Παρθενώνας

( Partenó )

El Partenó (del grec antic Παρθενος -Verge-) és un temple consagrat a la deessa grega Atena Pàrtenos, a qui el poble d'Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al segle v aC i és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli d'Atenes (Grècia). Els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates, supervisats per Fídies.

És l'edifici més important dels que es conserven de la Grècia clàssica; generalment, es considera com la culminació del desenvolupament de l'ordre dòric. Les seves escultures decoratives són considerades un dels màxims exponents de l'art grec. El Partenó és concebut com un símbol perdurable de l'antiga Grècia i de la democràcia atenesa, i un dels monuments més grans del món cultural. El Ministeri de Cultura Grec n'està duent a terme un programa de restauració i reconstrucció.

El Partenó va substituir un temple més antic d'Atena, que els historiadors anomenen el Pre-Partenó o ...Llegeix més

El Partenó (del grec antic Παρθενος -Verge-) és un temple consagrat a la deessa grega Atena Pàrtenos, a qui el poble d'Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al segle v aC i és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli d'Atenes (Grècia). Els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates, supervisats per Fídies.

És l'edifici més important dels que es conserven de la Grècia clàssica; generalment, es considera com la culminació del desenvolupament de l'ordre dòric. Les seves escultures decoratives són considerades un dels màxims exponents de l'art grec. El Partenó és concebut com un símbol perdurable de l'antiga Grècia i de la democràcia atenesa, i un dels monuments més grans del món cultural. El Ministeri de Cultura Grec n'està duent a terme un programa de restauració i reconstrucció.

El Partenó va substituir un temple més antic d'Atena, que els historiadors anomenen el Pre-Partenó o Hekatómpedon, que va ser destruït en la invasió persa de l'any 480 aC. Igual que la majoria dels temples grecs, el Partenó va ser utilitzat com a tresor, i durant un temps va servir com a tresor de la Lliga de Delos, que més tard es va convertir en la Confederació d'Atenes. Al segle vi, el Partenó es va convertir en una església cristiana dedicada a la Mare de Déu. Després de la conquesta turcootomana, es va convertir en una mesquita a començaments de la dècada del 1460, i tenia un minaret. El 26 de setembre del 1687, un dipòsit de municions turcootomanes a l'interior de l'edifici va esclatar a causa d'un bombardeig dels venecians. L'explosió resultant va danyar severament el Partenó i les seves escultures. El 1806, Thomas Bruce, Comte d'Elgin, va endur-se algunes de les escultures supervivents, amb el permís dels otomans. Aquestes escultures, ara conegudes com els Marbres d'Elgin o els Marbres del Partenó, es van vendre el 1816 al Museu Britànic de Londres, on estan exposades actualment. El govern grec ha demanat la devolució de les escultures a Grècia, fins ara sense èxit.

 Sala 18 del Museu Britànic.

Va ser erigit entre les Guerres Mèdiques i la del Peloponès sobre una altra edificació, que mesurava 101 peus, destruïda per l'exèrcit persa el 480 aC. La derrota persa va corroborar el poder hegemònic d'Atenes.

L'arribada al poder de l'estrateg Pèricles el 462 aC va suscitar l'oposició d'algunes polis com Esparta, queixosa que els atenencs s'apropiessin de part dels diners de la Lliga per restaurar l'Acròpoli. Uns anys després, es va convocar les ciutats estat per debatre el problema dels temples arrasats pels perses: Atenes havia de recuperar l'esplendor. Aquell projecte va finalitzar el tribut dels aliats i va generar molts llocs de treball.

Pèricles encarregà a Fídies la reconstrucció de L'Acròpoli d'Atenes. Fídies pensà el Partenó com l'habitacle d'Atena; fou el mateix Fídies qui realitzà la colossal escultura Atena Pàrtenos, d'onze metres d'alçada.[1] Els arquitectes foren Ictinos, Cal·lícrates i Carpió, la participació d'aquest darrer està poc documentada. Aquests acomodaren l'arquitectura dels temples grecs per allotjar al Partenó aquella singular escultura, alhora que el perfeccionaren o hi trobaren solucions arquitectòniques. Ictinos va escriure un llibre que en concretava els aspectes innovadors, malauradament desaparegut.

