Orígens i contribució de Jefferson (1800-1851)  L'edifici Thomas Jefferson, el més antic dels tres edificis de la Biblioteca del Congrés.

La Biblioteca del Congrés es va fundar el 24 d'abril de 1800, pel president John Adams, quan va signar un acte del Congrés, per transferir la seu del govern de Filadèlfia a la nova capital de l'estat, Washington. La llei que va establir la biblioteca també preveia 5.000 dolars per a la compra de llibres útils al Congrés dels Estats Units. Es van demanar documents a Londres i la col·lecció, formada per 740 llibres i tres mapes, es va instal·lar al Capitoli el 1801.[1]

La col·lecció cobria una gran varietat de temes, però la major part del material era de naturalesa legal, ja que era útil per al Congrés per establir lleis. El 26 de gener de 1802, el president Thomas Jefferson signa la llei que estableix el paper i les funcions d'aquesta nova institució. A partir d'aleshores, un bibliotecari de la Library of Congress designat pel president està al capdavant de la biblioteca. El pressupost i els diferents reglaments són competència del Parlament a través de la Comissió Paritària de Biblioteques. El préstec de llibres es va concedir al president i al seu vicepresident i després es va estendre als membres de diverses institucions federals.[2] Més enllà del marc legal, Thomas Jefferson va invertir especialment en la vida d'aquesta institució perquè considerava que era un aspecte important de qualsevol societat democràtica i com a tal comptava amb una gran col·lecció de llibres. Durant la seva presidència, es va implicar personalment a recomanar que la biblioteca comprés determinats llibres. Quan les tropes britàniques van envair Washington i van cremar el Capitoli i les 3.000 obres quehi havia, es va oferir a vendre la seva col·lecció personal de 6.487 llibres a la biblioteca. Aquesta compra va ser acceptada l'any 1815 per la suma de 23.940 dolars.[2]

Aquesta compra duplica el nombre de llibres i també amplia les matèries que tracta la biblioteca com ara dret, economia o història. A aquests s'hi afegeixen obres sobre arquitectura, art, ciència, literatura i geografia, temes poc utilitzats en el passat. Aquesta nova col·lecció no només conté llibres en anglès, sinó també en francès, espanyol, alemany, llatí, grec i rus.[3]

Decadència (1851-1865)  Etapes de la construcció de l'edifici Thomas Jefferson, del 8 de juliol de 1888 al 15 de maig de 1894.

El període d'abans de la guerra va ser difícil per a la biblioteca. A principis de la dècada de 1850, el bibliotecari de l'Smithsonian, Charles Coffin Jewett, va intentar convertir aquesta última en la biblioteca nacional dels Estats Units. Però aquest desig és bloquejat pel secretari de l'Smithsonian, Joseph Henry, que vol que la seva institució es recentri en la recerca científica i la publicació. També considera que el paper de la biblioteca nacional hauria de recaure en la Biblioteca del Congrés. El 10 de juliol de 1854, Henry va acomiadar Jewett i així va acabar amb la possibilitat de l'Smithsonian de convertir-se en la biblioteca nacional dels Estats Units i el 1866, les 40.000 obres de l'Smithsonian van ser traslladades a la Biblioteca del Congrés.[4]

El 24 de desembre de 1851, el més important incendi de la història de la biblioteca va destruir 35.000 llibres, o aproximadament dos terços de la col·lecció de la biblioteca. Alguns d'aquests llibres formaven part de la transferència original de Jefferson. Un congrés de 1852 va concedir 168.700 dòlars per reemplaçar els llibres perduts, però no per adquirir nous documents. Això estava en línia amb la política de conservació del bibliotecari de l'època, John Silva Meehan i el president del Comitè Conjunt, el senador James Pearce, que van preferir limitar les activitats de la biblioteca.[5] El 1857, el Congrés va deixar de prestar documents al públic, en considerar que aquesta competència recaia en el Ministeri de l'Interior i el seu programa d'intercanvi de llibres. Al final de la Guerra Civil, la Biblioteca del Congrés comptava amb una plantilla de set persones per a una col·lecció de 80.000 volums.

