Els indígenes coneguts com quilmes, els primers habitants d'aquest lloc, van tenir una altíssima densitat de població, el que els va permetre una millor distribució de les tasques i una major explotació de l'ecosistema. A les Valls Calchaquies íntegrament es van formar ciutats amb tan alt índex de densitat que actualment els especialistes les consideren «les primeres ciutats prehispàniques de l'Argentina».[1]

Aquests assentaments van començar la seva existència al segle x, assolint un gran desenvolupament sociocultural i un bon maneig de sistemes agropastorals i de cultiu i irrigació molt complexos. Aquest progrés continu es va veure recentment interromput el 1667, quan els quilmes van sofrir la seva més important derrota militar a les mans dels espanyols, liderats en aquest cas per Alonso Mercado y Villacorta, mitjançant el setge als seus principals forts. Uns 400 espanyols van assetjar a un poble de més de 6000 indígenes, primer impedint l'accés als seus cultius sobre la plana fèrtil del riu Santa Maria i després enverinant la font de provisió d'aigua que arribava des de les muntanyes. Mentre els espanyols comptaven amb armadures i armes de foc, els quilmes utilitzaven arcs i fletxes, fones, llances i destrals amb puntes de pedra.[1]

Després de més o menys un mes, el poble indígena va decidir rendir-se. El seu cacic, Martín Iquín, va ser el seu portaveu en aquest llavors.[1]

Després de la seva rendició i pel fet que els espanyols no van assolir sotmetre'ls, van ser obligats a recórrer 1000 km a peu sense aigua ni menjar. S'estima que dels més de 2600 supervivents que van partir, només van arribar als humits i insalubres aiguamolls de Quilmes, a la vora del riu de la Plata, poc més de 400. Els supervivents van finalitzar els seus dies morint principalment per malalties pulmonars. A l'arribar no van trobar el garrofer (considerat sagrat), que els donava aliment, llenya i beguda. No coneixien les herbes medicinals locals i no podien sanar-se. El lloc situat a 35 km a sud de la ciutat de Buenos Aires s'anomena Quilmes en referència a la missió de Santa Maria de Quilmes.[3]

Nombroses cròniques es refereixen a l'extinció del poble quilmes el 1716; però, d'acord a la següent reial cèdula, la Corona espanyola va reconèixer la propietat del territori on habitavan.[4]

Hi ha investigacions històriques que demostren que des de 1770, els terratinents van avançar sobre terres dels quilmes i els amaiches, que van poder mantenir fins al dia d'avui part del territori de la banda est del riu Santa Maria mentre que el territori restant, situat a la banda oest de l'esmentat riu, va ser inscrit en el Registre de la Propietat de la Província de Tucumán a nom dels usurpadors.[4] A partir d'aquest moment se'ls va obligar a treballar gratuïtament per tal de pagar tributs per l'ús de la terra i lliurar dos terços de les collites o el 50% de la cria d'animals a l'Estat Provincial.[4]

No obstant això, aquesta Reial Cèdula és un document testimoniat i protocol·litzat, en la qual es van emparar els indígenes per a reclamar la propietat de la seva Ciutat Sagrada, com acostumaven anomenar-la.[1]

La Ciutat Sagrada dels quilmes va ser descoberta aparentment per Juan Bautista Ambrosetti el 1897, però havia estat trobada abans per Samuel A. Lafone Quevedo el 1888.[1] Aquest va escriure llavors al diari La Nación una sèrie de cartes, informant als periodistes la notícia. Una d'elles esmentava la confusió dels arqueòlegs, els qui creien estar davant de vizcacheras (llodrigueres del mussol de lloriguera) de mida gegant i la semblança d'aquestes a una bresca.

 

 

 

A més, en 1893 l'assentament precolombí va ser visitat per Ten Kate, qui va observar que les ruïnes estaven en molt bon estat de conservació, malgrat la seva antiguitat. Finalment, l'any 1897, Ambrosetti va visitar les ruïnes i va fer un detallat estudi d'elles. Va delimitar la seva grandària, d'1 km², va fer un petit mapa de les mateixes, va establir l'àrea d'explotació de biòtops, va descobrir-hi un cementiri, i va associar per primera vegada a el poble quilmes amb l'amaicha.[1]

Més tard, el catàleg del museu Zavaleta esmentaria en el seu haver «més de dues-centes puntes de fletxa, uns tres-cents ídols de fang i canelles de fang [sic]». Es diu que totes aquestes pertinences van ser robades de les ruïnes per Manuel B. Zavaleta, al seu torn propietari del museu.[1]

Uns anys més tard, el 1911, Carlos Bruch va visitar breument les ruïnes i va establir que la seva extensió és de 3 km².[1] A més, va descriure el material ceràmic arqueològic trobat allà, comprat a la directora de l'escola El Bañado de Quilmes.[1] L'any 1919, Schreiter es va enfocar en els seus descobriments de cementiris de nens en urnes funeràries a les ruïnes. Un temps després, Adán Quiroga, el 1929, es va encarregar de difondre el seu descobriment de peces de «teixit molt fi» pels voltants de el lloc. Després d'aquesta classe de «eufòria» per les ruïnes, el lloc no rebria més visites fins al 1978.[1]

