Teotihuacán

( Teotihuacan )

Teotihuacan (en nàhuatl: Teōtihuācan, "lloc on els homes es converteixen en déus" o ‘ciutat dels déus’),o també Teo uacan (en nàhuatl: "Ciutat del sol") és el nom que es dona a la que va ser una de les majors ciutats prehispàniques de Mesoamèrica. El topònim es de origen nàhuatl i va ser emprat pels mexiques per identificar aquesta ciutat construïda per una civilització anterior a ells i que ja es trobava en ruïnes quan els mexiqueas la van veure per primera vegada. Les restes de la ciutat es troben a nord-est de la vall de Mèxic, en els municipis de Teotihuacan i Sant Martín de las Pirámides (Estat de Mèxic), aproximadament a 78 quilòmetres del centre de la Ciutat de Mèxic. La zona de monuments arqueològics forma part de la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1987. És el jaciment arqueològic més visitat de Mèxic i el 2017 va rebre 4.185.017 de visitants.

Els orígens de Teotihuacan són encara objecte d'investigació entre els especiali...Llegeix més

Teotihuacan (en nàhuatl: Teōtihuācan, "lloc on els homes es converteixen en déus" o ‘ciutat dels déus’),o també Teo uacan (en nàhuatl: "Ciutat del sol") és el nom que es dona a la que va ser una de les majors ciutats prehispàniques de Mesoamèrica. El topònim es de origen nàhuatl i va ser emprat pels mexiques per identificar aquesta ciutat construïda per una civilització anterior a ells i que ja es trobava en ruïnes quan els mexiqueas la van veure per primera vegada. Les restes de la ciutat es troben a nord-est de la vall de Mèxic, en els municipis de Teotihuacan i Sant Martín de las Pirámides (Estat de Mèxic), aproximadament a 78 quilòmetres del centre de la Ciutat de Mèxic. La zona de monuments arqueològics forma part de la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1987. És el jaciment arqueològic més visitat de Mèxic i el 2017 va rebre 4.185.017 de visitants.

Els orígens de Teotihuacan són encara objecte d'investigació entre els especialistes. Al voltant de l'inici de l'era cristiana, Teotihuacan era un llogaret que cobrava importància com a centre de culte a la conca de l'Anàhuac. Les primeres construccions d'envergadura procedeixen d'aquesta època, com mostren les excavacions a la Piràmide de la Lluna. L'apogeu de la ciutat va tenir lloc durant el Període Clàssic (ss. III-VII dC.). En aquesta etapa, la ciutat va ser un important node comercial i polític que va arribar a tenir una superfície de gairebé 21 km², amb una població d'entre 100.000 i 200.000 habitants. La influència de Teotihuacan es va deixar sentir per tot Mesoamèrica, com mostren els descobriments en ciutats com Tikal i Monte Albán, entre d'altres llocs que van tenir una important relació amb els teotihuacans. El declivi de la ciutat va ocórrer durant el segle vii, en un context marcat per inestabilitat política, rebel·lions internes i canvis climatològics que van causar un col·lapse a la zona nord de Mesoamèrica. La major part de la població de la ciutat es va dispersar per diverses localitats de la conca de Mèxic.

Es desconeix quina era la identitat ètnica dels primers habitants de Teotihuacan. Entre els candidats hi ha els totonaca, els nahues i els pobles de llengua otomang, particularment els otomís. Les hipòtesis més recents apunten que Teotihuacan va ser una urbs cosmopolita amb la participació de grups de diversos orígens ètnics, com mostren els descobriments al barri zapoteca de la ciutat i la presència d'objectes provinents d'altres regions de Mesoamèrica, sobretot de la regió del Golf i de l'àrea maia.

Teotihuacan ha estat motiu d'interès per a les societats posteriors al declivi de la cultura teotihuacana a Mesoamèrica. Les seves ruïnes han estat explorades des de l'època prehispànica, entre d'altres, pels tolteques i els mexiques. El descobriment d'objectes teotihuacans en els jaciments arqueològics de Tula i el Temple Major de Mèxic-Tenochtitlan així ho confirma. En la mitologia nahua postclàssica, la ciutat apareix com l'escenari de mites fonamentals com la llegenda dels Sols dels mexiques.

