Segons la llegenda, l'apòstol sant Jaume el Major va portar el cristianisme als celtes de la península Ibèrica. L'any 44 va ser decapitat a Jerusalem. Les seves restes van ser portades posteriorment a Galícia en una barca de pedra. Arran de les persecucions romanes dels cristians d'Hispània, la seva tomba va ser abandonada en el segle tercer. Sempre segons la llegenda, aquesta tomba va ser descoberta l'any 814 per l'ermità Pelai (Pelagius), després de veure llums estranyes al cel nocturn. El bisbe Teodomir d'Iria va reconèixer aquest fet com un miracle i n'informà el rei Alfons II d'Astúries i Galícia (791-842). El rei va ordenar la construcció d'una capella en el lloc. Diu la llegenda que el rei va esdevenir el primer pelegrí d'aquest santuari. Això va ser seguit per una primera església l'any 829 i una altra el 899, església preromànica, per ordre del rei Alfons III d'Astúries, fent-ne gradualment un important lloc de peregrinació.[1] L'any 997 aquesta església primitiva va ser reduïda a cendres per Almansor (938-1002), comandant de l'exèrcit del califa de Còrdova. Les portes i les campanes, portades per captius cristians a Còrdova, es van afegir a la mesquita Aljama.[2] Quan Còrdova va ser presa pel rei Ferran III de Castella el 1236, aquestes mateixes portes i campanes van ser transportades per presoners musulmans a Toledo, i s'inclogueren a la catedral de Santa Maria de Toledo.

La construcció de la catedral actual es va iniciar el 1075 sota el regnat d'Alfons VI de Castella (1040-1109) i el patrocini del bisbe Diego Peláez. Va ser construïda segons el mateix plànol que l'església de maons monàstica de Sant Serni de Tolosa, probablement l'edifici romànic més gran de França. El temple va ser construït sobretot en granit. La construcció es va aturar diverses vegades i, segons el Liber Sancti Iacobi, l'última pedra fou col·locada el 1122 i la catedral va ser consagrada el 1128. Segons el Còdex Calixtinus, els arquitectes eren «Bernard el Vell, un mestre meravellós», el seu ajudant Galperinus Robertus i, més tard, possiblement, «Esteban, mestre de les obres de catedrals». En l'última etapa «Bernard, el jove» (que possiblement era fill d'Esteban) estava acabant l'edifici,[3] mentre que Galperinus va estar a càrrec de la coordinació. També va construir una font monumental al davant de la portada septentrional el 1122.

L'última etapa de construcció comença quan el 1168 el capítol encarrega al Mestre Mateo la realització de la cripta i el Pòrtic de la Glòria i la catedral és definitivament consagrada el 3 d'abril de 1211 sent arquebisbe Pedro Muñiz i en presència del rei Alfons IX de Lleó.[4]

L'església va esdevenir seu episcopal el 1075 i, per la seva creixent importància com a lloc de peregrinació, aviat es va consolidar com a seu arquebisbal pel papa Calixt II el 1120.[5][6] L'any 1495 s'hi va afegir una universitat.

La catedral fou embellida i ampliada entre el segle xvi i el segle xviii.

Els orígens del culte a sant Jaume a Gallaecia romanen en l'obscuritat dels temps. A la fi del segle vii es difon al nord-oest de la península Ibèrica la llegenda que sant Jaume el Major havia estat enterrat en aquestes terres, després d'evangelitzar-les. Aquesta idea és recollida a la península pel tractat D'ortu et obitu Patrum, d'Isidor de Sevilla i a Anglaterra pel bisbe Adhelmo de Malmesbury.[7][8]

Així vuit segles després de la mort de l'apòstol sant Jaume, l'any 813, un ermità anomenat Pelai o Pelagius va veure unes llums en les proximitats de la població de la parròquia de San Félix de Lovio, així com ho van veure d'altres fidels. L'hi va comunicar el fet al bisbe Teodomir, bisbe d'Iria Flavia (a prop de Padrón). Després d'uns dies de dejuni, el bisbe i acompanyants van anar al lloc i van descobrir entre les bardisses, un monument fet de lloses de marbres, no van tenir cap dubte que es tractava del sepulcre de l'apòstol i dels seus dos deixebles Atanasi i Teodor. El bisbe va comunicar la troballa al rei d'Astúries Alfons II el Cast, el qual va viatjar amb la seva cort, al lloc i va donar terres prop del sepulcre al bisbe, manant edificar una petita església.[9] Temps després en un document datat el 4 de setembre del 834, el rei deia:

