Després de la fase del "vell Fuji", un període d'inactivitat de 4.000 anys i que acabà fa 5.000 amb l'actual fase del "nou Fuji". Les erupcions del mont Fuji presenten corrents de lava, de les emissions de magma, d'escòries i de cendra volcànica, dels esfondraments i de les erupcions laterals, d'on ve el qualificatiu de «gran magatzem de les erupcions». Les cendres del nou Fuji són sovint negres i les seves erupcions són recents en termes de capes geològiques. Informacions precises són consignades als documents històrics japonesos del segle viii. Presenten una sèrie d'erupcions representatives.[1]

Hi ha hagut quatre erupcions explosives que es van produir durant el període Jomon, fa aproximadament 3000 anys, conegudes sota els noms: Sengoku (Sg), Ōsawa scoria (Os), Ōmuro scoria (Om) i Sunazawa scoria (Zn). Com que el vent bufa generalment de l'oest, a la regió del mont Fuji, la majoria de les tefres expulsades van caure a l'est però, en el cas del Ōsawa scoria, van ser portades per un vent de l'est als voltants de Hamamatsu.

Fa aproximadament 2.300 anys, el vessant oriental del volcà s'esfondrà i un lahar baixà cap a la regió de Gotenba fins a la vall d'Ashigara a l'est i la badia de Suruga a través de la ciutat de Mishima al sud. Aquest incident avui en dia es diu com el corrent de lava de Gotenba (御殿場泥流, Gotemba deiryū).

El 864 (durant el període Heian), una erupció es desenvolupà sobre el vessant nord-est del mont Fuji que produí una gran quantitat de lava. La lava omplí el vast llac Senoumi (せの海, Se no umi), dividint-lo en dos i formant els actuals llac Sai (西湖, Saiko) i llac Shoji (精進湖, Shōjiko). Aquest esdeveniment és conegut sota el nom de lava d'Aokigahara (青木ヶ原溶岩, Aokike gen yōgan), el lloc és actualment cobert pel dens bosc d'Aokigahara.

L'última erupció del mont Fuji, esdevingué el 1707, i és coneguda sota el nom de «gran erupció de Hōei». Donada 49 dies després del terratrèmol de Hōei que figura entre els més grans mai registrats al Japó, es desenvolupà sobre el vessant sud-oest del mont Fuji i ha format tres petits pics designats «primera», «segon» i «tercera xemeneia».

Tot i no haver engendrat un corrent de lava, aquesta erupció és destacable per la propagació de les cendres volcàniques i de les escòries emeses fins a una regió tan allunyada com Edo (antic nom de Tòquio) situada a cent quilòmetres cap al nord-est. El volum de cendres ha estat estimat en 800.000.000 m³. L'any següent, les restes volcàniques acumulades en els camps prop del curs del riu Sakawa, situat a l'est de la muntanya, foren mobilitzades per les pluges, omplin el llit del curs de l'aigua i formant així barreres temporals. El xàfec del 7 i 8 d'agost provocà una allau de cendra i de fang que destruí les barreres, provocant llavors una inundació a la plana d'Ashigara.[4]

Setze erupcions han estat registrades des del 781. La majoria s'han desenvolupat durant el període Heian amb dotze erupcions entre 800 i 1083. A vegades, els períodes d'inactivitat poden durar centenars d'anys com entre el 1083 i el 1511.[5] No hi ha hagut cap erupció en els últims 300 anys.

La prevenció dels riscs eruptius és assegurada pel Coordinating Committee fur Prediction of Volcanic Eruptions depenent de l'Agencia meteorològica del Japó (気象庁, Kishōchō) en allò que concerneix la previsió i el control sísmic dels esdeveniments, el Cabinet Office en allò que concerneix la col·locació d'un pla d'evacuació i el Ministeri de Terra, Infraestructura i Transport (国土交通省, Kokudo-kōtsū-shō) per a la protecció contra els riscs de corriment de terres.

Així, entre el setembre del 2000 i el gener del 2001, les sotragades tel·lúriques sota el volcà passaren de ser una o dues al mes a 35 el setembre, 133 l'octubre, 222 el novembre, 144 el desembre i 36 el gener de 2001, fent témer el pitjor, abans que tot tornés a la normalitat. Aquestes sotragades eren per a la majoria de baixa freqüència i se situaven a quinze quilòmetres de profunditat, al nord-est del sommet.[6]

La primera ascensió coneguda al mont Fuji està datada del 663 i ha estat realitzada per un monjo budista anònim. El primer no-japonès en pujar el volcà fou Sir. Rutherford Alcock el 1860.[7] El cim, a conseqüència de la seva naturalesa sagrada que es remuntava a temps antics, era prohibida d'ascensió a les dones fins l'era Meiji. Actualment constitueix una destinació turística popular i són molts els japonesos que la pugen almenys una vegada anualment.

Antigament els samurais practicaven abans els seus entrenaments al peu del mont Fuji, prop de la ciutat actual de Gotenba.[8] El shogun Minamoto no Yoritomo practicava el yabusame a la regió, al començament del període Kamakura. Des del 2006, es troba l'exèrcit japonès amb els Forces d'Autodefensa del Japó (自衛隊, Jieitai) als camps de Kita-Fuji (nord-est) i Higashi-Fuji (sud-est), així com el Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica al Camp Fuji (plana de Regió de Kantō) posseeixen de les bases militars al peu del volcà.[8]

↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Géologie ↑ Isaac Titsingh, Annales des empereurs du Japon, 1834, pàg. 118(francès) ↑ Isaac Titsingh, Annales des empereurs du Japon, 1834, pàg. 416(francès) ↑ Distribution of sediment disasters after the 1707 Hoei eruption of Fuji Volcano in central Japan, based on historical documents(anglès),(japonès)  PDF ↑ Siyun-sai Rin-siyo, Hayashi Gahō, Nihon Ōdai Ichiran ou Annales des empereurs du Japon (1652), traduït el 1834 per M. Isaac Titsingh amb l'ajuda de diversos intèrprets destinats al mostrador holandès de Nangasaki; obra rellegida, completada i corregida sobre l'original japonès-xinès, acompanyat de notes i precedit d'una Ullada d'història mitològica del Japó, per Sr. J. Klaproth(francès) ↑ Volcano Research Center of Tokyo University Arxivat 2009-04-30 a Wayback Machine.(anglès) ↑ The Tragic Tale of Sir Rutherford Alcock's Dog(anglès) ↑ 8,0 8,1 U.S. Marines in Japan - History Arxivat 2008-04-28 a Wayback Machine.(anglès)