L'historiador Estrabó diu que Pompeii, com l'anomenaven els romans, era una ciutat dels oscs que després fou ocupada pels etruscs i més tard pels samnites, que barrejats van originar el poble dels campanis. Era un port a la badia de Nàpols, a la desembocadura del Sarnus (Sarno), situada entre Herculà i Estàbia.

Va passar a Roma amb la resta de la Campània: el 310 aC és esmentada per primer cop en la Història de Roma de Titus Livi, quan hi va desembarcar una flota dirigida per Publi Corneli Arvina i, des d'allí, van assolar el territori de Nucèria.

 Plànol de Pompeia, amb les distintes regiones o districtes en què estava dividida.

En l'època de les guerres samnites (lliurades entre el 343 i el 290 aC), Pompeia formava part de la lliga de les ciutats de la Campània pertanyents a Nucèria. La lliga va lluitar contra Anníbal com a aliada dels romans. Del govern de la ciutat, se sap que, en el període samnita, era governada per un magistrat, anomenat Medix Tuticus, que sembla que tenia també una administració de justícia.[1]

No torna a aparèixer fins a la Guerra social, el 91 aC, quan es va sumar a la revolta dels italians. El 89 aC, encara estava en rebel·lió i fins que Sul·la no va derrotar les forces de Luci Cluenci, a qui van assetjar a Nola, no es va poder iniciar el setge de Pompeia. No es coneix el resultat final del setge, però el que és segur és que la ciutat fou ocupada per Sul·la, fos per rendició o assalt; com que no va patir cap càstig greu, cal pensar que fou per rendició. Els habitants van rebre, poc després, la ciutadania romana però foren privats d'una part del seu territori, on es va establir una colònia militar del dictador Sul·la.[2]

A la segona meitat del segle i aC, la ciutat va esdevenir un dels llocs preferits dels romans per edificar-hi les seves residències d'esbarjo. Tant a la ciutat com a la rodalia, s'hi van construir moltes vil·les, entre elles la de Ciceró. La ciutat va continuar igual sota l'imperi i era cada vegada més important.

L'any 59, es van produir seriosos disturbis a l'amfiteatre de la ciutat entre els pompeians i els colons vinguts de Nucèria, amb el resultat de diversos morts i ferits; com a càstig, Neró hi va prohibir les obres de teatre i les exhibicions de gladiadors durant 10 anys. El 5 de febrer de l'any 62, va patir un terratrèmol i va quedar parcialment destruïda. Just s'estava acabant de reconstruir quan fou colgada de cendra per l'explosió del Vesuvi l'any 79.[2]

El govern de la ciutat: el municipi i la colònia romana

La primera informació confirmada sobre la vida pública a Pompeia data del segle ii aC, quan l'augment de la documentació escrita conservada permet saber que la ciutat va ser governada per un magistrat elegit anualment i un consell compost per exmagistrats. Aquesta forma de govern va canviar arran de la participació de Pompeia, entre el 91 i el 89 aC, en l'anomenada Guerra social, declarada contra els romans pels seus socis (els aliats) per tal d'obtenir la ciutadania romana.

 Planta del Fòrum, centre de la vida pompeiana.

Després de la conquesta per part de les tropes romanes, sembla que Pompeia es va convertir en un municipi (municipium). En la pràctica, això significava que els habitants de Pompeia, com els de tots els municipis, van assumir la ciutadania romana pel que fa a les seves obligacions ciutadanes —per exemple, fiscals i militars—, però no els drets dels ciutadans.[3]

En essència, els habitants dels municipis van perdre la llibertat política. El que Roma els va donar va ser una autonomia administrativa local; en aquest cas, a càrrec d'un consell de quatre magistrats (quattuoviri), al costat del qual hi havia un qüestor (quaestor). Igual que als altres municipis, a Pompeia se li va donar l'oportunitat d'exercir la seva pròpia jurisdicció.

El 80 aC, es produeix un canvi important quan Luci Corneli Sul·la funda a Pompeia la Colonia Cornelia Veneria Pompeiorum.

A diferència del concepte actual de colònia (terra llunyana subordinada a una metròpoli), la colònia estava creada per un grup de ciutadans que —originalment per raons militars, i més endavant per raons demogràfiques— s'unien, sota l'ordre d'un magistrat, per fundar una nova ciutat, considerada com una branca separada de la mare pàtria. Quan aquesta colònia s'instal·lava en un lloc ja habitat —com en el cas de Pompeia—, comportava que dos grups amb diferents institucions culturals i polítiques haguessin de veure's obligats a conviure. En aquest cas, sembla que Sul·la es va instal·lar a Pompeia amb els seus seguidors més fidels —segons les estimacions més fiables, entre cinc i sis mil—, alguns amb la família, i per això van confiscar les torres i els habitatges necessaris.

