L'arqueologia sembla confirmar que Oman fou l'antic país de Makan o Magan. Al primer mil·lenni es van produir emigracions procedents del Iemen amb el domini dels himyarites sobre Aràbia del sud-oest. Des del segle vi aC fins a l'arribada de l'islam en el segle vii Oman va estar sota el govern i la influència de tres dinasties perses: la dinastia Aquemènida, els parts i els sassànides. Aquests últims succeïren els parts durant el segle iii i van governar fins a l'arribada de l'islam. Els grecs i romans l'anomenaven Omana.

Des del temps d'Ardaixir I, el fundador de la dinastia sassànida, el 226, els perses van exercir un domini polític i econòmic sobre la regió de Mazun, la zona costanera del nord d'Oman. El nom de mazun s'hauria donat a la regió i als habitants (principalment als Azd) i era equivalent a uludj (bàrbar) o estranger, als quals es donava un nom a cada país (coptes a Egipte, samuran al Iemen) i tenia caràcter pejoratiu, i a Oman se'ls donava per haver-se sotmès als perses.

Oman va adoptar l'islam el segle vii, ja durant la vida del profeta Mahoma. L'any 751, amb la caiguda del califat Omeia, els musulmans ibadites, una branca moderada dels kharigites, van establir un imamat a Oman. L'Ibadisme s'havia convertit en la secta religiosa dominant el segle VIII dC. Actualment Oman és l'únic país del món musulmà amb una població majoritàriament ibadita. L'ibadisme és conegut pel seu "conservadorisme moderat". Un tret distintiu d'aquesta facció musulmana és l'elecció del seu governant mitjançant el consens i el consentiment comunal.

Fins al 1970 el títol polític dels governants de la nació fou Sultà de Masqat i Oman, i implicava una autoritat sobre dues cultures polítiques irreconciliables: la tradició costanera de Masqat, més cosmopolita i secular i governada pel sultà i la tradició interior, d'origen tribal i conservador i governada per un imam triat segons els principis ideològics de l'ibadisme. Des de l'ascens de la dinastia Al Said el 1744, la cultura de Masqat ha estat la dominant políticament, tot i que la tradició de l'imam ibadita ha experimentat períodes d'apogeu intermitents, ha desaparegut en alguns períodes, encara que va sobreviure fins a mitjan segle xx. La política d'Oman sovint ha girat entorn de l'enfrontament de sultà i imam, encara que algunes dinasties han aconseguit controlar ambdues posicions.[1]

Tanmateix, malgrat la formació d'aquests dos poders locals, al llarg del temps el territori va ser conquerit per diversos poders estrangers, que sovint van utilitzar els enfrontaments entre imam i sultà segons els seus interessos.

Entre els anys 931-932 i 933-934 la secta dels qármates es va apoderar d'Oman en dues ocasions. Entre 972-1050 el territori va ser part del domini de la dinastia dels buwàyhides. Entre 1053-1154 Oman va passar a formar part de l'Imperi dels turcs seljúcides.

Finalment, l'any 1154 va arribar al poder la dinastia nabhanita, d'origen local, que va prendre el control i va governar el país fins a 1470, llevat d'un període entre 1406-1433.

L'1 d'abril de l'any 1515 els portuguesos van conquerir la ciutat de Masqat, per controlar les rutes comercials locals, i van retenir la seva conquesta fins al 26 de gener de 1650, encara que els turcs Otomans van aconseguir conquerir-la entre 1550-1551 i 1581-1588.

D'altra banda cap a l'any 1600 va ser restaurat temporalment el govern de la dinastia Nabhani, que es va mantenir fins a 1624, quan els governants nabhani van ser substituïts per l'imamat iarubita.

L'imamat iarubita va aconseguir recuperar Masqat als portuguesos el 1650, amb la qual cosa els va foragitar de la zona. La dinastia iarubita va estendre les seves conquestes, apoderant-se de les colònies portugueses a Àfrica Oriental i introduint la seva influència en el tràfic d'esclaus. L'any 1719 va ser nomenat a la successió l'imam Saif ibn Sultan II, però la seva candidatura va fer esclatar les rivalitats entre els ulemes encarregats de la seva elecció i va esclatar la guerra entre les dues principals tribus, els Hinwi i els Ghafiri, que recolzaven Saif. Finalment Saif ibn Sultan Ii va assumir el poder el 1748 després que els dos líders tribals haguessin mort en batalla, però la rivalitat tribal va continuar, i la faccionalitació del país va afavorir els iranians que ja havia ocupat Masqat i Sohar el 1743.[1]

Els iranians ja havien ocupat la costa omanita en diverses ocasions, com d'altres poders estrangers. L'ocupació iraniana va proporcionar ordre a la diversitat religiosa i ètnica de la zona, encara que la intervenció a favor d'una dinastia impopular va produir una revolta, liderada per l'imam Ahmad ibn Said al Said, que va ser elegit sultà de Masqat el 1744 després de l'expulsió dels perses. La posició de sultà de Masqat romandria a les mans del clan d'Al-Said fins i tot quan van perdre el control de l'imamat d'Oman.

Els cismes dins de la dinastia governant van començar ja a la mort d'Ahmad ibn Said el 1783 i posteriorment es van manifestar en la divisió de la família en dos llinatges. El llinatge del Sultà ibn Ahmad Al Said (1792-1806) que controlava la costa i tenia un control nominal sobre la resta del país; i el llinatge Qais, amb autoritat sobre les regions d'Al Batinah i Ar Rustaq. Durant el govern del Sultà Said ibn Sultan Al Said (1806-1856), Oman va desenvolupar les seves colònies a Àfrica Oriental, es va beneficiar del tràfic d'esclaus i es va convertir en un gran poder a la zona durant el segle xix gràcies al control de l'illa de Zanzíbar davant la costa africana i l'important port de Mombasa, i també Gwadar a l'actual Pakistan, la qual cosa els va permetre controlar importants rutes comercials. Tanmateix, quan els britànics van declarar l'esclavitud il·legal a mitjan segle xix, la prosperitat del soldanat d'Oman es va reduir. L'economia del país, basada en el tràfic d'esclaus, es va col·lapsar, i moltes famílies omanites van emigrar a Zanzíbar. La població de Masqat es va reduir de 55.000 habitants a 8.000 entre la dècades de 1850 i 1870.

Quan el sultà Saïd ibn Sultan va morir el 1856, el van succeir el seu fill Thuwayni ibn Said a Masqat i l'altre fill Madjid ibn Said a Zanzíbar. A la seva mort el 1866 va pujar al tron Salim (II) ibn Thuwayni. El poder va caure en mans de l'imam Azzan ibn Kays de Suhar del 1868 al 1871. Mort Azzam, va pujar al poder Turki ibn Said (1871-1888). El seu fill Faysal ibn Turki va ser el següent (1888-1913). El 1891 esdevingué un protectorat britànic. Taimur ibn Faysal (1913-1932) i Said ibn Taimur (1932-1970) foren els següents. El soldà Said ibn Taimur, molt conservador i tradicional, que va viure quasi sempre a Salala, va ser enderrocat pel seu fill Qabus ibn Said, partidari d'una major modernització sota el qual el país va esdevenir independent (1971) i va prosperar empès pels beneficis del petroli, tot i que resta una monarquia absoluta.