Durant molt de temps, els historiadors havien assumit que la zona que ara ocupa Tailàndia estava pràcticament deshabitada durant els temps prehistòrics. Tot i així, ja s'havien detectat indicis aïllats d'assentaments prou antics, que arribaven fins al 5000 aC. S'havien trobat també pintures rupestres a Phu Phrabat (província d'Udon Thani) i a Pha Taem, a la vora d'Ubon Ratchathani. Les teories que defensen que Tailàndia estava deshabitada varen ser desqualificades definitivament l'any 1967, quan es descobriren els vestigis d'una cultura desconeguda a Bang Chiang, a prop d'Udon Thani. Aquestes restes arqueològiques tenen una antiguitat d'uns 5.000 anys (3000 aC) i corresponen a l'edat del bronze. Els objectes trobats indiquen que es tracta d'una societat amb principis d'organització. Els habitants d'aquest lloc havien desenvolupat útils de bronze i havien començat el conreu de l'arròs. Fins ara s'han pogut trobar sepultures, nombroses peces de ceràmica decorada i altres objectes. Aquestes excavacions han estat declarades Patrimoni mundial de la UNESCO, l'any 1992.[1]

Hi ha evidències d'hàbitat humà continuat des de fa 20.000 anys.[2] Les primeres evidències de creixement de l'arròs s'han datat cap el 2.000 aC[3] Les primeres ciutats Nakhon Pathom, Ratchaburi i Singburi probablement varen ser fundades ja fa uns 2.000 anys a la plana central de Tailàndia. L'edat del bronze, en aquesta zona, va aparèixer cap al 1.250-1.000 aC.[3] Actualment es considera que Ban Chiang, al nord-est de Tailàndia, és el primer centre de producció de coure i bronze que es coneix al sud-est asiàtic.[4] El ferro va aparèixer al voltant de l'any 500 aC.[3]

Vers els segles vi i vii, una sèrie de pobles originaris del sud de la Xina varen envair el territori del nord de Tailàndia i l'Isaan, fundant assentaments a la vora dels grans rius, com el Mekong i Salween. Aquests pobladors varen desplaçar els habitants originals. Aquesta teoria es basa sobre les afinitats lingüístiques i sobre el fet que els tailandesos són ètnicament molt similars als xinesos. El Regne de Funan fou el primer regne del sud-est asiàtic (segle II aC) prou poderós.[2] Al segle vi, el poble mon va establir un principat a Dvaravati i el regne de Hariphunchai. Al segle ix, els khmers va establir un imperi Khmer amb la capital a Angkor.[2] Al segle x, Tambralinga fou un estat malai que controlava el comerç a través de l'estret de Malacca.[2] La península d'Indoxina va estar fortament influenciada per la cultura i les religions de l'Índia, des del Regne de Funan fins a l'Imperi Khmer.[5]

Els tailandesos pertanyen a l'ètnia tai, que es caracteritzen per unes arrels lingüístiques comunes.[6] Hi ha cròniques xineses que esmenten per primera vegada els pobles tai al segle vi aC. Si bé hi ha moltes hipòtesis sobre l'origen dels pobles tai, David K. Wyatt, historiador reconegut sobre Tailàndia, argumenta que els avantpassats que habiten actualment Laos, Tailàndia, Birmània, Índia i Xina provenen de la zona de Điện Biên Phủ al voltant del segle V i VIII.[6] Els habitants de la zona van començar a emigrar cap a la Tailàndia actual al voltant del segle xi, territori que en aquella època ocupaven individus mon i khmer.[7] Així, la cultura tailandesa va estar influenciada per cultures indígenes, mon i khmer.[8]

El Regne de Funan és la primera entitat política a Indoxina; es desenvolupa en el delta del Mekong i comprenia territoris dins la Tailàndia actual.[9] Documents xinesos confirmen l'existència de Funan a principis del segle i aC, però la documentació arqueològica indica una extensa història d'assentaments humans ja a partir del segle iv aC.[10] Els regnes Langkasuka i Tambralinga, a la península de Malacca, apareixen en els textos xinesos cap al segle v. A més de Funan, aquests estats es caracteritzen per una estructura completament desenvolupada i, després de segles d'interacció comercial i socioeconòmica amb l'Índia, havien adoptat i incorporat elements de la cultura, la religió, l'administració, l'epigrafia, la literatura i l'arquitectura hindús.[11][12]

