Fou una ciutat númida (potser la Toccai esmentada el 305 aC per Diodor de Sicília, que diu que fou una de les primeres viles de l'interior ocupada per Eumac, general d'Agàtocles) i alguns pensen que es tractava de la primera capital del Regne dels massils. Appià la situa sota domini de Cartago com a capital de la regió de la Tusca, que englobava unes 50 ciutats i viles.[1]

D'aquesta època, es conserven algunes restes: el santuari de Baal Hammon (al damunt es va edificar el temple de Saturn), datat al segle ii aC, amb un aspecte obert per als sacrificis i on es col·locaven els exvots. Sota Septimi Sever, va quedar cobert per dos metres de terra i va sorgir el nou temple. També el temple de Masinissa I, la necròpoli dolmènica i el mausoleu libicopúnic, a part d'algunes restes d'edificis coberts per edificacions romanes i alguns monuments públics, dels quals queda alguna resta a nivells inferiors a la zona del Capitoli, mercat i fòrum. D'altra banda, les inscripcions líbiques, públiques i bilingües, són nombroses i daten dels segles III i II aC.

Va caure en mans de Masinissa I (202-148 aC), que en la Tercera Guerra púnica es va aliar amb Roma i va poder conservar una independència teòrica. El 46 aC, el Regne de Numídia fou annexionat a Roma (va reviure breument del 31 al 25 aC) i la ciutat va passar a ser una ciutat provincial romana, però sense patir cap canvi, de moment; en el regnat de Tiberi, s'hi van instal·lar colons romans dependents de la colònia de Cartago, fundada no gaire abans. Així, van sorgir les dues comunitats: els habitants de la civitas, de cultura libicopúnica, i els colons del pagus, de cultura romana. Fou en el segle i que es van construir el teatre, el circ, les termes, alguns temples i el primer aqüeducte i cisterna, i alguna font pública

En temps de Claudi, era un pagus (habitat per colons romans i cartaginesos) i depenia encara de la colònia romana de Cartago, però al costat d'una ciutat númida. Sota Marc Aureli, era una ciutat amb un pagus, però cada vegada més el pagus i la civitas actuaven en comú i Septimi Sever va erigir la ciutat en municipium Septimianum Aurelium liberum Thugga el 205. En aquests anys (195 a 235), va arribar a la seva màxima extensió, però no van sorgir gaires nous monuments sinó que més aviat es van fer arranjaments als ja existents.

Durant el segle ii, la civitas es va romanitzar i fou en aquesta època quan es va construir el teatre, l'odèon, l'hipòdrom i segurament l'amfiteatre; també es van construir els aqüeductes. La divisió, almenys administrativa, entre pagus i ciutat dins el municipi devia romandre, perquè el 256 hi havia dos bisbes, Saturní i Honorat, que van assistir al concili de Cartago, segurament representant-ne l'un el pagus i l'altre la civitas.

El 261, es devia posar fi definitivament a la dualitat quan fou convertida en colònia sota Gal·liè (Colonia Licinia Septima Aurelia Alexandriana Thuggenses). La crisi imperial al segle iv, amb una fiscalitat inaguantable, va buidar la ciutat, com va passar en altres llocs. El 411, el bisbe de Thugga, Pascasi, donatista, va assistir al concili de Cartago. D'aquesta època, és l'església de Victòria, datada a finals del segle iv o principis del V. Thugga es va despoblar sota els vàndals (segle v), ja que el seu nom no apareix en cap dels sínodes i concilis realitzats.

Al segle vi, la zona va passar a mans romanes d'Orient (quan, segurament, ja estava despoblada o almenys hi restava molt poca gent), que la van conservar fins a l'arribada dels àrabs; Justinià I va fer-hi construir una fortalesa, cosa que fou executada pel general Salomó ajuntant el fòrum i el capitoli per formar una fortificació (tot i que menys important que les de Thubursicum Bure, moderna Teboursouk, a 5 km al nord, o Agbia, moderna Borj Brahim, o Thignica moderna Aïn-Tounga), la qual tenia una missió de vigilància de la regió i, en cas d'atac, de protecció de la població, que devia ser poc nombrosa; per a la construcció, va utilitzar molt de material dels edificis ja existents, especialment del fòrum; fou llavors quan es va construir la muralla anomenada númida (perquè es pensava que era preromana). Va desaparèixer sota els àrabs i, en tot cas, va romandre com un llogaret sense importància.

Fou visitada el 1631 per Tomàs d'Arcos, provençal d'origen aragonès, que havia estat capturat pels pirates i venut a un tunisià, i que va comprar la llibertat i es va convertir a l'islam; en aquesta època, era un llogaret agrícola. Més tard, el van visitar altres europeus. Les excavacions van començar el 1881 i es van posar a la llum nombrosos monuments i 2.000 inscripcions líbiques, púniques, gregues i llatines. Actualment, s'ha excavat un terç de l'àrea. El llogaret tunisià que hi havia al mateix lloc de les ruïnes ha estat desplaçat uns cinc km i es diu ara Nova Dougga (Dougga El Jedida)

 Maqueta de Dougga al Museu del Bardo