L'època de major apogeu de Teotihuacan correspon amb el període Clàssic Primerenc de Mesoamèrica (ss. II / III-VI). No obstant això, els inicis de la ciutat han de col·locar-se en el primer mil·lenni abans de la nostra era. Localitzada estratègicament a nord-est de la vall de Mèxic, prop de la riba nord del llac de Texcoco, Teotihuacan es va convertir en la principal competència de Cuicuilco durant el Preclàssic Tardà. L'erupció del Xitle, al sud de la vall, va accelerar la caiguda de Cuicuilco i va afavorir la concentració de la població i el poder polític i econòmic a Teotihuacan.

Per motius que encara no han estat de el tot dilucidats, Teotihuacan va col·lapsar cap a mitjans del segle VIII, donant lloc al Període Epiclàssic mesoamericà. Els vestigis de la ciutat van donar origen a nombroses explicacions sobre la seva presència entre els pobles nahues del Postclàssic, i aquestes explicacions són conegudes per la tasca de recopilatòria que van fer els missioners d'Índies, i en concret Bernardino de Sahagún.

Cronologia

Per abordar la llarga i complexa història de Teotihuacan s'han proposat diverses cronologies basades en les restes ceràmiques trobades en les excavacions. Cadascuna de les fases està relacionada amb canvis tècnics o estilístics observats en la terrisseria de la ciutat. Aquest procediment ha ajudat a simplificar la tasca de datació de les restes arqueològiques, ja que la ceràmica és un material molt abundant que resisteix bé el pas el temps i és present en molts contexts arqueològics. Amb tot, el procediment no deixa de presentar inconvenients. Un d'ells consisteix en la definició precisa de les característiques de cada fase ceràmica i la seva delimitació temporal.

A l'haver nombrosos investigadors que han posat la seva atenció en Teotihuacan, es disposa de diverses cronologies per a la ciutat. En l'actualitat sembla haver-hi consens al voltant de la cronologia proposada per René Millon i el seu equip de col·laboradors.[1] Malgrat aquesta acceptació generalitzada, hi ha alguns treballs que posen de manifest que aquesta cronologia ha de ser ajustada. Per exemple, George Cowgill i Evelyn Rattray han proposat que la decadència de Teotihuacan va ocórrer entre cinquanta i cent anys abans de la data suggerida per Millon. Des d'aquest punt de vista, la dimensió temporal d'algunes fases ceràmiques en la cronologia teotihuacana podria reduir-se.

 Diagrama comparatiu d'algunes cronologies propostes per a la història de Teotihuacan.La vall de Mèxic en el període clàssic prehispànic

La història de Teotihuacan es pot entendre com a part d'un llarg procés de civilització que va començar amb l'arribada dels éssers humans a l'Anàhuac o vall de Mèxic. Això va poder ocórrer aproximadament fa 20 mil anys, època en què han estat datats els descobriments a Tequixquiac, i més tardanament a Tocuila i Tlapacoya. En aquest últim jaciment s'han trobat dos cranis humans estretament relacionats amb restes d'animals i eines lítiques.[2]

La domesticació d'espècies vegetals va permetre als habitants de la regió superar l'extinció de la fauna que era una de les principals bases de la seva alimentació, cosa que va passar cap al setè mil·lenni abans de l'era cristiana. L'agricultura va afavorir el procés de sedentarització a la zona. A la riba oriental del llac de Chalco es va establir un assentament a Zohapilco, la primera fase abasta del 5.500 a.C. al 3.500 a.C. En aquesta època els pobladors de Zohapilco posseïen instruments de conreu, estris per processar els grans i armes per poder caçar; i des del 2.000 a.C. van començar a produir ceràmica.[3]

L'agricultura es va convertir gradualment a la base de l'economia dels pobles de la vall de Mèxic. En la mesura que això va ser passant es van establir al voltant dels llacs de l'Anàhuac nombrosos llogarets. La complexitat social d'aquestes societats era variable, però en les majors d'elles s'observa una accentuada diferenciació social. Durant el Preclàssic Mitjà (1.200-400 a.C.) van aconseguir el seu apogeu algunes d'aquests llogarets, com Tlatilco, Copilco i Cuicuilco. Els assentaments corresponents a aquesta època van combinar l'agricultura amb l'explotació dels recursos de l'entorn lacustre, i mostren una barreja d'influències culturals d'inspiració olmeca i de les cultures d'Occident.

