La Catedral de Santa María de la Sede de Sevilla és la catedral gòtica cristiana més gran del món. El 1987 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L'ajuntament de la ciutat l'ha custodiat durant els set segles d'història de la catedral; per fer-ho, manté la litúrgia diària, la celebració de les festivitats del Corpus i de la Immaculada i atén la devoció a la Mare de Déu dels Reis. En aquest temple es troba el cos de Ferran III de castella, venerat en el catolicismes com a sant Ferran Rei, el patró de la ciutat.

El 2008, una investigadora de la Universitat de Cantàbria, Begoña Alonso Ruiz, va trobar al monestir de Bidaurreta de Oñati (Guipúscoa) el plànol més antic de la catedral. Aquest plànol va aportar importants dades sobre la construcció de l'edifici com, per exemple, la intenció dels primitius dissenyadors d'enderrocar «La Giralda», idea que es va rebutjar.

La construcció de la catedral va començar l'any 1401. Ocupa el solar que va quedar després de la demolició de l'antiga mesquita, l'Aljama de Sevilla. D'aquesta època gòtica en forma part la major part de la seva edificació; posteriorment, amb el temps s'hi van afegir annexos, capelles i retaules en els diferents estils que es van succeir.

L'última obra d'importància realitzada es va dur a terme l'any 2008 i va consistir en la substitució de 576 carreus que formaven un dels grans pilars que sustenten el temple per nous blocs de pedra de característiques similars però amb major resistència. Aquest difícil treball va ser possible gràcies a l'ús de nous sistemes tecnològics que van demostrar que l'edifici patia diàriament unes oscil·lacions de mesura de 2 cm a conseqüència de la dilatació dels materials de construcció.