No hi ha una datació arqueològica precisa dels edificis de la Ciutadella de Bam. No obstant això, a través de fonts històriques i textos antics, el primer assentament humà a la zona es pot remuntar a la fortalesa construïda per l'Aquemènida, al voltant de 579-323 a. C. Algunes de les característiques de la ciutadella, com el seu establiment en una plataforma que combina un cim natural i una terrassa feta per l'home, han estat comparades pels arqueòlegs amb el model aquemènic de Persèpolis.

Durant el Domini Parteixo, la fortalesa es va ampliar i es va convertir en Arg-e-Bam, la Ciutadella de Bam. Un estudi comparatiu, titulat "Bam i una breu història de l'assentament i la planificació urbana a l'Iran", va concloure que el nucli essencial de la ciutat de Bam i la secció del governador es van construir durant l'època parteix. Sota l'imperi sassànida, el castell va ser pres per Ardeshir Babakan. Es van construir noves fortificacions i muralles entre el 224 i el 637 dC. C..

L'any 645, la regió de Kerman va ser conquerida pels àrabs i Arg-e-Bam probablement va patir danys durant la guerra. Un dels comandants àrabs va establir la mesquita d'Al-Rasoul, una de les primeres mesquites construïdes a l'Iran a principis de l'era islàmica. L'any 656 d. C., els Khawarij, un grup de musulmans derrotats per Ali, van escapar a Kerman i Bam, on es van establir a Arg-e-Bam. L'any 869 d. C., Ya'qub ibn al-Layth al-Saffar, que lluitava contra els abbasíes, va derrotar als khawarij i es va apoderar d'Arg-e-Bam. Es va convertir llavors en el seu campament base permanent. El nom de Bam és esmentat per primera vegada pels escriptors islàmics al segle x. Segons aquests autors, Bam era aleshores un mercat ben establert i envoltat d'una àmplia zona agrícola. La ciutat era famosa pels seus elegants i gustosos teixits de cotó, la suposada fortalesa inexpugnable, els concorreguts basars i les palmeres.

Després de les invasió mongola d'Iran, Bam i la regió de Kerman van ser lliurades a la dinastia Qarakhataian, que va governar la regió des de 1240 fins a 1363 d. C. Bam gaudia d'una ubicació estratègica a la ruta de les espècies, que connectava la regió amb la Ruta de la Seda. La ciutat era famosa per la cria de cucs de seda i una florent indústria de la seda.

Durant la Domini safàvida, del 1502 al 1722, l'Iran va travessar un període de relativa calma i estabilitat. Arg-e-Bam es va desenvolupar considerablement, igual que la resta del país. Durant aquest període es va construir el Palau de les Quatre Estacions. Cap al final del domini safàvida, Arg-e-Bam va ser conquerida pel fundador de la Dinastia Qajar, Agha Mohammad Khan, que va utilitzar la ciutadella com a punt estratègic per rebutjar les incursions dels afganesos i els balutxis i la va convertir així en un complex militar. El 1839, Aga Khan I, Imant de la secta Nizari Ismaili, es va revoltar contra Mohammad Shah Qajar i es va refugiar a Arg-e-Bam, fins que Príncep Firooz Mirza, que més tard seria conegut com Farman Farma (el Governant dels Governants ), ho va arrestar. La creixent presència militar dins de les muralles d'Arg-e-Bam va fer que la gent s'assentés gradualment fora dels límits de les muralles. El 1880, Firooz Mirza va escriure que a la zona de la ciutadella només residia personal militar i va suggerir que es demolés l'antiga i abandonada ciutat assentada als peus de la ciutadella i es convertís la zona en un jardí. El 1900 va començar la construcció de la nova ciutat de Bam i la gent va anar abandonant progressivament l'antiga Bam.

La ciutadella es va utilitzar com a guarnició fins a 1932; no obstant això, des de llavors, la guarnició i l'antiga ciutat han estat abandonades. El 1953, el lloc va ser reconegut com un lloc històric d'importància nacional, i es va iniciar un procés gradual de conservació i restauració; no obstant això, la major part del treball es va dur a terme a partir de 1973.

Després de la Revolució Islàmica, Arg-e-Bam va passar a ser responsabilitat de l'Organització del Patrimoni Cultural d'Iran (ICHO). El 1993, la ciutadella va ser designada com un dels projectes més significatius de l'Organització del Patrimoni Cultural.[1]