Cuicuilco va esdevenir el principal centre polític, cultural i econòmic a la vall de Mèxic cap a l'any 600 a.C. En la seva època d'apogeu va poder tenir al voltant de 22 mil habitants, encara que alguns càlculs proposen una població de 40 mil persones. En aquest indret es va erigir una de les primeres piràmides de Mesoamèrica i es va desenvolupar el culte al déu del fo, potser per la proximitat i activitat volcànica del Xitle. Aquest volcà va fer erupció cap a l'any 100 a.C., sepultant de lava Copilco i una part de Cuicuilco. Hi ha certa controvèrsia sobre la sort de la població d'aquest indret. La població de Cuicuilco va participar en la fundació de Teotihuacan, però sembla que les migracions des de la ciutat van començar abans de l'erupció del Xitle.[4] És plausible que durant alguns anys Cuicuilco fos contemporània i rival de la naixent Teotihuacan, però finalment va declinar i va desaparèixer en un escenari incert i en una data imprecisa entre l'any 200 a.C. i el 200 d.C.[5]

Primers assentaments a la regió de Teotihuacan (abans del 300 a. C.)  Figuretes d'argila corresponents a les primeres fases arqueològiques de Teotihuacan.

Hi ha poca informació sobre el procés que va portar a la fundació de Teotihuacan. A partir del període preclàssic mitjà es va desenvolupar a la vall de Teotihuacan un petit grup de llogarets dedicades a l'agricultura. Aquestes llogarets eren contemporanis a Terremote Tlaltenco, Tlatilco i Cuicuilco i el seu desenvolupament correspon a les fases Cuanalán i Tezoyuca (c. 500-100 a.C.).[6] Durant la fase Cuanalán s'estableixen els primers llogarets a la vall de Teotihuacan que van aprofitar les condicions de l'entorn per a la pràctica de l'agricultura. Els llogarets se situen en els voltants dels rius i fonts, així com al nord de la vall. En aquesta època s'estableix l'assentament més antic a la serra de Patlachique. S'ha proposat com a hipòtesi que els habitants d'aquests assentaments podrien ser otomís o popoloques, però no hi ha evidència contundent en aquest sentit.[7] Durant la fase Tezoyuca hi ha un patró de cinc assentaments que probablement tenien funcions defensives. Els jaciments corresponents a aquesta època presenten influència de la cultura de Chupícuaro, que es desenvolupava en El Bajío per aquelles dates.[8]

Al voltant de l'any 100 a.C. es van començar a desenvolupar dos assentaments dins del que posteriorment seria la metròpoli teotihuacana. Un d'ells correspon a l'àrea cerimonial de Teotihuacan, sobre la calçada dels Morts.[9] Es calcula que per aquell temps a la regió hi vivien unes cinc mil persones, cosa que posa en relleu un repunt demogràfic notable per a la següent fase de Teotihuacan.

L'augment de la població a la vall de Teotihuacan està relacionat amb l'abandonament progressiu de Cuicuilco, però hi ha evidència que altres poblacions de la conca de l'Anàhuac van ser absorbides pel creixement de Teotihuacan. L'emplaçament de la ciutat revela que els fundadors van buscar una posició estratègica que afavorís l'agricultura i assegurés el proveïment de la ciutat. Les zones amb fonts a la serra de Patlachique i el cerro Gordo mostren una major concentració demogràfica que a la vall, ja que tenen condicions propícies per a una agricultura d'alt rendiment. Podria ser que d'alguna manera l'elit de la regió hagués motivat als habitants a concentrar-se en la regió de Teotihuacan.

El procés urbà que va portar a la fundació de Teotihuacan va rebre l'aportació cultural dels cuicuilques, posseïdors d'una organització social complexa i centralitzada que va enfortir a l'estructura de Teotihuacan. La ubicació de la ciutat li va permetre l'explotació de recursos estratègics a Mesoamèrica, com ara els jaciments d'obsidiana a Otumba i la serra de les Navajas, els productes del llac de Texcoco, l'aigua de les deus de Patlachique i el control de les rutes comercials entre l'Anàhuac i la costa del golf de Mèxic.[10] Tots aquests factors constitueixen part de l'escenari que va portar a la culminació del projecte urbà de Teotihuacan i la consolidació de l'Estat teotihuacà com un dels més poderosos de la història prehispànica de Mesoamèrica.