 Plànol de Pompeia on es ressenyen (en anglès) els principals edificis i vies urbanes.

Les conseqüències van ser traumàtiques i van alterar de manera important l'equilibri local. Algunes fonts parlen de mesures que no sols van privar els antics habitants del dret de vot (suffragium), sinó que fins i tot haurien restringit el seu dret a circular lliurement per la ciutat (ambulatorium). Però investigacions recents matisen que, si bé l'arribada dels nous colons va tenir una fase inicialment problemàtica, durant la qual els residents antics van ser exclosos dels llocs de poder, això no va suposar un relleu de les classes dirigents. En poques dècades, la convivència entre habitants nous i antics es va assentar.

Una prova de la distensió entre els dos grups és la participació conjunta en l'organització de la magistratura. La cambra municipal dels quattuoviri va ser substituïda per dos duumviri o duoviri, és a dir, va passar a estar formada de quatre a només dos magistrats. El més important, l'anomenat duumvir iuri dicundo, era responsable de l'administració de justícia. A aquests duumvirs els incumbia convocar i presidir les assemblees —que triaven els magistrats— i el consell ciutadà (ordo decurionum), compost per cent dels magistrats anteriors. L'altre duumvir (anomenat duumvir viis aedibus sacris publicis procurandis) tenia confiada la cura dels carrers, dels edificis públics i religiosos, els mercats i l'ordre públic. A partir del 45 al 40 aC, els duumvirs van ser anomenats «edils» (aediles). De les inscripcions, sembla possible deduir que treballaven amb una jurisdicció limitada, probablement en termes de comerç i mercats, similar a la que a Roma tenien els edils curuls.

Finalment, per tal de procedir al cens dels ciutadans i actualitzar les corresponents llistes cada cinc anys, els càrrecs de duumvir iuri dicundo eren elegits com a quinquennales. Aquests magistrats, les funcions dels quals eren comparables a les dels censors de Roma, eren responsables de l'actualització del registre dels colons i tenien el poder d'exercir un cert control sobre la moral pública; així, multaven amb una «nota» els infractors que consideraven que tenien una conducta impròpia. Les reunions del consell del decurioni eren a la Cúria, que ocupava la part central del costat sud del Fòrum. A l'est de la Cúria, se situava la seu del duoviri i, a la seva esquerra, hi havia l'edifici dels edils.[1]

Eleccions i cartells electorals

Cada any, quan tocava reelegir els magistrats, la població sencera de Pompeia prenia part activa en la campanya. Els mèrits i els defectes dels diferents candidats —anomenats així perquè durant el període preelectoral vestien una túnica blanca especial anomenada candida— eren objecte d'acalorats debats en tots els llocs de trobada, de les tavernes a les termes, i es pintaven cartells recomanant a la gent de donar el seu vot a un determinat candidat. A diferència de les propagandes actuals en paper, a Pompeia es pintaven directament a les parets les exhortacions, anomenades programmata, i gràcies a això han arribat fins a nosaltres.

 Cartell electoral a la via de l'Abundància.

En absència d'espais per a la propaganda electoral, cada habitant de la ciutat utilitzava part de les parets de casa seva en un espai emblanquinat amb calç, a càrrec d'un emblanquinador (dealbator) que, a la nit i a la llum d'una llanterna en mans d'un lanternarius, feia els cartells electorals. Però hi ha també algun cartell en què l'autor manifesta haver-ho fet gairebé tot per si mateix, com a l'emblanquinat de Musti —al carreró dels Científics, prop de la casa dels Vetis—, que després d'instar a votar per Marci Ruf com a duovir judicial, declarava: «Musti el vota i ha emblanquinat la paret i ho ha escrit tot sol, sense ajut» (Mustius fullo facit et dealbat scripsit unicus sine reliquis sodalibus).

