Civilitzacions precolombines

El territori mexicà va ser descobert i habitat per grups de caçador-recol·lectors possiblement fa més de 30.000 anys. Restes de focs descoberts a la vall de Mèxic han estat datats amb carbó radioactiu del 21000 aC, i algunes eines de pedra s'han trobat a prop de les llars, cosa que indica la presència d'humans en aquella època.[1] L'agricultura s'hi desenvolupà a prop del 9000 aC, tot i que el cultiu del blat de moro començà el 5000 aC.[2] Les primeres mostres de terrisseria daten del 2500 aC, la qual cosa marca el començament de la civilització mesoamericana, ja que defineix l'establiment de societats sedentàries. Els grups del nord de Mèxic, la regió d'Aridoamèrica, continuaren subsistint per mitjà de la recol·lecció i la caça, mentre que al centre-sud de Mèxic, la regió de Mesoamèrica, amb el desenvolupament de l'agricultura, s'hi establiren societats complexes com la cultura olmeca.

 Teotihuacan, a estat de Mèxic (centre de Mèxic).

A Mesoamèrica també es desenvoluparen els sistemes d'irrigació que permetrien l'estratificació de les societats. El 100 dC, la ciutat de Teotihuacan es convertí en el centre urbà més important de la regió, i estengué la seva influència des del Nou Mèxic fins a Costa Rica. Amb una superfície de 20 quilòmetres quadrats, s'estima que la població era entre 125.000 i 200.000 habitants.[3] Les ruïnes de la majestuosa ciutat inclouen la piràmide del Sol i la calçada dels Morts. Amb el pas dels segles, el territori perdé el seu poder, mentre que el món del Període Clàssic Mesoamericà començava a desintegrar-se. El 750 dC la ciutat fou cremada i el territori fou envaït per les tribus txitximeques del nord.

 Chichén Itzá, a Yucatán (sud-est de Mèxic).

Durant els segles x i xi, el centre de Mèxic fou dominat per la civilització de Tollan-Xicocotitlan, més coneguda com a Tula, la capital dels tolteques. A Tula aparegueren els primers guerrers professionals organitzats en germandats que s'identificaven amb noms d'animals, com ara els guerrers àguila, els guerrers jaguar o els guerrers coiot. Hi ha proves que els tolteques practicaren els sacrificis humans.[4] La ciutat establí vincles importants amb altres regions de Mesoamèrica, en especial amb la península del Yucatán, on es trobava la ciutat maia de Chichén Itzá. Els maies, per la seva banda, ja havien desenvolupat una poderosa civilització des del 100 aC, que arribaria al seu zenit entre el 600 i el 900 dC. Els maies bastiren majestuosos centres cerimonials que incloïen l'ús d'arcs de mènsula i la pintura de frescos, així com la construcció d'observatoris. Les tècniques agrícoles dels maies foren molt avançades, així com el seu coneixement matemàtic i astronòmic. Els astrònoms maies desenvoluparen el que seria el calendari més acurat del món d'aleshores.[5]

 Ruïnes maies de Palenque, a Chiapas (sud-est de Mèxic).

Els mexiques, posteriorment coneguts com a asteques, foren l'última tribu nahua a emigrar del nord a Mesoamèrica. Després d'un llarg pelegrinatge, i segons la seva llegenda, guiats pel seu déu, Huitzilopochtli, fundaren el 1325 la ciutat de México-Tenochtitlán (avui dia la ciutat de Mèxic), sobre el lloc on havien trobat la imatge d'una àliga devorant una serp sobre un cactus —el senyal del seu déu—, imatge que es representa en la bandera de Mèxic. Els asteques s'aliaren amb els senyorius veïns de Texcoco i Tacuba, aliança que seria coneguda com la Triple Aliança. Posteriorment, conqueriren el centre de Mèxic, i el seu imperi s'estengué des de les costes del Pacífic de l'estat actual de Guerrero, part d'Oaxaca, fins al Soconusco, sobre la frontera de l'actual Guatemala. Només els purèpetxes, els tlaxcalteques i alguns senyorius mixteques romangueren independents del domini asteca.[6] L'imperi asteca fou, principalment, un imperi tributari; l'administració de les regions conquerides era responsabilitat de la noblesa originària i local, que només havia de retre comptes —i els tributs— als governants de Tenochtitlan.[7] La ciutat prosperà molt ràpidament, i amb una població de més de 200.000, es va convertir en una de les ciutats més poblades del món d'aleshores.

