Context sobre Escòcia

Escòcia (en scots i anglès: Scotland; en gaèlic escocès: Alba) és el més septentrional dels quatre països constituents del Regne Unit. Juntament amb Anglaterra i Gal·les, forma part de l'illa de la Gran Bretanya, i abasta un terç de la seva superfície total; a més, és format per més de 790 illes. Limita al nord i l'oest amb l'oceà Atlàntic; a l'est amb el mar del Nord, al sud amb Anglaterra i al sud-oest amb el canal del Nord i el mar d'Irlanda. El territori escocès abasta 78.772 km², i la seva població s'estima en 5.116.900 habitants, amb una densitat de població de 65 habitants per km². La capital n'és Edimburg, i és un dels grans centres financers europeus. La ciutat més gran n'és Glasgow, l'àrea metropolitana de la qual agrupa el 20% del total de la població escocesa.

El Regne d'Escòcia va ser un estat independent fins al 1707, data en la qual es va signar l'acta d'Unió amb el Regne d'Anglaterra, per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya, però Escòc...Llegeix més

Escòcia (en scots i anglès: Scotland; en gaèlic escocès: Alba) és el més septentrional dels quatre països constituents del Regne Unit. Juntament amb Anglaterra i Gal·les, forma part de l'illa de la Gran Bretanya, i abasta un terç de la seva superfície total; a més, és format per més de 790 illes. Limita al nord i l'oest amb l'oceà Atlàntic; a l'est amb el mar del Nord, al sud amb Anglaterra i al sud-oest amb el canal del Nord i el mar d'Irlanda. El territori escocès abasta 78.772 km², i la seva població s'estima en 5.116.900 habitants, amb una densitat de població de 65 habitants per km². La capital n'és Edimburg, i és un dels grans centres financers europeus. La ciutat més gran n'és Glasgow, l'àrea metropolitana de la qual agrupa el 20% del total de la població escocesa.

El Regne d'Escòcia va ser un estat independent fins al 1707, data en la qual es va signar l'acta d'Unió amb el Regne d'Anglaterra, per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya, però Escòcia ha estat en una unió personal amb Anglaterra i el Regne d'Irlanda des de la Unió de les Corones el 1603. La unió no va suposar cap alteració del sistema legal propi d'Escòcia, que des de llavors ha estat diferent del de Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord, per la qual cosa és considerada en el dret internacional com una entitat jurídica pròpia. La pervivència d'unes lleis pròpies, i d'un sistema educatiu i religiós diferenciat formen part de la cultura escocesa i del seu desenvolupament al llarg dels segles.

Sorgit al segle xix, l'independentisme escocès ha guanyat influència d'ençà de la fi del segle xx; representat pel Partit Nacional Escocès, que treballa per la independència d'Escòcia; va obtenir la majoria absoluta al Parlament escocès a les eleccions del maig del 2011. El novembre del 2013, el Parlament del Regne Unit va votar celebrar un referèndum sobre la independència escocesa el setembre del 2014. L'opció guanyadora va ser el «no» a la independència.

Més sobre Escòcia

Informació bàsica
Population, Area & Driving side
  • Població 5313600
  • Àrea 78782
Història
  • Història antiga  Restes d'un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Òrcades

    S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d'assentaments humans anteriors al període mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors-recol·lectors van arribar-hi fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord.[1][2][3] Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Òrcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps es pot deure a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.[4]

    ...Llegeix més
    Història antiga  Restes d'un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Òrcades

    S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d'assentaments humans anteriors al període mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors-recol·lectors van arribar-hi fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord.[1][2][3] Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Òrcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps es pot deure a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.[4]

    Romanització d'Escòcia

    La història escrita d'Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de la Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia («Terra de caledonis») Escòcia, per l'immens bosc de pins caledonis que s'estenia de nord a sud i d'est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així, aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d'origen irlandès, que es va establir a l'oest d'Escòcia. Durant aquest període existien, per tant, dos regnes diferenciats: el de l'oest d'Escòcia, Scotland, i el regne picte de l'est, Alba.

