La República de San Marino (Repubblica di San Marino o San Marino en italià) és la república més petita i antiga d'Europa i un dels estats més petits del món. Està completament envoltada per la República Italiana.
La ciutat de San Marino és la capital judicial i administrativa d'aquest petit estat independent, situat al nord-est de la península Itàlica. San Marino té una població total de 32.471 habitants, 4.214 dels quals viuen a la capital. El municipi més poblat n'és Serravalle, amb 10.571 habitants, i inclou la població de fet més gran, la frazione de Dogana. La part més alta d'aquest petit estat és el mont Titano, amb una alçada total de 740 m. L'idioma oficial n'és l'italià, però cal dir que, a San Marino, la llengua autòctona és l'emilià-romanyol. El Parlament de la República és escollit pels ciutadans cada cinc anys. Un cop elegit el Parlament, serà aquest el que tria...Llegeix més
La República de San Marino (Repubblica di San Marino o San Marino en italià) és la república més petita i antiga d'Europa i un dels estats més petits del món. Està completament envoltada per la República Italiana.
La ciutat de San Marino és la capital judicial i administrativa d'aquest petit estat independent, situat al nord-est de la península Itàlica. San Marino té una població total de 32.471 habitants, 4.214 dels quals viuen a la capital. El municipi més poblat n'és Serravalle, amb 10.571 habitants, i inclou la població de fet més gran, la frazione de Dogana. La part més alta d'aquest petit estat és el mont Titano, amb una alçada total de 740 m. L'idioma oficial n'és l'italià, però cal dir que, a San Marino, la llengua autòctona és l'emilià-romanyol. El Parlament de la República és escollit pels ciutadans cada cinc anys. Un cop elegit el Parlament, serà aquest el que triarà els dos capitans regents per un període de sis mesos. Aquests dos capitans regents més el Consell de ministres formen el poder executiu de l'estat. En canvi, el poder judicial està format pel Consell Gran i General.
Castell de la Cesta o FrattaSan Marino, el tercer estat més petit del món, també és la república més antiga. D'acord amb la tradició, va ser fundat l'any 301 quan un picapedrer cristià anomenat Marí el Diaca va deixar l'illa de Rab per escapar de la política anticristiana de l'emperador romà Dioclecià.[1] Marí es va amagar al cim del mont Titano, el més alt dels set que té San Marino i hi va fundar una petita comunitat cristiana. La propietària del terreny, una compassiva dona de Rímini, els va deixar en herència el territori.
El que està demostrat és que el lloc ha estat habitat des de temps prehistòrics, encara que l'existència documentada de la república comenci al segle x. En memòria del picapedrer la zona es va anomenar Territori de San Marino, després "Comunitat de San Marino", fins que se li va donar el nom oficial: "República de San Marino".
En temps dels llombards, San Marino estava enquadrat en el ducat de Spoleto.
El govern estava compost per una assemblea anomenada Arengo, composta per tots els caps de família. El 1243, s'hi va establir la figura dels capitans regents (Capitani Reggenti) per actuar com a caps d'estat. Les primeres lleis daten de 1263. El Vaticà, amb el seu papa Nicolau IV al capdavant, va reconèixer la independència de San Marino el 1291.
El territori de la república consistia únicament en la muntanya Titano fins al 1463, quan va entrar en l'aliança contra Segimon Pandolfo Malatesta, senyor de Rímini, que seria derrotat. A causa d'això el papa Pius II va cedir a San Marino les ciutats de Fiorentino, Montegiardino i Serravalle. Aquest mateix any la ciutat de Faetano es va unir a la república per la seva pròpia voluntat. Des de llavors, la superfície de la república ha romàs invariable.
San Marino va redactar una constitució el 8 d'octubre de 1600.
Un guàrdia del Consell Gran i General (Consiglio Grande e Generale) saludant la bandera de San MarinoLa "Sereníssima República" ha estat ocupada militarment tres vegades en tota la seva història, tot i que durant breu temps:
El 1503, Cèsar Borja va ocupar la república fins poc abans de morir uns mesos després. El 1739, el cardenal Alberoni va tornar a envair el petit estat, però la desobediència civil i les protestes davant del papa Climent XII per obtenir justícia van donar resultat. L'última ocupació del país va ocórrer el 1944. San Marino era neutral en la Segona Guerra Mundial, però la Wehrmacht (l'exèrcit alemany) el va ocupar durant la seva retirada i aquesta ocupació va ser seguida per la dels aliats, que només hi van romandre unes setmanes.L'estat va ser reconegut per Napoleó el 1797 i també en el Congrés de Viena el 1815. A causa de la unificació d'Itàlia, la independència de San Marino va haver de segellar-se amb un tractat el 1862 amb l'emergent República Italiana, que va ser revisat i ratificat el 1939 i el 1971.
San Marino és l'única ciutat estat medieval que encara sobreviu en el si de la península Itàlica. Com Andorra, Liechtenstein i Mònaco, sembla un anacronisme de temps medievals, quan la jurisdicció d'una ciutat no anava més enllà de l'abast de les armes que es podien disparar des de les muralles. Juntament amb el Vaticà, és l'únic país europeu rodejat completament per un altre.
Des de 1945 fins al 1957, San Marino va ser governat per una coalició d'esquerres encapçalada pels comunistes. Una altra coalició, aquesta vegada entre democratacristians i socialdemòcrates, va detenir el govern des del 1957 fins al 1973.
D'aquí vindria un temps de governs de curta durada fins al 1978, quan els comunistes recuperaren el poder. A causa d'un escàndol financer, però, van caure del govern, tot i que el van recuperar amb una aliança amb els democratacristians el 1993 i altre cop el 1998.
San Marino va ingressar al Consell d'Europa com a membre de ple dret el 1988, i va presidir l'organització en la primera meitat de l'any 1990. A més, es va convertir en membre de l'ONU el 1992, i va adoptar l'euro el 2001 com a moneda nacional, tot i no pertànyer a la Unió Europea.
Aquest país, amb la finalitat de disminuir la seva dependència de la República d'Itàlia, ha anat signant una sèrie d'acords amb Suïssa en els camps polític, econòmic i social. Aquesta aliança ha obert el camí a un nou tipus de relacions diplomàtiques, pioneres en el segle xxi, però que recorden, vagament, les relacions internacionals de l'època medieval.
Afegeix un nou comentari