La idea va començar durant la primera visita oficial del rei Joan Carles I a Santo Domingo (República Dominicana) el dia 31 de maig de 1976, allí el Rei d'Espanya va anunciar la seva intenció d'organitzar una exposició de caràcter universal on es mostrés al món les qualitats d'Espanya i els països iberoamericans aprofitant que s'apropava el V Centenari del Descobriment d'Amèrica i d'aquesta manera homenatjar l'esdeveniment. Eren moments difícils per al país a causa que havia sortit d'una situació política complicada feia escassament un any, amb el final de l'època franquista i el recent establiment de la democràcia.

 Imatge del Canal, al fons el Pavelló del Futur.

El 26 de gener de 1981 l'Ajuntament de Sevilla aprovà la petició de suport consolidant-se com a seu de l'esdeveniment. A Espanya governava el president Leopoldo Calvo-Sotelo, després de la dimissió d'Adolfo Suárez i l'intent d'un cop d'estat, mentre, destacava un sevillà en l'hemicicle, era Felipe González, que va ser una gran influència per a la mostra que estava per celebrar-se. El 3 de març de 1982 el Govern espanyol sol·licita formalment a l'Oficina Internacional d'Exposicions (OIE) l'organització d'una Exposició Universal, la coincidència amb la ja proposada Exposició Universal de Chicago en aquesta mateixa data obliga a canviar els estatuts de l'OIE per a poder simultanejar les dues Exposicions. El 31 de maig de 1982 l'Institut de Cooperació Iberoamericana crea el projecte "Sevilla 1992", donant per fi un nom al que succeiria deu anys més tard.

El 15 de juny de 1983 es va presentar a París davant l'OIE el projecte conjunt entre Espanya i Estats Units per a la celebració en 1992 de l'Exposició Universal de Chicago-Sevilla. A la fi d'any aquesta organització aprova el Reglament General per a l'Exposició amb un pressupost aproximat de 183.733 milions de pessetes.

 Pavelló del Japó.

El 21 de juny de 1985 l'organització Chicago'92 comunica a l'OIE l'existència de problemes organitzatius. El 4 de desembre d'aquest mateix any l'assemblea de l'OIE decideix que Sevilla quedi com a seu única de l'Expo´92.

Molts països van posar en dubte la capacitat espanyola per desenvolupar i dur a terme un esdeveniment d'aquestes dimensions, i la mascota Curro va haver de viatjar pel món i esforçar-se per vendre el projecte i poder convèncer el món que Espanya donaria la talla i tot estaria llest en 1992.

La celebració de l'esdeveniment va transformar la ciutat urbanísticament, es va construir una nova xarxa viària, noves autovies i rondes de circumval·lació, s'aixeco una nova estació central de tren i es va ampliar l'aeroport, va ser un gran impuls per a Sevilla. Destaca la construcció d'una infraestructura que va suposar un abans i un després per al transport a Espanya, l'AVE (tren d'alta velocitat espanyol) i que d'altra banda va ser molt criticada per molts mitjans de comunicació, així com pel partit polític de l'oposició.

 Exterior del pavelló d'Iberoamèrica. Pavelló d'Iberoamèrica, interior.

Per tal d'acollir l'Exposició Universal es van aprofitar 250 hectàrees de terreny agrícola on se situava l'històric Monestir de la Cartuja on Cristòfor Colom preparà el viatge a Amèrica i on fou enterrat alguns anys. L'edifici estava en un estat de ruïna total i va caldre d'una gran obra de rehabilitació per retornar-li l'esplendor d'antany i convertir-ho en el símbol d'Expo'92. La transformació d'aquests terrenys, coneguts com a Illa de la Cartuja, va ser considerada la major obra pública de la dècada a Europa.

La construcció de les infraestructures, els espais públics i els pavellons d'Expo'92 es va realitzar en un temps rècord. El major revés es va produir el 18 de febrer de 1992 amb l'incendi fortuït del que estava cridat a ser el pavelló estrella de l'exposició, el dels Descobriments.

La participació de països, empreses i organismes internacionals va ser aclaparant, en total van acudir 112 països, 23 organismes internacionals, 6 empreses i les 17 comunitats autònomes espanyoles.

El recinte obria les seves portes a les 9:00 del matí i tancava a les 4:00 de la matinada següent; existien dos tipus d'entrades, la del dia complet i la nocturna (més econòmica), aquesta última amb una durada limitada des de les 20:00 fins al tancament de les seves portes.

Durant tots els dies es van organitzar concerts amb els grups musicals del moment, colorits i multitudinàries desfilades i cavalcades, cada jornada es va celebrar el dia d'un país o organisme participant, i se n'organitzaven actes referents.

A la nit destacava l'"Espectacle del llac" on cada jornada es barrejaven llum, so, làser i focs artificials amb projeccions sobre diferents ventalls generats amb dolls d'aigua. Quan s'aixecava una mica de vent solia ser molt agraït pels assistents, ja que les esquitxades apaivagaven la calor de la temporada. L'espectacle acabava sempre amb l'aparició de la mascota Curro donant la benvinguda, una cosa que tothom esperava expectant.

Durant els 176 dies que el recinte va romandre obert al públic es van comptabilitzar un total de 42 milions de visites.