Context sobre Sud-àfrica

La República de Sud-àfrica és un Estat localitzat a l'extrem meridional de l'Àfrica. Limita amb els oceans Atlàntic i Índic, Namíbia, Botswana, Zimbàbue, Moçambic, Eswatini (abans Swazilàndia) i Lesotho, un enclavament independent envoltat pel territori sud-africà. Sud-àfrica és membre del Commonwealth de Nacions. L'economia de Sud-àfrica és la més gran del continent i la 24a més gran del món; és el país més desenvolupat econòmicament, socialment i en infraestructura del continent.

Sud-àfrica ha tingut una història diferent de les altres nacions de l'Àfrica atesa la immigració primerenca d'Europa i la importància estratègica de la ruta del mar del Cap. La immigració europea va començar poc després que la Companyia Holandesa de les Índies Orientals fundés una estació el 1625 que amb el temps esdevindria Ciutat del Cap. El tancament del canal de Suez durant la Guerra dels Sis Dies va subratllar la seva importància en el comerç internacional d'occident i orient...Llegeix més

La República de Sud-àfrica és un Estat localitzat a l'extrem meridional de l'Àfrica. Limita amb els oceans Atlàntic i Índic, Namíbia, Botswana, Zimbàbue, Moçambic, Eswatini (abans Swazilàndia) i Lesotho, un enclavament independent envoltat pel territori sud-africà. Sud-àfrica és membre del Commonwealth de Nacions. L'economia de Sud-àfrica és la més gran del continent i la 24a més gran del món; és el país més desenvolupat econòmicament, socialment i en infraestructura del continent.

Sud-àfrica ha tingut una història diferent de les altres nacions de l'Àfrica atesa la immigració primerenca d'Europa i la importància estratègica de la ruta del mar del Cap. La immigració europea va començar poc després que la Companyia Holandesa de les Índies Orientals fundés una estació el 1625 que amb el temps esdevindria Ciutat del Cap. El tancament del canal de Suez durant la Guerra dels Sis Dies va subratllar la seva importància en el comerç internacional d'occident i orient.

Sud-àfrica és ètnicament divers, amb les comunitats europees, índies i coloured (o mestisses) més grans de l'Àfrica. Els africans negres, que parlen nou llengües oficialment reconegudes, i molts més dialectes, representen el 75% de la població. Els conflictes racials entre la minoria blanca i la majoria negra ha tingut un paper significatiu en la història i la política de Sud-àfrica, que culminà amb l'apartheid, instituït el 1948 pel Partit Nacional, tot i que la segregació ja existia abans d'aquesta data. Les lleis que definien l'apartheid començaren a ser abolides pel mateix partit el 1990, després d'un conflicte llarg i de vegades violent—incloent-hi les sancions econòmiques de la comunitat internacional.

Sud-àfrica és coneguda com la "Nació de l'arc de Sant Martí", un terme encunyat per l'arquebisbe Desmond Tutu i després adoptat pel president Nelson Mandela. Mandela va fer ús del terme com a metàfora per descriure la diversitat multicultural que començava a desenvolupar-se després de la fi de la ideologia de l'apartheid. El 2007, Sud-àfrica es va unir al grup de Bèlgica, els Països Baixos, el Canadà i Espanya, en legalitzar el matrimoni homosexual.

Més sobre Sud-àfrica

Informació bàsica
  • Moneda Rand
  • Codi de trucada +27
  • Domini d'Internet .za
  • Mains voltage 230V/50Hz
  • Democracy index 7.24
Population, Area & Driving side
  • Població 62027503
  • Àrea 1221037
  • costat de conducció left
Història
  • Prehistòria

    Sud-àfrica conté alguns dels jaciments arqueològics més antics d'Àfrica. Els nombrosos fòssils de les coves Sterkfontein, Fromdraai i Makapansgat suggereixen que diversos australopitecs hi vivien fa tres milions d'anys. Després hi van arribar els homo habilis, homo erectus i l'home modern. Els assentaments dels pobles parlants de les llengües bantu, agricultors i ramaders, ja existien al sud del riu Limpopo, els segles IV i V, desplaçant o absorbint els pobles parlants de khoisan originaris. Van continuar desplaçant-se cap al sud, i les primeres eines de ferro daten del 1050. El grup més meridional fou el poble de Xhosa, la llengua dels quals incorpora alguns trets lingüístics dels pobles KhoiSan. Aquestes desplaçaren els pobles anteriors, la majoria societats caçadores-recol·lectores.