La importància de la reforma va prendre una dimensió simbòlica en l'edifici, tant pel seu context històric com religiós; el temple es dedicà a la protectora de Grècia, la dea guerrera i de la saviesa.

Influència

De Cal·lícrates, també trobem el temple de Nike Àptera i els Propileus, on no es veuen grans semblances amb el Partenó. D'Ictinos, es creu que també va construir el Temple d'Hefest (també d'ordre dòric) a Atenes i el Temple d'Apol·lo a Figàlia, on va utilitzar l'ordre coríntia per les columnes. De Fídies, trobem moltes altres escultures clàssiques, entre aquestes, una de les set meravelles del món: l'estàtua de Zeus a Olímpia, on trobem moltes similituds amb la que hi ha d'Atena a l'interior del Partenó; entre aquestes, la colossalitat del monument. També podem remarcar que l'Erectèon va ser creat pels deixebles de Fídies, que també esculpeixen les cariàtides com figures colossals i seguint la tècnica de robes molles creada pel seu mestre.

Usos posteriors

El Partenó fou reconvertit en església cristiana en el segle vi, moment en què pateix una primera alteració seriosa. Els cristians consideraven un deure pietós destruir les imatges i les escultures dels déus pagans.

En el segle xiv, durant l'època catalana, passà a ser església llatina i era anomenada Santa Maria de Cetines. L'any 1380, Pere el Cerimoniós, sensible a la seva bellesa, manà que una guàrdia especial de 12 ballesters custodiés el Partenó nit i dia, i afirmà que era «la pus rica joia qui al mont sia».[2][3]

També fou emprat de mesquita en el segle xv, quan disposà d'un minaret altíssim. Els venecians, a les ordres de Francesco Morosini, van canonejar l'Acròpoli fins que va explotar el Partenó, ensorraren la teulada i destruïren catorze columnes del peristil, el 1687. Morosini sabia que els turcs l'empraven com a polvorí durant la guerra que va enfrontar Turquia contra Venècia entre 1684 i 1699. En el segle xix, Lord Elgin va tallar i extreure escultures de marbre del fris del Partenó. Amb posterioritat, les va vendre al govern britànic, que encara avui exhibeix al Museu Britànic.[4] A partir del 1921, s'ha anat reconstruint, però la pluja àcida n'amenaça la pervivència.[5]

Pilar León Alonso, El arte griego (II), Historia del arte Vol 6, ISBN 84-7679-404-5 Antonio Rubió y Lluch. Diplomatari de l'Orient Català (1301 - 1409) : Col·lecció de documents per a la història de l'expedició catalana a Orient i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Institut d'Estudis Catalans, 1947, p. 491–. GGKEY:GTBN2GHED23.  Ayensa, Eusebi.. Els catalans a Grècia : castells i torres a la terra dels Déus. ISBN 9788415711636.  Pàgina web escolar Manero, Irene Rodríguez; Olives, M. Teresa Magadan «Una mirada retrospectiva a les restauracions antigues. L'exemple de l'Acròpoli d'Atenes». UNICUM, 0, 9, 2010, pàg. 11–32–32. ISSN: 2462-3326.
Fotografies de:
Steve Swayne - CC BY 2.0
Statistics: Position
949
Statistics: Rank
115373

Afegeix un nou comentari

Aquesta pregunta es fa per comprovar si vostè és o no una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Seguretat
952631748Feu clic/toqueu aquesta seqüència: 3361

Google street view

On puc dormir a prop de Partenó ?

Booking.com
487.381 visites en total, 9.187 Llocs d'interès, 404 Destinacions, 7 visites avui.