نهر النيل

( Nil )

El riu Nil (del grec antic Νεῖλος, Neilos, literalment ‘vall de riu’; àrab: النيل, an-Nīl) és el riu més gran d'Àfrica. Amb una longitud de 6.671 km des del seu naixement a Burundi fins a la seva desembocadura al mar Mediterrani, flueix a través d'Uganda, el Congo, el Sudan, el Sudan del Sud, Etiòpia i Egipte. El Nil té dos afluents principals, el Nil Blanc i el Nil Blau. El Nil Blanc s'inicia a la regió dels Grans Llacs d'Àfrica central, mentre que el Nil Blau sorgeix del llac Tana a Etiòpia.

El Nil va ser un element fonamental per al naixement de la civilització de l'antic Egipte. La major part de les seves ciutats es trobaven a la vall del Nil i el delta, al nord d'Assuan. El Nil va ser vital per a la cultura egípcia des de l'edat de pedra. El canvi del clima i la desertització van assecar les terres de caça i de pastura de l'Àfrica septentrional per a conformar el desert del Sàhara, pels voltants del 8000 aC; llavors, molts dels habitants van emigrar i es varen assentar al costat del riu Nil, on desenvoluparen una economia agrícola i una societat centralitzada. A més, se sap que el riu Nil es va congelar en dues ocasions al llarg de la història, l'any 829 i el 1010.[1][2][3]

Eonil  El Nil a la revista National Geographic, número 31 de 1917

S'estima que l'actual riu Nil és, com a mínim, el cinquè riu que ha fluït al nord de les terres altes etiòpies. Les imatges des de satèl·lit que van ser utilitzades per a identificar cursos d'aigua secs al desert, a l'oest del Nil, mostren una gorja, Eonil, ara plena pel flux superficial. Això representa un antic Nil anomenat Eonil, que va fluir durant el Miocè.[4] L'Eonil va transportar sediments cap a la Mediterrània, on diversos camps de gas han sigut descoberts dins d'aquests sediments.

Durant el Miocè superior, es va produir la crisi de salinitat del Messinià, quan el mar Mediterrani estava tancat i es va evaporar, el Nil va reduir el curs a un nou nivell que estava centenars de metres sota el nivell de l'oceà d'Assuan i 2.400 metres per sota del Caire.[5] Aquesta enorme gorja que es va formar, ara està repleta de sediments.

Nil integrat  Confluència del riu Kagera i el riu Ruvubu prop de les cascades Rusumo

Hi ha dues teories en relació a l'edat del Nil integrat. La primera és que el drenatge integrat del Nil és d'edat jove, que la conca del Nil es va trencar en una sèrie de conques separades, i només la conca de més al nord va tenir un riu seguint el curs actual del Nil a Egipte.[6] Una altra teoria proposada és que el drenatge d'Etiòpia a través de rius com el Nil Blau o el riu Atbara/Takazze va fluir al mar Mediterrani a través del Nil egipci des de l'era terciària.[7]

Salama, l'any 1987, va suggerir que, durant el terciari, hi va haver una sèrie de conques continentals separades, cada conca ocupant una de les principals esquerdes sudaneses: l'esquerda Mellut, la del Nil Blanc, la del Nil Blau, la de l'Atbara i l'esquerda de Sag El Naam.[8] La conca de l'esquerda de Mellut té gairebé 12 quilòmetres de profunditat a la part central i possiblement encara està activa. El sistema de l'esquerda del Nil Blanc, encara que és més baixa que el Bahr El Arab, té aproximadament 9 quilòmetres de profunditat.

L'exploració geofísica del sistema de l'esquerda del Nil Blau va estimar que la profunditat dels sediments és entre els 5 i els 9 quilòmetres. Aquestes conques no es van interconnectar fins després que l'enfonsament cessés i l'acumulació de sediments fos suficient per a omplir les conques a tal nivell que en permetés la connexió. A mesura que s'omplien les depressions, es van connectar el Nil egipci i el sudanès, que captava les aigües etíops i equatorials durant les últimes etapes de les activitats tectòniques.[9] El riu Atbara es va desbordar i tancà la seva conca durant el períodes humits, fa entre 100.000 i 120.000 anys. El Nil Blau es va connectar al Nil principal farà entre 70.000 i 80.000 anys. La connexió del Nil Victòria es va produir fa aproximadament uns 12.500 anys.

