Els antics canals d'oest a est a la zona, van facilitar el viatge del Nil al Mar Roig.[1][2][3] La responsabilitat de la construcció d'un dels petits canals és atribuïda a Senusret II o a Ramsès II.[1][2][3] Un altre canal, probablement incorporant una porció del primer fou construït durant el govern de Necó II i completat per Darios.[1][2][3]

Al llegendari Sesostris (possiblement els faraons Senusret II o Senusret III de la dinastia XII d'Egipte[4]) s'atribueix el començament del treball en l'antic canal que unia el Nil amb el Mar Roig (1897 aC-1839 aC). (Se sol dir que en temps antics el Mar Roig arribava pel nord als Llacs Amargs[1][2] i al Llac Timsah.[5][6])

A la seua Meteorològica, Aristòtil va escriure, referint-se a la construcció d'un canal al Mar Roig:

Estrabó també va escriure que Sesostris va començar a construir un canal. Fita sobre la qual, Plini el Vell va escriure:

Els cartògrafs francesos van descobrir les restes de l'antic canal de nord a sud, que passava pel costat est del Llac Timsah i que finalitzava a la riba nord del Gran Llac Amarg a la segona part del segle xix[9] (aquest antic canal podria haver seguit un curs fins a la riba del Mar Roig, a l'època en què aquest mar s'estenia al nord fins al Llac Timsah[6][9]). Al segle xx es descobrí l'extensió cap al nord d'aquest antic canal, estenent-se des del Llac Timsah al llacs de Ballah,[10] que fou datat de l'Imperi Mitjà d'Egipte extrapolant les dates dels antics llocs erigits al seu curs.[10] Això no obstant, queda sense saber-se si és o no el mateix canal que Sesostris va tractar de construir i si es feia servir com a canal o com a defensa vers els atacs de l'est.

Els reforços de l'expedició del País de Punt sota Hatshepsut el 1470 aC mostren naus portant la força de l'expedició tornant de Punt. Això ha donat lloc a la suggestió que, en aquella època, existia un enllaç navegable entre el Mar Roig i el Nil.[11] Les evidències semblen indicar la seua existència cap al segle xiii aC, durant el regnat de Ramsès II.[1][12][13][14]

Les restes d'un canal antic d'oest a est, passant per les antigues ciutats egípcies de Bubastis, Avaris, i Heroòpolis foren descobertes per Napoleó Bonaparte gràcies al seu equip d'enginyers i cartògrafs el 1799.[15][2][16][17]

D'acord amb l'obra Històries de l'historiador grec Heròdot, al voltant del 600 aC,[18] Necó II va emprendre l'obra d'excavació d'un canal d'oest a est, travessant el Wadi Tumilat entre Bubastis i Heroòpolis, que potser fou continuat fins al Golf d'Heroòpolis i el Mar Roig. Tot i això consta registrat que l'empresa per part de Necó, no fou mai acabada.[1][2]

Heròdot fou informat de la mort de 120.000 homes en aquesta obra, que sembla als historiadors una xifra exagerada.[19] D'acord amb Plini el Vell, l'extensió del canal de Necó fou de 92 km, iguals a la distància total entre Bubastis i el Gran Llac Amarg, permetent la sinuositat necessària de la via travessant les valls al seu camí. La longitud que registra Heròdot és de 183 km, que s'entén com la distància sencera del Nil al Mar Roig a aquell temps.[2]

Amb la mort de Necó, el treball fou abandonat. Heròdot registra que la raó de l'abandó del projecte fou l'avís de l'oracle que altres es beneficiarien de la construcció.[2] De fet, la guerra de Necó amb Nabucodonosor II fou un dels incidents que podrien haver trencat la continuïtat en la construcció del canal.

El projecte de Necó fou completat finalment per Darios I de Pèrsia, qui va conquerir l'Egipte. Els historiadors registren que a aquell temps, existia una via natural entre el Golf d'Heroòpolis i el Mar Roig, a prop de la ciutat egípcia de Shaluf, situat just al sud del Gran Llac Amarg. Aquesta via es va obstruir tant que a Darios li fou necessari netejar-la per tal de permetre la navegació una altra vegada. D'acord amb Heròdot, el canal de Darios era prou ample per a permetre el pas de dos trirrems amb els rems estesos, requerint quatre dies per tal de travessar-lo. Darios va commemorar aquesta fita amb un nombre d'esteles de granit a la ribera del Nil, incloent-hi una a prop de Kabret i una altra a uns quants quilòmetres al nord de Suez.[1][2][6] Les inscripcions de Darios posaven:

