Es creu que les primeres persones que habitaren Islàndia foren els monjos irlandesos o ermitans, coneguts com a Papar, el segle viii. No hi ha, tanmateix, cap prova arqueològica per provar aquesta teoria, segons la qual, els monjos abandonaren l'illa amb l'arribada dels nòrdics, els quals s'hi assentaren entre el 870 i el 930 dC. El primer colon nòrdic conegut permanent fou Ingólfur Arnarson el qual construí la seva casa a Reykjavík l'any 874. Després d'Ingólfur arribaren altres colons, principalment nòrdics i llurs esclaus irlandesos. Per al 930, la major part de la terra cultivable ja havia estat presa i l'Alþingi, un parlament legislatiu i judicial, es fundà com a centre polític de la mancomunitat d'Islàndia. El cristianisme fou adoptat entre el 999 i el 1000. La Mancomunitat desaparegué el 1262, ja que el sistema polític dissenyat pels colons originals no pogué solucionar els problemes causats pel poder creixent dels cacics islandesos.

Les lluites internes i la guerra civil de l'Era de Sturlung dugueren a la signatura de l'Antic Pacte, el qual posà Islàndia sota la corona noruega. La possessió d'Islàndia passà a Dinamarca-Noruega a final del segle xiv, quan els regnes de Noruega i Dinamarca s'uniren en la Unió de Kalmar. Els segles següents, Islàndia es convertí en un dels països més pobres d'Europa. La terra infèrtil, les erupcions volcàniques i el clima inclement dificultaren el desenvolupament d'una societat la subsistència de la qual depenia gairebé completament de l'agricultura. La pesta negra arribà a Islàndia el 1402 i el 1494, i en ambdues ocasions prop de la meitat de la població morí.[1]

A mitjan segle xvi, el rei Cristià III de Dinamarca imposà el luteranisme en totes les terres del seu regne. L'últim bisbe catòlic d'Islàndia fou decapitat el 1550 amb dos dels seus fills, i el país es convertí així al luteranisme, denominació cristiana que fins a l'actualitat és majoritària. En els segles xvii i XVIII Dinamarca imposà restriccions extremes al comerç d'Islàndia, mentre que els pirates d'Anglaterra, Espanya i Algèria assaltaven les seves costes. Una epidèmia de verola al segle xviii matà un terç de la població.[2][3] El 1783 el volcà Laki feu erupció, amb conseqüències devastadores. Durant els anys posteriors a l'erupció, coneguts com les Dificultats de la Boira (en islandès: Móðuharðindin), més de la meitat del bestiar del país morí, i la fam subsegüent matà un quart de la població.

El 1814, després de les Guerres Napoleòniques, Dinamarca-Noruega se separà en dos regnes segons les estipulacions del Tractat de Kiel, i Islàndia es mantingué com a possessió danesa.[4] Un moviment independentista s'aixecà, sota el lideratge de Jón Sigurðsson, inspirat en el nacionalisme romàntic de l'Europa continental.

El 1874, Dinamarca atorgà autonomia a Islàndia, i més competències el 1904. L'Acta d'Unió de Dinamarca i Islàndia, signat l'1 de desembre de 1918, reconegué Islàndia com a estat sobirà que compartia el monarca amb Dinamarca. Durant l'última meitat del segle xix molts islandesos emigraren a Amèrica del Nord, principalment al Canadà; prop de 15.000 d'una població total de 70.000 emigraren.[5]

Islàndia, durant la Segona Guerra Mundial, declarà la seva neutralitat, igual que Dinamarca. Després de l'ocupació alemanya de Dinamarca, el 9 d'abril de 1940, el parlament islandès declarà que el govern islandès assumia l'autoritat que tenia el rei per prendre el control dels afers exteriors de l'illa i de totes les altres facultats que Dinamarca exercia en favor d'Islàndia. Un mes després, les Forces Armades Britàniques, ocuparen Islàndia, violant-ne la neutralitat.

El 31 de desembre de 1943, després de vint-i-cinc anys, va expirar l'Acta d'Unió. A partir del 20 de maig de 1944, els islandesos van votar en un referèndum de quatre dies, finalitzar la unió amb Dinamarca i establir una república, amb el 97% dels vots a favor de finir la Unió, i el 95% dels vots a favor de la nova constitució republicana. Islàndia esdevingué formalment una república independent el 17 de juny de 1944.

El 1946, els aliats abandonaren Islàndia. Es convertí en estat membre de l'OTAN el 30 de març de 1949. El 5 de maig de 1951 Islàndia signà un acord de defensa amb els Estats Units. Les tropes americanes retornaren a Islàndia i hi romangueren durant tota la Guerra Freda fins al 2006. Durant el període de postguerra, l'economia es desenvolupà ràpidament, mitjançant la industrialització de la indústria pesquera i amb el suport atorgat pel Pla Marshall. Durant la dècada de 1970, Islàndia tingué diverses disputes amb el Regne Unit a causa de l'extensió dels límits pesquers del país. L'economia es diversificà i es liberalitzà després que Islàndia es fes membre de l'Espai Econòmic Europeu el 1992.

El 2003, Islàndia començà a transformar-se d'una nació coneguda per la seva indústria pesquera en un centre financer global.[6] La crisi financera de l'any 2008 sacsejà amb duresa Islàndia. Els principals bancs van fer fallida i la corona islandesa patí una forta devaluació. El país hagué de rebre ajuts econòmics del Fons Monetari Internacional i altres països per a estabilitzar-se i contenir la devaluació de la moneda.

En part a conseqüència de la crisi, el 16 de juliol del 2009 Islàndia sol·licità l'adhesió a la Unió Europea, la qual s'hauria pogut materialitzar l'any 2012. L'anomenada "Revolució de les Cassoles" iniciada a Islàndia el 2008 va ser un model de referència per a altres moviments ciutadans a Europa, coneguts entre altres noms, com a "indignats".

Molts islandesos, però, van quedar descontents de l'estat de l'economia i les polítiques d'austeritat del govern. El Partit de la Independència, de centredreta, va tornar al poder en coalició amb el Partit Progressista, liberal, en les eleccions de 2013.[7]

A partir de l'any 2018 Islàndia ha set el primer país del món en aprovar una llei contra la bretxa salarial entre gèneres, a causa d'aquesta llei es sancionarà econòmicament a les empreses de més de 25 empleats, que tinguin diferència salarial per gèneres.[8]