Antic Egipte  Reconstrucció de l'ecumene basat en la descripció d'Heròdot (segle v aC)

L'aliment va tenir un paper crucial en la fundació de la civilització egípcia i el Nil va ser una font interminable de l'esmentat aliment. El Nil va fer que les seves riberes fossin summament fèrtils quan es desbordava cada any. Els egipcis van ser capaços de conrear blat, ordi i lli, a més d'aportar el riu abundant peix i papir, la qual cosa proporcionava aliment suficient per a tota la població, ja que eren recursos molt importants, sobretot per a evitar possibles fams que eren freqüents al Pròxim Orient, a causa d'una producció irregular. També, l'aigua del Nil va atreure el búfal d'aigua i, després que els perses els van introduir al segle vii aC, a camells. Aquests animals podien ser morts per la seva carn, podien ser capturats, domesticats, usats per a llaurar o per a viatjar en el cas dels camells. El Nil era també un camí eficient i còmode de transport per a mercaderies i per a la població que l'utilitzaven com a via fluvial per a transport comercial o recreatiu.

Gràcies a l'obtenció de lli i blat, Egipte va tenir una bona relació diplomàtica amb altres països, i sovint contribuïa a l'estabilitat econòmica del país. A més, proporcionava els recursos necessaris com l'aliment o els diners per posseir un exèrcit. La llegenda diu que el faraó era el responsable de la inundació del Nil, i a canvi de l'aigua i les collites els camperols havien de conrear la terra fèrtil i enviar després una part dels seus recursos al mateix faraó, que s'encarregava d'usar-los per al bé de la societat. El Nil era també una font espiritual, ja que van crear un déu dedicat al benestar de la inundació anual, el déu Hapy, que en controlava, al costat del faraó, la revinguda. A més, es va considerar el riu com una calçada de la vida fins a la mort.[10]

 Estàtua del riu Nil al museu del Vaticà

L'historiador grec Heròdot va escriure que «Egipte era el regal del Nil». Sense les aigües del Nil per a la irrigació, la civilització egípcia probablement hauria estat efímera. El Nil va proporcionar els elements que van fer una gran civilització que va perdurar tres mil anys. El comerç ha estat continu al Nil des de fa milers d'anys, com podem veure a l'os d'Ishango, possiblement la prova més coneguda de la multiplicació per duplicació egípcia que va ser descobert a prop del llac Eduard, al nord-est del Congo, que va ser datat cap a l'any 20000 aC.

La recerca de les fonts del Nil  Cascades a Etiòpia del Nil Blau

Les seves fonts foren, durant tota l'antiguitat, un gran enigma que originà tota mena de teories i de llegendes. Fins i tot, es cregué que s'arribava a unir amb el riu Indus. Les expedicions d'Alexandre el Gran mostraren el caràcter erroni de tal afirmació. L'exploració d'Etiòpia durant els segles XIII a XVIII portà al descobriment del Nil Blau, que hom en considerà la branca més important. Al segle xix, les exploracions ordenades per Muhammad Ali portaren fins a Gondokoro, Nil Blanc amunt. Partint de l'oceà Índic, Speke, amb Burton i Grant, arribà el 1863 al llac Victòria i a Godonkoro.

Malgrat els intents de grecs i romans (que van ser incapaços de travessar el Sudd), el curs alt del Nil va romandre inexplorat majoritàriament. Diverses expedicions havien fracassat en els seus intents per determinar la font del Nil, la qual cosa va motivar les representacions hel·lenística i romana del riu com un déu masculí amb el cap i la cara ocultes per teles. Agatharcides va registrar que, en temps de Ptolemeu II, una expedició militar havia remuntat prou el curs del Nil Blau com per determinar que la causa de les inundacions estiuenques eren les fortes pluges estacionals a l'altiplà d'Etiòpia; tanmateix, no es creu que cap europeu de l'antiguitat assolís el llac Tana ni que seguís els passos d'aquesta expedició més enllà de Mèroe.