El final de l'imperi fou ràpid, abrupte i inesperat, i la regió patiria una transformació política i religiosa radical per l'arribada dels espanyols. Els conquistadors arribaren a les costes de Mèxic el 1519 i a poc a poc començaren a endinsar-se en el territori, a la recerca de la famosa Tenochtitlan i els rumors de l'abundància d'or i altres materials preciosos que hi trobarien. Les notícies de la seva arribada i moviment foren portades al huey tlatoani Moctezuma Xocoyotzin o Moctezuma II, que els convidà a visitar Tenochtitlan. Els asteques, sorpresos per les diferències físiques dels espanyols, pensaven que eren un poble enviat pel déu Quetzalcóatl (i algú d'ells, potser, el déu mateix), i al començament no els resistiren. No obstant això, els espanyols van deixar clar que no eren déus.

A causa de la matança que va fer Pedro de Alvarado durant una festivitat mexica per un dels seus déus, els mexiques es van aixecar contra els espanyols i els tlaxcalteques. Moctezuma II va acceptar que Hernán Cortés i el seu exèrcit sortissin de la capital mexica. No obstant això, el poble mexica va apedregar al seu propi emperador. D'aquesta manera, els espanyols i els seus aliats només van trobar com a oportunitat fugir d'amagat. Això va provocar el que es coneix com la Nit Trista, on van ser derrotats. Els conquistadors van continuar fugint fins que es va donar una altra batalla contra els mexiques, la Batalla d'Otumba, on els espanyols i els tlaxcalteque van vèncer als mexiques. Després de fer créixer el seu exèrcit, els conquistadors finalment assetjaren la capital de l'imperi, Tenochtitlan, en una autèntica batalla amfíbia —la ciutat es trobava en una illa enmig del llac de Texcoco— i van conquistar-la el 13 d'agost de 1521 amb un exèrcit compost per poc més d'un miler d'espanyols i més de 200,000 tlaxcalteques, totonaques i altres tribus que havien estat subjugades pels asteques i que en volien la llibertat. La ciutat fou destruïda gairebé completament. Aquest esdeveniment es recorda com el «naixement del poble mestís que ara és Mèxic».[8]

La Nova Espanya  Acapulco, el port colonial més important de la Nova Espanya, 1628.

Les primeres dècades del domini espanyol foren un canvi demogràfic i polític dràstic en el continent americà. Les guerres i les pandèmies de les malalties desconegudes al Nou Món i portades pels conqueridors —que serien importants en llurs victòries— mataren milers d'indígenes de Mesoamèrica.[9][10][11]

Els espanyols exploraren, conqueriren i colonitzaren, al llarg dels segles xvi i xvii les regions al nord i al sud de Mesoamèrica, des de Califòrnia i Utah fins a Costa Rica. El territori, batejat com la Nova Espanya, fou administrat com a virregnat. Amb el descobriment de nombroses mines de plata, així com el desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia, i l'arribada de nombrosos immigrants de la península Ibèrica, la Nova Espanya prosperà econòmicament, fins a convertir-se en la regió més poblada i més rica de l'Imperi espanyol, amb 6 milions d'habitants, tot just abans de la independència del territori continental.[12] De la Nova Espanya depenien les administracions de Centreamèrica, Cuba, les illes del Carib, les Illes Filipines i, per un període, Veneçuela.[13]

La invasió napoleònica d'Espanya, el 1808, i la destitució del rei Ferran VII, i la inestabilitat política de la metròpoli, foren propícies a les revoltes i les demandes d'autonomia dels virregnats espanyols a Amèrica. Tot i que s'organitzaren diverses juntes a les ciutats principals dels virregnats d'Amèrica, les juntes de Mèxic, a diferència de les altres, no declararen l'autonomia, ja que la població peninsular i criolla, la noblesa indígena, la burgesia, el clericat i els terratinents es beneficaven de l'estat de les coses. No obstant això, el 16 de setembre, 1810, el mossèn crioll Miguel Hidalgo y Costilla promulgà el «Crit de Dolores», demanant la igualtat de les ètnies i la redistribució de la terra, a més del suport a Ferran VII contra les forces invasores de Napoleó.[14] Avui dia, aquest succés se celebra com el començament de la independència de Mèxic. La insurrecció, en essència una revolta popular, fou derrotada ràpidament, i Hidalgo fou decapitat. Altres guerrillers es revoltaren com ara José María Morelos i Vicente Guerrero. Amb el retorn de Ferran VII al tron d'Espanya, les tropes espanyoles s'enfortiren i derrotaren la rebel·lió de Morelos, afusellat el 1815. Les forces guerrilleres, cada vegada més dèbils, es replegaren a les muntanyes.