    ...Llegeix més
    Prehistòria

    Sud-àfrica conté alguns dels jaciments arqueològics més antics d'Àfrica. Els nombrosos fòssils de les coves Sterkfontein, Fromdraai i Makapansgat suggereixen que diversos australopitecs hi vivien fa tres milions d'anys. Després hi van arribar els homo habilis, homo erectus i l'home modern. Els assentaments dels pobles parlants de les llengües bantu, agricultors i ramaders, ja existien al sud del riu Limpopo, els segles IV i V, desplaçant o absorbint els pobles parlants de khoisan originaris. Van continuar desplaçant-se cap al sud, i les primeres eines de ferro daten del 1050. El grup més meridional fou el poble de Xhosa, la llengua dels quals incorpora alguns trets lingüístics dels pobles KhoiSan. Aquestes desplaçaren els pobles anteriors, la majoria societats caçadores-recol·lectores.

    Època antiga Expansió bantu

    Per aquesta època tribus bantus van començar a arribar a Sud-àfrica. Originaris del Delta del riu Níger a l'Àfrica Occidental, van emigrar cap al sud i cap a l'est, arribant fins a la Província de KwaZulu-Natal al voltant de l'any 500 aC. Els bantus no només criaven bestiar, sinó que també coneixien l'agricultura, collint blat i altres productes. Eren també experts en ferreria i vivien en poblats ben establerts. L'emigració bantu va ser gradual i no en grans masses. Alguns grups, els ancestres de la gent nguni (zulus, xhosa, swazi i ndebeles) van preferir viure a la costa. Altres, coneguts actualment com els sotho-tswana (tswana, pedi i basotho) es van establir al Highveld, mentre que les tribus venda, lemba i shangaan-tsonga van triar d'instal·lar-se al nord-est de Sud-àfrica.

    Els bantus i els khoisan es van barrejar, com és evident en les pintures rupestres, on es mostren els dos grups interaccionant. No es coneix quin tipus de contacte van tenir dos pobles, però hi ha una prova d'integració en el llenguatge Bantu que incorpora l'espetec de la llengua com consonant característic de la llengua khoisan. Nombrosos ginys khoisan han estat descoberts en els vilatges bantu.

    Arribada dels europeus

    La història escrita de Sud-àfrica comença amb l'arribada dels portuguesos. El 1487, Bartolomeu Dias es convertí en el primer europeu a arribar a l'extrem més meridional d'Àfrica. En retornar a Lisboa amb les notícies del descobriment, que anomenaria el Cabo das Tormentes (Cap de les Tempestes) ateses les condicions tempestoses que hi havia vist, el seu patrocinador reial, Joan II de Portugal, seleccionà un nom diferent, el Cabo da Boa Esperança (Cap de la Bona Esperança), ja que prometia ser la ruta cap a les riqueses de l'Índia. Després, el poeta portuguès Camões va immortalitzar el viatge de Dias en el poema èpic de Les Lusíades específicament amb el personatge mitològic d'Adamastor, que simbolitza les forces de la naturalesa que els navegadors portuguesos havien de vèncer durant llur circumnavegació del cap.

    Colonització europea  Pintura de l'arribada de Jan van Riebeeck

    Els segles posteriors al 1488, els navegants portuguesos van establir diversos assentaments poblats per pescadors, però no n'ha sobreviscut cap atestació històrica. El 1652, Jan van Riebeeck va establir una estació d'aprovisionament al Cap de Bona Esperança en nom de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. Durant la major part dels segles xvii i XVIII, es van estendre lentament les possessions neerlandeses, fins a trobar-se amb els assentaments dels pobles xhosa en la regió del Riu Fish. Una sèrie de guerres, conegudes com les Guerres de la Frontera del Cap es van lliurar, causades pels conflictes d'interès sobre les terres i el bestiar.