Els europeus pràcticament no van aconseguir noves dades sobre els orígens del Nil fins als segles XV i XVI, quan viatgers per Etiòpia van visitar el llac Tana i, fins i tot, la font del Nil Blau a les muntanyes al sud del llac. Malgrat que James Bruce va declarar haver estat el primer europeu a visitar aquesta font, escriptors moderns amb millors coneixements li donen el crèdit al jesuïta espanyol Pedro Páez. La descripció de Páez de la font del Nil (Història d'Etiòpia, c. 1622) no va ser publicada íntegrament fins a començaments del segle xx. Aquest text és una llarga i vívida descripció d'Etiòpia. Tanmateix, el relat apareix reflectit en diversos escrits contemporanis a la seva composició, com la Historia geral da Ethiopia a Alta (Balthazar Telles, 1660), a Mundus Subterraneus (Athanasius Kircher, 1664) o a L'Estat actual d'Egipte (Johann Michael Vansleb, 1678). Els europeus havien viscut al país des de la fi del segle xv, i és possible que algun d'ells hagués visitat la font anteriorment, encara que fos incapaç d'enviar un relat amb els seus descobriments fora d'Etiòpia. El portuguès Jeronimo Lobo també descriu la font del Nil Blau, havent-la visitat poc després de Pedro Páez. El seu relat també apareix en l'obra de Balthazar Telles.

 El Nil a Agilkia

El Nil Blanc era fins i tot més misteriós i incomprès. Durant l'antiguitat es pensava, equivocadament, que el riu Níger era en realitat el curs alt del Nil Blanc; així, Plini el Vell va escriure que el Nil tenia els seus orígens «en una muntanya de la Baixa Mauritània», discorria per la superfície durant una distància de «molts dies», després es tornava subterrani, reapareixia com un gran llac en territori dels massesils, després tornava a desaparèixer sota el terra del desert, per on discorria «per una distància de vint dies de viatge fins a assolir els etíops més propers». Un mercader anomenat Diògenes va relatar que les aigües del Nil atreien animals com el búfal d'aigua o els camells (després de la seva introducció pels perses el segle VII aC).

El llac Victòria va ser contemplat per europeus per primera vegada el 1858, quan l'explorador britànic John Hanning Speke va assolir-ne la riba sud durant el seu viatge d'exploració per l'Àfrica central amb Richard Francis Burton i amb l'objectiu de localitzar els Grans Llacs d'Àfrica. Creient haver trobat la font del Nil en veure per primera vegada aquesta «gran extensió d'aigües obertes», Speke li va donar el nom de la sobirana del Regne Unit d'aquell moment. Burton, que s'havia estat recuperant d'una malaltia descansant una mica més al sud, al llac Tanganyika, es va enfurismar en saber que Speke havia donat per demostrat que el seu descobriment era l'autèntica font del Nil, quan Burton ho considerava encara sense certificar. El que va seguir va ser una gran baralla pública, que no solament va originar un intens debat dins de la comunitat científica de l'època, sinó que va incitar molts altres exploradors a confirmar o refutar el descobriment de Speke. El conegut explorador i missioner britànic David Livingstone va fracassar en l'intent de confirmar les asseveracions de Speke en desplaçar-se massa a l'oest i entrar a la conca del riu Congo. Finalment, va ser l'explorador gal·lès Henry Morton Stanley qui va confirmar la veracitat del descobriment de Speke en circumnavegar el llac Victòria i descriure la gran sortida d'aigua de les cascades Ripon a la vora nord. Va ser durant aquest viatge en què se suposa que Stanley va saludar l'explorador britànic amb les paraules «El doctor Livingstone, suposo?» en trobar l'escocès malalt i abatut al seu campament a la vora del llac Tanganica.