El 1820, els constitucionalistes a Espanya obligaren Ferran VII a restaurar la constitució liberal de Cadis, que no era ben vista pels conservadors de Mèxic, ja que temien que les reformes liberals afectessin llurs privilegis econòmics, religiosos i socials.[15] Per tant, i en un canvi inesperat de sort, les forces reialistes, sota el comandament d'Agustín de Iturbide, en comptes de sufocar els romanents revolucionaris, pactaren amb ells la independència de Mèxic. El 1821, es promulgà el Pla d'Iguala, que declarava la independència de Mèxic, sostenia la religió catòlica, i la unió de tots els habitants del territori —espanyols peninsulars i americans. Aquest pla també fou conegut com el «Pla de les Tres Garanties». L'organització política del país seria la monarquia constitucional, amb el nom d'Imperi mexicà, sota el mateix Ferran VII però amb un parlament independent —creant una espècie de Commonwealth— o sota algun altre príncep de la corona espanyola. Els exèrcits «trigarants» entraren a la ciutat de Mèxic el 24 d'agost, 1821, una junta redactà la Declaració d'independència de Mèxic, i el virrei, Juan O'Donojú, signà el tractat de Córdoba, per mitjà del qual oficialment es reconeixia la independència de Mèxic.

Mèxic independent  La federació mexicana el 1847.

El Primer Imperi mexicà, al qual s'afegiren les intendències de Yucatán i Guatemala, fou efímer. Ferran VII no acceptà el tron de l'imperi, ja que el govern espanyol desconeixia la independència de Mèxic; i cap altre príncep europeu no gosà prendre'n el tron. Per una invitació del parlament mexicà en nom del poble, Iturbide fou coronat amb el nom d'emperador Agustí I de Mèxic el 1822, per vot unànime a unes eleccions que es van fer per escollir al nou monarca. No obstant això, tan bon punt la independència s'havia assolit, les diferències entre els republicans —liberals— i els monàrquics —conservadors— s'accentuaren. El 31 d'octubre de 1822, l'emperador dissolgué el Congrés, la qual cosa provocà la revolta victoriosa dels republicans. El 1824, es redactà una constitució, i Mèxic es convertí en una república federal, amb el nom dels Estats Units Mexicans. Les províncies i intendències es convertiren en estats constituents de la federació o territoris, llevat de la Capitania General de Guatemala, que se'n separà, per formar un estat independent, les Províncies Unides d'Amèrica Central.

Les primeres dècades de la república foren molt inestables, amb lluites de poder entre els federalistes i els centralistes, i una economia devastada per la guerra. El 1836, els centralistes arribaren al poder. Els centralistes reemplaçaren la constitució federal per una sèrie de lleis centrals, per la qual cosa, diversos estats es revoltaren, com ara Texas, Yucatán, Zacatecas i Nuevo León, que amenaçaven de declarar la independència fins que no es restaurés el federalisme. Texas, habitat majoritàriament per immigrants angloparlants, aconseguí independitzar-se el 1836 i fou annexat pels Estats Units el 1845. Pocs anys després, aprofitant la confusió quant als límits territorials de Texas, els Estats Units envaïren Mèxic en la Guerra d'Intervenció nord-americana, a la fi de la qual prengueren gairebé la meitat del territori mexicà, corresponent als actuals estats de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic, Colorado, Nevada i algunes seccions d'Utah i Wyoming, en el vergonyós tractat de Guadalupe-Hidalgo.