Durant la fase Patlachique es consolida el nucli urbà de Teotihuacan. Es calcula que en aquesta fase la conca de Mèxic va poder haver arribat als 100.000 habitants, dels quals aproximadament 25 mil vivien a Teotihuacan.[11] Una part d'aquest creixement se sol explicar com a resultat de el declivi de Cuicuilco. Aquesta població, situada a la plana al·luvial del llac de Xochimilco, va tenir en Teotihuacan al seu rival pel control polític de la conca. Teotihuacan va adquirir un major protagonisme a la conca de Mèxic, atraient una part important de l'augment poblacional. La fi de Cuicuilco es relaciona amb la erupció de el volcà Xitle, que va cobrir de lava al sud de la vall de Mèxic, incloent a l'antiga ciutat. No obstant això, és molt probable que Cuicuilco hagués iniciat el declivi abans d'aquest succés.[12]

Inicis de la ciutat  Detall d'un enterrament col·lectiu de sacrificats com a part dels ritus de consagració de la piràmide de la Serp Emplomada (fase Miccaotli, c. 200 d. C.). En aquest cas tots els cossos sepultats tenien les mans lligades darrere l'esquena. El collaret està fet de peces que simulen mandíbules humanes, però altres cossos enterrats portaven collarets de mandíbules autèntiques.

Entre l'any 100 a.C. i el principi de la nostra era Teotihuacan va començar a concentrar un important nombre d'habitants provinents de tota la vall de l'Anàhuac. Aal creixement de Teotihuacan van contribuir-hi els emigrats de Cuicuilco, que havien iniciat un èxode que va acabar per despoblar aquella ciutat. La fase Tzacualli de Teotihuacan (1-150 d.C.) és aquella en la qual s'estableixen les bases de la planificació urbanística de la ciutat i es defineixen diversos trets característics de la cultura teotihuacana.[13] La construcció dels edificis de la ciutat es realitzen al voltant de dos eixos. L'eix nord-sud està constituït per la calçada dels Morts, que en la fase Tzacualli ja es troba ben definida. La calçada dels Morts està orientada 15° 28' cap a l'est respecte el nord geogràfic. Durant la fase Tzacualli, l'eix est-oest estava constituït pel curs del riu San Juan, la llera del qual va ser desviada per fer-lo coincidir amb una orientació desviada 16° 30' cap al sud de l'est.[14] En aquesta època es va executar la primera etapa constructiva de la piràmide de la Lluna i ja s'havia planificat la plaça d'aquest gran edifici, que marca el límit nord de la calçada dels Morts.[15]

És notable l'esforç que es va realitzar per a la construcció de la piràmide del Sol, que pràcticament es va concloure en una sola etapa constructiva durant aquesta fase. Durant aquest temps, el centre de la ciutat el constituïa aquest edifici, representació de la muntanya primordial de la qual venen els manteniments i constitueix l'axis mundi d'acord amb la mitologia mesoamericana. La plataforma adossada a la piràmide del Sol és més tardana que la resta de l'edifici, i sembla haver estat construïda a la fi de la fase Miccaotli.[16]

D'acord amb els treballs de René Millon, a la fase Tzacualli la població de Teotihuacan rondava els 30.000 habitants i la superfície de la ciutat era de 17 km². Per aquesta època Teotihuacan era la major urbs del centre de Mèxic i només podien comparar-se amb ella Monte Albán, a les valls Centrals d'Oaxaca i Cholula, a la Vall de Puebla-Tlaxcala. En les excavacions arqueològiques s'han trobat restes de ceràmica granular, un tipus que també ha aparegut freqüentment en jaciments de Morelos i el centre de l'estat de Guerrero, per la qual cosa se suposa que les relacions comercials entre Teotihuacan i aquestes zones de Mesoamèrica ja es trobaven actives durant el Preclàssic Tardà.[17]

