Fundació de Bizanci  La mesquita Nova des del Corn d'Or

El primer nom que va rebre Istanbul va ser Ligos. Els colons grecs de Mègara s'hi van establir el 667 aC i la van rebatejar com a «Bizanci» en honor del seu rei, Bizas. El nom «Bizanci» és una transliteració del nom grec original Βυζάντιον. En grec modern demòtic es pronuncia Βυζάντιο, /vi.za.ⁿdjo/.

Al llarg dels anys la ciutat ha estat a mans dels perses, que la van ocupar i destruir al segle v aC. Recuperada per l'espartà Pausànias l'any 479 aC, va començar a reconstruir-la el 478 aC. Més tard Esparta va haver de disputar-se'n el control amb els atenesos, els quals la van prendre el 409 aC, però en van ser expulsats el 405 aC, encara que el 390 aC va tornar a mans ateneses.

Entre el 336 i el 323 aC va estar a mans dels macedonis, durant el regnat d'Alexandre Magne. Després la ciutat va recuperar certa independència, llevat de quan en el 279 aC els celtes van conquerir Tràcia i van imposar un tribut a Bizanci.

Imperi Romà d'Orient

L'estratègica posició de Bizanci va atreure l'emperador romà Constantí I el Gran, que l'any 330 va fundar de nou la ciutat com a «Nova Roma» o «Constantinopolis» en el seu honor (Constantinoble, en grec: Κωνσταντινούπολις, Konstandinúpolis) i la va convertir en capital de l'Imperi Romà. Després de la divisió de l'Imperi Romà el 395, la part d'Orient va passar a la historiografia moderna amb el nom d'Imperi Romà d'Orient. El nom de «Nova Roma» no es va emprar mai amb freqüència, i va ser «Constantinoble» el que va prevaler fins a la caiguda de l'imperi el 1453. Aquesta denominació es va mantenir fins al segle xx en lloc d'Istanbul, i avui dia encara es fa servir a Grècia.

La combinació d'imperialisme i posició estratègica tingueren un paper important, com a cruïlla entre dos continents (Europa i Àsia), i més tard com un incentiu per a l'Àfrica i altres territoris, en termes de comerç, cultura, diplomàcia i estratègia. En un enclavament tan valuós, Constantinoble era capaç de controlar la ruta entre Àsia i Europa, així com el pas del mar Mediterrani al mar Negre. Això va fer que mentre que la part occidental de l'Imperi Romà va entrar en una crisi econòmica, comercial, política i demogràfica, Constantinoble mantingué la seva posició durant segles, i esdevingué la gran urbs europea medieval.

Del primer període d'esplendor de l'imperi destaca l'església de Santa Sofia, obra mestra de l'art romà d'Orient que va manar construir l'emperador Justinià I. Després d'una petita crisi en els segles vii i viii, tornaria una altra etapa de renaixement en el ix i x, amb el Gran Cisma d'Orient, després de la qual vindria la decadència de l'imperi amb les croades, la divisió en diversos estats com l'Imperi Llatí, i la constant amenaça turca. No obstant això la ciutat mantindria la seva importància com a centre cultural i comercial de la Mediterrània, amb consolats i colònies de mercaders de diversos països.

L'últim emperador (o basileu) romà d'Orient va ser Constantí XI, que va morir en la defensa de la ciutat.

Quarta Croada

El 1202, un exèrcit de 34.000 soldats va respondre a la crida del papa Innocenci III, que convocava una nova croada a Terra Santa. Aquesta força irregular de cristians mancava de fons per a anar més enllà de Venècia, on necessitaven vaixells. Van caure sota la influència d'Enrico Dandolo, el manipulador dux de Venècia. Amb el seu suport, els croats van anar cap a Constantinoble, on van ajudar Aleix IV a accedir al tron.

Tanmateix, quan es van adonar que no hi havia gaires possibilitats de cobrar la recompensa promesa per l'emperador, els croats van perdre la paciència i van llançar un nou atac deposant Aleix en favor d'un dels seus, Balduí I, comte de Flandes. En els anys posteriors, durant l'anomenat Imperi Llatí, l'opulenta ciutat en altres temps va ser reduïda pel pillatge, el mal govern i l'emigració a pobles situats més enllà de les muralles de la ciutat. Els emperadors romans d'Orient, expulsats de Constantinoble, van superar els mals temps unint-se a l'Imperi de Nicea, amb capital a Nicea.

El declivi de Constantinoble

El 1261, Miquel VIII Paleòleg (1258-1282) va recuperar Constantinoble i va restaurar l'Imperi Romà d'Orient, sense amb prou feines trobar resistència. Aquesta acció va ser possible gràcies a l'ajuda de Gènova, que sempre estava disposada a lluitar contra el seu rival, Venècia. Però de nou la ciutat va tenir un tribut que la mutilava. Els genovesos van establir la colònia de Pera al costat del Corn d'Or, davant Constantinoble, i van passar a exercir un control efectiu del comerç de la ciutat.

