modern occidental confirmaven la doctrina de l'islam en comptes de soscavar-la i, així, podia ser reformulada en termes moderns. Muhammad Iqbal és un altre filòsof modern que va abordar la reinterpretació de les doctrines islàmiques.

    Altres intel·lectuals a Turquia, Egipte i l'Índia van tractar de reconciliar els ensenyaments de l'Alcorà amb les idees sorgides després de l'expansió de la democràcia constitucional, la ciència i la lluita per l'emancipació de la dona. L'Alcorà ensenya el principi del «govern per consulta» que en temps moderns, afirmaven, pot ser realitzat millor per governs representatius que per monarquies. Van advertir que l'Alcorà afavoreix l'estudi i l'explotació de la natura, tot i que els musulmans, després de diversos segles de brillant treball científic i d'haver realitzat una important tasca de transmissió a Europa, el van abandonar després. Sostenien que l'Alcorà havia donat a la dona els mateixos drets que a l'home i que aquests havien estat usurpats pel patriarcat, el qual va abusar de manera ostensible de la poligàmia i d'altres privilegis semblants.

    Encara que les idees modernes estaven basades en interpretacions plausibles de l'Alcorà, els fonamentalistes islàmics s'hi van oposar enèrgicament sobretot a partir de la dècada de 1930. La reacció contra la modernitat ha pres impuls des d'aquells anys per diverses raons: els fonamentalistes no s'oposen a l'educació moderna, la ciència i la tecnologia per si mateixes, però acusen els reformadors de ser els vehicles transmissors de la moralitat d'Occident. Creuen que l'emancipació de la dona, tal com és concebuda a Occident, és responsable de la desintegració de la família i d'una moral sexual permissiva en excés. A més, alguns fonamentalistes es malfien de la democràcia perquè no confien en el sentit moral de les masses. D'altra banda, els dirigents i funcionaris d'alguns països musulmans no han aconseguit pas millorar de manera significativa la situació econòmica de la majoria de la població.[1] Finalment, el ressentiment que certs grups musulmans senten cap al colonialisme occidental ha originat que per a molts d'ells tot allò relacionat amb les cultures occidentals sigui sinònim i representació del mal.

    En l'àmbit polític, a partir de mitjan segle xx, els antics països islàmics van retrobar la independència i noves qüestions van adquirir preponderància, com ara la riquesa obtinguda gràcies al petroli o les relacions amb l'estat d'Israel. A principis del segle xxi, s'hi van afegir els aspectes de l'auge de l'islamisme polític, amb el seu vessant terrorista, i els conflictes (armats o no) entre els occidentals i l'Afganistan, l'Iraq o l'Iran. Des de la fi de l'any 2010 i fins a l'inici del 2011, s'enceten una sèrie d'importants protestes i revoltes sense precedents al món àrab en què la població (sovint jove) reclama canvis polítics que permetin millorar les seves condicions de vida.

    D'altra banda, l'islam contemporani ha continuat incorporant nous creients a les seves files, de manera molt acusada entre els negres africans i entre alguns grups afroamericans dels Estats Units, atrets pel seu igualitarisme i el seu estricte sentit de la solidaritat, i darrerament de manera igualment significativa al continent europeu.

    ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades encartafr Muhanna, Elias «A New History of Arabia, Written in Stone». New Yorker, 23-05-2018 [Consulta: 26 maig 2018]. Hawting (2000), p.4 Lapidus (2002), p.56; Lewis (1993), pp. 71–83 Rosanna Gorini (2003), Al-Haytham the Man of Experience, First Steps in the Science of Vision, International Society for the History of Islamic Medicine, Institute of Neurosciences, Laboratory of Psychobiology and Psychopharmacology, Roma, Itàlia: "Segons la majoria d'historiadors Al-Haytham va ser el pioner del mètode científic modern. Amb el seu llibre va fer canviar el sentit del terme òptica i va utilitzar l'experimentació per a establir proves en aquest àmbit. Les seves recerques es basen no en teories abstractes sinó en evidències experimentals, i les seves experiències van ser sistemàtiques i es poden repetir." The Crimean Tatars and their Russian-Captive Slaves Arxivat 2011-05-01 a Wayback Machine.. Eizo Matsuki. Mediterranean Studies Group at Hitotsubashi University. «Islamic Art». A: Encyclopaedia Britannica Online [Consulta: 02 -05 -2007].  Muslim Minorities in the West: Visible and Invisible By Yvonne Yazbeck Haddad, Jane I. Smith, pg 271 Bulliet, Richard, Pamela Crossley, Daniel Headrick, Steven Hirsch, Lyman Johnson, and David Northrup. The Earth and Its Peoples. 3. Boston: Houghton Mifflin, 2005. ISBN 0-618-42770-8
    Llegeix menys

On puc dormir a prop de Islam ?

Booking.com
522.834 visites en total, 9.230 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 32 visites avui.