La decepció amb el retorn de Santa Anna a la presidència i un segon breu règim inconstitucional, produí un aixecament armat conegut com la Revolució d'Ayutla després de la qual es promulgaren una sèrie de reformes liberals i una nova constitució federal el 1857. Aquestes lleis, conegudes posteriorment com les Lleis de Reforma, feien una separació d'Església i estat, i afectà els interessos dels conservadors i del clericat, la qual cosa produí una guerra civil, coneguda com la Guerra de Reforma, que acabaria amb la victòria dels liberals. Amb una economia en bancarrota per les guerres anteriors, el govern declarà la cessació temporal dels pagaments del deute extern; el Regne Unit, Espanya i França amenaçaren d'envair Mèxic, fins que no tornés a fer-ne els pagaments. El Regne Unit i Espanya es retiraren, però Napoleó III ja tenia altres plans. El 1863, el país fou envaït per França, que volia establir l'arxiduc Maximilià d'Habsburg-Lorena[16] com a emperador de Mèxic amb el suport del clergat catòlic i els conservadors mexicans. Aquest govern, que ressuscitava l'Imperi mexicà, no va ser reconegut pel govern republicà exiliat al nord i encapçalat per Benito Juárez.

El govern de Maximilià I va ser molt lliberal, i es va caracteritzar per noves lleis i projectes per fer créixer Mèxic. Aprovà una llei que prohibia el càstig corporal dels treballadors i limitava les hores de treball, que garantia el pagament dels salaris en moneda de metall. Estipulà que els deutes contrets pels pares no podien ser heretades pels fills. Establí lleis com la d'impremta, que defensava la llibertat de premsa; la de la justícia, que creava la figura del ministeri públic; o la d'instrucció, que posava les bases per a l'educació primària obligatòria i gratuïta al llarg de l'Imperi.[17] A més a més, perdonà els deutes que superessin els 10 pesos a tots els camperols i abolí el treball dels menors. També tenia un projecte expansionista per a Mèxic en ment, en el qual s'annexaria l'Amèrica Central i també colonitzaria Àfrica, però no va aconseguir a realitzar-lo.[18] La emperadriu Carlota de Mèxic, la única dona que ha governat Mèxic (ja que ella era regent quan Maximilià no estava a la capital), també organitzà nombroses festes recaptant fons per a la beneficència, creà centres artístics i culturals i escoles a l'Imperi.[19][20] No obstant això, després de tres anys de lluita, i amb la retirada del suport francès al govern imperial, la impossibilitat que el seu germà li donés suport militarment estant el seu país també en conflicte i la fi de la Guerra Civil Estatunidenca, Juárez sortí victoriós i restaurà el govern republicà el 1867.

 Fotografia de la revolució, 1911.

Porfirio Díaz, un general republicà durant la intervenció francesa, governà Mèxic de 1876 a 1880 i de 1880 a 1911 en diverses reeleccions consecutives. Aquest període de govern, conservador i progressista, conegut com el Porfiriato o Pax Porfiriana, es caracteritzà per assoliments econòmics sorprenents acompanyats d'inversió i immigració estrangeres, el suport a les arts i les ciències, i tot alhora, una greu desigualtat social i repressió política. Després d'un flagrant frau electoral el 1910, Francisco I. Madero convocà el poble a aixecar-se en armes, iniciant així la Revolució mexicana. El 1911, Díaz renuncià i Madero fou elegit com a president, però fou assassinat en cop d'estat encapçalat pel general conservador Victoriano Huerta després d'una reunió secreta amb l'ambaixador nord-americà Henry Lane Wilson, el 1913.

La guerra armada recomençà, amb generals populars com Pancho Villa i Emiliano Zapata, que representaven els camperols, cadascú amb un exèrcit de seguidors. Un tercer exèrcit, l'exèrcit constitucionalista, encapçalat per Venustiano Carranza, vencé les forces del dictador i unificà tots els generals revolucionaris. Convocà un congrés constituent per esmenar la constitució i incloure-hi les premisses socialdemòcrates que inspiraren la revolució. El text resultant fou una nova constitució, encara vigent, promulgada el 1917. Carranza fou assassinat el 1920 i fou succeït per Álvaro Obregón i aquest per Plutarco Elías Calles. Obregón fou reelegit el 1928, però fou assassinat abans de prendre el poder. Calles decidí unir tots els corrents polítics emanats de la revolució en un partit, el Partit Nacional Revolucionari (PNR), predecessor del Partit Revolucionari Institucional, que es convertiria en el partit polític més influent de la política mexicana durant els següents setanta anys.

Mèxic contemporani  Joves estudiants manifestants en la ciutat de Mèxic durant el moviment estudiantil mexicà de 1968.

