Galleria Vittorio Emanuele II

( Galeries Víctor Manuel II )

Les galeries Víctor Manuel II (en italià Galleria Vittorio Emanuele II) són unes galeries comercials de Milà que enllacen la piazza Duomo amb la piazza della Scala, on es troba el famós teatre de La Scala. Atesa la presència d'elegants negocis i locals, ja des de la seva inauguració fou el punt de trobada de la burgesia milanesa, fins al punt que va rebre el sobrenom de salotto di Milano (saló de Milà). Construïdes en estil neorenaixentista, són un dels més famosos exemples de l'arquitectura del ferro europea i representa l'arquetipus de la galeria comercial del segle xix. Anomenada simplement «la Galeria» pels milanesos, sovint és considerada com un dels primers exemples de centre comercial del món.

Context històric

La presència de passatges coberts a Milà, entesos com a pòrtics, data de la ciutat medieval: al segle xiii Bonvesin de la Riva anotava a les seves Meravelles de Milà la presència de prop de seixanta pòrtics a la ciutat, aleshores anomenades "coperti". Amb l'adveniment dels Sforza primer i de la dominació espanyola després, els pòrtics van ser progressivament demolits fins a deixar-ne poc dempeus, entre els quals el coperto dei Figini que paradoxalment seria demolit per a la construcció de la galeria Víctor Manuel II.[1]D'altra banda, Milà va ser la primera ciutat en el territori italià i de l'Imperi austríac, amb la galeria de Cristoforis, a dotar-se d'un passatge segons la moda del que es produïa a les principals capitals europees, on es construïen passatges amb un cobriment de ferro i vidre de caràcter comercial, com la galerie Vivienne de París i la Burlington Arcade de Londres.[2] La galeria De Cristoforis representà, no obstant això, un cas aïllat, i durant trenta anys va ser l'única galeria a Milà: la ciutat es presentava llavors a la unificació d'Itàlia sense aquella tradició dels porxos i passatges coberts més típica de ciutats com Torí i Bolonya.[3]

La Piazza Duomo i el projecte d'una galeria  Àrea voltant de la catedral el 1860, abans de la construcció de la Galeria

La idea d'una via que connectés la piazza Duomo i la piazza della Scala va arribar com a conseqüència d'una de les moltes discussions que en aquella època animaven la ciutat, promogut en 1839 per Carlo Cattaneo, sobre la reconstrucció de la zona de davant de la Catedral de Milà definida per molts com a no digna de la catedral de la ciutat. La xarxa de carrers de la zona era també tortuosa i intrincada, basada com estava en els estrets carrers d'origen medieval i esdevenia cada cop menys viable amb el creixent trànsit de la ciutat.[4]La idea de dedicar aquesta nova via urbana al rei Víctor Manuel II provenia, d'una banda, de l'entusiasme per una recent retrobada independència d'Àustria, però també, d'altra banda, la junta comunal esperava d'aquesta manera d'obtenir més fàcilment el permís per a l'expropiació dels habitatges necessaris per dur a terme l'obra, que llavors es podia obtenir mitjançant un decret reial. Les directrius municipals inicials per al projecte encara no preveien un passatge cobert, sinó una senzilla porxada.[5].Al bienni '59-'60 foren firmats els tres decrets reials que la junta comunal esperava: un per a l'expropiació dels palaus a demolir, un altre per a la demolició del coperto dei Figini i del Rebecchino, construccions que ocupaven aleshores l'actual piazza Duomo i que havien d'ésser enderrocats per donar a la plaça un aspecte més noble, i un últim decret per autoritzar una loteria destinada a recollir els fons necessaris per a la construcció de la nova via.[6]

 Projecte de Mengoni per a l'àrea de la piazza Duomo

Un cop obtinguts els permisos per a l'expropiació, el 3 d'abril del 1860, l'Ajuntament de Milà va bandejar el concurs de construcció de la nova via, els projectes del qual serien avaluats per una comissió especialment establerta: tot i la controvèrsia al voltant de la falta de publicitat en el concurs convocat per l'Ajuntament, a la primera licitació es van presentar un gran nombre de projectes. Entre ells, 176 foren seleccionats per la comissió i exposats a la Pinacoteca de Brera.[7][8] la comissió no decretà cap vencedor del concurs, però reformulà indicacions més precises sobre la forma del projecte, fins a arribar a la primera idea d'un passatge cobert i bandejant un segon concurs al febrer de 1861.[9] Al segon projecte van arribar a la fase d'avaluació 18 projectes i també en aquest cas el concurs va quedar desert.[10]Hi va haver, no obstant això, quatre compensacions als projectes considerats més meritoris: els arquitectes Davide Pirovano i Paolo Urbani foren mencionats respectivament per l'ús d'una arquitectura inspirada en Palladio i per l'arquitectura eclèctica que fusionava les formes de Llombardia i Veneto, tot i que ambdós eren considerats inadequats per envoltar la catedral. Més apreciast, fins i tot sense ser-ne els guanyadors, foren el projecte de Martignoni Gaetano, que proposaven un túnel de creu grega per connectar les dues places i, finalment, Giuseppe Mengoni, que proposava en un primer projecte una via inspirada en els palaus comunals del segle xiv.[11]