El canal deixava el Nil a Bubastis. A un pilar a Pithom figura una inscripció on figura que als anys 270 i 269 aC fou reobert de nou, per part de Ptolemeu II Filadelf, a Arsinoe (Egipte), Ptolemeu va construir una resclosa navegable, amb rampes d'elevació, entre el Golf d'Heroòpolis i el Mar Roig, que permetia el pas de naus però no permetia el pas d'aigua salada al canal.[2]

El Mar Roig va retrocedir gradualment durant els segles, la seua línia de costa s'ha mogut a poc a poc al sud lluny del Llac Timsah[5][6] i del Gran Llac Amarg,[1][2] fins al lloc on hui dia es troba present la seua costa. Juntament amb grans acumulacions de sediments del Nil, el manteniment i reparació del canal de Ptolemeu es va tornar exageradament pesats al passar de cada segle.

Dos-cents anys després de la construcció del canal de Ptolemeu, Cleopatra semblava no tenir una via navegable d'oest a est, a causa del fet que la branca Pelusiaca del riu Nil, que alimentava el canal de Ptolemeu va minvar el seu flux per aquella època, a causa del seu estat d'obstrucció per sediments.[1][2]

Al voltant del segle viii, es diu de l'existència d'un canal que uneix el Vell El Caire i el Mar Roig,[1][2] però són diferents els que n'ordenaren la construcció – Trajà, Amr ibn al-As o Úmar el Gran.[1][2] Aquest canal anava unit directament al Nil al Vell El Caire i finalitzava a la moderna ciutat de Suez.

Al califa abàssida al-Mansur s'atribueix l'ordre del tancament del canal per a prevenir el pas de subministrament als detractors dels àrabs.[1][2]

Al-Hàkim és anomenat el reparador de la via navegable entre el Vell El Caire i el Mar Roig, cosa que només s'acomplí de manera breu, cap al 1000 dC, ja que després va tornar-se a obstruir amb sorra. Això no obstant, se sol dir que parts d'aquest canal tornaven a omplir-se amb les inundacions anuals del Nil.[1][2]

L'interès de Napoleó Bonaparte a trobar els restes de l'antic canal navegable[21] van culminar en un equip d'arqueòlegs, científics, cartògrafs i enginyers cobrint una recerca per tota l'àrea, començant als últims mesos de 1798. Els seus descobriments, enregistrats a l'obra Description de l'Égypte, inclouen mapes al detall que mostren el descobriment d'un antic canal que s'estenia des del nord del Mar Roig cap al Nil en direcció oest.[21][22]

Napoleó havia considerat la construcció d'un altre canal modern, de nord a sud per tal d'unir els mars Roig i Mediterrani. Aquest projecte va ser abandonat després d'una investigació preliminar, a la qual es va concloure erròniament que el Mar Roig es trobava 10 metres per damunt del Mediterrani, fent que un canal basat en rescloses fos massa car i massa llarg de construir. L'error de la investigació Napoleònica fou degut als errors dels mesuraments fragmentats, que es van fer majoritàriament durant temps de guerra, i que van donar lloc a càlculs imprecisos.[23]

Per aquella època no era navegable[2] l'antiga ruta de Bubastis cap al Mar Roig, que encara canalitzava aigua en alguns punts fins a la segona meitat del segle xix, a 1861[2] i tant a l'est com a Kassassin.

Les obres d'excavació del canal es van iniciar oficialment el 25 d'abril de 1859 per l'empresa de Ferdinand de Lesseps, amb l'autorització de les autoritats egípcies de l'època, i va ser inaugurat en 1869. Una part important dels plànols van ser realitzat per l'enginyer austríac Alois Negrelli (1799-1858), que va morir abans la inauguració de la seva obra.[24] Per a l'ocasió, el compositor italià Giuseppe Verdi va compondre (per encàrrec) l'òpera Aïda. Al moment de la inauguració, Egipte posseïa el 44% de les accions i uns 21.000 francesos la resta.

