La Torre Eiffel, Tour Eiffel en francès, és una torre formada per una estructura reticulada de ferro colat, situada al Camp de Mart (París) - en francès, Champ de Mars - a l'extrem que toca al Sena, no gaire lluny del riu).
Fou erigida amb motiu de l'Exposició Universal de París (1889), segons el disseny de l'enginyer Alexandre Gustave Eiffel, i va suposar una fita decisiva en la construcció amb ferro. Tot i que s'havia de desmuntar així que s'acabés aquesta exposició, hom va acabar decidint de no fer-ho.
Quan va ser construïda era el monument més alt del món, amb 300 metres d'altura, i pesava al voltant de 7.300 tones, tot i que avui dia es calcula que en pesa més de 10.000, a causa dels elements que s'hi han anat afegint: el museu, restaurants, magatzems, botigues, etc.
Segons el projecte inicial, la torre havia de tenir 350 metres, però els veïns es van alarmar pel perill que un edifici tan alt pogués caure i s'hi van manifestar en contr...Llegeix més
La Torre Eiffel, Tour Eiffel en francès, és una torre formada per una estructura reticulada de ferro colat, situada al Camp de Mart (París) - en francès, Champ de Mars - a l'extrem que toca al Sena, no gaire lluny del riu).
Fou erigida amb motiu de l'Exposició Universal de París (1889), segons el disseny de l'enginyer Alexandre Gustave Eiffel, i va suposar una fita decisiva en la construcció amb ferro. Tot i que s'havia de desmuntar així que s'acabés aquesta exposició, hom va acabar decidint de no fer-ho.
Quan va ser construïda era el monument més alt del món, amb 300 metres d'altura, i pesava al voltant de 7.300 tones, tot i que avui dia es calcula que en pesa més de 10.000, a causa dels elements que s'hi han anat afegint: el museu, restaurants, magatzems, botigues, etc.
Segons el projecte inicial, la torre havia de tenir 350 metres, però els veïns es van alarmar pel perill que un edifici tan alt pogués caure i s'hi van manifestar en contra, cosa que feu decidir de reduir-ne l'altura. A l'alçada inicial cal sumar-hi avui dia els 24 m de l'antena de comunicacions que hi ha al capdamunt, afegida molt de temps després.
Segons la temperatura ambiental, la cúspide de la Torre Eiffel pot acostar-se o allunyar-se de la base uns vuit centímetres, a causa de la dilatació tèrmica del metall. Segons el lloc web oficial del monument, per a arribar al cim cal pujar 1.665 esglaons.
El manteniment de la torre inclou l'aplicació de cinquanta tones de pintura cada cinc anys, amb la intenció de protegir-la de la corrosió. A vegades, es canvia el color de la pintura (el 2005 la torre mostrava una tonalitat marró). En el primer pis, hi ha ordinadors que permeten de votar l'elecció del futur color de l'estructura. El color original de la torre era el groc, encara que avui dia no queda rastre d'aquest color. La meitat aproximadament de les unions entre les peces que té l'estructura estan fetes per motius de seguretat, és a dir, que la torre es mantindria dreta encara que fallessin la meitat d'aquestes unions. Això ha garantit sempre la fiabilitat de la torre, malgrat que quan es construí molts parisencs temien que pogués caure i fes una catàstrofe. Entre els anys 1889 i 2004, la Torre Eiffel ha rebut més de 200 milions de visitants, provinents tant de la mateixa França com d'arreu del món: és doncs el lloc més visitat del planeta.