Les programmata, per tant, no eren fetes pel candidat, que es feia propaganda tractant per tots els mitjans de ser popular i tenint cura de les relacions públiques. Per donar a tots els seus electors la impressió que es recordava d'ells, per exemple, utilitzava un esclau especial anomenat nomenclator que li recordava a cau d'orella el nom de la persona que es trobava i que anava a saludar. Però el programa electoral no era la propaganda personal del candidat, ja que no estava subscrit per ell, sinó per parents, amics i simpatitzants, i fins i tot per les associacions professionals afins.[1]

 Motlles de guix de les víctimes que intentaven fugir de l'explosió del volcà, conservades a l'Hort dels Fugitius.L'erupció del Vesuvi

A l'alba d'aquella data fatídica de l'any 79, va aparèixer sobre el Vesuvi un gran núvol en forma de pi. A les deu del matí, els gasos que empenyien des de l'interior van fer explotar la lava solidificada que obstruïa el cràter del volcà i la van reduir a innombrables fragments (el lapil·li), que foren projectats sobre Pompeia, juntament amb una pluja de cendra tan espessa que tapava el sol. Entre terribles sacsejades i exhalacions de gasos verinosos, la ciutat va deixar d'existir aquell mateix dia i va romandre colgada durant segles sota una capa de més de sis metres de cendres i escòries volcàniques. S'ha calculat que dels 10.000 habitants que es creu que vivien a Pompeia en aquella època, en van morir uns 2.000, els uns ofegats pels gasos durant la fugida, d'altres dins de casa seva, aixafats per les teulades ensorrades sota el pes del lapil·li.[2]

Sobre la data de l'erupció, tradicionalment s'havia donat per bo que va ocórrer el 24 d'agost segons conta Plini el Jove en una carta. Tanmateix, ha quedat demostrat que, en realitat, s'esdevingué el 24 d'octubre d'aquell any. La troballa, en 2018, d'un grafit en una casa de la Regió V, datada el 17 d'octubre, confirmaria que el mes d'agost tradicionalment assignat vindria d'un error de transcripció del text de Plini.[4]A més, altres troballes confirmaven que en el moment de l'erupció ja havia acabat la verema i que això no podia haver passat abans del 8 de setembre.[5] Aquesta hipòtesi rep el suport d'altres versions de la carta de Plini.[6]

De la desaparició de Pompeia fins avui dia

Amb el pas del temps es va perdre gairebé tota memòria de la ciutat, fins al punt que, quan el 1594 l'arquitecte Domenico Fontana, mentre construïa un canal des del Sarno cap al poble de Torre Annunziata, va descobrir algunes inscripcions epigràfiques i, fins i tot, edificis amb les parets pintades al fresc, no hi va pas reconèixer les restes de l'antiga Pompeia.

 El santuari de la Beata Vergine del Rosario, a la ciutat moderna de Pompeia.

Les primeres excavacions a l'àrea de Pompeia es dugueren a terme el 1748 per voluntat del rei Carles IV de les Dues Sicílies, si bé foren bastant irregulars i no van seguir cap mètode científic. Tot sovint, els edificis que sortien a la llum eren despullats de tota mena d'objectes i obres d'art i tornats a enterrar. A la primera meitat del segle xix, es va donar un fort impuls a les tasques de desenrunament i es van explorar molts edificis privats i gairebé tot el fòrum. A partir del 1860, amb l'adveniment del Regne d'Itàlia, les excavacions es van posar sota la direcció de Giuseppe Fiorelli, que les va dur a terme de manera sistemàtica, rigorosa i científica. Va ser ell qui va tenir la idea d'obtenir motlles de les víctimes de l'erupció, injectant guix líquid en els buits que havien deixat els cossos calcinats en la cendra solidificada: aquests motlles, conservats tradicionalment a l'Antiquàrium de Pompeia i escampats també en diversos punts de la ciutat, són un dels testimonis més tràgics de la catàstrofe.

Avui dia, Pompeia apareix davant els ulls dels visitants en quasi tota la seva extensió i els transporta al dia en què el destí va aturar el curs de la seva història. Els anuncis electorals escrits a les parets, els estris domèstics, les botigues, tot sembla que encara sigui viu: la tragèdia de Pompeia no ha destruït la ciutat, sinó que només ha aturat el temps per acabar-la restituint amb l'aspecte que tenia aquell dia concret de l'any 79.

La població actual, al costat del recinte arqueològic, no fou construïda fins al segle xix, amb el nom de Valle di Pompei (avui dia és anomenada simplement Pompei), entorn del santuari de la Mare de Déu del Roser (1876-1901). Aquesta basílica, fundada pel beat Bartolo Longo, és un important centre de pelegrinatge al qual acudeixen uns quatre milions de fidels cada any[7] i on es venera la Madonna di Pompei, tela del segle xvii de l'escola de Luca Giordano. L'any 2004, Pompeia va obtenir el títol de ciutat.