La Ciutat Prohibida en una pintura de la dinastia Ming

La Ciutat Prohibida estava situada a la ciutat imperial durant la dinastia Yuan, fundada pels mongols. Després de l'establiment de la dinastia Ming, l'emperador Hongwu va traslladar la capital des de Pequín a Nanquín, i va ordenar que els palaus dels Yuan fossin cremats. Quan el seu fill Zhu Di es va convertir en l'emperador Yongle, va tornar a moure la seva capital a Pequín i allí va començar, el 1406, la construcció del que es convertiria en la Ciutat Prohibida (Yu 1984, p. 18). La construcció va durar quinze anys, va requerir la participació de més d'un milió de treballadors (Yang 2003, p. 15) i va utilitzar materials com troncs sencers de la preuada fusta phoebe Zhennan (en xinès: 楠木; pinyin: nánmù), procedent de les jungles del sud-oest de la Xina, i grans blocs de marbre extrets de pedreres properes a Pequín.[1] Els sòls dels salons principals van ser pavimentats amb «maons daurats» (en xinès: 金砖; pinyin: jīnzhuān), que van ser especialment cuits en forns de Suzhou (Yang 2003, p. 15).

Des de 1420 fins a 1644, la Ciutat Prohibida va ser la cort de la dinastia Ming, fins que a l'abril de 1644 va ser capturada per les forces rebels dirigides per Li Zicheng, que es va proclamar emperador de la dinastia Shun (Yang 2003, p. 69). Aquest va fugir poc després davant els exèrcits combinats de l'antic general Ming Wu Sangui i les forces manxús, incendiant parts de la Ciutat Prohibida abans de marxar.[2] Per l'octubre, els manxús havien aconseguit la supremacia al nord de la Xina i van celebrar una cerimònia a la Ciutat Prohibida per proclamar al jove emperador Shunzhi com a governant de tota Xina sota la dinastia Qing.[3] Els governants Qing van canviar els noms d'alguns dels principals edificis de la ciutat, posant l'accent en «harmonia» en lloc de «supremacia»,[4] i van col·locar plaques bilingües en xinès i manxú.[5]

 L'emperador Kangxi va tornar a la Ciutat Prohibida després d'un viatge al sud

El 1860, durant la Segona Guerra de l'opi, forces anglofranceses van prendre el control de la Ciutat Prohibida i la van ocupar fins al final de la guerra.[4] El 1900, l'emperadriu vídua Cixi va fugir de la Ciutat Prohibida durant la rebel·lió dels bòxers; la ciutat va ser ocupada per forces dels països del tractat fins a l'any següent.

Després d'haver estat la llar de vint-i-quatre emperadors -catorze de la dinastia Ming i deu de la dinastia Qing- la Ciutat Prohibida va deixar de ser el centre polític de la Xina el 1912, amb l'abdicació de Puyi, l'últim emperador de la Xina. Sota un acord amb el nou govern de la República de la Xina, Puyi va residir al pati interior, mentre que l'exterior va ser destinat a l'ús públic,[6] fins que va ser expulsat després d'un cop d'estat el 1924.[7] Un any després, es va crear el Museu del Palau a la Ciutat Prohibida.[8] El 1933, la Segona Guerra sinojaponesa va obligar a l'evacuació dels tresors nacionals de la Ciutat Prohibida,[9] i encara que part de la col·lecció va ser retornada al final de la Segona Guerra mundial,[10] una altra va ser evacuada a Taiwan el 1947 sota les ordres de Chiang Kai-shek; el Kuomintang estava perdent la guerra civil xinesa. Aquesta col·lecció relativament petita però de gran qualitat es va mantenir emmagatzemada fins al 1965, quan va tornar a ser exposada al públic com el nucli del Museu Nacional del Palau a Taipei.[11] Després de l'establiment de la República Popular de la Xina el 1949, el zel revolucionari va provocar que es fessin alguns danys a la Ciutat Prohibida.[12] No obstant això, durant la Revolució cultural, es va impedir una major destrucció gràcies que el primer ministre Zhou Enlai va disposar un batalló de l'exèrcit per custodiar-la.[13]