L'Aqüeducte del Gier (en francès Aqueduc du Gier) és un antic aqüeducte romà construït probablement al segle I dC per subministrar aigua a Lugdunum (Lió), a el que ara és l'est de França. És el més llarg i millor conservat dels quatre aqüeductes romans que van servir a la creixent capital de la província romana de Gallia Lugdunensis. Va treure l'aigua de la font del Gier, un petit afluent del Roine, als vessants del Mont Pilat, a 42 km (26 mi) al sud-oest de Lió.

Seguint un camí sinuós, a les 85 km (53 mi) l'aqüeducte del Gier és l'aqüeducte romà més llarg conegut. El seu recorregut s'ha resseguit amb detall, seguint les nombroses restes. Sortint de les terres altes del massís del Pilat, departament del Loira, l'aqüeducte abraça el relleu superficial i travessa el departament del Roine, passant per Mornant, Orliénas, Chaponost i Sainte-Foy-lès-Lyon per acabar a Lió.

En la seva extensió, es basa en tot el repertori de tècniques romanes de construcció d'aqüeductes, prenent un pendent de mitjana del 0,1%, o un metre cada quilòmetre. Hi ha 73 km (45 mi) de sèquies cobertes col·locades amb un embornal de formigó de 3 m (9,8 fts) d'alçada i 1,5 m (4,9 fts) d'amplada, que s'enfonsa fins a 4 m (13 fts) sota la superfície terrestre. L'aqüeducte passa per 11 túnels, un dels quals, prop de Mornant, té una extensió de 825 m (2.707 fts). L'accés per a la neteja i reparació es feia a través de tanques a una distància de 77 m (253 ft). Hi ha una trentena de trams a l'aire lliure. Són deu trams aixecats sobre murs i arcs, que aporten les restes visibles més espectaculars de l'aqüeducte (il·lustracions).

Quatre túnels de sifó invertit travessen les valls fluvials especialment profundes i amples del Durèze, el Garon, l'Yzeron i el Trion per ponts de canonades aixecats sobre arcs alts. En aquests, l'aigua omplia una torre de dipòsit enfonsada (castellum) a la vora d'un vessant. El dipòsit va efectuar una transició entre el flux del canal obert i una canonada de plom. Des del castellum l'aigua es portava, ara a pressió, en un conjunt de canonades de plom hermtiques col·locades una al costat de l'altra, amb juntes soldades, pel vessant de la vall, a través d'un pont que travessa el riu, els molls i arcs del qual són les restes més notables del sistema, i pujant pel pendent de cara, fins a un dipòsit lleugerament més baix que el dipòsit de capçal, perdent només una mica de capçalera hidràulica en el procés. Els sifons invertits obviaven el pont de valls profundes amb arcades sobre arcades, com al Pont du Gard, que marca el límit d'aquest sistema.