Assoliments moderns  Les cascades del Nil Blau a prop de la ciutat de Bahir Dar, Etiòpia

L'expedició al Nil Blanc, que conduïa el sud-africà Hendri Coetzee, va ser la primera que va aconseguir navegar la longitud sencera del riu Nil. L'expedició va sortir des del naixement del Nil a Uganda el 17 de gener del 2004 i va arribar a la mar Mediterrània, exactament a Rosetta (Egipte), 4 mesos i 2 setmanes més tard. National Geographic va produir una pel·lícula sobre aquesta expedició el 2005 que va titular El riu més llarg.[11][12]

El 28 d'abril del 2004, el geòleg Pasquale Scaturro i el seu company, el practicant de caiac i cineasta documental Gordon Brown, van ser els primers a navegar el Nil Blau, des del llac Tana a Etiòpia a les platges d'Alexandria sobre el mar Mediterrani. Encara que la seva expedició va incloure diversos components, ells dos van ser els únics que van romandre durant el viatge complet. Van filmar la seva aventura amb una cambra IMAX i la van emetre en una pel·lícula denominada El misteri del Nil, a més d'escriure un llibre amb el mateix títol.[13]

El 30 d'abril del 2005, un equip conduït pels sud-africans Peter Meredith i Hendri Coetzee van ser els primers a navegar la part més remota del riu Nil, el riu Kagera, que comença a Rukarara, al bosc Nyungwe, a Ruanda.

El 31 de març del 2006, tres exploradors de la Gran Bretanya i Nova Zelanda, liderats per Neil McGrigor, van reclamar haver estat els primers a viatjar pel riu des d'una nova font a la selva tropical de Nyungwe, a Ruanda, descobrint que el Nil és 107 quilòmetres més llarg del que estava previst anteriorment.[14]

HISTORY The 9th century[Enllaç no actiu], didyouknow.cd Landmarks of World History AD 600 - 899 Arxivat 2008-12-01 a Wayback Machine., phenomena.org, Consultat el 24 de setembre de 2008 Eleventh Century History[Enllaç no actiu], didyouknow.cd, Consultat el 24 de setembre de 2008 Gupta, Avijit. Large Rivers: Geomorphology and Management (en anglès). John Wiley & Sons, 2008, p.265. ISBN 0470723718.  The Eonile Arxivat 2011-07-28 a Wayback Machine., spiritus-temporis.com, Consultat el 26 de setembre de 2008 Said, R. (1981). The geological evolution of the River Nile. Springer-verleg. Williams, M.A.J. and Williams, F. (1980). Evolution of Nile Basin. In M.A.J. Williams and H. Faure (eds), The Sahara and the Nile. Balkema, Rotterdam, pp 207–224. Salama, R.B. «The evolution of the River Nile, The buried saline rift lakes in Sudan». J. African Earth Sciences, 6, 6, 1987, pp 899–913. DOI: 10.1016/0899-5362(87)90049-2. Salama, R.B. (1997). Rift Basins of Sudan. African Basins, Sedimentary Basins of the World. 3. Edited by R.C. Selley (Series Editor K.J. Hsu) p. 105–149. ElSevier, Amsterdam. La barca solar, viatge al més enllà «The longest river». Arxivat de l'original el 2014-10-31. [Consulta: 1r juliol 2009]. «Who we are - Kayak the Nile.com». Arxivat de l'original el 2008-07-25. [Consulta: 1r juliol 2009]. «Episode: Pasquale Scaturro, First Nile Descent Expedition Leader (2003-2004): "The Exploration of the Great Rivers of Africa " - abril 15, 2007». Arxivat de l'original el 20 d'agost de 2009. [Consulta: de juliol 1, 2009]. «Neil McGrigor». Arxivat de l'original el 2009-01-23. [Consulta: 1r juliol 2009].
Fotografies de:
Fanny Schertzer - CC BY-SA 4.0
Zones
Statistics: Position
1367
Statistics: Rank
88827

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Seguretat
587634129Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 4291
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Google street view

On puc dormir a prop de Nil ?

Booking.com
501.237 visites en total, 9.227 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 1.127 visites avui.