Els anys que van del 150 al 250 corresponen a la fase Miccaotli. Aquesta fase es diu així perquè era la paraula amb la qual els nahues designaven la calçada dels Morts. Durant la fase Miccaotli, Teotihuacan es consolida com la major ciutat del centre de Mèxic. El centre de la ciutat es desplaça cap al sud amb la construcció de la Ciutadella, un recinte que igual que la piràmide del Sol era una representació de la muntanya sagrada primordial. La Ciutadella consisteix en un conjunt de tretze temples organitzats al voltant d'una gran plaça on es troba la piràmide de la Serp Emplomada. Per a la consagració d'aquest temple es van sacrificar més de cent persones que van ser col·locades en enterraments col·lectius, en grups de 4, 8, 18 i 20 cossos, més aquells que en solitari van ser sepultats a les cantonades de la base de l'edifici.[18]

De manera paral·lela a la construcció de la Ciutadella la ciutat va quedar organitzada en quatre quadrants amb la construcció de les avingudes Est i Oest. Totes dues formen un eix gairebé perpendicular a la calçada dels Morts, parteixen de la Ciutadella cap als respectius punts cardinals, marcant la divisió dels quadrants de la ciutat. En la fase Micaotli la piràmide de la Lluna va ser ampliada en dues ocasions, una, entre els anys 150 i 200, i l'altra cap a l'any 225.[19]

René Millon calculava que la població de la ciutat durant la fase Miccaotli era de 45.000 persones. La superfície de la ciutat va arribar a 22.5 km², la més gran que va arribar a tenir en tota la seva història, tot i que la densitat de la població va anar creixent en posteriors etapes.[20] Les grans construccions realitzades en aquest temps revelen que la ciutat era un centre polític i econòmic de gran rellevància a Mesoamèrica. Això va atreure a persones procedents d'altres regions, i un cas molt notable és el dels zapoteques que es van assentar a Tlailotlacan durant el segle ii.[21]

Màxim esplendor

Cap a l'any 250 va iniciar-se la fase Tlamimilolpa, que pren el seu nom d'un indret perifèric de Teotihuacan que es coneix amb aquest nom. Durant aquesta fase Teotihuacan s'ha consolidat com un poder regional i la seva influència s'estén constantment per tota Mesoamèrica. La piràmide de la Lluna va ser ampliada en dues ocasions més en aquest període. La cinquena etapa constructiva d'aquest edifici va ocórrer al voltant de l'any 300 i la sisena entre els anys 350 i 400. Com en les anteriors etapes constructives de la piràmide, a aquestes dues últimes fases hi ha associats alguns enterraments humans.[22]

El creixement demogràfic de Teotihuacan es va realitzar de manera organitzada en conjunts d'habitacions, una pràctica que havia començat en les anteriors fases i que s'ajusta al pla urbà orientat pels dos eixos de la ciutat. Alguns conjunts d'antics habitatges com el de La Ventilla són ampliats i dotats d'espais per a activitats públiques. Es construeixen nous espais per a l'habitatge, però la superfície de la ciutat es contreu durant aquesta etapa, fins a quedar en 20 km², dos menys que en la fase anterior. En contrast, la població va seguir en augment i, d'acord amb el càlcul de Millon, va poder arribar a 65.000 persones.[23]

A l'horitzó arqueològic de la fase Tlalmimilolpa han aparegut els indicis de ceràmica Anaranjado Delgado més antics de Teotihuacan, que en aquesta fase representen el 6% dels materials ceràmics i la seva freqüència en els contextos arqueològics augmenta en posteriors etapes.[24] La presència d'aquesta ceràmica en jaciments mesoamericans és considerada com un indicador de vinculació amb el món teotihuacà, però és important aclarir que es tracta d'un producte estranger a Teotihuacan. D'acord amb la investigació de Carmen Cook, el sud de Puebla va ser el centre productor d'aquesta tradició terrissera.[25] Rattray coincideix en aquesta afirmació i afegeix que la regió de Tepexi de Rodríguez va tenir un fort creixement durant el període Clàssic, quan va mantenir una relació molt intensa amb Teotihuacan que no va semblar implicar una subordinació a aquesta ciutat.[26]