Etapes de la construcció de la Torre EiffelL'estructura va començar a construir-se el 1887 perquè servís com a arc d'entrada a l'Exposició Universal, una fira mundial organitzada per a commemorar el centenari de la Revolució Francesa. La torre es va inaugurar el 31 de març de 1889, i va ser oberta al públic el 6 de maig d'aquest mateix any. Prop de dos-cents obrers van ensamblar les 18.038 peces de ferro, utilitzant dos milions i mig de reblons, seguint el disseny estructural de Maurice Koechlin. A causa de la proximitat del riu i a la naturalesa del subsòl els seus fonaments tenen, a cadascun dels seus quatre suports, una profunditat d'uns trenta metres. Cadascuna de les seves quatre potes descansa sobre vuit gats hidràulics pel que es pot considerar que en realitat la torre té 32 potes. A diferència dels gratacels moderns, la torre, té una estructura visible, amb només dues plataformes intermèdies i un mirador superior. Malgrat les immenses precaucions d'Eiffel envers els seus operaris (que incloïen l'ús obligatori d'arnesos), un d'ells va morir durant la instal·lació dels elevadors.
Quan es va projectar la torre van pensar que l'haurien de desmuntar una vegada acabada l'exposició. Només la voluntat popular va evitar que es derroqués. A la primera dècada del segle xx els parisencs van demostrar el seu descontentament amb la Torre, i va arribar a un punt que el govern va donar l'ordre de la seva demolició. Però, degut a la seva gran i potent antena, es va salvar de la destrucció, ja que rebia ones de ràdio alemanyes, a la Primera Guerra Mundial, i va servir de gran ajuda als aliats.
Una llegenda popular assegura que l'enginyer francès Gustave Eiffel va oferir construir la torre a Barcelona per a l'Exposició Universal de 1888,[1] i fins i tot s'han arribat a publicar articles a revistes d'història,[2] però no va ser Eiffel, sinó l'enginyer de Tolosa J. Lapierre[3] qui va presentar un projecte d'una torre de fusta de 210 metres. També va presentar un projecte de torre l'arquitecte Pere Falqués. Tot i l'interès inicial, cap dels dos projectes va avançar per raons pressupostàries.[4]
La Tercera República i el desenvolupament de les tècniques
The Centennial Tower (La torre del centenari) és el primer projecte creïble d'una torre de 1000 peus (≈ 300 metres), imaginada el 1874 pels enginyers nord-americans Clark i Reeves per a l'Exposició universal del 1876 a Filadèlfia.Concebuda el 1884, edificada entre 1887 i 1889 i inaugurada durant l'Exposició Internacional de 1889 a París, la Torre Eiffel simbolitza avui en dia a un país sencer, França.
Tanmateix, no sempre va ser així. La Torre Eiffel va formar part de l'aparador econòmic del país.
Des de 1875, la Tercera República naixent, que es va caracteritzar per la crònica inestabilitat política, a penes es podia sostenir.
En el govern, els partits polítics se succeeixen a un ritme constant. Segons Léon Gambetta, està sovint format per ministres "oportunistes", però l'obra del legislador va posar les pedres dels principis encara vigents en el present: escola obligatòria, laïcitat, llibertat de premsa, etc.
Però la societat de l'època posa encara més atenció en els progressos tècnics i en el progrés social. És aquesta fe en els beneficis de la ciència el que va donar origen a les exposicions universals. Però des de la primera exposició (Gran Exhibició dels Treballs de la Indústria de totes les Nacions [Great Exhibition of the Works of Industry of All Nations], Londres, 1851), els governants perceben ràpidament que darrere de la posada tecnològica es perfila una vitrina política, i seria un error no aprofitar l'oportunitat. Demostrant la seva destresa industrial, el país amfitrió mostra el seu avanç i superioritat sobre altres potències europees, que aleshores dominaven el món. Des d'aquesta visió, França acull repetides vegades l'Exposició Universal, en els anys 1855, 1867 i 1878. Jules Ferry, president del Consell de 1883 a 1885, decideix reviure la idea de celebrar una exposició universal a França. El 8 de novembre de 1884, va signar un decret que estableix oficialment la celebració d'una Exposició Universal a París del 5 de maig al 31 d'octubre d'1889. L'any escollit no va ser l'atzar, perquè simbolitza el centenari de la Revolució Francesa. París és una vegada més el «centre del món». Encara que del costat del Nou Món les coses evolucionen ràpidament i és l'altre costat de l'Atlàntic, en el si de la jove potència econòmica dels Estats Units d'Amèrica, on veritablement naixerà la idea d'una torre de 300 metres. En efecte, en el moment de l'Exposició Universal de Filadèlfia el 1876, els enginyers americans Clark i Reeves, imaginen un projecte d'un pal cilíndric de 9 metres de diàmetre sostingut per obencs metàl·lics, ancorat en una base circular de 45 metres de diàmetre, amb una alçada total de 300 metres. Per falta de crèdits, el seu projecte mai veurà la llum, encara que seria publicat a França a la revista Nature.