    La romanització d'Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d'interrupcions: l'any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis en la batalla del mont Graupi, cosa que va permetre la construcció d'una cadena de fortificacions coneguda com a Gask Ridge, a prop de la falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands («planes del sud»),[5] és a dir, al terç més meridional d'Escòcia, i van començar la construcció del mur d'Adrià per controlar les tribus de la zona.[6] Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d'ocupació romana el límit septentrional de l'Imperi romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del mur d'Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l'emperador Septimi Sever.[7] En general, l'ocupació d'aquestes zones d'Escòcia pels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina en la part més meridional, sobretot entre les tribus d'origen bretó, va ser més duradora.

    Història medieval

    El Regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle vi) va experimentar un important desenvolupament durant l'edat mitjana, potser com a resposta al mateix imperialisme romà.[8] Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l'ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671–693). El regnat d'Óengus I (732–761) va ser igualment un període de consolidació per al Regne picte.[9] El Regne dels pictes ocupava en aquesta època, segons la descripció de Beda el Venerable, una extensió similar a la que després ocuparia el Regne dels escots durant el regnat d'Alexandre I (1107–1124). No obstant això, ja en el segle x, el Regne picte va ser dominat per una cultura d'origen gaèlic, que establí el mite de l'ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín (Kenneth MacAlpin o Kenneth I).[10][11][12]

    En els segles següents, partint des del seu territori originari a l'est d'Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el Regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud. Cap a finals del segle xii, els reis d'Alba havien afegit al seu territori l'àrea angloparlant del sud-est d'Escòcia i dominaven també les zones de Galloway i Caithness; al final del segle xiii, aquest regne s'havia estès fins a aconseguir l'extensió aproximada de l'Escòcia actual.

     Estàtua de Robert Bruce a l'entrada del castell de Stirling

    No obstant això, certs processos culturals i econòmics iniciats al segle xii van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls per a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d'Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l'època en què s'introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglofrancesos, van facilitar un procés d'«osmosi cultural», durant el qual els territoris meridionals i costaners del Regne d'Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres tot just conquerides al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.[13][14][15]

    La mort d'Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva neta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d'Eduard I d'Anglaterra, que va posar al tron el seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es va deteriorar, es va produir un intent de conquesta pel Regne d'Anglaterra, que va ser rebutjat per William Wallace (Braveheart) en les guerres d'independència d'Escòcia. Per la seva banda, Robert Bruce, comte de Carrick, es va proclamar rei d'Escòcia amb el nom de Robert I d'Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar diverses dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert Bruce (que assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, va durar fins a inicis del segle xiv. Malgrat que la dinastia Bruce va ser-ne la vencedora, l'absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar-hi la dinastia Estuard.[14][16]

    Història moderna  Retrat de la reina Anna d'Anglaterra, que es convertiria en Anna de la Gran Bretanya després de la signatura de l'acta d'Unió

    L'edat moderna es va obrir a la història escocesa amb el Rough Wooing o «seguici violent» (1544–1551), una sèrie d'ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Estuard i Eduard VI d'Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle xvi és el segle de la Reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d'Anglaterra.

    El 1603, Jaume VI d'Escòcia va heretar el tron d'Anglaterra i es va convertir en Jaume I d'Anglaterra. No obstant això, amb l'excepció d'un breu període conegut com «el Protectorat», Escòcia va continuar sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els Covenanters, sobre la forma de govern de l'Església. Després de la Revolució gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d'Escòcia per Guillem III d'Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar de triar un rei protestant diferent del d'Anglaterra.[17] El 1707, no obstant això, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l'acta d'Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.[18]

    Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la casa d'Estuard, coneguts com a jacobites, continuaven tenint influència a les Terres altes d'Escòcia i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. Tanmateix, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic la casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir a més com a excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com a Highland Clearances.[18]

    Després de la Il·lustració i la Revolució industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d'Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle xviii, i durant el segle xix el sorgiment de la indústria pesant a les riberes del riu Clyde va transformar Glasgow en la «segona ciutat de l'Imperi britànic» després de Londres.

