Joaquim Navàs Padró (Reus, 25 d'abril de 1851 - Barcelona, 6 d'agost de 1915),[1] familiarment conegut com "el senyor Quimet", havia estat company de jocs d'infància d'Eduard Toda i d'Antoni Gaudí,[2] quan no estava a la botiga ajudant el seu pare. La seva família era originària de Cabassers, on el seu avi Josep Navàs Margarit hi tenia una petita botiga.[3] El seu pare, Joaquim Navàs Domingo (Cornudella de Montsant, 1822 - Reus, 1880), es va traslladar a Reus molt jove per a fer de traginer, comerciant amb productes tèxtils pels pobles de la comarca, fins que va obrir botiga al carrer de Monterols 8. Va tenir dos fills: Elvira (Reus, 1848-1914) i Joaquim Navàs Padró.[3]

El fill petit va acompanyar el seu pare fent créixer el negoci des de la botiga del carrer de Monterols 8, més tard traslladada al número 6, al carrer de la Galera 3 i finalment a la plaça del Mercadal 5, moment en què Joaquim Navàs Padró va entrar a la societat amb el seu pare sota la denominació "Joaquín Navás e hijo".[4]

El 19 d'agost de 1876 Joaquim Navàs Padró es va casar amb Josepa Blasco Roura, filla d'un altre comerciant de teixits i neta d'un músic militar d'Ontinyent que dirigia la banda del regiment. Quan es varen casar varen obrir botiga de teixits al número 4 del carrer de Jesús competint directament amb les dues famílies. L'empenta de la parella, les bones arts compradores del senyor Quimet i la capacitat de vendre de la senyora Josepa feia progressar contínuament el negoci.[5] El 1893 varen començar a negociar la compra de la casa Simó-Cardenyes, un edifici del segle xvii a la plaça del Mercadal cantonada amb el carrer de Jesús. Va ser finalment comprada per 42.500 pessetes i escripturada el 1898. Un any més tard la seva mare que havia enviduat li transfereix el negoci a canvi d'una renda anual. Navàs va viatjar per Europa per comprar les millors teles d'Escòcia, Anglaterra, França, Alemanya i Bèlgica, a més de les fàbriques de Terrassa, Sabadell i Barcelona. Es va convertir en el principal distribuïdor d'aquests productes a setze províncies de la península Ibèrica mitjançant una potent xarxa comercial.[6]

La seva capacitat econòmica els va permetre construir-se a finals del segle xix un xalet al passeig de la Boca de la Mina de Reus prop de l'institut Pere Mata, obra de Pere Caselles i Tarrats i un altre a la platja de Salou.[6] El 1901 decideixen abordar la construcció d'un edifici per a instal·lar la seva botiga i el seu habitatge a l'antiga casa Simó-Cardenyes. Havia de ser un edifici emblemàtic que donés un reconeixement al negoci, fent un salt qualitatiu important.[5]

Joaquim Navàs va ser membre actiu del Partit Republicà Reformista del qual va ser regidor de l'Ajuntament de Reus en quatre ocasions. La seva vocació local el va portar a rebutjar les propostes per a presentar-se com a diputat i senador a les Corts Espanyoles. Va arribar a ser president honorari del Comitè del Partit Republicà Reformista,[7] i fou soci fundador de la societat promotora de l'Institut Pere Mata que Lluís Domènech i Montaner estava construint simultàniament a la casa Rull (1900-1901). Navàs i Domènech ja havien coincidit políticament a l'assemblea de les Bases de Manresa, el 1892.[8] Coneixedor de la qualitat de l'arquitecte li va encarregar l'obra, el projecte de la qual es va presentar a l'ajuntament el 10 d'octubre de 1901.[9] El 18 de desembre de 1903, amb l'edifici encara en construcció, es presentà una modificació per tancar amb una galeria d'arcs la terrassa del carrer de Jesús. L'habitatge es va començar a fer servir el 1907, si bé els acabats dels darrers detalls varen continuar fins al 1910.[10]

Sembla que Domènech i Montaner, abans de fer una casa, se n'anava a viure i a tractar els que l'hi encarregaven per veure com vivien.[11] Potser en aquest cas també ho devia fer igual, en tot cas el que és segur és que va comptar amb total llibertat en el disseny i en el pressupost.