L'any 1977, l'Estat Provincial va expropiar a tercers 206 hectàrees de terres i va dur a terme la reconstrucció del lloc en conveni amb la Universitat de Buenos Aires. La neteja i reconstrucció va afectar només al 5% de la Ciutat Sagrada. Els descendents dels aborígens tenien un títol de propietat atorgat per la Corona Espanyola que va deixar de tenir validesa quan va passar a ser la República Argentina. Fins a aquest llavors, l'amo era un terratinent a qui el llavors governador Antonio Domingo Bussi li va adquirir 206 hectàrees per mitjà de l'expropiació.[5]

El 1992, durant el govern provincial de Ramon Ortega, es va atorgar la concessió a l'empresari Héctor Cruz per a deu anys a canvi d'un cànon de 110 pesos argentins que mai va ser abonat. Aquest empresari va construir en el lloc un hotel, el qual segons els descendents dels pobladors originaris, autoanomenats Comunitat Indígena Quilmes (CIQ), va ser realitzat sense els deguts estudis d'impacte, però també sense el seu consentiment, el que ha provocat un dany irreparable.[6]

La CIQ va realitzar una presentació judicial per a evitar la pròrroga de la concessió, que va vèncer en 2002 i va ser recolzada per un recurs d'empara guanyat per la Comunitat.

Textualment, la sentència diu:[4]

La província de Tucumán va reconèixer el 2006, a partir de la reforma constitucional, la legitimitat de l'ús de les terres i la preexistència ètnica, i va disposar rescindir el contracte atès que la concessió es trobava vençuda.[7]

Com els reclams van ser infructuosos, el dia 28 de novembre de 2007 la CIQ es va constituir en Assemblea Permanent, i els descendents dels quilmes van tallar l'accés a les ruïnes en senyal de protesta, reclamant a l'Estat Provincial la immediata execució de Decret 2731/1 i la restitució de la denominada per ells «Ciutat Sagrada».[8] En resposta als reclams, el 13 de desembre de 2007, la policia va desallotjar per la força a Hèctor Cruz (qui posseïa la concessió del lloc) i als seus empleats.[9] Finalment, el 9 de gener de 2008, en exercici dels seus drets, es va realitzar la presa espiritual del lloc, fent una cerimònia a la Pachamama, habilitant el pas al lloc el 10 de gener del mateix any.[10]

El 25 de juny del 2008, un jutge local va intentar desallotjar-los per una presentació de Cruz, que pretenia seguir explotant la zona, però diverses apel·lacions li van donar la raó als descendents.[11]

El 1977 es va començar a discutir el «Projecte Ruïnes dels Quilmes», la proposta del qual era restaurar-les, amb criteris principalment turístics.[3] Finalment, va acabar sent aprovat el 1978, any en el qual es va començar la restauració oficial. El Ministeri de Desenvolupament Social de l'Argentina va finançar l'operació, ajudat pel govern de la província. Bàsicament, el procés de restauració es va dur a terme en quatre etapes:

Segons un conveni signat el 1978, l'àrea a restaurar seria triada per l'Institut de Tilcara i una de les cases seria emprada com a museu.[12]

Per dur a terme aquesta reconstrucció, en 1978 es van emprar 101.122.000 pesos ley (aproximadament USD 126 000) provinents dels fons de la República Argentina, que van haver de ser reforçats dos anys més tard amb 875.000.000 pesos ley (aproximadament USD 430 000) més.[1] El govern d'aquest país es va contradir moltíssimes vegades, ja que a principis de 1980, el lloc es trobava molt malmès i afectat, en un estat completament diferent al del segle xix, quan va ser descobert.[1] El resultat final d'aquest projecte va ser inaugurat cap el 1980, encara que seria un contundent fracàs, atès que no va servir per protegir el patrimoni, no l'hi va integrar a plans amb fins educatius, ni va brindar la infraestructura turística planificada.[1]

↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Sosa, Jorge. «"Ruinas" de Quilmes, la historia de un despropósito» ( PDF) (en castellà), 2007. ↑ Enciclopedia Barsa (en castellà). Mèxic: Encyclopedia Britannica, 1960, p. 20.  ↑ 3,0 3,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades doc ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Nuestro Territorio: Ciudad Sagrada de Quilmes» (en castellà). Boletín Informativo de la Comunidad India Quilmes. ↑ Camps, Sibila «Valles Calchaquíes: fuerte disputa por un valioso sitio arqueológico» (en castellà). Clarín.[Enllaç no actiu] ↑ Bertelli Ramos, Mariano. «Piden al Gobierno la restitución de la ciudad sagrada de Quilmes» (en castellà). Uno más del montón en Tucumán - Argentina. Arxivat de l'original el 2008-11-06. [Consulta: 17 febrer 2021]. ↑ «Constitución de la província del Tucumán» ( PDF) (en castellà). ↑ «Argentina: comunicado de prensa de la Comunidad India Quilmes. En lucha por el patrimonio» (en castellà). Biodiversidad LA. ↑ «Cruz fue desalojado de las Ruinas de Quilmes» (en castellà). Indymedia Argentina. ↑ «Tomaron el acceso a la Ciudad Sagrada Quilmes y otras» (en castellà). Agencia Walsh. Arxivat de l'original el 2008-09-22. [Consulta: 17 febrer 2021]. ↑ Quinteros, Marío. «Los Quilmes resisten una orden de desalojo de la Ciudad Sagrada» (en castellà). La Web del Tafí Viejo. Arxivat de l'original el 2008-10-10. [Consulta: 17 febrer 2021]. ↑ Conveni de Treball signat el 19 de maig de 1978 amb la UBA (a través del llavors rector Luis C. Cabral).