Després de la Guerra Civil i amb el creixement econòmic la biblioteca va començar a créixer de forma considerable. El 1870 se centralitza el registre de copyright dels Estats Units a la Biblioteca del Congrés, que esdevé en una part fonamental del creixement de la biblioteca.

Ampliacions amb Spofford (1865-1897)

La Biblioteca del Congrés es va reafirmar durant la segona meitat del segle xix sota el lideratge del bibliotecari d'Ainsworth Rand Spofford, que va dirigir la biblioteca de 1865 a 1897.

Entre 1865 i 1870, el Congrés va recaptar fons per a la construcció de l'edifici Thomas Jefferson. Va posar tots els procediments de drets d'autor i les activitats de dipòsit sota el control de la biblioteca i va restablir l'intercanvi internacional de llibres. La biblioteca també va adquirir les col·leccions de les biblioteques de l'Smithsonian i les de l'historiador estatunidenc Peter Force, reforçant així notablement les seves col·leccions científiques i americanes. Abans de 1876, la Biblioteca del Congrés tenia 300.000 volums i tenia una estreta relació amb la Biblioteca Pública de Boston. Junts van constituir la biblioteca nacional més gran. Quan la Biblioteca del Congrés es va traslladar de l'edifici del Capitoli a la seva nova seu el 1897, comptava amb més de 840.000 volums, inclosos un 40% adquirits mitjançant dipòsit legal. Un any abans que la biblioteca es traslladés, la seva comissió va celebrar una sessió d'audiència. El seu objectiu era avaluar l'estat de la biblioteca i elaborar un pla per al seu futur creixement i reorganització. Spofford i sis experts, inclosos Herbert Putnam i Melvil Dewey de la Biblioteca de l'Estat de Nova York enviats per l'Associació Americana de Biblioteques, destaquen la importància de convertir-la en una biblioteca nacional. El 1897, la biblioteca es va incorporar a l'edifici Thomas Jefferson.

Després de la reorganització (1897-1939)

La Biblioteca del Congrés, estimulada per la reorganització de 1897, va començar a créixer més ràpidament. El successor de Spofford, John Russell Young, al càrrec durant dos anys, va revisar l'administració de la biblioteca i va utilitzar les seves connexions com a antic diplomàtic per adquirir documents d'arreu del món. Va establir els programes de primers auxilis de la biblioteca per a persones cegues i discapacitades. Herbert Putnam va exercir com a bibliotecari de 1899 a 1939. Va ocupar el càrrec dos anys abans que la biblioteca es convertís en la primera dels Estats Units amb un milió de volums recollits. Durant el seu mandat, va centrar els seus esforços en l'accessibilitat i la utilitat de la biblioteca per al públic. També va posar en marxa un servei de préstec interbibliotecari.

Història contemporània (des de 1939)

El president Franklin D. Roosevelt va nomenar Archibald MacLeish com a successor de Putnam el 1939. Archibald MacLeish va servir des de 1939 fins a 1944 i es va convertir en el bibliotecari més reconegut del Congrés. Va animar els bibliotecaris a oposar-se al totalitarisme en nom de la democràcia i va dedicar la Sala de lectura sud de l'edifici Adams a Thomas Jefferson. Va demanar a l'artista Ezra Winter que hi pintés quatre parets temàtiques. També va crear una "cambra de la democràcia" a la sala de lectura principal de l'edifici Jefferson per a documents importants com la Declaració, la Constitució i els documents federals. La Biblioteca del Congrés va ajudar en l'esforç de guerra, emmagatzemant la Declaració d'Independència, la Constitució dels Estats Units a Fort Knox i les dades meteorològiques sobre l'Himàlaia per als pilots de la Força Aèria. Mac Leish va dimitir el 1944 el càrrec de vicesecretari d'Estat.