Les relacions de Teotihuacan amb la resta de Mesomèrica es van diversificar durant la fase Tlamimilolpa, tal com mostra l'evidència arqueològica. A l'Enterrament 5 de la piràmide de la Lluna, ofert potser en commemoració de la finalització de l'obra, els tres subjectes principals de l'enterrament estaven col·locats en posició «flor de lotus» i associats a ells un conjunt d'objectes de jade que procedeixen de la vall del riu Motagua. La posició de les restes humanes és similar a la que s'observa en certs enterraments de l'elit a Kaminaljuyú (Guatemala).[27] Aquest fet se suma a la notable influència arquitectònica que la ciutat va tenir en el seu moment de màxima esplendor sobre l'àrea maia en llocs com Tikal i el mateix Kaminaljuyú, així com a la descoberta de peces maies a l'horitzó Tlamimilolpa de Teotihuacan. Alguns dels vestigis de la ceràmica maia trobats a Teotihuacan corresponen al tipus Tzakol i guarden semblances amb les obres contemporànies d'aquest tipus que s'han trobat a Tikal i Uaxactún.[28] La presència maia a Teotihuacan se sumarà a la dels zapoteques i a la de les cultures del Golf.[29]

Any 378: "Conquesta" de Tikal

El gener de 378, quan Àtlatl Cauac governava a Teotihuacan, el guerrer teotihuacà Siyah K'ak' conquerí Tikal, traient i reemplaçant al rei maia, amb suport del Perú i Naachtún, cosa que va ser registrada a l'Estela 31 de Tikal i altres monuments de la regió maia.[30]

Any 426: "Conquesta" de Copán i Quiriguá

El 426 K'inich Yax K'uk' Mo' pren el poder com a rei de Copán, a l'Hondures, com ho descriu l'Altar Q de Copán. Poc després Yax K'uk 'Mo' instal·la a Tok Casper com a rei de Quiriguá, a uns 50 km a nord de Copán.

La fase Xolalpan, que va del 450 al 650, és el període de major apogeu de la ciutat. La seva influència a tota Mesomèrica és més intensa. La naturalesa de les relacions de Teotihuacan amb altres ciutats mesoamericanes és objecte de discussió. D'acord amb alguns autors, l'expansió teotihuacana es va realitzar amb base al comerç, cosa que explicaria la presència de la ceràmica Anaranjado Delgado en jaciments de diverses zones. Altres opinen que Teotihuacan va ser un estat militarista i que l'expansió de la ciutat s'hauria dut a terme per la via de les armes. També sembla plausible que la presència teotihuacana en el món mesoamericà hagi estat resultat d'una combinació de factors, incloent el comerç, les armes i les aliances polítiques.

En aquests anys de gran auge, l'arquitectura de la ciutat aconsegueix la seva major expressió. La disposició de la calçada dels Morts - tal com es pot apreciar actualment a la zona arqueològica - correspon a la fase Xolalpan. Els conjunts d'habitatges també presenten indicis d'haver-se beneficiat del creixement de la ciutat. Així s'observa en els barris més ben documentats a través d'excavacions arqueològiques, especialment Teopancaxco, els habitants del qual van tenir un nivell de vida més elevat en aquesta fase que durant l'anterior. La ciutat es troba organitzada en blocs d'habitatges separats per carrerons estrets. La població arriba a 85.000 persones, d'acord amb el conservador càlcul de Millon,[31] encara que hi ha autors que la calculen en 300.000 habitants. En qualsevol cas, en aquesta època la ciutat va aconseguir la seva major densitat de població i es va consolidar com la major urbs de Mesomèrica del seu temps, i una de les més grans de tot el món. Durant aquesta etapa la ciutat comptava amb un sistema de clavegueram i drenatge que permetia desallotjar les aigües residuals de la ciutat.

L'art teotihuacà viu una de les seves millors èpoques. Durant la fase Xolalpan es realitzen peces que són molt representatives, com els bracers «teatre», que són peces en què es barreja el modelat directe amb el treball en motlles. Els murals de Tepantitla, els d'Atetelco i el mur dels Jaguars del palau de Quetzalpapálotl corresponen a aquesta etapa. El jaguar era un animal molt important dins la cultura prehispànica i se solia representar amb trets d'altres animals.[32]

Decadència  La plataforma adosada (esq.) amagava el temple de la Serp Emplomada fins a la seva excavació durant el segle xx. Recipient de ceràmica Coyotlatelco, característica de la fase Metepec. Després de la caiguda de Teotihuacan van desenvolupar-se diversos indrets del centro de Mesoamèrica. Alguns d'ells, com Cacaxtla, revelen una notable influència maia, com s'aprecia en aquesta reproducció dels murals de la ciutat.