    Atesa l'escassetat de mà d'obra, els colonitzadors portaren esclaus d'Indonèsia, Madagascar i l'Índia. Els líders problemàtics d'aquests esclaus, sovint d'ascendència reial, van ser expulsats de les colònies neerlandeses a la resta de Sud-àfrica. Aquest grup d'esclaus, amb el pas del temps, es convertí en un poble que en l'actualitat s'identifica com els "Malaisians del Cap", els quals al llarg de la història, van tenir un estatus social superior. La major part dels descendents d'aquests esclaus, que sovint es casaren amb colonitzadors neerlandesos, van ser posteriorment classificats, amb els khoikhoi com els coloureds del Cap.

    La Gran Bretanya va prendre el Cap de Bona Esperança el 1795, suposadament per evitar que caigués en mans dels francesos, però també per fer ús de Ciutat del Cap com a punt de descans en la rutes cap a Austràlia i l'Índia. Va ser retornat als neerlandesos el 1803, però poc després la Companyia Holandesa de les Índies Orientals es va declarar en fallida, i els britànics s'annexaren la Colònia del Cap al 1806. Els britànics continuaren amb les guerres de la Frontera en contra dels xhosa, expandint la frontera cap a l'est i establint una sèrie de forts a la vora del riu Fish i consolidant-la, encoratjant l'assentament d'immigrants britànics. El Parlament del Regne Unit va abolir el comerç d'esclaus el 1807, i va abolir l'esclavatge en totes les seves colònies el 1833.

    El descobriment de diamants el 1867 i d'or el 1884 a l'interior del territori va produir creixement econòmic i va donar un impuls a la immigració, intensificant la subjugació dels nadius. Els bòers, o afrikaners descendents dels primers colons europeus, van resistir amb èxit l'expansió dels britànics durant la Primera Guerra Bòer (1880 a 1881) amb l'ús de tàctiques guerrilleres, més adequades a les condicions locals. No obstant això, els britànics van retornar en la Segona Guerra Bòer (1899 a 1902). La intenció dels bòers d'aliar-se amb l'Àfrica Sud-occidental Alemanya va ser l'excusa dels britànics per prendre el control de les Repúbliques Bòers.[1]

    Els bòers van resistir amb ferocitat, però els britànics van vèncer les forces bòers. Durant aquesta guerra, els britànics, van fer ús de camps de concentració i de tàctiques controvertides com ara el cremar les terres, el bestiar i les cases dels bòers. El maltractament dels camps de concentració britànics van ser portats a la llum per Emily Hobhouse en el seu "Report d'una Visita als Camps de Dones i Nens de les Colònies del Cap i del Riu Orange". Van morir 26.370 persones, la gran majoria dels quals eren nens.

    El Tractat de Vereeniging va establir la sobirania suprema dels britànics sobre les repúbliques sud-africanes, i el govern britànic va assumir el pagament de 3 milions de lliures esterlines degudes als governs dels bòers.

    Independència

    Després de quatre anys de negociacions, es va crear la Unió de Sud-àfrica a partir de les colònies del Cap i de Natal, i les repúbliques de l'Estat Lliure d'Orange i Transvaal, el 31 de maig, 1910, exactament vuit anys després de la fi de la Segona Guerra Bòer. La nova Unió de Sud-àfrica va ser un domini britànic. L'Acta de la Terra dels Nadius, de 1913,[2] va limitar les propietats dels negres aleshores, a només el 7% del país, tot i que es va incrementar marginalment. El 1934, el Partit Sud-africà i el Partit Nacional es van unir formant el Partit Unit amb la intenció de reconciliar els blancs bòers i els angloparlants, però es va separar el 1939 amb l'entrada de la Unió a la Segona Guerra Mundial com a aliat del Regne Unit, a la qual s'oposava el Partit Nacional.