El canal travessava el territori egipci. Lesseps va assolir obtenir del governador d'Egipte, Said Bajá, la concessió per a la construcció del canal. Després de la subscripció de 1858. Conforme a l'acord que havia estat signat, Egipte concedia lliurement les terres, les pedreres i una conducció d'aigua potable i proporcionava a la societat creada per Lesseps les quatre cinquenes parts de la mà d'obra que era necessària per a l'escombra, així és com una de les més grans obres de l'enginyeria del món va ser realitzada per desenes de milers de fellahs duts per la força des de tots els llocs d'Egipte. Al principi no es disposava de maquinària i tot havia de fer-se a mà, en xifres oficials van morir 20 treballadors i el clima era malaltís. El treball es va accelerar després de la introducció de les dragues de catúfols. Com a conseqüència secundària, els Grans Llacs Amargs que fins aquell temps estaven poblats de balques (Typha angustifolia) que no poden viure en aigües salades, quedaren connectats amb les aigües salades del Mediterrani i del Golf de Suez i s'extingiren totes les balques.[25]

La construcció del canal de Suez marca una fita en la història de la tecnologia, per primera vegada es van emprar màquines d'excavació especialment dissenyades per a aquestes obres, amb rendiments desconeguts fins a aquesta època. En poc més de dos anys es van excavar més de 50 milions de metres cúbics, dels 75 milions de la totalitat de l'obra.

El 17 de febrer de 1867 un primer vaixell va travessar el canal, encara que la inauguració oficial es va realitzar el 17 de novembre de 1869 amb la presència de l'emperadriu Eugenia de Montijo.

El 1875 el paixà d'Egipte, a causa del deute extern del país, va posar a la venda la seua part de les accions del canal. En una ràpida maniobra, el Primer Ministre d'Anglaterra, en aquell temps Benjamin Disraeli, va convèncer a la Reina Victòria de la necessitat de comprar-les per a prendre el control sobre la ruta cap a l'Índia, la colònia més rica d'Anglaterra. Un enviat de Disraeli va aconseguir un abundós préstec de part de la Casa banquera Rothschild, i d'aquesta manera Anglaterra es va assegurar el domini del canal.

La Convenció de Constantinoble de 1888.[26] va declarar el canal zona neutral sota protecció britànica. En ratificació d'aquest tractat, L'Imperi Otomà va accedir a permetre la navegació internacional de forma lliure a través del canal, tant en temps de pau com de guerra. L'Entente Cordiale, que va garantir als francesos el lliure pas pel canal de Suez va posar fi a la Convenció de Constantinoble.[26]

El 1936, després de llargues converses amb Egipte, la Gran Bretanya va accedir a l'enviament d'algunes unitats militars simbòliques egípcies al Sudan a més d'algunes concessions sobre el seu estatus internacional, a canvi que els britànics asseguressin la seva posició al canal de Suez.[27]

El 26 de juliol de 1956 el president egipci Gamal Abdel Nasser va resoldre nacionalitzar el canal amb l'objectiu de finançar en part la construcció de la presa d'Asuan i com resposta a la negativa dels Estats Units i Gran Bretanya per a finançar el projecte. La mesura va ser rebuda amb indignació per França i Anglaterra, principals accionistes del canal de Suez i màxims beneficiaris del petroli que hi circulava. El 29 d'octubre d'aqueix mateix any, van realitzar una desastrosa invasió a la zona al costat de Palestina. Egipte, com represàlia, va enfonsar quaranta vaixells en el canal produint-se un bloqueig total d'aquest.

A principis de 1957, després de la intervenció de l'ONU, es va completar la retirada de les potències europees i Israel. El canal es va reobrir en el mateix any.

Des de llavors el canal va ser administrat per Nasser fins al seu tancament en 1967, dins de les hostilitats entre Egipte i Israel en la Guerra dels Sis Dies, el tancament es va produir de nou com en 1956, pel bloqueig provocat per l'enfonsament de diversos vaixells dins del canal. Es va reobrir al juny de 1975, romanent des de llavors obert al tràfic internacional fins al dia d'avui.

El 23 de març de 2021 aproximadament a les 05:40 UTC (07:40 hora local),[28] el canal de Suez va ser blocat en ambdues direccions pel vaixell Ever Given.[29] El vaixell, operat per Evergreen Marine, es trobava en ruta des de Malàisia, amb destinació els Països Baixos, quan va embarrancar, després que uns forts corrents de vent van desviar el vaixell del seu curs. Aquest incident va fer canviar la posició del vaixell, blocant efectivament el canal.[30] Les operacions de rescat es van allargar més de sis dies i van generar una cua d'almenys 367 vaixells. Almenys 15 remolcadors, dragues i excavadores van haver de participar en les operacions per tal de desplaçar el vaixell i retirar tones de fang i aigua.[31]