Gràcies al descobriment d'unes restes arqueològiques al Puig de les Ànimes,[1] es creu que els orígens del poble de Caldes es remunten al paleolític superior. Aquestes restes testimonien que Caldes ja era lloc de pas d'humans en el paleolític, ja que en època de cacera es desplaçaven seguint els ramats d'animals i havien de parar a descansar en llocs on hi havia aigua. Però no és fins al segle i, amb la romanització, que Caldes es converteix en nucli urbà. El fet de tenir aigua calenta va ser molt important perquè això succeís, així que Caldes es va convertir en una important estació termal nomenada "Aquis Voconis". Posteriorment, i amb l'estatut del dret llatí, la vila de Caldes va passar a ser municipi romà.

Aquae Calidae: A diferència d'altres ciutats romanes que van néixer per interès militar o estratègic, podem dir que Caldes es constitueix a partir d'un interès per la salut i el lleure. La gent acudia a les termes per curar-se, ja que l'aigua de Caldes tenia qualitats curatives. El fet que se situés a prop del traçat de la Via Augusta ajudava que molts viatgers es paressin per descansar i avituallar-se. Durant l'època del cristianisme, en els segles iv i v dC, va aparèixer una necròpoli paleocristiana entre l'actual carrer Sant Esteve i el Passeig de Ronda, als afores del que hauria estat el nucli romà.

Passen els segles i Caldes va evolucionar com les altres poblacions per arribar a l'època medieval. Durant aquesta època, l'aspecte del nucli varia una mica, ens trobem amb l'emmurallament de la vila, del qual ens queden unes teles de paret i tres torres circulars ubicades al Turó de Sant Grau. Aquí s'ubicava el castell anomenat de Caldes, que es va convertir en símbol de poder feudal: es van prohibir els banys públics utilitzats pels romans i al seu lloc es va aixecar aquest castell.

Anys més tard, els banys s'utilitzaren com a hospital per a activitats curatives.

L'altre castell anomenat de Malavella, del segle xi, es troba al turó de Sant Maurici i en la seva època era de proporcions importants. Aquí també es troba l'ermita de Sant Maurici, d'època més moderna. Aquesta ermita és d'una sola nau i es va edificar aprofitant una de les torres del castell. Actualment constitueix un lloc molt apreciat pels habitants de Caldes sent lloc de veneració, i on se celebra un concorregut aplec cada 22 de setembre.

Es pot destacar, també, que a Caldes hi va haver diferències entre l'església i la noblesa, per la qual cosa l'església romànica de Sant Esteve no forma part del nucli urbà. Està situada fora de les muralles, però amb el temps ambdues parts es van anar ajuntant a causa del creixement i es va formar una classe de petit raval.

Durant el segle xvii i a causa del creixement, les activitats agràries i artesanals van cobrar importància gràcies al pas de viatgers per la Via Augusta, llavors Camí Ral.

A partir d'aquest moment, la imatge que tenim de Caldes és la d'una població rural amb aigua termal però sense explotació ni pràcticament cap altre ús de l'aigua, que l'ús personal, mentre que altres zones del nostre país a començaments del segle xix ja comptaven amb establiments particulars de banys i explotacions de tractaments terapèutics.

No és fins a la segona meitat del segle xix que Caldes es converteix lentament en vila balneària. Els brolladors que ho van fer possible estaven situats en tres turons: el Puig de les Ànimes que contenia més de dos brolladors, la font de la "Pedrera", la font Xica i la font del Fetge. En el nucli urbà, en el Puig de Sant Grau, s'ubicaven les fonts que van ser explotades tradicionalment pels veïns: els Bullidors, el raig de Sant Grau, la font de l'Hospital i la font de Sant Narcís o d'en Pla. Finalment, i molt a prop del Puig de les Moleres, la Font de la Mina o d'en Xiberta i el Raig o Rec d'en Mel, descobertes el 1829 quan es va obrir una rasa per dessecar un camp pantanós.

L'any 1840, es va construir el primer establiment de banys modern, aprofitant les aigües d'"Els Bullidors", i a més es van instal·lar altres cases de banys, petits edificis amb capacitat limitada, que seran els antecedents dels futurs balnearis del segle xix. A partir d'aquest moment amb la construcció dels grans balnearis, Caldes es consolidarà com a poble d'estiuenc i funcionarà entorn de l'activitat balneària. Aquesta activitat comporta un augment de la població procedent majoritàriament de Barcelona i, sovint, d'elevada posició social. Tot això comporta canvis dins de l'estructura de la població de Caldes. Caldes creixerà i s'expandirà entorn de l'àrea d'influència dels balnearis, on es construeixen noves edificacions (xalets, cases, torres...) d'aspecte modernista. Apareixen també altres elements com jardins, parcs i passeigs que utilitzaven els estiuejants per gaudir de la calma i tranquil·litat de la vida rural. L'estació de ferrocarril facilita l'accés i l'afluència dels visitants i és també una novetat.

A causa de la importància que cobra l'aigua, les activitats econòmiques es veuran modificades i començaran a girar al voltant de l'aigua i els estiuejants, i paral·lelament a la revitalització de l'activitat termal, s'inicia un procés de comercialització de l'aigua mineral. De tota manera, això no assolirà unes dimensions considerables fins als anys trenta. Aquests dos fets faran que aparegui una nova oferta laboral basada tant en el sector dels serveis com en la indústria embotelladora