També fou bandejat en 1863 el tercer i últim concurs, en el qual foren avaluats només vuit projectes, tres per invitació de la comissió i cinc presentats espontàniament, del qual fou declarat vencedor Giuseppe Mengoni, amb la condició que estigués disponible a revisar algunes parts del projecte: el de Mengoni havia previst inicialment una galeria única, que es veuria doncs transformada, al projecte definitiu, en una galeria en creu, juntament amb una sèrie de petits detalls de disseny que van conduir a la forma definitiva. El projecte preveia, igualment, la construcció d'un palau fortificat enfront de la piazza Duomo i una loggia reial davant de l'entrada de la galeria comunicant amb la mànega llarga del Palau Reial: aquest projecte mai no es veuria realitzat.[12] El palau de davant de la catedral hauria hagut de prendre el nom de palau de la Independència, en continuïtat amb el motiu risorgimental de la Galeria: el 1876, el projecgte de construcció encara no estava abandonat, fins al punt que ja s'havien posat els fonaments del palau, i no seria deixat de banda, juntament amb el de la loggia del palau reial, fins a la mort de Mengoni.[13][14]

La construcció i els primers anys  Domenico Induno, Col·locació de la primera pedra de la Galeria (1865)

Un cop adjudicat el contracte per a la construcció a la societat anglesa City of Milan Improvements Company Limited, la cerimònia de col·locació de la primera pedra per part del rei Víctor Manuel II es va produir el 7 de març de 1865 amb la presència de moltes autoritats, entre les quals el síndic de Milà, Antonio Beretta, el primer ministre italià, Alfonso La Marmora i diplomàtics de diversos països. L'obra, exclòs l'arc triomfal d'entrada, es va completar en menys de tres anys, període al qual li seguí la inauguració oficial de la Galeria sempre per part del rei.[15]L'acabament de les obres no es va produir, tanmateix, d'una manera tan fluida. El 1869 la societat constructora feu fallida, la qual cosa obligà l'ajuntament a fer-se càrrec de la resta de l'obra, per una xifra total de 7,6 milions de lires. La conclusió efectiva de les obres no es produirà fins al 1876. quan es completaran l'arc d'entrada i els pòrtics septentrionals de la piazza Duomo. Giuseppe Mengoni non pogué, tanmateix, veure la inauguració oficial de la Galeria completa, perquè es va precipitar des d'una bastida durant una inspecció, tot i que segons alguns la caiguda no fou accidental, sinó que realment fou un suïcidi.[16]

Al cap de pocs anys de la seva primera inauguració, la Galeria es guanyà el sobrenom de salotto di Milano ("saló de Milà")[17] i esdevingué la seu de la vida burgesa ciutadana que es delitava a freqüentar els nous i elegants negocis, però sobretot els restaurants i cafès: entre els locals establerts en aquella època i que encara existeixen es poden esmentar el Caffè Camparino, el Caffè Savini – fundat com a Caffè Gnocchi – i el Caffè Biffi.[18] La Galeria fou també el centre de les novetats tecnològiques de l'època, i en el seu primer període estava il·luminada amb llums de gas; per a l'encesa dels fanals sobre l'octògon s'utilitzava un aparell automàtic consistent en una petita màquina que encenia progressivament els llums, anomenat "rattin" ("ratolinet" en milanès), atès que veure el procés d'encesa automàtica s'havia convertit gairebé en un ritu. Aquest ritu es repeteix fins al 1883 quan la il·luminació de la galeria passà a les làmpades elèctriques, si bé durant tres anys el Caffè Gnocchi va utilitzar aquesta, per a l'època, nova forma d'il·luminació.[19]

 Construcció de la galeria Víctor Manuel vista des de la cúpula

Juntament amb la vida mundana burgesa, la galeria va aplegar des dels primers anys el ferment de la vida política milanesa. El primer acte polític celebrat al seu interior va ocórrer el 25 de setembre de 1867 en el qual un grup de joves es van unir a causa de la detenció de Giuseppe Garibaldi esdevinguda a Sinalunga: la protesta acabà amb alguna petita escaramussa entre els manifestants i la policia.[20] La conseqüència més comuna d'aquesta i altres manifestacions eren els aparadors trencats: en els primers quaranta anys d'activitat de la Galeria se'n trencaren a desenes: tanmateix, el major dany fins a la Segona Guerra Mundial vingué causat per una terrible calamarsada que destrossà tots els aparadors de la porxada. Entre els esdeveniments polítics més importants a la Galeria s'inclouen els enfrontaments entre els treballadors i la policia en la desfilada de l'1 de maig de 1890 i els enfrontaments del motí de Milà, culminat amb el canoneig de Bava Beccaris sobre la multitud.[21][22]