Després d'unes excavacions fetes l'any 1878 sota l'absis de la catedral dirigides per l'historiador Antonio López Ferreiro i sent arquebisbe de Compostel·la Miquel Payà i Rico, es van descobrir els fonaments del primitiu sepulcre, anomenat «Arca Marmàrica de Santiago», amb restes d'un altar que constava d'una llosa llisa sobre un fust de pedra també llis. Presentava una planta d'uns vuit metres de costat, amb un altre cos central, més petit rectangular, construït per grans carreus de pedra i els murs exteriors estaven realitzats en maçoneria. Tenia un pòrtic amb columnes i paviment amb lloses de granit, també una orla de mosaic romà envoltava la tapa del sepulcre. L'església que va manar construir Alfons II el Cast va respectar l'antiga cel·la del sepulcre, es van derrocar les columnes i es va construir un mur a prop de l'arca marmòria en forma de nau amb un petit absis i finalment es va cobrir tot amb una sostrada de fusta.[11]

Durant el regnat d'Alfons III d'Astúries, davant del nombre creixent de pelegrins i de les petites dimensions de l'església, es va decidir la construcció d'una altra de preromànica més àmplia que l'anterior. Es va realitzar amb una planta de tres naus, quedant íntegrament, en el seu presbiteri, l'antiga església. No es van tocar les sepultures de Sant Jaume i els seus deixebles, a la capçalera central es va col·locar l'altar dedicat al Salvador (Jesucrist) i a les absidioles laterals, a la dreta l'altar de Sant Pere i a l'esquerra el de Sant Joan. La consagració, amb gran ostentació, va tenir lloc al maig de 899 amb l'assistència de «la família reial, 17 bisbes, 14 nobles i més personatges». En un llibre de pergamí de la catedral es conserva l'escriptura de donació per part del rei Alfons III d'Astúries.[12]

L'estiu del 997 va atacar Santiago de Compostel·la Almansor, el califa de Còrdova, després que, veient les seves intencions, el bisbe Pedro de Mezonzo evacués la ciutat. Almansor i les seves hosts musulmanes van cremar el temple preromànic dedicat a Sant Jaume, respectant el sepulcre. Això va permetre la continuïtat del Camí de Sant Jaume. Cap a l'any 1000 el temple fou reconstruït pel bisbe Pedro de Mezonzo.[13]

El temple del segle x també va resultar insuficient per a les nombroses peregrinacions que acudien a Sant Jaume de Compostel·la. Sota l'impuls del rei Alfons VI de Castella i del bisbe Diego Peláez es va començar l'obra de la gran catedral romànica l'any 1075, a càrrec dels mestres d'obra Bernardo el Vell i el seu ajudant Galperinus Robertus amb mig centenar de picapedrers segons el Còdex Calixtinus. El bisbe Diego Peláez va ser destituït el 1088, parant-se les obres durant algun temps.[14]

Cinc anys més tard, les obres estaven en marxa, impulsades per l'acabat d'anomenar administrador de la diòcesi, Diego Gelmírez, amb el suport del nou bisbe Dalmacio i Ramon de Borgonya. El 1101 abandonà la ciutat de Compostel·la el Maestro Esteban deixant completades les capelles del deambulatori i començades les obres de la porta de les Platerias. Des d'aquest moment, es van continuar amb regularitat els treballs, durant les dues primeres dècades del segle xii es van rematar els treballs dels braços del creuer el 1111, fins a la col·locació de l'última pedra, que, si atenem les indicacions del Codex Calixtinus, va haver de tenir lloc el 1122.[15] Diego Gelmírez va ser nomenat bisbe el 1100 i primer arquebisbe de Compostel·la el 1120 fou la figura més important en la tasca d'impulsar l'activitat constructora a Santiago. Encara que hi va haver diverses aturades en la seva construcció, la gran quantitat d'almoines aconseguides, va fer possible la seva tornada al culte i la seva consagració el 1128. L'any 1140 s'havien cobert sis trams de les naus, el Maestro Mateo es va fer càrrec de la direcció d'obres el 1168 quan va començar el pòrtic de la Glòria i encara que van continuar les obres fins part del segle xiii, es va consagrar la catedral definitivament el 1211.[15]