Al voltant de l'any 650 va començar la fase Metepec. D'acord amb els treballs de René Millon, en aquesta etapa la ciutat va tenir fins a 75 000 habitants,[33] cosa que representa una pèrdua de gairebé el 25% respecte a la fase Xolalpan. Tot i aquesta contracció demogràfica, Teotihuacan seguia sent la major urbs de la vall de Mèxic i una de les més grans de Mesoamérica.[34] L'activitat arquitectònica a la ciutat es paralitza, de fet l'únic edifici que es va realitzar completament durant aquesta fase és la plataforma adossada a la piràmide de la Serp Emplomada. La plataforma adossada sembla haver estat construïda amb el propòsit d'amagar l'edifici que va ser cor de la Ciutadella, emblema del poder de la ciutat. Els habitants de Teotihuacan durant la fase Metepec no van conèixer el temple de la Serp Emplomada com actualment es pot apreciar a la zona arqueològica, ja que la seva façana va ser rescatada al segle xx.

D'acord amb Millon, tant La Ciutadella com els edificis que es trobaven al voltant de la calçada dels Morts van ser objecte d'una destrucció sistemàtica per part dels habitants de la ciutat.

« El centre no va ser consumit per un foc extens. Els temples i edificis públics no van ser simplement destruïts, sinó desmantellats, cremats, reduïts a enderrocs una vegada i una altra en ambdós costats de l'avinguda per més d'una milla [...] Això és perquè aquells que van començar aquest procés van voler estar segurs que cap poder o cap força de l'estat teotihuacà tornés a renéixer d'aquestes ruïnes.[35] »

Durant la fase Oxtotípac (750 - 850) la població de la ciutat es redueix molt dràsticament com a reflex d'un èxode massiu dels ocupants. René Millon va calcular que en aquesta etapa l'àrea urbana era habitada per tan sols 5.000 persones.[36] Només algunes parts de la ciutat romanen ocupades, entre elles el que es coneix com a Ciutat Vella i alguns llocs que en l'època anterior van ser habitats per l'elit. Aquesta ocupació de Teotihuacan està relacionada amb la cultura de Coyotlatelco i l'aparició de la ceràmica del mateix nom. Alguns autors opinen que aquesta cultura és estrangera, producte d'una migració que va contribuir a la ruïna teotihuacana. Altres consideren que es tracta de l'expressió d'un grup perifèric de la ciutat que no posseïa l'alta cultura teotihuacana.

Per explicar l'ocàs de la ciutat s'han proposat diverses hipòtesis. Algunes van considerar que al voltant de al segle VIII va ocórrer una gran sequera al nord de Mesoamèrica que va provocar la migració dels seus ocupants cap al sud. Aquesta sequera també hauria afectat a l'agricultura de la regió i va fer inviable el sosteniment de la població. Amb tot, McClung de Tapia i els seus col·laboradors han dit que no hi ha indicadors que aquesta hipòtesi pogués sostenir-se, ja que en l'època de decadència de Teotihuacan es va observar un augment de la humitat a l'entorn de la ciutat.[37]

En el mateix moment que Teotihuacan va iniciar el seu declivi, altres ciutats al centre de Mesoamèrica van començar a destacar. Per a alguns autors, l'efervescència de les cultures del Període Epiclàssic mesoamericà seria un factor que hauria contribuït al col·lapse teotihuacà. Aquestes ciutats formen una corona al voltant de Teotihuacan, en punts estratègics de les rutes comercials més importants de Mesoamèrica en aquest temps. Xochicalco, a la vall de Morelos; Teotenango, a la vall de Toluca; Cacaxtla, a la vall de Tlaxcala, Cantona a orient i El Tajín en el pas cap a La Huasteca; totes elles ciutats que van veure el seu apogeu amb la decadència de Teotihuacan i, en alguns casos, van néixer precisament en aquest context. D'acord amb alguns autors, aquests nous poders regionals van estrangular a la gran metròpoli al privar-la de l'accés a les rutes comercials.