Amb la unió de les faccions revolucionàries, Mèxic assolí l'estabilitat política i social per emprendre el camí del creixement econòmic; de fet, el període de 1930 a 1970, marcat pel desenvolupament econòmic, és conegut pels historiadors com el Miracle mexicà. El Partit Nacional Revolucionari es transformà en el Partit de la Revolució Mexicana durant el govern de Lázaro Cárdenas, que aconseguiria el suport dels sindicats obrers i agrícoles en donar-los veu dins el partit mateix. El 1938, Cárdenas nacionalitzà la indústria petroliera.

Després de la derrota de la Segona República espanyola en la Guerra Civil, Mèxic obrí les portes als refugiats i exiliats, entre els quals un gran nombre de catalans, que tingueren un paper molt important en la vida econòmica, i en les cultures i les arts mexicanes.[21] El 1968 ocorregué, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics d'estiu a la ciutat de Mèxic, un gran moviment estudiantil, com ja havia ocorregut en moltes altres ciutats del món. La revolta estudiantil sofrí la brutal repressió de l'exèrcit coneguda com la Massacre de Tlatelolco, el 2 d'octubre.

 Insurgents de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional en el 1998.

El govern va dur a terme, mitjançant l'endeutament, grans inversions en la indústria petroliera durant la dècada de 1970, en què els preus del petroli es trobaven en màxims històrics, per tal de revitalitzar l'economia. Com a empresa nacionalitzada, les entrades del petroli permeteren que el govern del president Luis Echeverría emprengués programes de benestar social. No obstant això, a causa de la dolenta administració de les despeses públiques i de la caiguda abrupta dels preus del petroli al començament de la dècada dels vuitanta, amb una puja substancial de les taxes internacionals d'interès, Mèxic entrà en una greu recessió econòmica i es declarà incapaç de complir els pagaments del deute extern. El seguiren les grans economies de Llatinoamèrica.

El 1988 es presentà Cuauhtémoc Cárdenas, fill de l'ex president Lázaro Cárdenas, com a candidat d'oposició al PRI, i es convertí en una amenaça seriosa i en un possible guanyador. No obstant això, obtingué el segon lloc en unes eleccions marcades per acusacions de frau electoral, en què Carlos Salinas de Gortari en fou declarat guanyador. Salinas emprengué un ambiciós programa liberal que aconseguí reduir substancialment la inflació; renegocià el deute extern, privatitzà la majoria de les empreses públiques, llevat de les empreses elèctrica i petroliera, i proposà una modificació de la llei per convertir els ejidos, propietats agrícoles comunals, en propietat privada. El 1992, signà el tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord amb els Estats Units i el Canadà, el qual entrà en vigor el 1994. Aquell any, tanmateix, s'aixecà l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional.

A causa d'un increment desmesurat de les despeses governamentals i del compte corrent, en conjunció amb una fuga de capitals, el país entrà en una greu recessió econòmica el 1995. El president Ernesto Zedillo aconseguí un préstec dels Estats Units i del Fons Monetari Internacional. El país sortí de la crisi el 1996; entre 1996 i el 2000, la taxa de creixement mitjà fou del 5 per cent anual. El 1997, cap partit polític no aconseguí majoria absoluta en el Congrés de la Unió, per primera vegada des de la fi de la Revolució mexicana, i el 2000 Vicente Fox, candidat d'oposició, es convertí en el primer candidat del Partit Acció Nacional (PAN) que va ser elegit com a president federal. El 23 de març del 2005, els presidents dels tres països nord-americans van signar la Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-amèrica (SPP), un pas cap a una major integració comunitària.

En les eleccions federals del 2006, Felipe Calderón (PAN) guanyà Andrés Manuel López Obrador (PRD), per un marge de vots molt estret; López Obrador impugnà els resultats i es refusà a acceptar la victòria de Calderón. Després de dos mesos d'incertesa, el Tribunal Electoral dictaminà la victòria de Calderón, el qual prengué el càrrec l'1 de desembre de 2006, tot i que López Obrador es refusà a reconèixer els resultats i el govern de Calderón. Calderón emprengué una sèrie de reformes estructurals, que incloïen una reforma tributària i fiscal, una reforma judicial, i una reforma a les pensions, totes tres aprovades pel Congrés durant els primers dos anys del seu mandat. A més, emprengué una lluita contra el narcotràfic, amb la controvertida participació de l'exèrcit i les forces armades mexicanes. L'abril del 2009, Mèxic—especialment la seva capital, la ciutat de Mèxic—fou severament afectat pel brot de grip per A(H1N1) de 2009, el qual s'estengué per altres regions de Nord-amèrica i Europa.