Després de les dues guerres mundials, la Biblioteca del Congrés adquireix un nou rol internacional i passa a formar part d'una evolució cap a la tecnologia i la defensa dels drets humans i, gràcies a això, aconsegueix un augment de pressupost molt important que la impulsa a esdevenir en la biblioteca que coneixem avui en dia.[6] El president Harry Truman va nomenar a Luther H. Evans bibliotecari del Congrés. Evans, en el càrrec fins al 1953, es va dedicar a les adquisicions de biblioteques, a la catalogació i als serveis bibliogràfics. Es va dedicar especialment al desenvolupament de les missions de la Biblioteca del Congrés arreu del món: La missió de San Francisco va permetre als bibliotecaris del Congrés participar en la reunió de les Nacions Unides; la missió a Europa per adquirir publicacions europees per a biblioteques americanes; la missió al Japó per ajudar a establir la Biblioteca Nacional de la Dieta. El 1953, Lawrence Quincy Mumford va succeir a Evans, càrrec que va ocupar fins al 1974. Va ser durant aquest període quan es va iniciar la construcció del James Madison Memorial, el tercer edifici de la Biblioteca del Congrés. Mumford, gràcies a un augment del pressupost, va poder dedicar la seva energia a la creació de nous centres d'adquisició a l'estranger, sobretot al Caire i Nova Delhi.

L'any 1967, la biblioteca va començar a desenvolupar tècniques de conservació de llibres a través de l'Oficina de Conservació. Aleshores es va convertir en la biblioteca de recerca i conservació més important dels Estats Units. Sota l'administració de Mumford hi va haver un debat públic sobre el paper de la Biblioteca del Congrés com a biblioteca legislativa i Biblioteca Nacional. Pell Claiborne va proposar una sèrie de reformes institucionals: el desenvolupament d'activitats i serveis nacionals, diversos canvis organitzatius que orientarien la biblioteca cap a un paper nacional. Douglas Bryant, bibliotecari de Harvard suggereix canviar el nom de la Biblioteca del Congrés, que Mumford va descriure com "violència indescriptible a la tradició". La Llei de reorganització legislativa de 1970 va posar fi al debat. Les funcions legislatives de la biblioteca van canviar amb un èmfasi més gran en la investigació per al Congrés i canviant el nom del Servei de Referència Legislativa a Servei d'Investigació del Congrés.

Gerald Ford va nomenar Daniel J. Boorstin successor de Mumford el 1974. El primer repte de Boorstin va ser el trasllat al nou edifici de Madison de 1980 a 1982. Això permet a Boorstin centrar-se en altres àrees de l'administració, com ara les adquisicions. Aprofitant el creixement continuat del pressupost, dels 116 milions de dòlars el 1975 a més 250 milions de dòlars el 1987, Boorstin participa activament en l'enfortiment dels llaços amb intel·lectuals, autors, editors, funcionaris culturals i la comunitat empresarial. Quan va marxar el 1987, el New York Times va dir que era

Ronald Reagan va nomenar James H. Billington tretzè bibliotecari del Congrés el 1987, càrrec que va ocupar fins al 2011. Billington va aprofitar els nous avenços en tecnologia i Internet per enllaçar la biblioteca amb les institucions educatives de tot el país el 1991. El final de la Guerra Freda va permetre a la biblioteca desenvolupar relacions amb els països recentment oberts d'Europa de l'Est ajudant-los a crear les seves pròpies biblioteques parlamentàries. A mitjans de la dècada de 1990, sota el lideratge de Billington, la Biblioteca del Congrés va continuar desenvolupant un "Biblioteca digital nacional", d'una polèmica orientació estratègica global dins la professió. A finals de novembre de 2005, la biblioteca va anunciar la seva intenció de llançar el World Digital Library per a la preservació digital de llibres i altres mitjans de totes les cultures del món.

L'abril de 2010, va anunciar la seva intenció d'arxivar tota la comunicació pública de Twitter des del seu llançament el març de 2006.

La Biblioteca del Congrés arxiva més de 400 milions tuits al dia, o 170 mil milions des de la creació d'aquest servei. Tanmateix, aquests tuits encara no estan disponibles públicament: plantegen molts problemes d'emmagatzematge però també de catalogació i indexació. L'ambició d'aquest servei és poder "informar sobre la cultura en què van ser escrits" com els diaris del segle xviii, segons Lee Humphreys, professor de comunicació a la Universitat de Cornell a Washington.[7][8]