El 1907 Navàs va patir un atemptat amb un petard de poca potència a la seva casa de la Boca de la Mina que es va relacionar amb els moviments anarquistes, si bé mai es va aclarir l'autoria i s'especulà que els inductors fossin els grups polítics en el poder amb pràctiques corruptes als que Navàs criticava des de l'oposició. Arran de l'atemptat va decidir traslladar-se a Barcelona, a l'avinguda Diagonal 347. Tot i que va tornar a Reus i va tornar a ser regidor el 1909, va mantenir una doble residència i va morir el 6 de gener de 1915 a Barcelona.[7] La seva mort va trasbalsar la ciutat de Reus on es varen suspendre les festes de Reis i es varen organitzar els funerals més lluïts de l'època.

La botiga de la planta baixa de la casa Navàs va ser el feu de Josepa Blasco, una dona riallera, franca i dotada d'una especial sensibilitat i psicologia per al tracte amb el públic a qui aconsellava i que hi confiava en ella, tal com la descriu Maria Font de Rubinat, la darrera descendent que va viure a la casa.[6] La Josepa era una obsessiva de la netedat i una seguidora dels moviments higienistes europeus que la varen influir en aspectes de la configuració de l'edifici.[12] Els seus dependents començaven d'aprenents fins que dominaven l'ofici; menjaven a la mateixa casa i dormien amb uns matalassos sobre els taulells. La visió dels propietaris sempre va ser molt oberta i moderna a diferència del tòpic de comerciant conservador i tancat en un negoci familiar.[6] Una mostra d'això va ser la decisió de fer socis del negoci als quatre empleats més antics creant-ne la societat "Successors de Joaquim, Navàs, Capdevila, Cubells, Caixal i Oriol S.C." el 1901.[13]

Després de la mort de Joaquim Navàs, la seva vídua es va recolzar en el seu germà Jaume Blasco Roura per a gestionar l'evolució de la forma jurídica de la societat amb els altres socis. La neutralitat espanyola durant la primera guerra mundial va incrementar el negoci que va obrir sucursal a Barcelona al carrer Alí Bey 3.[14]

Durant la Guerra Civil espanyola el negoci va estar sota el control d'un comitè obrer. El 26 de març de 1938 va caure una bomba[n. 1] a la casa Pedrol, a l'altre costat del carrer de Jesús, que de rebot va produir importants danys a la casa Navàs: la destrucció de la torre i del capcer dentat de la façana principal i la meitat dels vitralls són els elements no recuperats, però la destrucció fou superior, ja que va desaparèixer la meitat del segon pis i una part del balcó.[15] En acabar la guerra les tropes franquistes varen saquejar la botiga a més d'imposar-los una multa.[16]

El 1943 va passar a ser propietat del nebot de Josepa Blasco, en Joaquim Blasco i la seva esposa Maria Font i de Rubinat (1903-1999). En aquest període els seus propietaris fan molts esforços per recuperar les destrosses bèl·liques, aixecar el negoci i mantenir la casa en perfecte estat.

Maria va ser la darrera propietària que va viure a la casa. Era filla del bibliòfil, alcalde de Reus i amic de Domènech i Montaner, Pau Font i de Rubinat, i neboda de Francesc Macià.[17] La relació entre propietària i casa va ser molt intensa, "se sentia posseïda", segons les seves pròpies paraules i la va protegir contra els corrents de modernitat que han destruït altres edificis modernistes.[18]

En morir, la propietat passà al seu fill, Joaquim Blasco Font de Rubinat.[16]

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «n.» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="n."/> corresponent.