En la mateixa situació, l'enginyer francès Sébillot treu idea una «torre-sol» de ferro que il·luminaria París. Per a això, s'uneix amb l'arquitecte Jules Bourdais, qui treballava en el projecte del Palau del Trocadéro per a l'Exposició Universal de 1878. Junts, concebran un projecte de "torre-far" de granit, de 300 metres d'alçària que coneixerà diverses versions, i competirà amb el projecte de torre de Gustave Eiffel, tot i que finalment mai no serà construït.
Experiments de ciència i radiodifusió Vista panoràmica en l'ascens a la Torre Eiffel, per germans Lumière, 1898Conscient del risc de destrucció de la torre, Gustave Eiffel va imaginar des del principi que podria prestar serveis a la ciència. Per tant, multiplicà els experiments, finançat en part per ell mateix, fins a la seva jubilació el 1893, després de l'escàndol de Panamà en el qual estava involucrat.
El 1889 va permetre Eleuterio Mascart, el primer director del Centre de Meteorologia de França (avantpassat de Meteo-France creat el 1878) per instal·lar una petita estació d'observació a la part superior de la Torre Eiffel.
L'octubre de 1898 Eugenio Ducretet establí el primer enllaç de comunicació hertziana, entre la Torre Eiffel i el Panteó de París a 4 quilòmetres de distància.
En 1903, Gustave Eiffel donà suport, a càrrec seu, al projecte del capità Gustave Ferrie, que buscava establir una xarxa de telegrafia, sense finançament per l'exèrcit que en aquell moment prioritzava els senyals òptics i columbofília, considerades més fiables, mentre que la ràdio era encara als seus començaments. Ell acceptà la instal·lació d'una antena sobre de la torre i l'experiència va ser reeixida.
La Torre Eiffel tenia un potencial científic que calia ser explotat: les autoritats van decidir el 1910 estendre la concessió i operació per més de setanta anys. La torre resultava molt útil per ser el punt més alt a la regió de París i el seu transmissor de ràdio va estar estratègic a la Primera Guerra Mundial. Per la Torre Eiffel varen passar diversos missatges transcendentals com el "radiograma de la victòria", els que varen permetre frustrar la Batalla del Marne, i els que conduïren a la detenció de Mata Hari.
Des de la dècada de 1920, la xarxa de ràdio estrictament militar que inclou el transmissor de la Torre Eiffel canvia a ús civil. Des de 1921, els programes de ràdio es transmeten regularment des de la Torre Eiffel i la ràdio Torre Eiffel es va inaugurar oficialment el 6 de febrer de 1922.
En 1925 la Torre Eiffel és l'escenari per al debut de TV França. La tècnica va anar millorant i les emissions, encara en fase experimental, es varen realitzar entre 1935[5] i 1939.
A l'alliberament de París, l'emissor de Telefunken Fernsehsender Paris s'utilitzà per a les primeres emissions en 441 línies. Després d'un incendi va estar substituït per un transmissor de 819 línies d'emissió fins a la interrupció d'emissions en blanc i negre de TF1.
En 1959, la instal·lació d'una nova antena de difusió fa assolir a la torre Eiffel un màxim de 320,75 metres i el senyal arriba a 10 milions de persones. El 2005 es va instal·lar un transmissor de TDT.
Afegeix un nou comentari