El rescat i la reconstrucció de Constantinoble va implicar el floriment de l'activitat artística i de l'erudició. Una mostra dels bells edificis aixecats en aquell període és l'església de Sant Salvador de Cora.

Durant aquest període es va adoptar l'àguila bicèfala com a escut imperial; els caps simbolitzaven els sectors oriental i occidental de l'imperi. Tanmateix, aviat va créixer la discòrdia a Constantinoble en plantejar-se una disputa sobre la successió entre Andrònic II (1282- 1328) i el seu net Andrònic III (1328- 1341), que va portar a la guerra civil de 1321-1354.

Imperi Otomà

La caiguda de Constantinoble sota domini turc el 29 de maig de 1453 va ser un esdeveniment que va impactar la societat europea de l'època i que es considera el final de l'edat mitjana. La ciutat va caure després d'un llarg setge i anys de conflictes amb els turcs, que ja havien conquerit la resta de l'Imperi Romà d'Orient, a causa de la tenacitat del soldà Mehmet II, anomenat aleshores Fatih, en turc 'El Conquistador', i va formar part de l'Imperi Otomà fins a la dissolució oficial l'1 de novembre de 1922. Els otomans van denominar la ciutat İstanbul o Istambul, derivat de l'expressió grega εἰς τὴν πόλιν (is tin polin), que significa 'cap a la ciutat'.[1]

Durant el període otomà la ciutat va franquejar un canvi cultural complet, i va passar de ser una ciutat romana d'Orient imperial i cristiana ortodoxa a una altra d'otomana i islàmica. Hagia Sophia, l'església de la Divina Saviesa, va ser convertida en una mesquita com ho van ser algunes altres esglésies de la ciutat (sobretot les esglésies dels barris que van posar més esforç a defensar la ciutat contra Mehmet II). Moltes esglésies es van conservar i noves mesquites es van construir al voltant de la ciutat; cada soldà ha construït una magnífica mesquita per commemorar el seu regnat.

Els ordes sufís, tan estesos en el món islàmic de llavors, tenien nombrosos deixebles que havien participat en la conquesta de la ciutat i s'havien traslladat per instal·lar-se a la capital. Durant l'Imperi Otomà, més de 100 tekkes (centres de reunió i retir a la manera dels monestirs cristians en els quals es feien rituals sufís) estaven actius només a Istanbul. Molts d'aquests tekkes encara perviuen actualment, uns en forma de mesquites i altres com a museus. Un element pintoresc del paisatge de certes zones de la ciutat d'Istanbul, que encara perviu avui en dia, són les türbes, característiques tombes del període otomà.

República de Turquia  Tramvia d'època que actualment cobreix la línia Kadköy-Moda, al districte de Kadıköy, en la part asiàtica d'Istanbul

Quan la República de Turquia va ser establerta per Mustafa Kemal Atatürk el 29 d'octubre de 1923, la capital va ser traslladada de Constantinoble a Ankara. Es va adoptar İstanbul com a nom oficial el 1930.[2] En els primers anys de la república, Istanbul es va deixar de banda en favor de la nova capital Ankara, però durant la dècada dels anys 50 i 60 Istanbul es va sotmetre a un gran canvi estructural. La ciutat, en el seu dia amb una comunitat nombrosa i pròspera grega, hereus dels orígens grecs de la ciutat, va bandejar-la després dels luctuosos esdeveniments del 6 i el 7 de setembre de 1955, en què una torba embogida va atacar i assaltar les comunitats cristianes (armenis i grecs) a Beyoğlu, sense lamentar massa danys personals, encara que un gran nombre de grecs van abandonar les seves llars i van viatjar a la veïna Grècia.

En els anys 1950 el govern d'Adnan Menderes va procurar desenvolupar el país en el seu conjunt, i es van construir en tot el país noves autopistes i xarxes de carreteres així com fàbriques. Una moderna xarxa viària va ser construïda a Istanbul, però en alguns casos, lamentablement, a compte de la demolició d'edificis històrics a l'interior de la ciutat.

 Modern tramvia de la ciutat d'Istanbul

Durant els anys 70 la població d'Istanbul va començar a augmentar ràpidament en el moment en què la gent d'Anatòlia va emigrar a la ciutat per trobar feina en moltes de les noves fàbriques construïdes als afores de la ciutat. Aquest brusc i sobtat augment de la població va provocar una explosió immobiliària, la construcció d'edificis no es va detenir (alguns de mala qualitat i que pateixen durant els freqüents terratrèmols que colpegen la ciutat). Durant aquest creixement desmesurat molts pobles situats prop de la perifèria de la ciutat van ser absorbits per la gran metròpoli d'Istanbul.