El principat mon de Dvaravati apareix cap a la meitat del primer mil·lenni a la part baixa de la vall del riu Chao Phraya, a la Tailàndia central actual.[13] A diferència de Funan, Langkasuka i Tambralinga que es trobaven al centre de la xarxa comercial internacional, Dvaravati es va mantenir relativament aïllada. Encara que era diferent, la sofisticada cultura mon de Dvaravati es basa en la cosmologia hindú. El seu estil artístic característic –com ara les característiques facials, especialment en els ulls–, han influït en l'escultura tailandesa fins a l'actualitat.[14]

Durant el segle xiii, el poble tai van fundar diverses ciutats estat i principats, i el regne de Sukhothai és considerat convencionalment com el primer estat tai a la regió.[15] Va ser fundat l'any 1238 i el seu desenvolupament coincideix en el temps amb una etapa de desastres que provocà la caiguda de l'Imperi Khmer, entre els segles XIII i XV. Un segle més tard, a mitjan segle xiv, el Regne d'Ayutthaya reemplaça a Sukhothai com a potència dominant a Siam. Després del saqueig d'Angkor per Ayutthaya el 1431, gran part de la cort khmer és obligada a exiliar-se a Ayutthaya, portant amb si els seus rituals i costums, d'inspiració hindú. Moltes d'aquestes costums són assimilades posteriorment per la cultura ayutthaya.

El regne de Siam fou un dels pocs pobles de l'Àsia que no va patir els efectes de la colonització per part de les potències europees. Siam va reeixir a mantenir la seva independència fins a l'època del postcolonialisme. Tot i així, el país va ser breument ocupat pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial i en 1946, esdevingué membre de l'ONU.[16]

Durant les guerres del temps de la guerra freda que varen assolar la zona, Tailàndia va poder mantenir-se al marge de les catàstrofes bèl·liques que varen destruir els països veïns, com Vietnam, Laos i Cambodja. Tot i això, entre 1964 i 1976, el govern tailandès va permetre que la Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica tingués com a base aeroports per als bombarders que bombardejaven el Vietnam del Nord i altres instal·lacions estratègiques dels Estats Units al seu territori (Korat, U-Tapao, Ubon Ratchathani i Udon Thani). La presència massiva de militars americans a les bases aèries d'arreu del país va fer proliferar els bars i hotels es van dedicar a la prostitució.[17] Acabada la guerra del Vietnam, els militars americans varen tornar als Estats Units, però la prostitució va continuar i també la tendència de visitar Tailàndia amb la finalitat coneguda en anglès com a "sex-tourism", turisme sexual.

El 19 de setembre de 2006 hi va haver un cop d'estat contra el Primer Ministre, mentre aquest es trobava fora del país assistint a l'Assemblea General de l'ONU celebrada a Nova York. Els colpistes van declarar la llei marcial i la seva lleialtat al rei de Tailàndia. El general Sondhi Boonyaratklin, líder dels colpistes que van prendre el poder a Tailàndia, enderrocant al primer ministre Thaksin Shinawatra, va declarar que el cop d'estat era necessari per a posar fi a mesos de crisi política i corrupció. El rei governant va reconèixer el cop d'estat i va reconèixer les causes que li van donar origen. El líder colpista va anunciar que crearia un govern interí i va afirmar que en un any convocaria eleccions.

Prop de 5.300 persones van morir a causa de la violència a la regió des que el moviment separatista islàmic, format per mitja desena de grups, va reprendre la lluita armada el gener de 2004. Els insurgents denuncien la discriminació que pateixen per part de la majoria budista del país i exigeixen la creació d'un estat islàmic que integri les tres províncies que van configurar l'antic sultanat de Pattani, annexionat per Tailàndia fa un segle.[18]

El 2010, varen tenir lloc unes protestes amb l'objectiu enderrocar el govern del llavors primer ministre Abhisit Vejjajiva i per aplanar la tornada de l'exprimer ministre Thaksin Shinawatra (un polític populista que compta amb nombrosos seguidors entre la població més humil). Després dels comicis de 2011, Tailàndia fou governada pel partit Pheu Tailandès, del qual Thaksin és líder de facto. La seva germana Yingluck Shinawatra va ser nomenada primera ministra[19] fins al maig de 2014, quan el Tribunal Constitucional tailandès en va forçar la destitució, acusant-la d'abús de poder.[20] El 20 de maig de 2014, l'exèrcit va declarar l'estat d'excepció[21] i la llei marcial.[22] Si bé inicialment l'exèrcit va manifestar que no tenia intenció de donar un cop d'estat, sinó garantir l'ordre públic, el 22 de maig el cap de l'exèrcit, el general Prayuth Chan-ocha, va anunciar el cop d'estat militar.[23]