La vida de la Galeria es lligà indissolublement a la del teatre La Scala: a més de punt de trànsit privilegiat per al teatre, la galeria Víctor Manuel II havia esdevingut en pocs anys el lloc de trobada per als cantants i músics que esperaven ser contractats als teatres de tota la Llombardia.[23]

La Galeria entre els segles XX i XXI  La Galeria després dels bombardejos d'agost del 1943

Oblidats ja els tràgics esdeveniments de la protesta de l'estòmac, a principis del segle XX l'estructurà s'afermà encara més com a punt neuràlgic de la vida mundana i de l'escena musical milanesa. Sempre en aquells anys començaren a aplegar-se entre els braços de la Galeria Tommaso Marinetti junt amb els seguidors que donarien vida al futurisme. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial el passatge cobert esdevé escenari polític i d'encontre entre els intervencionistes i els neutralistes, i fou inevitablement escenari de les manifestacions post bèl·liques que culminarien amb el naixement dels fasci italiani di combattimento. Amb l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial la Galeria, com la resta de la ciutat, fou víctima dels bombardejos aliats sobre la ciutat.[24]

La Galeria fou del monuments símbols de Milà que més danys patí per les incursions aliades: els bombardejos produïts els dies 15 i 16 d'agost del 1943 destruïren òbviament la coberta de vidre i la part superior del cobriment metàl·lic, i arribaren a danyar les decoracions internes. Els projectes per la reconstrucció no s'iniciaren abans del 1948 i amb relatiu retard respecte d'altres símbols de Milà, com per exemple el Teatro alla Scala que es reconstruí dos anys abans: això fou degut als nombrosos debats al voltant de l'estil a mantenir per a la restauració de la Galeria.[25]. Per bé que s'havien fet moltes propostes que haurien modificat els materials de construccions, com la reconstrucció amb vidre emmotllat de la coberta i la utilització de pedra de Vicenza en lloc de l'estuc acolorit original, el projecte final aprovat per la Superintendència fou el més fidel a l'estructura original de la galeria, que no fou doncs modificada substancialment.[26] La restauració de la Galeria fou acabada el 1955; després de les obres es produí una autèntica segona inauguració el 7 de desembre, dia del sant patró de la ciutat, en concomitància amb el dia de l'estrena de la Scala[27] Altres importants treballs de restauració van ser executats més tard en 1967, coincidint amb el centenari de la inauguració: l'objectiu dels treballs fou el paviment i els seus mosaics, apedaçats de forma ràpida i descurada després dels bombardejos aliats.[28]

Del març del 2014 a abril del 2015 la Galeria fou objecte de la més àmplia restauració des de la Segona Guerra Mundial, amb ocasió de l'Expo 2015. La restauració, precedida per una profunda anàlisi abans de l'obra de construcció on s'investigà sobre els materials i llur successió històrica, va aconseguir de retornar els colors originals a l'escaiola de la Galeria. Fou seguida d'intervencions de restauració i neteja de les superfícies de pedra i ciment decoratiu. La restauració va implicar un total de 35.000 hores de treball sobre 14.000 metres quadrats de superfície total.[29] Per protegir les activitats comercials i per exigències del temps limitats, les restauracions es van dur a terme sense l'ús de bastides fixes, i en el seu lloc es va utilitzar un portal autopropulsat inspirat en la bastida utilitzada per Brunelleschi durant la construcció de la cúpula de Santa Maria del Fiore.[30]

Di Vincenzo, p. 31. Di Vincenzo, p. 26. Di Vincenzo, p. 30. Gioeni, p. 23-24. Gioeni, p. 25. Di Vincenzo, p. 70. Gioeni, p. 26-28. Gioeni, p. 35. Di Vincenzo, p. 73. Gioeni, p. 36. Gioeni, p. 38-40. Gioeni, p. 44-46. Sangiuliani, p. 38. Ogliari, p. 37. Di Vincenzo, p. 76-77. Di Vincenzo, p. 87. Di Vinzenzo, p. 31. Di Vincenzo, p. 89. Di Vincenzo, p. 79-80. Ogliari, p. 29. Di Vincenzo, p. 84. Di Vincenzo, p. 97. Di Vincenzo, p. 96. Ogliari, p. 56-62. Gresleri, p. 67. Gresleri, p. 70-71. Ogliari, p. 64. Ogliari, p. 78-79. «Il processo di restauro» (en italià). Arxivat de l'original el 4 de març 2016. [Consulta: 13 febrer 2016]. «I ponteggi» (en italià). [Consulta: 13 febrer 2016].
Fotografies de:
Statistics: Position
691
Statistics: Rank
149066

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Seguretat
843596217Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 4295
Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Google street view

On puc dormir a prop de Galeries Víctor Manuel II ?

Booking.com
522.856 visites en total, 9.230 Llocs d'interès, 405 Destinacions, 54 visites avui.