    El 1948 va arribar al poder el Partit Nacional, i va començar a aplicar una sèrie de lleis de segregacions que es coneixerien com a Apartheid. Aquesta segregació també seria evident en la distribució de la riquesa guanyada durant la industrialització dels anys cinquanta als setanta. Tot i que els blancs gaudien dels estàndards de vida més elevats de tota l'Àfrica, comparables als països desenvolupats, la majoria negra es trobava en desavantatge quant a la seva economia, l'educació, habitatge i l'esperança de vida. Tanmateix, la renda mitjana i l'esperança de vida mitjana d'un negre, indi o coloured sud-africà era molt superior a la resta dels Estats d'Àfrica.

    El 1961, després d'un referèndum exclusiu dels blancs, el país es va convertir en una república, deixant així la Commonwealth de Nacions. El càrrec de governador general va ser abolit i va ser reemplaçat amb la posició del President de l'Estat.

    Armament nuclear i l'apartheid

    L'apartheid cada vegada era més controvertit. La comunitat internacional va aprovar nombroses sancions econòmiques que s'uniren a l'increment dels disturbis i l'opressió dins Sud-àfrica. El govern va suprimir la resistència, de vegades violenta, així com les vagues, les marxes i les protestes. Des del 1971 Sud-àfrica va començar un programa d'armament nuclear, i la dècada següent va crear sis armes nuclears. Tot i que se'n desconeixen les motivacions, s'ha suggerit que B.J. Vorster i P.W. Botha volien catalitzar una intervenció nord-americana si es produïa una guerra entre el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola, que tenia el suport de Cuba, i la República del Sud-àfrica.

    La Guerra de la frontera de Sud-àfrica va ser un conflicte majoritàriament asimètric que es va produir a Namíbia (llavors Àfrica del Sud-oest), Zàmbia i Angola entre el 26 d'agost del 1966 i el 21 de març de 1990 entre la Força de Defensa de Sud-àfrica (SADF) i l'Exèrcit Popular d'Alliberament de Namíbia (PLAN), un ala armada de l'Organització del Poble del Sud-Oest Africà (SWAPO). La guerra de la frontera de Sud-àfrica va provocar algunes de les batalles més importants del continent africà des de la Segona Guerra Mundial i va estar estretament relacionada amb la guerra Civil angolesa.[3]

    El 1990, el govern del Partit Nacional va prendre els primers passos per a negociar la seva sortida del poder, i va abolir la il·legalització del Congrés Nacional Africà (CNA) i altres organitzacions polítiques d'esquerra, i va alliberar Nelson Mandela de la presó, després de vint-i-set anys. A poc a poc, es van abolir les lleis de l'apartheid, i es va destruir l'arsenal nuclear; Sud-àfrica va ser admesa al Tractat de la No Proliferació Nuclear. Les primeres eleccions multiracials sud-africanes es van portar a terme el 1994; el CNA hi va aconseguir la majoria absoluta i ha governat fins avui en dia.

    Malgrat l'abolició de l'apartheid, milions de sud-africans, la majoria negres, continuen vivint en pobresa. Això és degut, en part, al llegat del sistema de l'apartheid mateix, així com a les dificultats dels governs actuals a solucionar els problemes socials i millorar la distribució de la riquesa.

    Giliomee, Hermann. The Afrikaners: Biography of a People (en anglès). C. Hurst & Co. Publishers, 2003, p.241. ISBN 1850657149.  "19 June 1913 Native Land Act", This day in history. Data d'accés: 20 de novembre, 2007 Hooper, Jim. Koevoet! Experiencing South Africa's Deadly Bush War. Solihull: Helion and Company, 2013, p. 86–93. ISBN 978-1868121670. 
    Llegeix menys

On puc dormir a prop de Sud-àfrica ?

Booking.com
483.661 visites en total, 9.176 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 256 visites avui.