Migracions teotihuacanes després del col·lapse

Encara que l'origen i identitat dels grups portadors de la ceràmica Coyotlatelco són motiu de debat, hi ha consens al voltant del fet que la seva presència està relacionada amb el declivi de la ciutat. La situació de Teotihuacan va estar acompanyada per l'abandonament massiu de la ciutat, que es va iniciar al voltant de l'any 500, d'acord amb l'evidència arqueològica al nord de Morelos, que mostra la presència de grups teotihuacans que es van fusionar amb pobladors locals i van perdre la seva identitat cultural, probablement com una estratègia per escapar de l'opressió del règim teotihuacà.[38]

La diàspora teotihuacana es va establir en llocs que estaven fora del domini de Teotihuacan durant la fase Metepec (550-650 d. C.). En aquesta època, la metròpoli va dominar al nord de la conca de Mèxic, però els pobles localitzats a sud i a ponent de la regió es trobaven fora de la seva esfera d'influència, com mostra el fet que hi hagi pocs indicadors materials de contacte amb Teotihuacan per aquests indrets. Per això, l'orient de l'Anàhuac, el nord de Morelos, la vall de Tlaxcala i la vall de Toluca van absorbir parts importants dels grups que van abandonar Teotihuacan.

Amb la sortida dels grups portadors de la cultura teotihuacana, a la conca de Mèxic s'observa un reacomodament demogràfic i la difusió de la ceràmica de Coyotlatelco. Entre Azcapotzalco i Ecatepec hi ha un grup de poblacions amb aquest tipus de ceràmica que va intervenir en la seva difusió cap a la vall de Toluca.[39] Un altre grup correspon a la conca de Chalco-Xochimilco. El tercer es concentra al voltant de Portezuelo, un dels majors assentaments de la conca de Mèxic durant l'Epiclàssic (c. 650-900). Un últim grup Coyotlatelco correspon al que va romandre a Teotihuacan, on van ocupar els conjunts residencials arruïnats. Tula, Cacaxtla, Cholula i Xochitécatl són punts fora de la conca de Mèxic on també s'ha trobat ceràmica Coyotlatelco, encara que en menor proporció.

Millon, 1966. González et al., 2001: 705. Niederberger, 1976: passim. Boehm de Lameiras, 1995: 93. Boehm de Lameiras (1995: 93) dice que la erupción del Xitle ocurrió en el siglo I de la era cristiana. La fase Tezoyuca també és coneguda com a Chiconautla, pel turó de el mateix nom que avui es troba en el municipi d'Ecatepec de Morelos i en l'època prehispànica es trobava prop de la desembocadura del riu San Juan al llac de Texcoco. Moragas y Sarabia (2007) citan la tesis doctoral de Angulo (1997) como fuente. Matos Moctezuma, 2009: 30. Matos Moctezuma, 2009: 30. Pérez Campa, 2007: 42-43. Moragas y Segura, 2007. López Austin y López Luján, 2001: 89. Matos Moctezuma, 2009: 38. Galindo y Klapp, 200-201. Matos Moctezuma, 2009: 42. Armillas, 1991: 222. Rattray, 1979: 59. González Sobrino, 2003: 139-153. Matos Moctezuma, 2003: 45. Millon, 1966. Spence, 1992. Matos Moctezuma, 2009: 54. Millon, 66. Rattray, 1979: 58-59. Cook, 1953. Rattray, 1990. Matos Moctezuma, 2009: 55. Rattray, 1979: 65-66. Rattray, 1979: 62-64. Naachtun’s Stela 24 and the Entrada of 378, David Stuart, 2014 Millon, 1966. Vidal, Carmen Fabiola Moreno «Análisis iconográfico de la portada del Templo de los Santos Reyes de Metztitlán, Hidalgo» (en castellà). Eikón / Imago, 7, 11-06-2018, pàg. 79–122. DOI: 10.5209/eiko.73570. ISSN: 2254-8718 [Consulta: 1r març 2021]. Millon, 1966. Evans y Berlo, 1992:19. Millon, 1993; cit. Matos Moctezuma, 2009: 142. Millon, 1966. Mc Clung de Tapia, 2003: 41. Nalda, 2007: 52. Sugiura, 2005.
Fotografies de:
Statistics: Position
1476
Statistics: Rank
82861

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Seguretat
176532498Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 7273
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Google street view

On puc dormir a prop de Teotihuacan ?

Booking.com
522.859 visites en total, 9.230 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 57 visites avui.