Aproximadament des de 813, la notícia de la troballa de les relíquies de l'apòstol s'estén per tota l'Europa cristiana i sota la protecció del rei Alfons II d'Astúries, molt aviat, els pelegrins comencen a arribar al lloc, el denominat Campus Stellae, que degenerarà en el terme Compostel·la i que es va convertir progressivament en un centre de pelegrinatge amb la fundació d'un convent i diversos hostalatges a la mateixa ciutat. L'any 850 Godescalc, bisbe francès de Le Puy va pelegrinar al sepulcre i és considerat com el primer pelegrí estranger documentat.[16]

Religiosos vinculats a Cluny van elaborar el Còdex Calixtinus i la Història Compostel·lana per l'arquebisbe Diego Gelmírez i els reis peninsulars van afavorir en tot el possible la constitució i projecció d'una xarxa de monestirs cluniacencs al nord de la Península i singularment prop del Camí de Sant Jaume, aconseguint amb això grans edificacions en estil romànic. El privilegi concedit, i confirmat pel papa Alexandre III, consisteix en el fet que l'any que el 25 de juliol, festa de Sant Jaume el Major, cau en diumenge es podrien guanyar a l'església de Compostel·la les mateixes gràcies que es donaven a Roma els anys jubilars, que allà acostumen a coincidir cada 25 anys. Es tracta de la butlla de concessió més antiga que es conserva, la Regis aeterni, datada el 1179. En aquesta butlla es confirma un privilegi donat pel papa Calixt II (1118-1124).[17]

Després del segle xiv, es van produir moltes convulsions socials a Europa que desvien als pelegrins cap a altres destins. D'altra banda, la Reconquesta desplaça tota l'atenció econòmica i governamental dels regnes espanyols cap al sud. El Cisma d'Occident el 1378 agreuja i divideix la cristiandat. El segle xv tampoc no va ajudar a la seva revitalització, ple d'esdeveniments desagradables al Vell Continent: guerres, fam, pesta i males collites. Així i tot, molts creients continuaven acudint fins a la tomba de l'apòstol per complir la seva penitència però, posteriorment, el Camí va anar caient a l'oblit: després de l'edat mitjana i moderna, el Camí va anar perdent importància. Des de l'Any Sant de 1993, el govern autònom gallec va decidir de potenciar el seu valor enfocat a un recurs turístic, obrint-lo a persones amb el perfil del pelegrí religiós tradicional; d'aquesta manera es va llançar una gran campanya de publicitat per al Compostel·là d'aquell any: «Xacobeo 93». Gràcies a aquest pla es van restaurar trams de la ruta i les infraestructures per a pelegrins. Es va aconseguir la col·laboració de les comunitats autònomes per les quals travessa el Camí de Sant Jaume. El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i d'altres senyals.[18] El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.[19]

El sender de gran recorregut (GR) es divideix en trams pensats per a caminades de més de dues jornades. Unes marques de pintura blanca i vermella van guiant al caminant. Els pelegrins que arriben a Santiago de Compostel·la han de mostrar «la credencial» del camí, que demostrarà que l'han recorregut i s'han allotjat als llocs que aquesta mostra. («La credencial» és una llibreta de paper que es pot obtenir en alguns albergs i esglésies, la finalitat de les quals és el seu segellament un parell de vegades al dia). «La Compostel·la» és un certificat expedit per les autoritats eclesiàstiques i donat als pelegrins quan acaben el seu recorregut a la catedral de Santiago. Per guanyar-la es necessita haver recorregut un mínim de 100 quilòmetres a peu (200 km si es va en bicicleta o a cavall). A l'edat mitjana, «la Compostel·la» era una mena d'indulgència, que permetia de reduir a la meitat el temps de l'ànima al purgatori. Malgrat tot, si aquesta havia estat obtinguda en un any sant compostel·là, s'obtenia la indulgència plenària.[20]

Són nombroses les rutes de pelegrinatge compostel·là que al llarg dels segles han anat creant-se. A Espanya s'inicia en els ports de Somport (via de Tolosa) o de Roncesvalls (Navarra). Encara que els camins pels quals arriben els fidels a Santiago són molt nombrosos, un dels recorreguts més conegut, és el «Camí francès». Es tracta a més a més d'un camí viu al qual van sumant-se d'altres rutes que els nous i moderns pelegrins van forjant cada any, aprofitant els traçats històrics als quals afegeixen noves rutes de singular encant. Els pelegrins van en augment any rere any.[21]