    La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual va morir un gran nombre d'escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d'Escòcia va empitjorar ràpidament,[19] amb la desaparició d'un gran nombre d'indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle xx el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgiment de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com a Silicon Glen),[20] així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord.[21] El 1998 el govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la pedra del destí (stone of destiny).[22]

    Moffat, Alistair (2005). Before Scotland: The Story of Scotland Before History. Londres. Thames & Hudson, pàg. 42. "The Megalithic Portal and Megalith Map: Rubbish dump reveals time-capsule of Scotland's earliest settlements" megalithic.co.uk. Consultat el 10 de febrer de 2008. Edwards, Kevin J., Whittington, Graeme. "Vegetation Change", a Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003). Scotland After the Ice Age: Environment, Archaeology and History, 8000 BC–AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press, pàg. 70. Pryor, Francis. Britain BC. Londres: HarperPerennial, 2003, p. 98–104 & 246–250. ISBN 978-0007126934.  Hanson, William S. The Roman Presence: Brief Interludes, in Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003) Scotland After the Ice Age: Environment, Archeology and History, 8000 BC — AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press. Snyder, Christopher A. The Britons. Blackwell Publishing, 2003. ISBN 0-631-22260-X.  Robertson, Anne S. (1960). The Antonine Wall. Glasgow Archaeological Society. Peter Heather. "State Formation in Europe in the First Millennium A.D.", a Barbara Crawford (ed.), Scotland in Dark Ages Europe, (Aberdeen, 1994), pàgs. 47–63. Alex Woolf. "The Verturian Hegemony: a mirror in the North", a M.P. Brown & C.A. Farr, (editors). Mercia: an Anglo-Saxon Kingdom in Europe, (Leicester, 2001), pàg. 106–11. Brown, Dauvit. «Kenneth mac Alpin». A: M. Lynch. The Oxford Companion to Scottish History. Oxford: Oxford University Press, 2001, p. 359. ISBN 978-0192116963.  Brown, Dauvit «Dunkeld and the origin of Scottish identity». Innes Review. Scottish Catholic Historical Association [Glasgow], 48, 1997, pàg. 112–124. reprinted in Dauvit Broun and Thomas Owen Clancy (editors), (1999)Spes Scotorum: Hope of Scots, Edinburgh: T.& T.Clark, pàg. 95–111. ISBN 978-0567086822 Foster, Sally. Picts, Gaels and Scots (Historic Scotland). Londres: Batsford, 1996. ISBN 978-0713474855.  Withers, Charles, W.J.. Gaelic in Scotland, 1698–1981. Edimburg: John Donald, 1984, p. 16–41. ISBN 9780859760973.  ↑ 14,0 14,1 Barrow, Geoffrey, W.S.. Robert Bruce & the Community of the Realm of Scotland. 4a ed.. Edinburgh University Press, 2005. ISBN 0748620222.  Thomas Owen Clancy. «Gaelic Scotland: a brief history». Bòrd na Gàidhlig. Arxivat de l'original el 2007-09-11. [Consulta: 21 setembre 2007]. Grant, Alexander [1984]. Independence and Nationhood: Scotland, 1306–1469. New Ed edition. Edinburgh University Press, 1991-06-06, p. 3–57. ISBN 978-0748602735.  T. M. Devine (1999), op. cit. ↑ 18,0 18,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Mackie Harvie, Christopher (1981). No Gods and Precious Few Heroes: Scotland 1914–80. Londres. Edward Arnold. See Stewart, Heather. "Celtic Tiger Burns Brighter at Holyrood, The Guardian, 6 de maig de 2007. Celtic Tiger Burns Brighter at Holyrood. "The Scotland Act 1998" Office of Public Sector Information. Consultat el 22 d'abril de 2008.
    Llegeix menys

On puc dormir a prop de Escòcia ?

Booking.com
479.370 visites en total, 9.173 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 93 visites avui.