Període preromà i romà

La història d'aquesta ciutat es remunta almenys a l'Edat del Coure tal com s'ha demostrat en les citanies de Briteiros i de Saborós i en el jaciment arqueològic de Penha. A més, en l'època de l'emperador Trajà, es fa referència a l'ús de l'aigua de les termes de Caldas dónes Taipas pels romans.[1]

Edat mitjana

S'atribueix la fundació de la ciutat a un noble, vassall del rei d'Astúries Alfons III, Vimarà Pérez, qui donaria nom a la ciutat, originalment anomenada Vimaranes. Vimara va ser nomenat el primer comte del Comtat Portucalense després d'haver-hi reconquistat i repoblat la ciutat de Porto el 868.[2] Tot això va succeir en el tercer terç del segle ix aprofitant el corrent repobladora fomentada pel rei Alfons.

 Estàtua a Mumadona Dias a Guimarãés, a la plaça amb el seu nom.

El 3 d'agost de 950, després de la mort del governador del Comtat Portucalense, el comte Hermenegildo González, la seva vídua, la comtessa Mumadona Dias va repartir els vasts dominis que la parella posseïa entre els seus fills. Les terres de Guimarãés (Vimaranes) van ser donades a la seva filla Oneca que era en aquest moment, una religiosa.[3][4] En aquest mateix any, Mumadona va fundar aquí el Monestir de Sant Mamede (o de Guimarãés),[5] dedicat al Salvador del Món, la Mare de Déu i els Sants Apòstols. En el seu testament va donar tots els seus dominis i rendes així com objectes religiosos de la seva propietat al monestir.[6][7] Actualment se sap que aquest monestir va arribar a tenir una biblioteca notable i força valuosa.[8][9]

El monestir es va convertir en un pol d'atracció i va donar origen a una major fixació poblacional en la vila baixa. Paral·lelament, per a la defensa del conglomerat, Mumadona Dias va manar construir, entre 959 i 968, el castell de Guimarães a poca distància, sobre el pujol, creant així un segon punt de fixació en la vila alta.[10] Per a unir els dos nuclis es va formar la rua (carrer) de Santa Maria.[11] Posteriorment, el monestir es va transformar en la Real Col·legiata i va adquirir una gran importància a causa dels privilegis i donacions que reis i nobles li van anar concedint. Entre aquestes contribucions són destacables la reconstrucció gòtica impulsada pel rei Joan I, la torre de l'església en estil manuelí –completada al voltant dels anys 1513 a 1515–, i la capella major d'arquitectura clàssica, reconstruïda durant el segle xvii pel rei Pere II. Els guixos de les capelles més grans són referències de la reforma neoclàssica iniciada en 1830.[9]

El comte Enric de Borgonya va concedir a Guimarãés el primer fur nacional considerat per alguns historiadors anteriors al de Constantim de Panóias. Encara que es desconeix la data exacta va succeir possiblement el 1096.[12]

El 24 de juny de 1128, en aquest lloc, es va produir la batalla de São Mamede, en la qual Teresa de Lleó, infanta de Lleó i comtessa de Portugal, es va enfrontar al seu fill Alfonso Enríquez, que va guanyar la batalla i que posteriorment es convertiria en el primer rei de Portugal.[13] En el regnat de Dionís I, van ser construïdes les muralles de la ciutat.

Edat moderna i contemporània  O Toural representat en un dibuix de 1864

A finals del segle xvii i principis del xviii s'impulsa la construcció d'algunes esglésies, convents i palaus, la formació de Largo da Misericòrdia (actual Largo João Franco), però la seva estructura no experimentarà una gran transformació. Serà a partir de finals del segle xix, amb les noves idees urbanes d'higiene i simetria, que la població, ja amb el rang de ciutat per la reina Maria II, per decret del 23 de juny de 1853, viurà els canvis més importants.[14]

Es produeixen l'enderrocament de les muralles, l'obertura de carrers i grans avingudes com l'actual Largo de Martins Sarmento, el Largo da Condessa do Juncal i l'Alameda de São Dâmaso, i la parròquia de la Fundació Cerro. No obstant això, gairebé tot es va fer de manera controlada, la qual cosa permet la conservació del seu magnífic centre històric.

El 28 de juny de 2013, l'Ajuntament de Guimarães va ser membre honorari de l'Ordre Militar de Sant'Iago da Espada.[15]